La democràcia i el diàleg intercultural

by

Estimat director: De manera força sorprenent, Sartre inicia l’assaig La Republique du silence (Situations, III, Gallimard, 2003) amb aquesta frase: “Jamais nous n’avons été plus libres que sous l‘occupation allemande”(“Mai no hem estat tan lliures com sota l’ocupació alemanya”), i és també aquesta frase la que modifica lleugerament Ramin Jahanbegloo quan afirma que “Mai no hem estat tan lliures com sota la República islàmica”.

Ramin Jahanbegloo és una figura eminent de la vida intel·lectual iraniana, un home que dirigeix el departament d’estudis contemporanis del Centre de recerques culturals, una ONG força activa a Teheran. Diplomat a la Sorbona i a Harvard, ha estat professor de filosofia política a la universitat de Toronto (Jahanbegloo posseeix la nacionalitat canadenca), també al Centre d’estudis de societats en desenvolupament a Nova Delhi, i és un dels fundadors de la revista de debats iraniana Goft-e-gou que, segons llegeixo, significa “Diàleg”

Certament m’ha sobtat la figura intel·lectual d’aquest personatge que el passat 30 d’agost abandonava la presó d’Evin, a Teheran, on acabava de passar quatre mesos d’arrest per les seves idees i que, això no obstant, continua parlant d’un cert renaixement liberal a l’Iran per obra d’una nova generació d’intel·lectuals postrevolucionaris. Desconegut per mi, tant el moviment com el personatge de qui et parlaré avui, em vaig apropar a la personalitat de Jahanbegloo llegint una molt llarga entrevista que concedí al periodista Danny Postel, i que publicà la revista nord-americana Logos, entrevista que jo he llegit en una versió francesa que ha publicat Courier International.

En aquesta, Jahanbegloo ens explica que el liberalisme iranià contemporani té antecedents en pensadors de principis del segle XX, i principalment en la figura de Mohammad Ali Foroughi (1877-1943), que predicà la separació de poders. Per als pensadors de la generació d’Ali Foroughi, el liberalisme era un instrument de progrés, un programa de característiques universal que podia aplicar-se sobre qualsevol marc cultural, com un sistema de protocols que, un cop aquests es posaven en pràctica, garantia unes institucions que consagraven la primacia del dret

No és, però, aquest el liberalisme que ha fet avui adeptes entre les noves generacions d’intel·lectuals a l’Iran. Aquests, influïts per la descoberta recent de pensadors liberals angloamericans com Isaiah Berlin, John Rawls o Karl Popper, no dubten que les llibertats inherents a una societat liberal poden resultar d’una teoria o ser definides per un conjunt de principis, però avui, la seva concepció es troba més aviat lligada a la idea que la humanitat i la veritat són per naturalesa inassequibles, inacabades, incompletes i mutables, d’ací que els principis del liberalisme iranià no puguin fonamentar-se de cap manera en la veritat religiosa, perquè la idea mateixa de lliure arbitri, tal com la comprenen avui els liberals iranians, resulta contrària a tota forma de determinisme, ja sigui religiós o històric.

Es comprèn, doncs, que en un país com l’Iran, on la lògica teològico-política és totpoderosa i on no hi ha més que un sol “valor suprem”, el principal objectiu dels liberals hagi de ser el de defensar la pluralitat dels valors morals i de les maneres de ser. Dit d’una manera més concreta, els liberals iranians –militants tots dels drets de l’home- proposen de substituir el model de ciutadania que sorgí de la revolució islàmica de Jomeini el 1979, per una model que es basi en un reforçament del poder de la societat civil. Projecte no gens fàcil, per cert.

El més remarcable, però, del pensament de Jahanbegloo no és la defensa del liberalisme en una societat marcada pel fonamentalisme islàmic, sinó el que ell denomina “intercanvi no imitatiu a partir del diàleg” (“échange dialogique non imitatif”, en francès). No disposo, amic director, d’espai suficient per a exposar in extenso la tesi de Jahanbegloo, però sí per a dir que aquesta idea de l’“intercanvi no imitatiu a partir del diàleg” proposa una redefinició de les relacions entre les comunitats, i també entre la comunitat i l’individu, sobre la base del pluralisme. I en arribar a aquest punt, Jahanbegloo ens remet al concepte de transculturació de Tzvetan Todorov (de qui t’he parlat més d’un cop en aquestes cartes), concepte força distint del que coneixem com a inculturació.

En efecte, mentre que la inculturació és un procés mitjançant el qual un grup humà assimila tot o part dels valors d’un altre grup humà, entenem per transculturació el fet d’entrar en una altra cultura i de viure-hi sense apropiar-se necessàriament de la seva manera de ser. Aquesta acepció implica, doncs, la inclusió de nous elements en una cultura existent que no desapareix. I és precisament aquesta idea que Jahanbegloo descriu com a “intercanvi no imitatiu a partir del diàleg” la que permet de prendre en consideració interpretacions diferents del món sense necessitat d’imposar-ne cap.

Abordar, doncs, la modernitat de manera dialogada implica tenir el dret de respondre (és precisament això el que entenem per diàleg), i aquesta resposta participa del mateix procés de modernitat. En el model, doncs, de Jahanbegloo, cada subjecte del diàleg enriqueix la identitat de l’altre en (i a través d’) el diàleg. “Un intercanvi dialogat entre cultures és –diu- l’única manera d’experimentar la nostra ignorància envers d’altres cultures i civilitzacions, apartar els nostres prejudicis i créixer en el coneixement mutu”. Es tracta, doncs, d’un intercanvi entre dues persones (o entre dos col·lectius) que confronten de manera respectuosa les seves respectives experiències i també el seu saber. Per a Jahanbegloo, doncs, cal que cerquem un universalisme que pugui fonamentar-se en totes les experiències humanes de la Història i no únicament sobre els valors occidentals. I això encara que molta gent cregui que el corpus dels drets de l’home, tot i que encoratja la diversitat i la diferència, no es mou sinó en el marc d’un model occidental. I això no és cert.

En tant que intel·lectual no occidental que creu fermament en la democràcia i en els drets humans, Jahanbegloo vol, doncs, trobar un equilibri entre el que podríem dir l’ancoratge cultural i el sentiment de pertinença, per un costat, i la idea que apunta a l’existència d’uns valors universals i interculturals que tots compartim, per un altre. D’ací que, front a un universalisme hart (ho seria aquell que apunta vers la uniformitat i la homogeneïtzació, perquè no accepta el principi del pluralisme cultural), Jahanbegloo es decanti pel que ell denomina un universalisme soft (aquell que aplica el dret universal de manera recíproca en un món de valors plurals, i això per a permetre que individus portadors de valors diferents s’acceptin els uns als altres), únic universalisme, aquest, que és capaç, segons ell, de promoure la democràcia en les cultures no democràtiques (per exemple la seva). Aquest universalisme soft no ens obliga, doncs, a escollir entre una cultura o l’altra, ans ben al contrari ens dóna arguments per a adaptar els principis que voldríem adaptar, i això per una raó: perquè aquest universalisme reposa sobre una comprensió i un aprenentatge respectuós de la cultura de l’altre. I és precisament l’aprenentatge intercultural allò que ens permet d’integrar valors democràtics en no importa quin sistema de valors.

Anuncis

%d bloggers like this: