Negre futur per a l’Iraq

by

Estimat director: Tot i que el president dels Estats Units, George W. Bush mantén el seu discurs de sempre (“Nosaltres romandrem a l’Iraq, nosaltres ens batrem a l’Iraq i nosaltres guanyarem”) cada dia que passa sembla que el problema en aquell país es va agreujant i que cap de les iniciatives que es duen a terme permet d’arribar a bon port. Avalua, si més no, les dades que s’han produït durant les darreres setmanes:

El 3 d’octubre de 2006, el primer ministre, Nouri al-Maliki inicia una temptativa de reconciliació nacional, però aquesta resta lletra morta davant una nova onada de violències.
L’11 d’octubre, el parlament adopta el federalisme com a forma d’estat, i com una mena de por s’estén per tot el país, alimentada en gran part per la reacció de Turquia que no accepta de cap manera una regió independent kurda en el nord i que, com a reacció, amenaça de reforçar els lligams amb les tribus sunnites del centre.

El mateix 11 d’octubre es fa públic un estudi als Estats Units que estima que 650.000 iraquians han mort d’ençà la invasió el 2003, encara que el president Bush mantingui que només n’han mort 30.000.

Com a conseqüència de totes aquestes constatacions, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, l’opinió pública comença a mostrar-se fatigada per aquesta guerra i són ja molts els que demanen una retirada de les forces d’ocupació. Més concretament, el 13 d’octubre, el general britànic Richard Dannatt manifesta el desig d’una retirada de les forces britàniques, opinió que immediatament desautoritza Blair.

El 18 d’octubre, encara que Bush continuava afirmant que “els nostres objectius són els mateixos, però hem d’adaptar contínuament les nostres tàctiques front a un enemic brutal i violent”, reconeix ja algunes similituds entre l’Iraq i el Vietnam, pel que fa als problemes que aquesta guerra els presenta.

El 19 d’octubre, les filtracions d’un informe elaborat per l’antic secretari d’estat, James Baker, provoquen un dalt a baix en l’opinió pública nord-americana. En efecte, Baker, copresident del Grup d’estudi de l’Iraq, proposa en aquest treball una solució que passa per la regionalització del problema amb l’ajut de l’Iran i de Síria. Òbviament, aquesta solució constrenyeria Washington a abandonar d’altres objectius respecte a aquests dos països, i especialment el d’impedir que Teheran es doti de l’arma nuclear. La pregunta que aquest pla suscita és, doncs, la següent: ¿Pot Washington superar els seus problemes a l’Iraq tot abandonant la seva política respecte de Síria i de l’Iran? Felipe González té molta confiança en aquesta comissió, i no només Felipe Gonzáles, però jo no sóc tan optimista. Dubto molt que Bush cedeixi en la seva política envers Síria i l’Iran.

El 30 d’octubre, aquest cop a Londres, Blair aconsegueix de parar una iniciativa de diputats escocesos i gal·lesos que proposava de revisar a fons tota l’actuació britànica a l’Iraq. Aquesta proposta, que va tenir un gran eco en els mitjans de comunicació anglesos, va provocar un enfrontament entre The Times i The Guardian. El primer opinava que una revisió d’aquesta mena posaria en greu perill les tropes britàniques encara desplegades a l’Iraq. El segon, en canvi, opinava que, tot i els problemes que podria causar la proposta, la revisió era necessària.

Val a dir que un Tony Blair contra les cordes aconseguí de paralitzar la moció per un marge de 25 vots, la qual cosa significa que alguns diputats laboristes van votar amb l’oposició.

Quin és, doncs, el futur d’aquest país que Saddam Hussein tiranitzava? La resposta no és fàcil perquè si la guerra iniciada per Bush amb l’ajut de Blair aconseguí enderrocar Saddam Hussein, un home corrupte des de tots els punts de vista, un tirà amb les mans tacades de sang, fins i tot un genocida, la realitat ens mostra, tres anys després de la invasió, un país immers en el caos més absolut i en una indisimulada gerra fratricida.

Sembla indubtable que, amb la caiguda del règim baasista, l’any 2003, es van ensorrar les institucions sense, però, que s’hagi aconseguit de crear un nou estat. I mentrestant, ha crescut el terrorisme i s’han exacerbat les identitats ètnico-confessionals (aquelles identités meurtrières de què parlava Amin Maalouf, tot referint-se a un altre lloc del planeta, també força conflictiu) fins a un punt que l’acord entre els uns i els altres es fa impossible.

L’esfondrament de l’antic règim ha deixat un buit que no sols ha privat al país d’institucions viables, ans també ha fet perdre a la ciutadania l’esperit cívic i el valor de la responsabilitat individual. I és precisament aquesta renúncia als valors i al compromís individual allò que ha denunciada un intel·lectual iraquià, el poeta Karim Chohaydal, el qual afirma que aquesta renúncia s’ha produït en favor dels valors tribals que s’han anat reforçant, no sols al camp, sinó també a les ciutats. En absència d’institucions –segueix dient el poeta-, els iraquians han sentit la necessitat de recórrer cada cop més a les tribus per a regular i resoldre els problemes que la vida diària els reportava, i han prescindit de la llei.

“I què es pot fer –s’interroga Chohaydal- un cop són les tribus les que decideixen? Què es pot fer per combatre el terrorisme? L’intel·lectual -diu- no disposa sinó de la paraula, i aquesta és feble davant la força dels milicians, que ni llegeixen diaris ni tampoc llibres.” I afegeix: “El problema és avui la convergència que es produeix entre els orfes de l’antic règim, que disposen encara de recursos financers importants, i els interessos dels països veïns, Síria i l’Iran, especialment (d’ací la dubtosa eficàcia del pla Baker), els governs dels quals s’ingereixen dia rere dia en els afers iraquians.

I mentre Chohaydal s’escandalitza davant el crit llançat per algunes tribus que reclamen l’alliberament de Saddam Hussein, o davant opinions sostingudes per diaris panàrabs, com Al-Quds Al-Arabi, editat a Londres, que ha declarat que preferia una dictadura que garanteixi l’ordre i l’estabilitat a una llibertat al preu d’un caos sagnant, ens arriba la notícia de la condemna a mort de l’exdictador iraquià.

Què s’aclarirà duent Saddam Hussein a la forca? Ressuscitarà aquesta execució els compatriotes que ell va fer matar? Evidentment que no. La mort de Saddam no aconseguirà sinó de fer créixer l’odi que es tenen els qui han de quedar a l’Iraq un cop els americans i els anglesos toquin el dos (que ho faran algun dia, i potser molt més aviat del que nosaltres pensem), tot deixant rere seu un panorama desolador, amb un poble desballestat i amb greus problemes de subsistència pacífica. Però Bush veu les coses d’una altra manera. Bush ha contemplat la condemna com un clau on agafar-se en un moment més baix de la seva popularitat, tanmateix la severa derrota republicana, tant al Congrés com al Senat dels Estats Units, obre un camí d’esperança respecte del futur de l’Iraq, encara que els demòcrates no tinguin en aquest punt les idees prou clares.

De moment, el sacrifici de Donald Rumsfeld és ja un primer símptoma del canvi. I les converses de Bush amb la nova líder del Congrés, Nancy Pelosi auguren, com a mínim, una nova manera d’actuar.

Anuncis

%d bloggers like this: