L’homenatge

by

Estimat director: Molt em temo que he decidit tocar avui un assumpte d’aquells que generen adrenalina, em refereixo al polèmic homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella ha decidit fer a la memòria de 13 “persones que perderen la vida durant la guerra civil per mor de les seves ideologies i/o creences”, eufemisme que edulcora la sol·licitud que promogué aquesta resolució, la qual parlava clarament de “víctimes de la repressió marxista desencadenada pel Front Popular en el transcurs de la guerra civil espanyola”, frase que reflecteix l’esperit que batega en el fons de la resolució municipal.

Jo no entraré en les raons que han esbossat els promotors de l’homenatge d’aquells terribles assassinats que se succeïren a Menorca entre els mesos d’agost i de novembre de 1936, perquè recordar els morts, i més si aquests han caigut assassinats, sempre és respectable, i això encara que les víctimes professessin una ideologia que no compartim. El problema no és recordar-los, pregar per ells (si és que som creients) o bé investigar, debatre o, fins i tot, discutir en un ambient de calma i d’assossec sobre les raons que feren que un país com el nostre es dessagnés en una guerra cruent, el problema és que, durant segles, l’esport dels espanyols ha estat (i pel que veig, continua essent) de llençar-nos els morts a la cara: els dels uns contra els dels altres i els dels altres contra els dels uns, adduint per a fer-ho –això sempre!- muntanyes de raons.

Paraules com Justícia, Veritat, Déu, Igualtat, Llibertat, Ordre, etc., que expressen conceptes que formen part del nostre univers moral, es converteixen sovint en la causa (o potser hauria de dir en l’excusa) dels desastres que els espanyols -i em limito a parlar dels espanyols perquè vull parlar de casa nostra- hem provocat al llarg dels segles.

Sense necessitat de recular fins a Viriato, i limitant-nos al que ha succeït els dos segles darrers, aviat veurem com els partidaris de l’antic règim argüiren raons més que sobrades per a enderrocar els liberals, iniciar la dècada ominosa, restaurar un absolutisme lacerant i repressiu, i executar Rafael de Riego en una plaça pública de Madrid, després d’haver-lo acusat de cometre “alta traición y lesa majestad”. I encara no havia assumit el poder la reina Isabel quan aparegueren els carlistes, els quals, “per a glòria de Déu i esplendor i prosperitat de la Religió sagrada”, provocaren tres guerres civils entren espanyols dins el segle XIX, que van causar milers de morts d’una banda i de l’altra. De manera que, si els carlistes, complint amb el seu deure, decidien afusellar desenes de liberals (com van fer-ho l’any 1836 en el santuari de Lord (Solsonès), els liberals se sentien més que justificats per a matar Maria Grinyó, una dona que no havia comès altre crim que el d’infantar el líder carlista Ramon Cabrera, “lo tigre del Maestrat”.

I no dubtis, amic director, que tenien tota mena de raons i de justificacions morals els anarquistes que assassinaren l’any 1870 el general Joan Prim i Prats, que no havia fet sinó combatre carlistes; assassinat, per cert, del qual no se’n va poder saber el net fins que, l’any 1960, el conegut advocat Antonio Pedrol Rius (que era de Reus com Joan Prim), en unes investigacions serioses apuntà com a inductors del crim el Duc de Montpensier i el general Serrano (els dos, per cert, molt catòlics i molt conservadors). I si el govern d’Espanya va recórrer a la justícia per a afusellar Ferrer i Guàrdia, després d’haver-lo fet responsable de la Setmana Tràgica (1909), és segur que també devien emparar-se en la justícia els anarquistes que, a sang freda, assassinaren Antonio Cánovas del Castillo (1870), José Canalejas (1912), i Eduardo Dato (1921), tots ells presidents del govern espanyol.

I vingué la Dictadura de Primo de Rivera amb el suport del rei. Però les “raons” del dictador acabaren fent-se insostenibles i la Monarquia va haver de donar pas a la República, que arribà sense morts ni violències, en un ambient que semblava idíl·lic i cordial. Però és evident que els odis i les enveges covaven, perquè un cop el general Franco i els seus amics, tots ells molt catòlics, van considerar que ja n’hi havia prou, de pecadors, de separatistes, d’esquerranots i de marxistes, i començaren una guerra “absolutament justificada” (i fins i tot beneïda per un bon grapat de salpassers), aleshores gent que deia defensar la República agredida, decidí pel seu compte (i ara començo a parlar de Menorca i dels homenatjats) que era just i necessari afusellar sense judici tots els militars compromesos amb el cop d’estat; i també els capellans; i la gent de dretes; i fins i tot algun exdiputat republicà. I trobaren que tenien tota la raó del món per a treure’ls violentament la vida.

Però la història no acabà aquí, perquè tres anys després, les famílies desfetes i les hisendes destrossades, la guerra acabà. I l’exercit vencedor, Te Deum laudamus, es va creure llavors amb el deure moral i patriòtic d’afusellar fins a cent setanta-sis homes més. Morts i més morts altre cop, morts i més morts encara, mentre una rasa profunda s’obria entre els vius, pròleg obscur d’un hivern llarg i fred, d’un hivern inacabable. Sí, inacabable, perquè fou durant tots aquells anys que, quan arribava el dia 8 de febrer (per als vencedors menorquins aquell era “el dia de la victòria”), a l’ofertori d’una missa major de les d’abans –allò si que era un homenatge!-, amb l’església plena a vessar i les autoritats franquistes en un lloc preferent, tota la comunitat de canonges donava gràcies a Déu per haver-nos ajudat a guanyar la guerra. I per indicació expressa del bisbe Pasqual, el cor cantava a quatre veus el salm 123, perquè el bisbe creia a ulls clucs que el text d’aquell salm es podia aplicar a nosaltres, la comunitat catòlica de Menorca, la qual, conjuntament amb les autoritats franquistes, celebrava cada any –oh dia memorable!- la victòria contra els “rojos” i els republicans.

I ho sé, això, perquè durant molts anys vaig ser entre els qui cantaven aquell salm sota la volta gòtica de la Catedral de Menorca, com hi era també el meu company de curs i actual batlle de Ciutadella, Llorenç Brondo Jover, que segur que se’n recordarà, només que faci una mica de memòria. “…nisi quia Dóminus erat in nobis, cum exsurgerent homines in nos, forte vivos deglutissent nos, cum irasceretur furor eorum in nos…” cantàvem (“…si Déu no hagués estat a favor nostre, quan els homes intentaven d’assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu: tan gran era la fúria que mostraven contra nosaltres…”).

¿Creus, doncs, estimat director, que, després del que acabo d’explicar-te, es pot continuar afirmant avui que és de justícia homenatjar les “víctimes de la repressió marxista desencadenada pel Front Popular en el transcurs de la guerra civil espanyola”?

No, em sembla que no, com no em sembla tampoc acceptable que, setanta anys després, quan gairebé ningú dels presents és ja testimoni d’aquella guerra, ens neguem a superar –i això val també per les esquerres- els errors del passat i a construir un món en el qual puguem conviure sense haver de llençar-nos necessàriament els morts a la cara.

Advertisements

%d bloggers like this: