El nou estatut: de la incoherència dels uns al ridícul dels altres

by

Estimat director: Els qui seguim amb una mica d’interès els esdeveniments que se succeeixen al Congrés dels diputats en allò que fa a la tramitació del nou Estatut d’autonomia per a les Illes Balears (que no devem ser més d’una dotzena) contemplem atònits l’estira i arronsa que duen a terme els nostres representants polítics a la Cambra baixa, i més concretament els socialistes i els populars.

He de dir, però, que no m’estranya gens el que està passant, i et diré per què. Espero que recordaràs la carta que vaig dirigir-te el dia 1 de juny de 2006, titulada “Matas i la proposta d’Estatut”. En aquesta jo t’explicava que, després d’haver assistit a la conferència que el president havia fet al Cercle Artístic de Ciutadella, el 28 de maig, tenia la impressió que, a diferència de Rajoy, Acebes i Zaplana, Matas havia optat per alinear-se amb els qui pretenien una profunda renovació i ampliació del sistema que regula les comunitats autònomes. I això ho deia motivat per les dues propostes sorpresa que el president va fer en aquella conferència: una era l’establiment d’un Règim Especial per a les Illes Balears (REB), que finalment va quedar fora del text estatutari, i l’altra era la continguda en la que va ser la Disposició transitòria vuitena de la proposta d’Estatut, que deia:

“1. Amb la finalitat de corregir el dèficit en inversions públiques existent a les Illes Balears i en la seva condició de comunitat pluriinsular, s’aplicarà, en un període de deu anys, un percentatge d’inversió, en concepte de la insularitat, del 2,5 per cent de les inversions pressupostades per l’Estat en tot el territori nacional.

En cap cas, una volta conclòs el període de deu anys, el resultat d’aplicar el percentatge abans esmentat no podrà ser inferior a tres mil milions d’euros, increment en la inversió base de cada any, des de l’entrada en vigor d’aquest estatut.

Per inversió base s’entén la mitjana de la inversió pressupostada per l’Estat per a les Illes Balears als exercicis 2005 i 2006.”

Aquesta disposició transitòria, de la qual Jaume Matas n’ha estat gran defensor, tenia un redactat que, com jo et deia en aquella carta, era “gairebé idèntic al que trobem a la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, només que aquest es refereix al PIB com a element determinant de les inversions, mentre que el nostre fixa una xifra: el 2,5. Atès, però, que el PIB ha estat, l’any 2005, un 2,5, cal arribar a la conclusió que, tant l’un com l’altre, diuen el mateix. La diferència és que el nostre projecte d’Estatut parla de 10 anys per a fer les inversions, mentre que el de Catalunya parla de 7. Cal dir, però, que, mentre que l’Estatut de Catalunya deixa el PIB com a única referència, el de les Balears fixa una quantitat mínima –3.000 milions d’euros- de la qual mai no ha de davallar la inversió. Aquest blindatge comporta, doncs, una assegurança a favor nostre que no tindran els catalans.”

Comprendràs, doncs, que em sentís una mica desconcertat per les dues propostes estrella de Jaume Matas, una de les quals igualava a la continguda a l’Estatut de Catalunya i l’altra, d’haver-se acceptat, hauria establert a casa nostra un règim especial semblant al de les Illes Canàries.

Per això mateix, acabava la meva carta amb aquestes paraules: “No t’estranyis, doncs, si els catalans acaben envejant-nos. Però encara més important que provocar l’enveja dels catalans, el que a mi em sembla fonamental és que, amb aquestes proposicions, Matas (per molt que ell no ho digui expressament) aconsegueix tres coses força remarcables: 1ª) Avança el PSOE per l’esquerra; 2ª) Deixa en mala posició aquest mateix partit perquè és molt probable que el govern de Rodríguez Zapatero no pugui acceptar la seva proposta; 3ª) Es desmarca del tremendisme de Rajoy, Acebes i Zaplana; i 4ª) Sense necessitat de criticar els seus companys de partit, actua com ho faria el líder d’una dreta avançada.”

És evident que la proposició dels 3.000 milions d’euros defensada per Jaume Matas era incoherent amb la filosofia que havia mantingut el PP al llarg de tot el debat de l’Estatut de Catalunya, atès que Rajoy havia dit par activa i per passiva que aquell estatut, la disposició addicional tercera del qual contenia un text anàleg al proposat en el de les Illes Balears, “es un disparate, rompe el consenso constitucional y pone en grave peligro la unidad de España.”. Però Matas podia forçar aquella incoherència perquè d’aquesta manera forçava també els socialistes a dir que no, perquè els socialistes eren els qui estaven en el govern de Madrid i serien els qui, si més no durant els primers temps, haurien de començar a abocar milions d’euros a la nostra comunitat autònoma. Però si la proposta de Matas era incoherent amb la línia autonòmica defensada pel Partit Popular, el que més em va sobtar va ser que fos aprovada pels socialistes de Balears, i concretament, pel seu líder, Francesc Antich.

Jo hauria pogut equivocar-me quan et vaig avançar que el govern de Rodríguez Zapatero probablement no acceptaria la proposta de Matas, però sempre hi cabia la possibilitat que Francesc Antich hagués convençut el president del govern, com abans l’havia convençut Maragall en negociar l’Estatut de Catalunya. Però tots els indicis ens diuen que no va ser així perquè ara, quan la llei orgànica que ha d’aprovar el nostre estatut ha començat a ser debatuda a les Corts espanyoles, veiem que el ministre d’economia, Pedro Solbes, no accepta el text aprovat pel Parlament balear en aquest punt, i demana que el nostre estatut (i en general tots els estatuts) defineixin conceptes generals sobre finançament, però no introdueixin xifres concretes.

Però això, que és segurament d’una gran coherència amb el que reclama una política rigorosa de govern, no sols no s’adiu amb el que s’ha establert a l’Estatut de Catalunya (el qual, com hem vist, amb una fórmula gairebé idèntica, arriba a la mateixa conclusió), sinó que deixa en molt mala posició el diputat Francesc Antich que, si no aconsegueix de convèncer Pedro Solbes, farà el ridícul més espantós. I de pas el farà també el PSOE.

En definitiva, que de la incoherència del nostre president (si és que l’observem des del punt de vista del Partit Popular) en proposar unes inversions multimilionàries que els seus correligionaris havien qualificat –tot referint-se a Catalunya- de ser insolidàries, inconstitucionals i un disbarat, hem passat al ridícul de Francesc Antich que, o bé acaba per convèncer ZP o serà un candidat que realment farà ganes de riure.

Anuncis

%d bloggers like this: