Sarkozy président !

by

Els sondeigs no han mentit, com opinava Ségolène Royal, i Nicolas Sarkozy ha estat elegit president de la República Francesa. Era el més natural vist com han anat les coses. En el moment de tancar aquest comentari d’urgència –són les 10 de la nit del diumenge 6 de maig-, amb una participació del 86 per cent, els vots escrutats donen un avantatge de 6 punts al guanyador.

Dijous vinent, d’una manera més tranquil·la i reposada, dedicaré la meva lletra de batalla a aquesta elecció i intentaré raonar per què Sarkozy havia forçosament de guanyar la batalla de França davant una candidata que ha sabut lluitar però que no té –no ha tingut en cap moment- l’altura política que ha demostrat posseir el seu adversari; una candidata a qui d’altra banda no ha afavorit tampoc gens la realitat d’un partit, el socialista, força malmès per baralles internes, aferrat a esquemes avui ja superats i que necessàriament haurà de provocar una catarsi si no vol perdre definitivament el tren de la història.

Sarkozy, en canvi, tot i que pertany al mateix partit que Chirac, l’UMP, ha sabut presentar-se com una gran alternativa al seu antecessor, que no ha tingut coratge d’intentar de presentar-se ell un altre cop (constitucionalment podia fer-ho) ni tampoc de donar suport a algun polític fidel (per exemple Villepin), com probablement li hauria agradat.

En aquest precís moment històric, Chirac representava, però, tots els mals del passat, mentre que Sarkozy (amb els seus defectes inclosos) encarnava l’esperança d’un futur per a França, aquest gran país que viu, però, una de seves hores més baixes, encara que ningú no dubta que és indispensable per a aquesta construcció d’Europa que boicotejà precisament el PS amb una gran divisió interna que va ser la causant del “no” a la Constitució Europea i, doncs, de la crisi de tot un procés històric que costarà de reprendre. I que, un cop s’hagi reprès, és segur que serà força menys ambiciós que l’anterior.

Voldria dir –o simplement recordar- que jo era partidari aquest cop d’una tercera via, la de Bayrou, convençut des del primer moment que només des d’una nova perspectiva (no des del socialisme clàssic, que encarna el PSF) es podia vèncer la dreta tradicional que encarnaven l’UMP i el seu líder, Sarkozy. A la primera volta, Bayrou va treure un resultat magnífic (que ningú no hauria predit a l’inici de la campanya), però insuficient. Al cap i a la fi era comprensible que els socialistes preferissin donar suport a Royal, la seva candidata directa. En fer-ho, segurament satisfeien les seves aspiracions més íntimes, però, atès el sistema electoral francès, tot indicava que apostaven per una victòria final de Sarkozy.

Així i tot, el cara a cara que van sostenir els dos candidats finalistes el passat dia 2 va fer renéixer l’esperança entre alguns partidaris de Royal. Però s’enganyaven. És cert que a tots ens va sorprendre la capacitat de dir i de repetir, d’insistir i fins d’atacar que va demostrar Royal aquella nit, però Sarkozy va estar molt més precís i segur que no pas ella. Molt més calmat. Molt més “presidenciable”, si és que m’accepteu el mot. A més, l’arrogància final d’una Ségolène Royal “mise en colère”, que no va accedir a fer cap elogi del seu contrincant després que ell l’hagués elogiat molt generosament, no fou una mostra de la seva fortalesa de caràcter, ni ho fou tampoc de coherència personal. Era una mostra clara de debilitat. Royal es va fer la forta perquè se sentia més feble. Sarkozy, en canvi, es va mostrar generós perquè se sabia més fort.

Sarkozy, doncs, ha guanyat. Segur que l’espera una dura tasca. Però més enllà de les nostres preferències polítiques i personals (que de tot hi ha en una elecció tan directa com aquesta), del que no podem dubtar és que França n’ha sortit guanyadora.

Quina enveja de poder viure a casa nostra una experiència semblant!

Anuncis

%d bloggers like this: