Cal seguir treballant

by

Divendres passat, cap al fosquet, convidats per Òmnium Cultural, ens varem trobar a Barcelona quatre escriptors dels qui avui fem narrativa a Menorca: Esperança Camps, Maite Salord, Joan Pons i jo. Ens acompanyava el conseller de cultura del Consell de Menorca, Manuel Martí, i el professor de llengua i literatura del Quadrado, Joan López Casasnovas, que va fer una introducció a la literatura catalana a Menorca. Després, cadascú de nosaltres va parlar breument de la seva obra i va dir d’alguna manera per què ha esdevingut escriptor.

L’acte va ser bonic i féu que ens coneguéssim una mica més els uns als altres. En aquest cas, no per la simple lectura de les obres que escrivim, ans per mitjà de la paraula viva, en definitiva de la confessió que cadascú va fer de la seva pròpia realitat.

No hi ha dubte, però, que, tot i que vivim un dels períodes més rics que mai no hem viscut pel que fa a la producció literària , Menorca tampoc no s’allibera del marcatge dur i intransigent dels qui voldrien que tot a l’illa es fes en castellà. Fins i tot tenim a Maó una candidatura de “Ciudadanos de Menorca”, formada bàsicament per persones que tenen el castellà com a llengua vehicular i que, si bé coneixen la llengua catalana parlada, no sols no l’usen habitualment (i menys encara l’estimen), ans tampoc no creuen (ni volen) que el català esdevingui (o que continuï essent una llengua de cultura).

Curiosament, però, cap d’aquests personatges que, en ús dels seus drets, promouen aquesta política en favor del castellà (com si aquesta llengua estigués en perill, quan la realitat és que avança socialment a pas de gegant), cap d’aquests personatges, dic, destaca en el món de la cultura o de les arts. Això sí, no dubten de situar constantment els catalanistes dins un mateix sac, el que ells defineixen pejorativament com el sac del “nacionalisme radical”, com si ells fossin un exemple de moderació i tolerància.

Bé, deixem-los de banda, perquè tinc la impressió que, per molt de soroll que facin, no deixen de ser personatges marginals dins la vida política menorquina, i fins i tot diria que innecessaris, perquè, per fer demagògia amb la llengua, ja tenim els del PP. Aquests –em refereixo als del PP-, no fa gaire dies, proveïts d’unes pissarres, se situaren en el cor de la ciutat de Maó instant als vianants que escrivissin paraules “menorquines” que no els agradaria que es perdessin. No deixava de ser patètic veure dos dirigents polítics que tenen el castellà com a llengua habitual i familiar i que, quan parlen en “menorquí” (diguem-ho d’aquesta manera,) sovint destrossen la llengua i malmeten la sintaxi, convertits en caçadors de paraules, talment com si fossin deixebles estimats i predilectes del doctor Joan Veny (a qui segurament no coneixen i de qui probablement mai no han sentit parlar).

Tenim feina, doncs, els qui ens estimem la llengua i la cultura catalana. Mai no en farem prou, escrivint, creant o posant la nostra paraula al servei d’aquest objectiu tan estimat. Però no ens hem d’arrufar. Estem carregats de raons per fer-ho i ho hem de fer.

Anuncis

%d bloggers like this: