Els laments i les idees de Pasqual Maragall

by

És molt probable que Maragall tingui raó quan diu que “no és que hàgim fracassat [amb l’Estatut] però el cost que hem patit ha estat altíssim i, a més, encara no sabem el resultat”, com també en té quan augura que “pensàrem potser ingènuament que sí que era possible convèncer la majoria d’espanyols que Espanya era un país plural (…) i que la solució era el federalisme”. El problema és esbrinar si ell té autoritat moral perquè ara li fem cas ja que, precisament ell, va ser un dels principals protagonistes de l’aventura estatutària, empès per la necessitat peremptòria d’un tripartit (fonamentalment Esquerra Republicana) que exigia anar molt més enllà de l’estatut anterior.

D’altra banda és difícil que no ens demanem si, cas de seguir en el poder (del que fou separat per una decisió de Rodríguez Zapatero i del PSC), Maragall diria el que diu ara o seguiria afirmant –com va afirmar aleshores- que Catalunya era gairebé un estat.

Dit això, noblesse oblige a reconèixer que en Maragalla hi ha un punt de genialitat del qual n’està mancat el seu successor Montilla, que, un dia rere l’altre, ens recorda que els ciutadans no volen lideratges messiànics.

Doncs bé, davant aquesta afirmació jo em demano:

a) Què sap Montilla què volem els ciutadans? Per ventura ell es pot arrogar de parlar en nom nostre?

b) No serà que ell, conscient de la seva incapacitat de generar cap fervor, s’apunta a l’única alternativa que pot encarnar –la del polític funcionari mediocre, amb pocs estudis, però que se sap moure i escalar dins del partit?

Però tornem a Maragall perquè, si més no, el seu punt d’inconformisme (sigui o no del tot coherent) és sempre fèrtil i creador (a diferència de la llangorosa mediocritat de Montilla). D’ací que m’hagi agradat la seva idea favorable a un Partit Demòcrata Europeu, com també la relativització que ha fet del problema de Catalunya: “Europa existeix –ha dit- i es convertirà en el marc de referència principal, un marc on les nostres històries particulars comptaran molt menys.”

Així doncs, Prodi, Rutelli, Maragall…, tal vegada Bayrou…, i potser fins i tot Imaz… Entre tanta infertilitat ideològica, la proposta no és certament menypreable.

Advertisements

%d bloggers like this: