Després de la victòria de Sarkozy

by

Estimat director: Desconec si, a més de llegir aquesta carta setmanal, segueixes els comentaris que cada dia publico en el meu bloc d’Internet. Si ho fas, no t’estranyarà si et dic que la victòria de Sarkozy em semblava inevitable, per molt que jo hauria preferit que el vencedor hagués estat François Bayrou, l’únic candidat que, en un segon torn, el podia batre i iniciar alhora el canvi que la política francesa reclama. Però és evident que aquest canvi no podia capitalitzar-lo Ségolène Royal, perquè la candidata socialista era part del sistema bipartidista que presideix la política francesa des de fa molts anys, i en cap moment va demostrar que podria fer sortir el socialisme francès de l’impasse ideològic en què es troba.

Recordo molt bé com, després de dècades de monopoli gaullista, François Mitterrand va trencar un esquema polític que semblava inalterable. De Gaulle s’havia fet un vestit a mida amb la constitució francesa de 1958 que va fer néixer la V República, una república que no semblava que mai pogués donar pas a un govern d’esquerres. De Gaulle primer, Pompidou i Giscard després, havien monopolitzat el poder fins que un combatiu François Mitterrand (un polític resistent i, això no obstant, condecorat per Pétain, molts cops ministre de la IV República, amic de Mendès-France, d’Edgar Faure i de l’excol·laboracionaista Bousquet), finalment va aconseguir de vèncer Giscard la nit del 10 de maig de 1981, amb uns aires de canvi radical, gairebé revolucionari.

Aquella mateixa tarda (avui fa 26 anys), cap a les vuit, l’enyorat Avenir Mercadal em telefonava per dir-me amb llàgrimes als ulls que Mitterrand havia guanyat, i no hi havia dubte que la seva victòria, obtinguda amb un 51,7% sobre Giscard, implicava el que els francesos en diuen un bouleversement (commoció, canvi, alteració) de la República. I de fet, el canvi es va produir, encara que una reflexió profunda sobre el llarg mandat de Mitterrand (catorze anys) probablement ens conduiria a una conclusió plena d’ombres, encara que també de llums, això sense negar que ens trobàvem davant un home d’un saber enciclopèdic, d’un escriptor de geni, i d’un polític amb una fortalesa vital, maquiavèlica i contradictòria, que no era aliena a l’espiritualitat i que –com ha dit Jaime Arias- en molts casos es mostrava envoltada de misteri.

Ségolène Royal, en canvi –i per grans que siguin les seves virtuts (que la gran majoria desconeix, per molt que vagi ser ministra de Jospin i que governi avui la regió de Poitou-Charentes)- no encarnava un canvi com el de Mitterrand, ans, de guanyar, només hauria aconseguit un canvi de govern en un mateix sistema, quan és avui aquest sistema el que reclama imperiosament de ser modificat.

I això no deixa de ser curiós perquè era Royal la qui anunciava la necessitat de superar els esquemes de la V República, mentre que Sarkozy defensava la plena efectivitat d’aquesta. Només aquest fet, doncs, sembla que hauria d’haver donat ales a Royal sobre Sarkozy, però la realitat és força més complexa. Jean-Marie Colombani, director de Le Monde, un diari sempre inclinat al pensament d’esquerra, l’endemà del debat que els dos candidats van sostenir davant la televisió (un cara a cara intens i vivíssim, de dues hores i trenta-vuit minuts), observava ja que Sarkozy sortiria vencedor per diverses raons que apuntava: en primer lloc, perquè havia aconseguit el suport dels votants de Le Pen (tot i la consigna d’abstenció promoguda per aquest); en segon terme perquè havia sabut mobilitzar la gent entorn d’un programa degut a la seva capacitat de proposar i de comprometre’s a fer vastes reformes; i en tercer lloc perquè havia aconseguit d’alguna manera refundar la dreta des que havia assumit el lideratge de l’UMP. “El seu projecte podia ser discutible –apuntava Colombani-, però era coherent i hàbil. Aquesta era la seva força i el seu poder de convicció.”

Inversament, a la casa socialista no s’havia pogut aconseguit cap mena de refundació comparable a la protagonitzada per Sarkozy –definitiu enterramorts del gaullisme i únic patró de la dreta-. En canvi, els debats interns –que tant de protagonisme donaren a la senyora Royal- no la van, però, convertir en una líder indiscutible del partit, i –encara menys- van possibilitar una reforma en profunditat dels esquemes en què es mou el socialisme francès. Ella va tenir la intuïció de canviar l’ordre socialista, però no ho va poder fer sinó d’una manera parcial, experimental i força improvisada. Va vèncer els elefants del partit (que la menyspreaven), però no va poder vèncer la inèrcia d’un esquema polític que es resisteix a canviar, com ho demostra el fet que Strauss-Kahn, a les deu de la dit del 6 de maig, ja qüestionés la política de la candidata que acabava de perdre.

No basta, en efecte, dir que es vol canviar el sistema de la V República per transformar la mentalitat d’un partit que, posem per cas –i aquest és només un exemple- continua encara veient la globalització com una amenaça, i que la diabolitza com si fos necessàriament un mal i la causa de gairebé tots els desastres, negant-se a veure-hi l’aspecte positiu –positiu i d’altra banda inevitable-, que per això mateix s’ha d’encarar. Com no basta tampoc declarar-se europeista i reclamar un nou referèndum –aquesta era la posició de Royal- per fer oblidar als europeistes de veritat que foren els socialistes francesos (Laurent Fabius al seu davant) els qui provocaren amb la seva política el “no” en el passat referèndum i l’enterrament definitiu del projecte de constitució europea preparada per Giscard.

Dies anteriors a l’elecció presidencial, la revista Newsweek (Nova York) editorialitzava en aquests termes: “L’hiperactiu Nicolas Sarkozy és l’únic candidat dotat d’un programa comprensible per fer sortir França de l’ensopiment”. Al Financial Times (Londres) podíem també llegir el següent: “Nicolas Sarkozy ha de fer encara molts esforços per guanyar la presidencial, però ja ha obtingut el suport tàctic de Berlín, de Brussel·les i de Londres. I si bé és cert que els principals centres de poder europeus contemplen Sarkozy com un gaullista rigorós, també ho és que el veuen com l’home millor col·locat per fer retornar una França reformada a l’escena política”. A The Observer (Londres), el laborista Denis McShane, exministre d’Afers europeus de Tony Blair, escrivia que només l’elecció de Nicolas Sarkozy té avantatges. “És probable que el temps ens dugui a veure el naixement d’una nova parella –assegurava-: la que unirà un primer ministre de centre-esquerra, Gordon Brown, i el líder emergent de la dreta europea, Nicolas Sarkozy”. Això mentre a Le Temps (Ginebra), l’especialista en relacions franco-alemanyes, Martin Koopmann, declarava: “És evident que a l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemay) el satisfaria l’elecció d’una socialista, però les preferències del costat alemany són per Nicolas Sarkozy.”

Ha succeït, doncs, el que era previsible, el que havíem predit la majoria d’analistes de política internacional, i el que d’alguna manera sabien també els observadors francesos. “Ségolène Royal –deia Colombani- havia dibuixat un désir de changement, havia traçat una perspectiva”, però el projecte capaç d’aglutinar els francesos (un cop Bayrou fou vençut a la primera volta) era indiscutiblement el de Sarkozy.

I no seria estrany, amic director, que el Partit Socialista intentés ara un suïcida arranjament de comptes que, si és que es dóna, comportarà un retorn als arcaismes i a totes les utopies negatives tan inherents en aquest partit. Aleshores, la modernització del PS només podrà venir del centre. Perquè –com em deia el meu fill, en Pere, des de Toulouse, “una cosa és segura: la tercera via acabarà arribant un dia a França. I si el Partit Demòcrata que crearà Bayrou funciona, la divisió del PS serà inevitable. Els dogmàtics aniran al cementiri amb el PS i els més raonables s’uniran a Bayrou”.

Anuncis

%d bloggers like this: