Encara més sobre el procés de pau

by

Estimat director: El meu article de dilluns passat ha provocat diverses reaccions. De les que m’han arribat a mi, la majoria són favorables, però veig que ha produït un fort malestar entre els qui es mostren d’acord amb les tesis de les associacions majoritàries de víctimes del terrorisme i, per què no dur-ho?, també amb les del Partit Popular. I penso això perquè he rebut un correu d’un antic company que em deia el següent:

“Sr. Josep M Quintana:

Crec que amb el teu darrer article publicat al Diari Menorca “Dues actituds diferents”, t’has “passat” i has estat injust.

Compares les actituds de la jove irlandesa i la del teu sogre amb les de les associacions de víctimes del terrorisme d’ETA. Sincerament considero que mescles ous amb cargols, peres amb pomes,….En la teva feina no mescles metres amb iardes sense fer alguna conversió, cosa que en aquest tema no fas.

A Irlanda hi ha hagut alguna mena de desarmament i declaració de disculpes pels danys físics produïts. Ben al contrari que aquí, rearmament amb el robatori recent de pistoles i mostres clares per part dels pistolers d’ETA de que no mostren cap actitud de disculpa cap els familiars de les víctimes, per veure-ho basta no ser cec amb l’actitud del vidrier o la dels recentment jutjats.

En quant al teu sogre, ja l’hagués volgut veure en el judici, si davant ell els botxins dels seus familiars se n’haguessin rigut, insultat, amenaçat de mort,…, que és el que fan contínuament els terrorismes.

Ben cordialment”

Si et fixes en l’argumentació veuràs com allò que es pretén per damunt de tot en aquest escrit no és criticar-me, sinó criticar el procés de negociació que ha iniciat el PSOE, procés que, des que ha començat, ha tingut l’oposició frontal del PP i de les associacions a què jo feia referència, els quals asseguren que no es pot parlar fins que els terroristes hagin deixat les armes i hagin també demanat perdó, adduint com a argument d’autoritat que així es va fer a Irlanda.

Tanmateix això no és cert ni d’un bon tros, perquè l’argument oblida que a Irlanda, quan Toni Blair va iniciar fa deu anys els contactes i els diàlegs amb l’IRA, no s’havia produït cap desarmament, ni tampoc cap terrorista havia demanat perdó. I oblida també que, entremig del procés, s’han produït atemptats i problemes de tota índole que, en algun moment semblava que el farien fracassar. Sortosament, però, i gràcies a la tenacitat i a la fermesa de Blair i de tots els qui s’han involucrat en aquest intent de reconciliació, sembla que la pau sigui a tocar després de més de trenta anys de lluita cruel i fratricida a l’Ulster.

Convé, però, precisar encara més coses perquè, si els intents seriosos de diàleg s’iniciaren el 1996, no fou fins el 1998 quan, en els dits “acords del Divendres Sant”, es va pactar que l’IRA lliuraria les seves armes, i no fou fins al 6 de maig de 2001 –tres anys més tard!- que l’IRA obrí els seus arsenals després de reiterats ultimàtums. I recorda, amic director, que, fins i tot lliurades les armes, encara hi ha alguns sectors protestants que no creuen que l’entrega s’hagi fet bé. D’altra banda, ha estat durant el procés –no al principi o abans del seu començament, com pressuposa el meu interlocutor- que s’han produït reconciliacions com la dels dos personatges de què jo parlava. I això a pesar de grups com els membres de l’Ordre d’Orange que fan tot el que poden per a mantenir encesos els odis.

I per acabar el seu escrit, el meu interlocutor fa una afirmació –la referent al meu sogre- que considero d’una gran baixesa moral. Ell pressuposa –vaja, dóna per fet!- que perdonar els assassins del seu pare, del seu oncle, del seu sogre i del seu cunyat, evitant així que algun d’aquests fos condemnat a mort- era una bagatel·la comparat amb l’esforç que haurien de fer les actuals víctimes del terrorisme, si és que es decidissin també a perdonar.

Aquest és, amic director, l’argument que fan servir les persones que posen la seva virtut com a mesura de totes les coses: com que jo, o els meus, o les persones a qui jo dono suport per la seva ideologia, no saben perdonar, aleshores ningú (en cap cas) no ho pot fer. I si ho fa, és que la situació devia ser objectivament molt menys dolorosa.

Repeteixo que poques vegades havia escoltat un argument de més baixesa moral. Perquè el fet de què tractem (perdonar el terrorista o l’assassí d’algú molt pròxim) és una qüestió que té valor per ella mateixa i, per tant, independent de la realitat política en què s’enclou. És independent, per tant, de si ho fa un home després d’una de guerra (¿per ventura creu el meu crític que els botxins del pare del meu sogre li van demanar perdó abans que ell els perdonés?) o a l’inici d’un procés de pau.

Retornant al procés de pau endegat per Rodríguez Zapatero, aviat ens trobem, però, amb un problema afegit. Des del mes de març de 2004, hi ha tota una dreta en aquest país que s’ha mostrat incapaç de pair el resultat electoral que els fou advers, i aquesta incapacitat els fa lliscar per una espiral que no té fre ni aturada. Tot el que fa el govern socialista és dolent, ignominiós o amoral. I per això mateix, el tímid procés que ha iniciat Rodríguez Zapatero (procés no gens fàcil i de gran risc polític per al president del govern) els sembla d’una immoralitat absoluta perquè es fa –són paraules de Rajoy- traint els morts.

Novament una altra acusació tan cruel com injusta. I amb això no vull dir que no s’hagin comès errors, però també et puc assegurar que, ho facin bé o malament els socialistes, els arguments de la dreta no em convencen, entre d’altres raons perquè, en tots els casos que conec de terrorisme lligat a un problema polític que tingui suport popular –i el basc en té, com també el tenia el d’Irlanda del Nord-, si bé la finalitat no justifica els mitjans i, doncs, no redimeix els terroristes, que continuen sent assassins, això no implica que el problema s’hagi d’abordar necessàriament com s’abordaria la lluita contra una banda armada de mafiosos o contra el crim organitzat, d’ací que no sigui necessàriament criticable que, en un cas com el del terrorisme basc, l’Estat faci un esforç per mirar de resoldre aquest problema sense perdre la dignitat. I no basta que Mariano Rajoy digui que s’han traït els morts perquè això sigui cert, ni tampoc que acusi el govern d’haver fet renúncies inacceptables perquè el que diu sigui veritat, perquè en aquest procés ni tan sols els presos s’han acostat al País Basc, a diferència del que va succeir quan Aznar inicià l’anterior procés, penso que era l’any 1998, sense que ningú no el critiqués aleshores.

I per acabar et diré que accepto que puc equivocar-me en l’avaluació de les coses, ja es tracti del procés iniciat per Rodríguez Zapatero, de la realitat irlandesa o fins i tot de com va acceptar el PP el resultat electoral, però el que no accepto és que algú pugui negar que hi ha dues maneres d’afrontar el perdó. Uns (els més grans) saben donar-lo sense esperar res a canvi, mentre d’altres només saben dar-lo sota condició.

Anuncis

%d bloggers like this: