Cal fugir de l'Iraq, però cap a on?

by

Estimat director: Des de la invasió anglonord-americana a l’Iraq, l’any 2003, l’infern s’ha establert a Bagdad. Aquelles terres banyades per l’Eufrates i el Tigris, bíblics paratges del paradís perdut, s’han transformat en terres de dolor, de guerra, de morts i de persones que volen fugir per viure una vida amb un mínim de dignitat. Fugir és, en efecte, una solució, però cap a on? On poden avui els iraquians trobar una terra d’exili?

D’entrada, però, ens hem de referir als qui ja no poden tan sols intentar-ho: els morts, els ferits, els mutilats de la guerra, de la postguerra i del que avui (digues-li com vulguis) està succeint a l’Iraq. Curiosament, en una època on l’estadística ho envaeix tot, on tot se sap, el nombre de víctimes iraquianes mai no l’ha precisat ningú. Segons quines siguin les fonts, es parla de desenes o de centenes de milers. L’octubre de 2006, la revista mèdica britànica, The Lancet, avançà la xifra de 650.000 morts des de la caiguda de Bagdad, el 9 d’abril de 2003. Però si desconeixem el nombre de morts iraquians, les pèrdues de les tropes d’ocupació sí que són comptabilitzades regularment i amb precisió. Les darreres xifres publicades ens parlen de 3.211 morts americans i de 133 morts britànics.

Val a dir, però, que el problema no són només els morts. Avui ens trobem també amb una realitat que fa estremir: la de més de dos milions d’iraquians que han fugit del seu país (hi ha estadístiques que parlen de quatre milions), molts d’ells homes de negocis, tecnòcrates, intel·lectuals o científics. Hi ha un flux continu de persones que surten de l’Iraq i que es dirigeixen a Síria, a Jordània, als països del Golf, a Turquia i també a l’Iran. Però l’emigració que s’està produint dia a dia no té el mateix caràcter que té en general l’emigració que es produeix a la major part dels països subdesenvolupats del món, països d’on els pobres parteixen en recerca de treball, ja sigui a Europa o bé als Estats Units. En el cas de l’Iraq, el gruix dels que fugen no és aquest, ja que en molts casos es tracta de persones amb mitjans econòmics, amb capacitats intel·lectuals, persones informades, persones que tenen relacions amb l’estranger. Mentrestant, a l’Iraq, a l’infern de Bagdad i de tantes altres ciutats desfetes, hi resten els més pobres, els qui no tenen res, els miserables, els deixats de la mà de Déu.

La classe mitjana de l’Iraq havia ja sofert un primer cop amb l’embargament internacional contra el règim de Saddam Hussein. Avui, amb la invasió, la guerra i la postguerra, han rebut el cop de gràcia. I amb la classe mitjana ha desaparegut una manera de viure, uns valors, unes referències i una cultura. Resten, doncs, a l’Iraq els més desfavorits per la fortuna, que, no només es caracteritzen per la pobresa, sinó –això en general- per una propensió a replegar-se damunt ells mateixos, per una subjecció al clan, al confessionalisme i, també sovint, a la violència.

Així doncs, sense classe mitjana, l’Iraq retorna a l’època premoderna, i això dificulta la possibilitat que un dia s’instauri un sistema polític estable que sigui capaç de treure endavant el país.

Però jo avui no et volia parlar dels qui queden, sinó dels que marxen, i no volia fer-ho només dels qui intenten sobreviure passant a Jordània, a Síria, a Turquia o als Països del Golf, sinó dels qui intenten trobar asil a Europa o als Estats Units.

Segons un estudi publicat per un diari d’El Caire, The Daily Star, que ha reproduït Courier International a finals del passat mes de març, en el curs dels tres darrers anys, el nombre d’iraquians que ha demanat asil a Europa s’ha doblat, però només Suècia és el país europeu que ha obert clarament les portes. L’any 2006, aquest ric país escandinau ha enregistrat més de 9.000 demandes provinents de l’Iraq, el triple de la xifra inicialment prevista, que comporta més del 40 per cent de totes les demanes adreçades a Europa.

La política d’immigració sueca en allò que fa als refugiats iraquians és, doncs, molt diferent de la que s’està duent a terme a d’altres països. Segons ens diu Fredrik Beijer, que és la persona responsable del departament que centralitza les demandes d’asil, Suècia acull avui el 90 per cert de totes les que es presenten, una xifra molt superior a l’alemanya que, en el darrer any, només ha acceptat el 10 per cert de les demandes d’asil i alhora ha començat a retirar els permisos d’estada que havia concedit als iraquians durant els anys norantes, fins al punt que, des de fa tres anys, 18.000 persones –un terç de la comunitat iraquiana d’Alemanya- ha perdut la protecció de què gaudia. La raó esgrimida pel govern alemany no pot ser més cínica: “des de la caiguda de Saddam Hussein –raona el govern-, no hi ha persecució”.

Pel que fa al Regne Unit no tinc dades globals, però sí que et puc dir que el govern de Blair ha fet que retornessin a l’Iraq la quasi totalitat dels 85 refugiats que formaven el darrer contingent, i això succeïa el passat mes de febrer. El govern laborista va al·legar aleshores que la majoria provenien del Kurdistan iraquià, una zona que havia de conceptuar-se com a suficientment estable. D’ací que Bjarte Vandvik, que és avui el secretari general del Consell d’Europa per als refugiats i els exiliats, ha sostingut en una conferència de premsa feta a Berlín que aquesta decisió del govern britànic era una molt mala notícia.

Com en el cas britànic, la política dels Estats Units (que són els principals causants del desastre) és encara més sagnant, perquè aquest gran país va acollir milers de refugiats iraquians durant el règim de Saddam Hussein, mentre que només n’ha acceptat 466 (he extret aquestes dades de The New York Times) des de la invasió de l’Iraq, l’any 2003. Diguem, però, que, sota la pressió del Congrés (dominat avui pels demòcrates), d’associacions d’índole diversa i de l’ONU, el passat mes de febrer, el govern Bush ha decidit que admetria fins a 7.000 refugiats iraquians dels que ara viuen a Síria, a Jordània i a Turquia; 3.000 dels quals arribaran als Estats Units abans del proper mes de setembre. En l’elecció d’aquests es donarà prioritat als qui d’una manera o altra van treballar amb els americans a l’Iraq, ja que són avui els més vulnerables.

Els Estats Units, doncs, terra d’immigrats i d’asil, posa dificultats a la recepció d’iraquians. Difícil és, per tant, que, així com hi ha una “Little Saigon” al comptat d’Orange, a Califòrnia, o una “Little Havana” a Miami, ambdues construïdes per refugiats que les han convertit avui en comunitats pròsperes que exerceixen una gran influència (i no em refereixo a la famosa “Little Italy” de Nova York, perquè aquesta no és una comunitat de refugiats, sinó simplement d’immigrants), serà inútil esperar que, en algun indret dels Estats Units, es creï una “Little Bagdad”, tot i que l’èxode d’iraquians és constant.

Les autoritats donen tota mena de raons per justificar aquest comportament tan gasiu i mesquí, però la veritat és probablement una altra, la que denunciava fa un parell de setmanes Andrew Lam a The Nation (Nova York): “Acceptar refugiats seria per als americans un reconeixement del fracàs dels seus esforços pacificadors a l’Iraq i un revés sever en la seva lluita contra el terrorisme a la regió.”

Anuncis

%d bloggers like this: