Le Monde es demanava ahir: són les mares magrebines el futur de la Unió Europea? No us estranyeu de la pregunta perquè el 42% dels espanyols creuen que la immigració ajuda al seu país (és a dir al nostre país), contra el 19% dels britànics i també dels francesos, segons apunta Der Spiegel. Espanya ha legalitzat més d’un milió d’immigrants des de 2000 (l’11% de la població actual espanyola és estrangera), ha creat la meitat de tots els llocs de treball de la zona euro des de 2002. Avui, molts espanyols donen treball gustosament a immigrants, preferentment a mares de família. L’objectiu és d’evitar que esdevinguin sense-papers i hagin de tornar a casa. A més, aquestes dones “no fumen, no beuen i no van a la discoteca”, i són bones treballadores –assegura Le Monde.
Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres continents, i en molts casos, d’altres religions i de cultures molt diverses, és probablement una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats a Europa. I això no es farà sense problemes, perquè s’aniran esborrant signes d’identitat molt estimats i que ens semblaven inamovibles, els quals de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. La convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com s’afavoreix. En aquest camp, però, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i, a la llarga, també dels drets polítics), així com un progrés econòmic dels immigrants que els permeti aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.
Unes dades sobre immigració a Espanya
15 Mai 2007Blair anuncia l'adéu
14 Mai 2007El primer ministre laborista, Tony Blair, que el passat 2 de maig va celebrar el seu desè aniversari al front del govern britànic, va anunciar fa pocs dies que abandonaria Downing Street el proper 27 de juny. D’aquesta manera, el polític laborista que un dia va ser el més popular de la història de la Gran Bretanya, es retirarà amb un balanç important, però amb força crítica popular, fins al punt que, un diari com Le Monde, en principi favorable al pensament d’esquerra, intitulava un editorial sobre Blair amb aquestes paraules: “Le bilan gàché de Tony Blair” (El balanç fent malbé de Tony Blair). Però no només ha estat aquest diari francès. Vegeu com parlen d’ell altres periòdics de referència.
“Ambició altiva, dures realitats i error catastròfic” titula The Independent, que resumeix molt bé l’estat d’esperit de la majoria dels editorialistes britànics. El país és d’ara en endavant més confiat, pròsper i modern, més liberal i inigualitari, i Tony Blair ha perdut la confiança dels britànics,
Per al Guardian, que titula “Celebrat com el gos d’atac preferit d’una gossera imperial”. Tony Blair ha estat d’entrada i en tot moment lleial a la Casa Blanca, i ell restarà en els annals pel seu suport a la guerra de l’Iraq, no pas per haver estat el que ha aconseguit de dur la pau a Irlanda del Nord,
Per al Times, en un editorial que titula “Tony Blair, èxit o fracàs?”, Tony Blair és “en el millor dels casos un innocent (…), en el pitjor, un criminal de guerra”. Certament que ell ha estat gentil amb els homosexuals i amb els negres, però els britànics, si hem de creure els sondeigs d’opinió, el faran responsable de l’estat desastrós del sistema escolar, dels hospitals i dels transports públics, sense oblidar el fet que “a la nit, els carrers són plens de joves mal educats, que criden i mengen porqueries amb les seves companyes obeses.”
Com veieu, caldrà fer una anàlisi més profunda de Tony Blair (a qui sovint jo he lloat des d’aquest bloc, encara que li he criticat fortament el suport incondicional que donà a Bush en la decisió d’envair l’Iraq), però aquests comentaris apareguts a la premsa britànica són, com a mínim, significatius del descontent que deixa.
Bayrou anuncia la creació del Moviment Democràtic
13 Mai 2007Fidel a la seva promesa, François Bayrou acaba d’anunciar la creació del Moviment Democràtic. Ho ha fet on tocava, a la seu del consell nacional de l’UDF (partit al qual pertany) i ha afirmat que ell desitjava la “constitució d’una força política nova, independent i oberta”. Ha precisat també que, entre el 10 i el 17 de juny, aquest nou moviment presentarà els seus candidats a les eleccions legislatives, els quals hi concorreran ja amb la nova etiqueta. Si la idea prospera i es consolida, el nou partit es crearà cap al mes d’octubre vinent.
Com era previsible, la decisió dins l’UDF no ha estat unànime, ni tampoc majoritària. El president del grup de l’UDF a l’Asssemblea Nacional (Parlament), molt més proper i favorable a Sarkozy, és el qui ha encapçalat l’oposició.
Sabent-se perdedor dins el nucli estricte del partit, però guanyador en el camp de la vida real, i encara que sap que aquesta és una aventura que podria fracassar, Bayrou ha fet un discurs que em sembla modèlic, dels que normalment no s’escolten pels nostres verals. Va dir:
“Jo no tindré cap mot de condemna o d’acusació contra els qui han escollit d’una altra manera. Vull dir-los només això: a la vida, quan és l’essencial allò que es troba en joc i quan sofrim pressions, la qüestió és en el fons molt simple. Cal que escollim entre dues actituds: cedir o resistir. La meva convicció profunda és que resulta més fàcil cedir, però aquesta és una opció sense futur. El més just, el més lleial, el més prometedor, el més important és resistir. Nosaltres, doncs, tenim el deure de resistir. França té necessitat de resistència.”
Després d’afirmar tot això, ha desmentit que tingui cap acord amb el Partit socialista, a les envistes de les eleccions legislatives. “Jo no mantinc cap conversació, cap encontre, cap intercanvi, ni telefònic ni per escrit, amb els dirigents del Partit socialista que deixi entendre que podríem perfilar una aliança a les eleccions legislatives. Jo no he abandonat la meva fidelitat a un costat per lliurar-la a un altre.
No sabem, evidentment, què en sortirà, d’aquesta elecció. Val a dir, però, que és audaç i encoratjadora. D’altra banda, demostra un cop més la superioritat del sistema francès sobre el nostre, com assegura en Pere Quintana en un comentari força aclaridor.
La senyora Magdalena Alvarez
12 Mai 2007Ha començat la campanya electoral i els diaris van plens d’informació que més aviat és deformació de les coses, d’opinions esbiaixades, d’escrits de persones que no han escrit mai etc.. Fins i tot una candidata del PP al Parlament de les Balears publica una mena de diari, com si fos el diari d’una adolescent.
Les campanyes generen, en efecte, una gran quantitat de lletra escrita, de discursos que fan de mal escoltar, de propaganda visual amb polítics que posen cara de circumstàncies i solen tenir un riure forçat, però que ens asseguren que el futur que ens espera si els votem serà esplendorós. Això encara que sapiguem del cert que alguns d’ells, que coneixem, són més aviat inútils.
A les campanyes no cal esperar diàleg (i menys encara si no n’hi ha hagut durant el temps normal de legislatura) sinó teatre, i sovint del flac, amb sortides fora de to, amb gent que estira més el braç que la màniga, amb candidats que treuen el peu de la galleda i coses per l’estil.
De les coses terribles que he sentit (i això que amb prou feines comencem), la pitjor per ara l’he escoltada a la ministra de Foment, la senyora Magdalena Álvarez, que, en referir-se a les relacions autopropagandístiques de la presidenta de la Comunitat de Madrid (i candidata a la reelecció) en la inauguració d’unes obres relacionades amb la T-4, la terminal aeroportuària madrilenya, va dir en el Congrés dels Diputats aquestes paraules: “En el único sitio de la estación de la T-4 en el que podía haber estado [ La señora Aguirre] porque es de la Comunidad de Madrid es o tumbada en la vía o colgada de la catenaria”.
Tinc la impressió que val més sentir demagògia, promeses de ponts sobre rius que no existeixen, brindis al sol i d’altres alegries etèries, que no pas afirmacions com aquesta que, no sols són de mal gust, sinó clarament inacceptables.
Si Rodríguez Zapatero fos tan diligent com ho ha estat José Montilla amb el cas de Martínez Fraile, la senyora Álvarez avui ja hauria agafar la maleta i l’AVE cap a Sevilla per cercar feina de cara al futur, i molt probablement la democràcia s’hauria dignificat una mica.
Rajoy no és Sarkozy. El PP no és tampoc l’UMP
11 Mai 2007Mariano Rajoy es felicitava per la victòria de Sarkozy, i ho feia a partir de la idea que ell i el seu partit ocupaven el mateix espai ideològic. Vaja, que el PP i l’UMP eren bessons!
Dubto molt que el nostre líder conservador estigui encertat. En primer lloc, perquè els partits francesos situats en el centre-dreta no responen –ni de prop!- al monolitisme ideològic dels espanyols, i tampoc no s’ajusten a esquemes tan estrictament jerarquitzats. Afavoreix això, entre altres raons culturals, el sistema majoritari en petits districtes, i la permeabilitat entre els corrents que es van formant entorn de líders que controlen sectors d’aquests mateixos partits.
La dreta francesa és dinàmica i mai no ha estat un magma únic, sòlid i monolític com el PP i, a més, a diferència del PP, manté fora de la seva estructura l’extrema dreta lepenista (sector que ara ha tingut un 10 per cert, però que ha arribat a gairebé un 20 per cent dels vots), amb la qual, per cert, mai no ha pactat (una altra cosa és que els militants ultres, pel seu compte, a la segona volta d’unes eleccions lliures, hagin decidit votar el candidat de la dreta més ben col·locat).
Rajoy, en canvi, té l’extrema dreta dins de casa. A més, contemplant l’entorn de Rajoy, no sabria de cap manera assimilar personatges com Zaplana o Acebes a cap polític de l’entorn de Sarkozy.
El problema de la dreta espanyola és precisament el seu monolitisme, el no haver-se sabut treure de damunt les restes del franquisme sociològic, la seva manca de permeabilitat. Aquesta dreta amb tant de llast ultra difícilment pot conquerir, doncs, sectors liberals de centre. Mai –a tall d’exemple- s’hauria pogut entendre amb persones com Balladur o com Raymond Barre (per cert a les portes de la mort) o amb Giscard , o amb Simone Veil, polítics, aquests darrers, que –tot i ser de l’UDF- han donat suport a Sarkozy (i no a Bayrou).
Si a Espanya no surt un partit (o un corrent) liberal, laic, avançat socialment, si no surt un Bayrou que se sap treure de damunt aquesta dreta recalcitrant, cridanera i acrítica, serà molt difícil construir majories que siguin capaces de resoldre alguns dels problemes capitals que té el país. Perquè només gent generosa, que sigui capaç de dialogar i, si cal, de cedir, els podrà resoldre.
Després de la victòria de Sarkozy
10 Mai 2007Estimat director: Desconec si, a més de llegir aquesta carta setmanal, segueixes els comentaris que cada dia publico en el meu bloc d’Internet. Si ho fas, no t’estranyarà si et dic que la victòria de Sarkozy em semblava inevitable, per molt que jo hauria preferit que el vencedor hagués estat François Bayrou, l’únic candidat que, en un segon torn, el podia batre i iniciar alhora el canvi que la política francesa reclama. Però és evident que aquest canvi no podia capitalitzar-lo Ségolène Royal, perquè la candidata socialista era part del sistema bipartidista que presideix la política francesa des de fa molts anys, i en cap moment va demostrar que podria fer sortir el socialisme francès de l’impasse ideològic en què es troba.
Recordo molt bé com, després de dècades de monopoli gaullista, François Mitterrand va trencar un esquema polític que semblava inalterable. De Gaulle s’havia fet un vestit a mida amb la constitució francesa de 1958 que va fer néixer la V República, una república que no semblava que mai pogués donar pas a un govern d’esquerres. De Gaulle primer, Pompidou i Giscard després, havien monopolitzat el poder fins que un combatiu François Mitterrand (un polític resistent i, això no obstant, condecorat per Pétain, molts cops ministre de la IV República, amic de Mendès-France, d’Edgar Faure i de l’excol·laboracionaista Bousquet), finalment va aconseguir de vèncer Giscard la nit del 10 de maig de 1981, amb uns aires de canvi radical, gairebé revolucionari.
Aquella mateixa tarda (avui fa 26 anys), cap a les vuit, l’enyorat Avenir Mercadal em telefonava per dir-me amb llàgrimes als ulls que Mitterrand havia guanyat, i no hi havia dubte que la seva victòria, obtinguda amb un 51,7% sobre Giscard, implicava el que els francesos en diuen un bouleversement (commoció, canvi, alteració) de la República. I de fet, el canvi es va produir, encara que una reflexió profunda sobre el llarg mandat de Mitterrand (catorze anys) probablement ens conduiria a una conclusió plena d’ombres, encara que també de llums, això sense negar que ens trobàvem davant un home d’un saber enciclopèdic, d’un escriptor de geni, i d’un polític amb una fortalesa vital, maquiavèlica i contradictòria, que no era aliena a l’espiritualitat i que –com ha dit Jaime Arias- en molts casos es mostrava envoltada de misteri.
Ségolène Royal, en canvi –i per grans que siguin les seves virtuts (que la gran majoria desconeix, per molt que vagi ser ministra de Jospin i que governi avui la regió de Poitou-Charentes)- no encarnava un canvi com el de Mitterrand, ans, de guanyar, només hauria aconseguit un canvi de govern en un mateix sistema, quan és avui aquest sistema el que reclama imperiosament de ser modificat.
I això no deixa de ser curiós perquè era Royal la qui anunciava la necessitat de superar els esquemes de la V República, mentre que Sarkozy defensava la plena efectivitat d’aquesta. Només aquest fet, doncs, sembla que hauria d’haver donat ales a Royal sobre Sarkozy, però la realitat és força més complexa. Jean-Marie Colombani, director de Le Monde, un diari sempre inclinat al pensament d’esquerra, l’endemà del debat que els dos candidats van sostenir davant la televisió (un cara a cara intens i vivíssim, de dues hores i trenta-vuit minuts), observava ja que Sarkozy sortiria vencedor per diverses raons que apuntava: en primer lloc, perquè havia aconseguit el suport dels votants de Le Pen (tot i la consigna d’abstenció promoguda per aquest); en segon terme perquè havia sabut mobilitzar la gent entorn d’un programa degut a la seva capacitat de proposar i de comprometre’s a fer vastes reformes; i en tercer lloc perquè havia aconseguit d’alguna manera refundar la dreta des que havia assumit el lideratge de l’UMP. “El seu projecte podia ser discutible –apuntava Colombani-, però era coherent i hàbil. Aquesta era la seva força i el seu poder de convicció.”
Inversament, a la casa socialista no s’havia pogut aconseguit cap mena de refundació comparable a la protagonitzada per Sarkozy –definitiu enterramorts del gaullisme i únic patró de la dreta-. En canvi, els debats interns –que tant de protagonisme donaren a la senyora Royal- no la van, però, convertir en una líder indiscutible del partit, i –encara menys- van possibilitar una reforma en profunditat dels esquemes en què es mou el socialisme francès. Ella va tenir la intuïció de canviar l’ordre socialista, però no ho va poder fer sinó d’una manera parcial, experimental i força improvisada. Va vèncer els elefants del partit (que la menyspreaven), però no va poder vèncer la inèrcia d’un esquema polític que es resisteix a canviar, com ho demostra el fet que Strauss-Kahn, a les deu de la dit del 6 de maig, ja qüestionés la política de la candidata que acabava de perdre.
No basta, en efecte, dir que es vol canviar el sistema de la V República per transformar la mentalitat d’un partit que, posem per cas –i aquest és només un exemple- continua encara veient la globalització com una amenaça, i que la diabolitza com si fos necessàriament un mal i la causa de gairebé tots els desastres, negant-se a veure-hi l’aspecte positiu –positiu i d’altra banda inevitable-, que per això mateix s’ha d’encarar. Com no basta tampoc declarar-se europeista i reclamar un nou referèndum –aquesta era la posició de Royal- per fer oblidar als europeistes de veritat que foren els socialistes francesos (Laurent Fabius al seu davant) els qui provocaren amb la seva política el “no” en el passat referèndum i l’enterrament definitiu del projecte de constitució europea preparada per Giscard.
Dies anteriors a l’elecció presidencial, la revista Newsweek (Nova York) editorialitzava en aquests termes: “L’hiperactiu Nicolas Sarkozy és l’únic candidat dotat d’un programa comprensible per fer sortir França de l’ensopiment”. Al Financial Times (Londres) podíem també llegir el següent: “Nicolas Sarkozy ha de fer encara molts esforços per guanyar la presidencial, però ja ha obtingut el suport tàctic de Berlín, de Brussel·les i de Londres. I si bé és cert que els principals centres de poder europeus contemplen Sarkozy com un gaullista rigorós, també ho és que el veuen com l’home millor col·locat per fer retornar una França reformada a l’escena política”. A The Observer (Londres), el laborista Denis McShane, exministre d’Afers europeus de Tony Blair, escrivia que només l’elecció de Nicolas Sarkozy té avantatges. “És probable que el temps ens dugui a veure el naixement d’una nova parella –assegurava-: la que unirà un primer ministre de centre-esquerra, Gordon Brown, i el líder emergent de la dreta europea, Nicolas Sarkozy”. Això mentre a Le Temps (Ginebra), l’especialista en relacions franco-alemanyes, Martin Koopmann, declarava: “És evident que a l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemay) el satisfaria l’elecció d’una socialista, però les preferències del costat alemany són per Nicolas Sarkozy.”
Ha succeït, doncs, el que era previsible, el que havíem predit la majoria d’analistes de política internacional, i el que d’alguna manera sabien també els observadors francesos. “Ségolène Royal –deia Colombani- havia dibuixat un désir de changement, havia traçat una perspectiva”, però el projecte capaç d’aglutinar els francesos (un cop Bayrou fou vençut a la primera volta) era indiscutiblement el de Sarkozy.
I no seria estrany, amic director, que el Partit Socialista intentés ara un suïcida arranjament de comptes que, si és que es dóna, comportarà un retorn als arcaismes i a totes les utopies negatives tan inherents en aquest partit. Aleshores, la modernització del PS només podrà venir del centre. Perquè –com em deia el meu fill, en Pere, des de Toulouse, “una cosa és segura: la tercera via acabarà arribant un dia a França. I si el Partit Demòcrata que crearà Bayrou funciona, la divisió del PS serà inevitable. Els dogmàtics aniran al cementiri amb el PS i els més raonables s’uniran a Bayrou”.
Morir matant
9 Mai 2007És una dita que només en l’adversitat és mostra l’alçada moral dels homes, i si la dita és certa, que ho és, haurem de concloure que l’actuació de Manuel Conthe en el seu final com a president de CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) no ha estat a l’alçada que d’ell es podia d’esperar.
De fet ja s’intuïa que l’home moriria matant per les actuacions que s’han produït al llarg d’aquests darrers mesos, però la darrera declaració que ha fet, en presència del ministre Solbes, a la presa de possessió del seu successor, Julio Segura, ha estat certament d’una gran baixesa moral.
Conthe ha dit que tenia “evidència directa” que el vice-president de la CNMV, el seu “enemic” Carlos Arenillas, havia rebut influències de l’executiu (l’acusació tirava amb bala contra Miguel Sebastián –candidat socialista a l’alcaldia de Madrid- i, indirectament, contra Rodríguez Zapatero) en relació a l’expedient “FG valores”, dirigit sembla contra la persona de Francisco González, actual president del BBVA (Banco de Bilbao, Vizcaya, Argentaria).
L’acusació és important i compromet seriosament la neutralitat de la CNMV i també la del govern de l’Estat que no pot n’hi ha d’intervenir (entengui’s “fer pressió) en la tasca diària d’aquest important organisme.
Però allí on fallen les declaracions de Conthe –i revelen que estem més aviat davant una vendetta, que no pas davant una actuació responsable- és en el moment on ell ens diu que aquests fets van succeir l’any 2005.
Si l’any 2005, com assegura Conthe, ell (com a president i màxim responsable de la CNMV) va saber que Arenillas jugava brut en connivència amb el govern de Rodríguez Zapatero, era aleshores que havia d’haver denunciat els fets. O dimitir, si ningú no li feia cas. Ell, però, va guardar silenci, i és ara, quan ha perdut la confiança del ministre d’Economia i es veu forçat a presentar la dimissió, que denuncia els fets.
Mala cosa aquesta de callar quan el poder ens aguanta i parlar quan el poder ens ha abandonat i ens deixa tirats a la via pública.
La complexitat de la qüestió turca
8 Mai 2007Jo no sé si Turquia és Europa (com van entendre les autoritats europees que iniciaren les negociacions per a la integració d’aquest estat a l’UE) o si és l’Àsia Menor (com assegura Sarkozy), però el cert és que aquest gran estat, de més de 70 milions d’habitants (el 99 per cent dels quals són musulmans), es troba davant una situació ben complexa.
El pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk, fou l’artífex de la seva occidentalització. No sols va utilitzar l’alfabet llatí per escriure la seva llengua, sinó que convertí Turquia en un estat laic. I d’aquesta laïcitat en féu garant l’exèrcit.
Això condueix a situacions vertaderament paradoxals, com la que estem veient aquestes darreres setmanes amb l’anul·lació per part de la Cort Constitucional – la primera en vuitanta anys- de l’elecció presidencial.
Turquia avui es debat entre uns islamistes – política i democràticament progressistes- i un sector laïcista que defensa la separació de l’Estat i l’islam però és enemic de la modernització. La Unió Europea i Estats Units van advertir contra la intervenció dels generals en política, defensant de fet els islamistes. Les eleccions legislatives del proper 22 de juliol diran si un islamisme moderat però europeista és el que volen els ciutadans turcs. En realitat, aquestes eleccions intenten fer sortir el país de la crisi que ha provocat l’elecció presidencial de la setmana passada (anul·lada pel Tribunal Constitucional) entre el govern sortit del moviment islàmic i el camp laic.
El que jo no m’atreveixo a dir és com es prendrà Turquia el ja més que probable veto de Sarkozy a la seva integració a Europa. De tota manera, qualsevol que sigui el criteri que ens mereix aquesta posició del futur president de França, del que no podem dubtar és que aquest ha estat clar i sincer, mentre que d’altres tiren la pedra i amaguen la mà, i segurament es feliciten perquè sigui Sarkozy i no ells el qui ha dit clarament no a la integració de Turquia a Europa.
Sarkozy président !
7 Mai 2007Els sondeigs no han mentit, com opinava Ségolène Royal, i Nicolas Sarkozy ha estat elegit president de la República Francesa. Era el més natural vist com han anat les coses. En el moment de tancar aquest comentari d’urgència –són les 10 de la nit del diumenge 6 de maig-, amb una participació del 86 per cent, els vots escrutats donen un avantatge de 6 punts al guanyador.
Dijous vinent, d’una manera més tranquil·la i reposada, dedicaré la meva lletra de batalla a aquesta elecció i intentaré raonar per què Sarkozy havia forçosament de guanyar la batalla de França davant una candidata que ha sabut lluitar però que no té –no ha tingut en cap moment- l’altura política que ha demostrat posseir el seu adversari; una candidata a qui d’altra banda no ha afavorit tampoc gens la realitat d’un partit, el socialista, força malmès per baralles internes, aferrat a esquemes avui ja superats i que necessàriament haurà de provocar una catarsi si no vol perdre definitivament el tren de la història.
Sarkozy, en canvi, tot i que pertany al mateix partit que Chirac, l’UMP, ha sabut presentar-se com una gran alternativa al seu antecessor, que no ha tingut coratge d’intentar de presentar-se ell un altre cop (constitucionalment podia fer-ho) ni tampoc de donar suport a algun polític fidel (per exemple Villepin), com probablement li hauria agradat.
En aquest precís moment històric, Chirac representava, però, tots els mals del passat, mentre que Sarkozy (amb els seus defectes inclosos) encarnava l’esperança d’un futur per a França, aquest gran país que viu, però, una de seves hores més baixes, encara que ningú no dubta que és indispensable per a aquesta construcció d’Europa que boicotejà precisament el PS amb una gran divisió interna que va ser la causant del “no” a la Constitució Europea i, doncs, de la crisi de tot un procés històric que costarà de reprendre. I que, un cop s’hagi reprès, és segur que serà força menys ambiciós que l’anterior.
Voldria dir –o simplement recordar- que jo era partidari aquest cop d’una tercera via, la de Bayrou, convençut des del primer moment que només des d’una nova perspectiva (no des del socialisme clàssic, que encarna el PSF) es podia vèncer la dreta tradicional que encarnaven l’UMP i el seu líder, Sarkozy. A la primera volta, Bayrou va treure un resultat magnífic (que ningú no hauria predit a l’inici de la campanya), però insuficient. Al cap i a la fi era comprensible que els socialistes preferissin donar suport a Royal, la seva candidata directa. En fer-ho, segurament satisfeien les seves aspiracions més íntimes, però, atès el sistema electoral francès, tot indicava que apostaven per una victòria final de Sarkozy.
Així i tot, el cara a cara que van sostenir els dos candidats finalistes el passat dia 2 va fer renéixer l’esperança entre alguns partidaris de Royal. Però s’enganyaven. És cert que a tots ens va sorprendre la capacitat de dir i de repetir, d’insistir i fins d’atacar que va demostrar Royal aquella nit, però Sarkozy va estar molt més precís i segur que no pas ella. Molt més calmat. Molt més “presidenciable”, si és que m’accepteu el mot. A més, l’arrogància final d’una Ségolène Royal “mise en colère”, que no va accedir a fer cap elogi del seu contrincant després que ell l’hagués elogiat molt generosament, no fou una mostra de la seva fortalesa de caràcter, ni ho fou tampoc de coherència personal. Era una mostra clara de debilitat. Royal es va fer la forta perquè se sentia més feble. Sarkozy, en canvi, es va mostrar generós perquè se sabia més fort.
Sarkozy, doncs, ha guanyat. Segur que l’espera una dura tasca. Però més enllà de les nostres preferències polítiques i personals (que de tot hi ha en una elecció tan directa com aquesta), del que no podem dubtar és que França n’ha sortit guanyadora.
Quina enveja de poder viure a casa nostra una experiència semblant!
Els laments i les idees de Pasqual Maragall
6 Mai 2007És molt probable que Maragall tingui raó quan diu que “no és que hàgim fracassat [amb l’Estatut] però el cost que hem patit ha estat altíssim i, a més, encara no sabem el resultat”, com també en té quan augura que “pensàrem potser ingènuament que sí que era possible convèncer la majoria d’espanyols que Espanya era un país plural (…) i que la solució era el federalisme”. El problema és esbrinar si ell té autoritat moral perquè ara li fem cas ja que, precisament ell, va ser un dels principals protagonistes de l’aventura estatutària, empès per la necessitat peremptòria d’un tripartit (fonamentalment Esquerra Republicana) que exigia anar molt més enllà de l’estatut anterior.
D’altra banda és difícil que no ens demanem si, cas de seguir en el poder (del que fou separat per una decisió de Rodríguez Zapatero i del PSC), Maragall diria el que diu ara o seguiria afirmant –com va afirmar aleshores- que Catalunya era gairebé un estat.
Dit això, noblesse oblige a reconèixer que en Maragalla hi ha un punt de genialitat del qual n’està mancat el seu successor Montilla, que, un dia rere l’altre, ens recorda que els ciutadans no volen lideratges messiànics.
Doncs bé, davant aquesta afirmació jo em demano:
a) Què sap Montilla què volem els ciutadans? Per ventura ell es pot arrogar de parlar en nom nostre?
b) No serà que ell, conscient de la seva incapacitat de generar cap fervor, s’apunta a l’única alternativa que pot encarnar –la del polític funcionari mediocre, amb pocs estudis, però que se sap moure i escalar dins del partit?
Però tornem a Maragall perquè, si més no, el seu punt d’inconformisme (sigui o no del tot coherent) és sempre fèrtil i creador (a diferència de la llangorosa mediocritat de Montilla). D’ací que m’hagi agradat la seva idea favorable a un Partit Demòcrata Europeu, com també la relativització que ha fet del problema de Catalunya: “Europa existeix –ha dit- i es convertirà en el marc de referència principal, un marc on les nostres històries particulars comptaran molt menys.”
Així doncs, Prodi, Rutelli, Maragall…, tal vegada Bayrou…, i potser fins i tot Imaz… Entre tanta infertilitat ideològica, la proposta no és certament menypreable.
Josep Maria Quintana 