Sarkolène

by

Dimarts vespre vaig veure íntegre el debat entre Royal i Sarkozy (Dues hores i trenta-vuit minuts). TV5 el donava i va ser magnífic poder contemplar i escoltar en directe aquest debat “musclé” entre una candidata radiant, dura i incisiva i un candidat que es mostrava concentrat, segur i més a la defensiva del que en un principi era previsible.

D’alguna manera el debat ens va sorprendre a tots, perquè el mal caràcter de Sarkozy no va aparèixer en cap moment, mentre que sí que va emergir en el discurs de Royal una duresa que no coneixíem.

Sarkozy va ser molt elegant i educat; Royal, en canvi, es va mostrar molt més inclement i ni tan sols va saber correspondre (més aviat hauríem de dir que no va voler correspondre) als elogis que, ja al final, li va dedicar el candidat conservador.

De tota manera, els qui creien que Sarkozy capolaria Royal van haver de desenganyar-se, perquè la candidata socialista, no sols no es va deixar trepitjar, ans contínuament va interrompre el seu oponent i li va fer un marcatge cos a cos que en alguns moments fins i tot irritava l’espectador.

Qui va guanyar? La resposta no és fàcil. Le Parisien deia ahir que era molt difícil predir qui n’havia sortit guanyador. Laurent Joffrin escrivia a Liberation que la candidata socialista ha pres avantatge: “Nicolas Sarkozy no ha perdut –deia-, però Ségolène Royal ha guanyat”. L’Humanité opinava que Royal havia acorralat el seu adversari, mentre que Le Figaro, després de demanar-se qui havia guanyat, responia: “Des del punt de vista de l’estatura presidencial, l’avantatge és incontestable a favor de Sarkozy”.

Jo he de reconèixer que Royal em va sorprendre per la seva força i fins diria que per la seva agressivitat. No sols no es va arrufar en cap moment, sinó que es va mostrar sempre ferma i incisiva. Com també em va sorprendre Sarkozy que, en cap moment –fins i tot quan Royal l’atacava durament- no va perdre els nervis, alhora que li recordava que un president de la República havia de saber comportar-se, i que no era de rebut que respongués sempre a l’adversari amb ironia o menyspreu.

Val a dir, però, que les idees van ser presents des del principi fins al final, i que dues concepcions de França s’enfrontaven. Royal volia més estat; Sarkozy en volia menys. Royal proclamava la necessitat d’entrar en la Sisena República i de modificar les institucions. Sarkozy defensava el contrari. Tanmateix, els dos cercaven desesperadament el centre, si exceptuem en matèria d’ampliació de la Unió Europea, ja que en aquest cas, Sarkozy fou molt clar: “No a Turquia”, mentre que Royal es negava a afirmar això sense, però, donar un sí clar a l’ingrés dels turcs a l’UE.

Royal em va semblar més dispersa, Sarkozy força més precís. Tots dos, però, es trobaven a l’alçada d’un debat que em va fer enveja, perquè no crec que un fet semblant es pugui donar entre nosaltres.

Tinc la impressió que França, qualsevulla que sigui la crisi per la qual està passant, és un estat força més consistent que el nostre, i que els seus polítics són també molt més sòlids que els de casa, tot i que –per a sorpresa meva- Zapatero va ser citat pels dos contrincants, i sempre com un bon exemple a seguir.

Advertisements

%d bloggers like this: