Josep Maria Quintana

El darrer número de “Qüestions de vida cristiana” que publica la Fundació Maragall duu com a títol “Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme”, un tema que preocupa i atreu als qui, essent cristians, ens dediquem a la tasca de pensar i escriure (de vegades també a actuar) en referència a la polis, com a ciutadans, i que, per tant, tenim un compromís tant amb el món en què estem inserits com també amb la fe que sosté la nostra vida.

Un dels estudis monogràfics que conté el quadern és una anàlisi intitulada “Xavier Zubiri, cristià del segle XX”, a càrrec del professor de filosofia Joan Albert Vicenç, on se’ns explica la peripècia d’un Zubiri (1898-1983) jove que va creure que podia ser “sacerdot i home d’estudi crític alhora”, la qual cosa el va dur a adoptar en una primera època (més tard, el seu pensament transcorreria per altres viaranys) el pensament “modernista” que Pius X havia condemnat el 1907 com una heretgia pel fet de sostenir tesis contràries al dogma. Bàsicament –d’acord amb l’encíclica Pascendi Domini gregis-, 1) la negació de l’accés racional a Déu, 2) la distinció entre el Jesús històric i el Jesús de la fe, 3) la idea que les ciències religioses havien de fer via amb independència del magisteri de l’Església, 4) la suposició que l’objectiu dels textos neotestamentaris no era provar dogmes, sinó facilitar-nos l’accés empàtic a l’experiència religiosa dels primers cristines, que constitueix la base de la fe, i 5) la intenció de reformar radicalment l’estructura de l’Església des del convenciment que no respon a cap instrucció de Crist.

La lectura d’aquest assaig m’ha dut a la memòria una realitat que recordo dels començaments de curs al Seminari Conciliar de Menorca, a l’inici de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Aquelles eren unes obertures de curs solemníssimes on, dalt una estrada del dit “saló del Nunci” (sobre la qual hi havia un text escrit que proclamava “Deus scientiarum Dominus”), el bisbe Pascual Marroig rebia solemnement el “Jurament antimodernista” que feien tots els professors del Seminari. Això fins que, l’any 1967 (post Concili Vaticà II), la Congregació per la Doctrina de la Fe el va suprimir.

Aquest jurament contra el “modernisme teològic” que –en paraules de Joan Albert Vicenç- només va ser coherent als ulls dels seus perseguidors, i en virtut del qual es va promoure una persecució obsessiva del sacerdots i religiosos que, de prop o de lluny, podien ser vinculats amb les tesis condemnades (de fet, Zubiri va ser excomunicat!), se l’ha qualificat posteriorment de “Syllabus del papa Pius X”, per referència a l’altre Syllabus errorum (l’autèntic, de 1864), del papa Pius IX, que el Cardenal Antonelli envià a tots els bisbes juntament amb una comunicació a la qual hi havia la llista de tesis (filosòfiques i teològiques) condemnades per la Santa Seu.

Des del punt de vista de l’homo politicus, el més remarcable del Syllabus errorum és la gran trinxera que obria entre el catolicisme i el sistema polític liberal, trinxera que, uns anys més tard, el prevere Fèlix Sardà i Salvany concretà en la seva famosíssima obra El liberalismo es pecado (1884), que pretenia conduir els catòlics a una mena d’acció revolucionària (de fet, reaccionària) contra les institucions de l’Estat liberal, convençut que era necessari provocar els poders constituïts perquè, d’aquesta manera, es desvelava el seu caràcter d’enemics del catolicisme. Calia, per tant, destruir les institucions liberals existents (Govern, Parlament, Constitució…) per poder assolir “el bé suprem”.

L’important a destacar és que, des del punt de vista de Pius IX, només era lícit utilitzar la religió per a fins polítics des d’aquest horitzó (revolucionari/reaccionari). I això va fer que es monopolitzés el catolicisme donant-li un color extraordinàriament sectari. A Espanya, l’encarregà de dur a terme aquestes tesis la facció del carlisme capitanejada per Cándido Nocedal (1821-1885), l’home que, instaurat el règim de la Restauració, fundà la Comunió Tradicionalista, i volgué fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi ha més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien el moviment religiós a Espanya. Per tant, tots els catòlics -també els bisbes!-, havien de sotmetre’s al cap del partit carlista. Així ho deduïa, si més no, Nocedal de les paraules del Papa Pius IX, a les quals els carlistes van veure sempre l’aprovació dels seus comportaments i l’elogi de les seves obres en favor del catolicisme.

El canvi radical de criteri provingué de Lleó XIII, que alterarà aquest posicionament i demanà presència de l’Església a l’escola i a l’acció social. Des d’aleshores, la defensa dels drets del catolicisme s’havia de plantejar per mitjans legals. Aquesta va ser la tesi que Lleó XIII proclamà a la gran encíclica Immortale Dei (1885), on el papa contradeia la doctrina de Pius IX i deixava clar que els catòlics, en els afers públics, podien sostenir “una honesta diversitat d’opinions”.

L’octubre de 1890 se celebrà a Espanya el II Congrés Catòlic. En aquest, els bisbes ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en els casos en què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per a transformar la gestió de les institucions i posar-les al servei del bé públic. Era, sens dubte, un gran pas endavant, per més que el seu successor, Pius X, disset anys més tard insistís encara en la condemna del “modernisme”.

Avui, a la llum del Concili Vaticà II, l’Església pensa sortosament d’una altra manera. Com explicava Mons. Georg Gänswein, Prefecte de la Casa Pontifícia y ex secretari particular del papa Ratzinger, el cristianisme que proposà Benet XVI (i segur que també el del papa Francesc es mou en aquesta línia) no eximeix els fidels de comprometre’s en política, ni els permet tampoc privar-se de l’ús de la raó, amagant-se darrere d’un principi d’autoritat o atrinxerant-se en preceptes o manaments religiosos. Què lluny queden, doncs, el Syllabus i el Jurament antimodernista! Per la confiança que posa en la possibilitat que el diví, com a Logos, pugui ser trobat mitjançant la recerca racional de la veritat, Benet XVI no dubta a exigir dels creients que participin en el diàleg públic democràtic amb instruments universals i accessibles a tots. I cita aleshores com a instruments universals la raó i la naturalesa, en la seva correlació. Des d’aquesta perspectiva, parlar de religió en l’espai públic no suposa, per tant, com de vegades erròniament es presumeix, introduir un principi fideista en el diàleg democràtic, ni implica tampoc recórrer mecànicament a preceptes religiosos com a font per a la regulació dels problemes socials, polítics i jurídics.

Estem, doncs, gràcies a Déu, a les antípodes del Syllabus i de la Pascendi.

El meu article de diumenge passat (“¿Té encara solució el problema de Catalunya?”) qüestionava un aspecte del sistema constitucional espanyol: aquell que va permetre que el Tribunal Constitucional pogués declarar la inconstitucionalitat d’un Estatut proposat pel Parlament autonòmic, aprovat pel Parlament de l’Estat i sotmès després a un referèndum favorable de la ciutadania.

Aquest fet cabdal, juntament amb la incapacitat del Govern i de la majoria de partits estatals per comprendre que un pas imprescindible (no sé si suficient) per resoldre el problema de Catalunya, sens dubte el més greu que té avui Espanya, és reconèixer constitucionalment la identitat diferenciada que aquesta reclama, m’empeny a considerar que són bàsicament aquests dos fets els que més han accelerat el procés de desafecció que es viu en aquella comunitat autònoma fins al punt que ha provocat que l’independentisme hagi passat del 15 per cent al 47 per cent en poc temps.

¿Hauria i podia haver actuat el Govern i el Tribunal Constitucional d’una altra manera? Jo penso que sí, convençut –amb Herrero de Miñón- que més que pugnar per noves fórmules constitucionals (tot i que modificar la Constitució no hauria de ser tampoc un problema insalvable), el que ens cal és que, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, adoptin una praxi diferent en l’aplicació del bloc de la constitucionalitat.

De tota manera, ni que sigui per posar un exemple d’actuacions que han tingut un desplegament força distint del que han dut a terme fins ara el Govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional espanyol, em referiré a un cas que succeí a França poc temps després d’aprovada la Constitució de la V República, obra, com sabem, del general De Gaulle.

La independència d’Algèria (1962) tancava –quatre anys després d’aprovada la Constitució- el més greu problema que va viure la República aquells anys, alhora que suposava també la consolidació d’aquesta. Per això mateix, De Gaulle va aprofitar l’ocasió per dur a terme una de les seves idees més estimades: completar la configuració del President de la República com a àrbitre nacional mitjançant la seva elecció directa pels ciutadans. I això va donar lloc a la primera gran reforma constitucional.

Val a dir, però, que no tothom hi estava d’acord, ja que molts van considerar que l’elecció directa del President de la República suposava una vulneració del consens sobre el qual s’havia elaborat la Constitució de 1958. D’aquí que sorgís una veritable “coalició del no”, en la qual, al costat de l’oposició de l’esquerra, van confluir no pocs personatges de relleu provinents d’altres famílies polítiques. Però el més sorprenent és que De Gaulle, aferrat al procediment de reforma constitucional (art. 89 de la Constitució), va sotmetre directament a referèndum el projecte de llei aplicant l’art. 11 de la Constitución de 1958.

No cal dir que el seu propòsit era evitar el debat parlamentari. I va tenir èxit, ja que, en referèndum, la seva proposta obtingué més d’un 60% de vots favorables. No obstant això, la llei referendada va ser sotmesa al control preventiu del Conseil Constitutionnel (l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol) pel president del Senat, el radical Gaston Monnerville. El problema era certament espinós, ja que l’art. 11 estava pensat per a la aprovació de lleis i no per a la reforma constitucional; però l’assentiment popular obtingut tampoc podia ser fàcilment ignorat. Així les coses, la decisió del Conseil Constitutionnel de 6 novembre 1962 va resoldre la qüestió afirmant que les lleis referendades  -això és, aprovades directament pel poble en referèndum- no podien ser objecte de control de constitucionalitat, perquè “constitueixen l’expressió directa de la sobirania nacional”.

Des de la perspectiva del jurista, convé destacar que el Conseil Constitutionnel es va limitar a declarar la seva falta de competència per enjudiciar una llei referendada. No va dir en cap moment que fos correcte utilitzar l’art. 11 com a via alternativa per a la revisió de la Constitució, cosa que, probablement, hauria pogut dir tot provocant un problema semblant –a nivell de tot l’Estat francès- del que es produí a Catalunya amb un projecte d’Estatut –recordem-ho- aprovat pel Parlament espanyol després d’haver fet molts retalls al projecte aprovat i presentat pel Parlament de Catalunya, però que, tot i així, va ser referendat majoritàriament pels catalans.

Val a dir tanmateix que el catedràtic de Dret constitucional, Georges Vedel –crític amb el que havia succeït-, va proposar anys més tard que s’introduís el control previ preceptiu de la constitucionalitat dels projectes que s’havien de sotmetre a referèndum, a fi d’evitar l’abús de la crida al poble. De tota manera, el seu informe de 15 de febrer de 1993, no va ser seguit en aquest extrem.

No vull dir amb això que, en termes generals, les qüestions decidides en referèndum puguin obviar tota mena de control jurisdiccional. Als qui tenim una concepció més procedimental de la democràcia ens costa acceptar el principi que, quan el poble parla, pot adoptar qualsevol mesura sense estar subjecte a barreres constitucionals, tot considerant que vox populi, vox Dei. Tanmateix, és interessant veure la reacció del Conseil Constitutionnel francès en aquella data ja llunyana de 1962, que d’alguna manera evità una crisi política de grans dimensions i consolidà la V República.

És probable que no estigui molt lluny de tot el que estic dient el pare de la Constitució i membre permanent del Consell d’Estat, Miguel Herrero de Miñón, quan, en una recent entrevista concedida al diari digital El Español (08.01.17), es mostra més decidit a reformar determinades institucions que a reformar la Constitució –reforma que sempre exigeix un gran consens previ entre els qui l’han de dur a terme, cosa que, ara, en el dividit, esquarterat i enfrontat panorama polític espanyol sembla impossible-, i afirmi que “de vegades es pot mantenir el text constitucional modificant el seu significat pràctic”.

D’això ell en diu “mutació”, cosa que –argumenta- s’ha fet a tots els països civilitats: Estats Units, Gran Bretanya (més que a cap altre lloc), Alemanya, Àustria, Itàlia, França… A Itàlia –comenta Herrero de Miñón- el fet que el president de la República tengui més o menys poders no depèn tant de la lletra de la Constitució com de la interpretació i del costum que s’ha creat a l’empara d’aquesta. És –diu- una manera de desdramatitzar els processos de revisió constitucional; en lloc de fer-ho per una reforma formal, ho han fet per una mutació informal. ¿Per què no ens ho plantegem també a casa nostra?

En una de les cartes que habitualment adreçava al director del diari a la secció que va ser antecessora d’aquesta que avui el lector té a les mans, l’1 de juliol de 2004 vaig escriure el següent en relació a l’accident del Yak 42: “Jo comprenc que les circumstàncies en què va haver de treballar el govern no foren gens favorables, però els resultats de les investigacions que s’han dut a terme darrerament per insistència dels familiars de les víctimes que (tot s’ha de dir) han trobat un camí força planer per part del nou responsable del ministeri de la Defensa (em referia al ministre Bono, que feia poc havia assumit la cartera de Defensa amb els socialistes), ens porten a la conclusió que Trillo i el seu equip actuaren, com a mínim, irresponsablement.

L’endemà de l’accident (29/5/2003) alguns membres de les seixanta-dues famílies afectades, mostraren ja els seus dubtes i el seu malestar pel tractament que el Govern donava a la desgràcia. Trillo va arribar a dir que l’avió ensinistrat havia passat una “revisió completa”. I uns dies més tard, el Govern suspenia “amb caràcter immediat” els contractes amb l’empresa britànica Champan Freeborn a través de l’Agència Namsa, de l’OTAN. Però l’interès per a tirar terra sobre aquest assumpte fou gairebé total, fins al punt que les famílies es van veure en la necessitat d’organitzar-se en un intent de trobar empara als tribunals, empara que no van obtenir atès que, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional com la jutgessa Teresa Palacios argumentaren la seva incompetència al·legant que l’accident havia tingut lloc fora d’Espanya.

Cap al mes de febrer d’enguany (2004), sorgiren noves contradiccions entre el que Trillo havia dit i els nous detalls que anaven coneixent-se respecte de la perillositat de la flota contractada. I fou un cop els familiars consideraren exhaurides totes les vies ordinàries, que aquests acudiren a la prova de l’ADN. Es tractava de saber si els morts que havien enterrat eren o no eren els seus familiars. Trenta set persones van partir cap a Istanbul el passat 17 de maig, en un viatge desesperat per trobar una resposta. I la van trobar. Tu coneixes, amic director, els resultats provisionals d’aquesta investigació, perquè els ha escampat la premsa. I són aquests: Sembla que, com a mínim, 22 dels 62 militars morts en l’accident del Yakovlev a Turquia no estan enterrats en els fèretres que duen el seu nom. ¿Et sorprèn, doncs, que els seus familiars, indignats, hagin demanat que l’exministre de la Defensa, Federico Trillo, renunciï a l’acte que ostenta avui com a diputat? ¿Et sorprèn que una de les vídues vagi denunciar públicament i entre llàgrimes, la “covardia” i el “silenci” dels companys militars del seu marit mort?

Doncs bé, si això no et sorprèn, ¿pot sorprendre’t que, amb aquest panorama –que pot notòriament complicar-se si la Fiscalia General de l’Estat acaba intervenint, cosa que no seria gens estranya- el ministre hagi volgut treure’s de damunt tot allò que d’alguna manera podia relacionar-lo amb el govern del seu antecessor en el càrrec?

A mi no em sorprèn. I l’únic que realment no puc acabar d’entendre és que el ministre Bono s’hagi entestat a dir que la substitució de la cúpula militar no té res a veure amb l’accident del Yakovlev.”

Fins aquí la citació de 2004. Doncs bé, inesperadament, la qüestió ha ressorgit a la premsa i a la vida real del país a causa d’un dictamen del Consell d’Estat, que aquest ha elaborat com a conseqüència d’una reclamació patrimonial contra l’Administració a causa de l’accident.

Son sorpreses que té la política que, de vegades, sense saber molt bé per què, destapa de sobte una qüestió que estava enterrada i que semblava ben morta, però que, de cop, podem observar que no ho estava i que, si bé s’havia tancat en el camp judicial, és clar que s’havia tancat malament. No hi ha dubte, per tant, que l’accident del Yakovlev és un d’aquests casos mal tancats que ens mostren a ulls clucs que ni l’Administració va tenir el mínim de sensibilitat exigible a l’hora de depurar responsabilitats, ni l’actuació judicial va ser tan profunda i acurada com hauria estat desitjable.

Amb el canvi del Govern (que passà del PP al PSOE uns mesos després de l’accident) els socialistes van prendre algunes decisions comprensibles, com la destitució de la cúpula militar, encara que, probablement, no eren aquells generals els últims (i principals) responsables de la desgràcia, però poc podia fer més el ministre Bono quan Trillo i els populars ja havien abandonat el poder a conseqüència de les eleccions perdudes.

El que sorprèn ara és que, davant aquest revifament de la qüestió a conseqüència d’aquest dictamen elaborat pel màxim organisme assessor del Govern, Trillo i Rajoy hagin mostrat d’entrada la mateixa insensibilitat que aleshores, mirant de tirar pilotes fora i recordant que les responsabilitats estaven ja substanciades per la justícia, quan –deixant les qüestions penals de banda (no és la seva competència)- el dictamen del Consell d’Estat declara sense embuts que s’observa una actuació negligent en el ministeri de Defensa en tot el que fa referència al lloguer de l’avió sinistrat i a la nefasta política que va dur a terme en la repatriació i la identificació dels cadàvers.

Ja sigui perquè té un altre talant o bé perquè la reacció inicial de Rajoy i de Trillo havia estat tan desafortunada que de cap manera es podia subscriure, la ministra Cospedal –titular avui de Defensa- es mostrà més sensible que els seus companys de partit en reunir-se novament amb els familiars dels 62 morts. És cert que no demanà perdó formalment al·legant que “l’informe del Consell d’Estat no dóna noms ni culpa ningú”, però poques hores més tard, en unes declaracions fetes a COPE, considerà que el més rellevant 13 anys després de l’accident del Yak-42, era que el ministeri canviava “la línia tradicional” adoptada en aquesta qüestió i acceptava les conclusions del dictamen del Consell d’Estat que responsabilitzava el Ministeri de Defensa del que va succeir. “Hi ha una responsabilitat objectiva que cal reconèixer i crec que ha de ser així”, afirmà la ministra, per més que advertí que aquest informe no era vinculant –molt pocs del Consell d’Estat ho són-. Tanmateix, ella havia decidit seguir-lo i “canviar”, per tant, la posició que havia estat l’oficial del Ministeri. “Obviar que hi ha una relació entre com funciona la Administració i el tràgic succés és una cosa que a tothom li sorprendria”, va dir a quatre dies de comparèixer a petició pròpia a la comissió de Defensa per parlar sobre aquesta qüestió (la compareixença serà demà dilluns).

No hem de menystenir, doncs, l’actitud de la ministra que, pel que hem pogut comprovar, ha fet canviar els plans inicials de Rajoy que, en acceptar finalment el criteri de Cospedal, ha provocat la dimissió immediata de Trillo, a pesar que aquest, incapaç d’acceptar el seu error, ens ha volgut fer creure que abandonava l’ambaixada de Londres perquè havia demanat el relleu feia temps.

En el fons, és una victòria (pírrica) de la justícia i ens n’hem de felicitar. Però hem de reconèixer també que  arriba tard, ja que tot el que, en relació a l’accident del Yak 42, va fer el Govern de José María Aznar (aquest que ara des de la selva atalaia de la FAES ens dóna lliçons de com governar el país), va ser  un nyap. Més encara, un escarni a les víctimes.

Hem iniciat el 2017 després d’un any en què Espanya ha viscut un temps inèdit, amb un govern en funcions davant la manca d’acord de les forces polítiques. I això mentre a Catalunya es desplegava tot un repte que ha concretat el president Puigdemont en el seu discurs de cap d’any amb la promesa de fer, tant sí com no, un referèndum d’autodeterminació. Primer –diu- intentaran pactar-lo amb l’Estat i, si aquest no s’hi avé, aleshores el convocaran de manera unilateral emparant-se en la seva pròpia legislació, que, segons asseguren tots els independentistes, ve avalada per la democràcia.

No es pot en un article explicar com i per què les coses han evolucionat fins aquest punt, sembla que de no retorn, però que difícilment potser també de sortida, perquè ni l’Estat pot accedir al repte sense trencar els principis constitucionals, ni els catalans poden afirmar que s’emparen en la legalitat i en la democràcia perquè aquest argument és contrari als principis bàsics del constitucionalisme instaurat a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, que es fonamenta no sols en el principi democràtic, sinó també en l’Estat de Dret. I en tots aquests sistemes, la democràcia s’exerceix dins els procediments legalment previstos. S’exerceix, doncs, en marc de les normes constitucionals. I ara per ara, ex Constitutione, un referèndum vinculant sobre la independència és inviable.

Per molt que ho vesteixin bé els catalans, aquest referèndum versaria sobre la secessió d’una part del territori del Regne d’Espanya, i això ho prohibeix l’article 2 de la Constitució quan proclama emfàticament el caràcter “indissoluble de la unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. I si bé és cert que aquest article es podria modificar, tinc la impressió que l’independentisme no té cap intenció d’esperar que la reforma es produeixi. Reforma que, d’altra banda, és avui inviable perquè hi estan en contra la majoria de forces amb representació parlamentària. Fonamentalment, Partit Popular, PSOE i Ciutadans.

És probable que, a l’eix d’aquesta deriva que ningú no sap com pot acabar, tret d’estar segurs que ha d’acabar malament (encara que no sabem quin serà el grau de la malesa), hi ha aquella desgraciada sentència del Tribunal Constitucional que retallà l’Estatut de 2006 després que el Parlament Català i el Parlament Espanyol haguessin arribat a un acord sobre el text final que se sotmetria a referèndum i que, un cop sotmès a l’aprovació ciutadana i aprovat, el Tribunal Constitucional va retallar. La decisió va ser legítima i ajustada a dret, però reflectia un gran defecte del sistema, ja que no és de rebut que es pugui convocar la ciutadania a emetre una decisió sobre un text discutit, consensuat i aprovat pel Parlament de l’Estat sense estar segurs de la legalitat de la proposta. Allò va ser, de fet, una burla a la ciutadania catalana, i la gent no va entendre aquell veredicte –certament no era entenedor-, que va tenir com conseqüència la pèrdua de credibilitat a Catalunya del Tribunal Constitucional i també del sistema legal espanyol que el sustentava.

¿Hi queda encara algun camí per redreçar la situació? Difícilment n’hi ha cap de viable, perquè si bé no hi ha dubte que la Constitució pot ser reformada, i a pesar que s’han formulat propostes des del meu punt de vista molt raonables per intentar reformar-la –aquest seria el cas de la feta per Miguel Herrero de Miñón, d’establir una Disposició Addicional específica que integrés, sota el paraigües constitucional, la singularitat política de Catalunya-, el camí no té un fàcil accés perquè caldria iniciar el procediment de l’article 167, que exigeix l’acord d’una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les cambres (ja mala d’obtenir), tenint en compte que aquest mateix article estableix la possibilitat de sotmetre aquest acord a referèndum del poble espanyol sempre que ho demani una dècima part dels membres de qualsevol de les cambres. I tots sabem que aquest deu per cent sorgiria i que, una reforma d’aquest calat per a Catalunya provocaria un enorme refús que podria exhibir una campanya del “no” impulsada per l’anticatalanisme, que és un corrent de gran amplitud a l’Estat espanyol.

El problema no és, però, tan sols aquest, perquè em fa l’efecte que la majoria absoluta que conforma l’independentisme a l’actual Parlament de Catalunya no té tampoc interès a propiciar cap mena de reforma constitucional espanyola. Si l’any 2012 això encara era possible, la negativa de Rajoy a considerar una excepció al sistema de finançament establert i la bel·ligerant actuació posterior del Govern contra les disposicions que emanen de les institucions catalanes ha conduït molts nacionalistes catalans, que no eren pròpiament independentistes, a emprendre el camí de la ruptura amb Espanya i, per tant, aquests –encara que no sé fins a quin punt són prou conscients del terra llenegadís que trepitgen- han abandonat ja la idea d’esperar un acord que, si bé ara han formulat com a desideràtum (diuen que, abans de procedir unilateralment, primer intentaran acordar el referèndum amb l’Estat), mai no el podran dur a terme, perquè ni el Govern de l’Estat ni el Parlament espanyol hi poden accedir, per la simple raó que la Constitució vigent el fa impossible. En realitat, un referèndum vinculant només es podria intentar després d’una gran i radical reforma constitucional. I tot sabem que aquesta reforma implica trobar un consens que li doni legitimitat. Cosa que, avui –amb molt de sentiment ho he de dir-, em sembla impossible.

Algú ha afirmat que, només trencant aquest monolitisme de la majoria independentista que mostra l’actual Parlament de Catalunya, seria possible avançar pel camí de l’acord, però a mi em sembla que aquest trencament és ja difícil d’aconseguir. Més fàcil hauria estat, segurament, evitar que l’acord per la independència s’hagués produït, cosa que potser hauria esdevingut possible si el Govern espanyol i alguns partits majoritaris no haguessin provocat aquella actuació desafortunada del Tribunal Constitucional, i si no s’haguessin mostrat incapaços de veure que l’encaix de Catalunya a Espanya exigia revisar el sistema constitucional vigent. I quan parlo del “sistema” no em refereixo només al finançament (que potser és tant o més injust per a valencians i balears que per als catalans), sinó a moltes altres qüestions, com les referents a la llengua, a la cultura, al dret, a la representació exterior i a tantes altres matèries que per a ells –vull dir per als catalans- tenen més importància de la que els en donem nosaltres. I, en definitiva, perquè ells –els catalans- senten (no sé si majoritàriament, però sí com a mínim ho sent una gran massa) la necessitat de governar-se per ells mateixos i tenen una “voluntat de ser” que d’altres regions o nacionalitats espanyoles no tenen en el mateix grau.

El professor de Carreras ha dit que la qüestió catalana no es resoldrà amb una reforma de la Constitució sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes. Dubto que la cosa sigui tan simple. És evident que una derrota trauria força als qui avui estan sotmetent l’Estat a una mena de xantatge que no té una sortida fàcil, però el problema de Catalunya és real, ve de lluny i compromet molta gent (independentistes i no independentistes). I els espanyols que no el comprenen (ni el volen comprendre) s’equivoquen si pensen que se’l podrà ofegar a cop de sentències judicials o d’accions repressives. Ara que, també s’equivoquen els catalans quan opten per trencar els motlles a la brava, ignorant que no tenen una majoria tan qualificada que no admeti discussió, i ignorant també que el principi democràtic derivat del Parlament de Catalunya té –vaja, neix- d’una legitimitat que només li dóna la Constitució espanyola de 1978 i l’Estat de dret.

Les recents experiències polítiques que hem viscut al llarg de 2016 no són menyspreables, ja que, en molts casos, han produït sorpreses inesperades que han anat seguides de l’inevitable desassossec que comporta haver d’enfrontar-se amb situacions noves i problemàtiques. Sense voler ser exhaustiu, serien exemples del que dic la victòria del Brexit al Regne Unit, o bé la recent victòria de Trump sobre Clinton a pesar que el futur president dels Estats Units amb prou feines tenia el suport del seu partit, el republicà, i que, a més, fonamentava la seva propaganda en proposicions que probablement mai no complirà. Per tant, en falsedats de molt diferent calibre.

El mateix podríem dir dels defensors del Brexit, alguns dels quals, com Neil Farage o l’actual ministre d’exteriors Boris Johnson, van fonamentar la seva proposta en afirmacions que ells mateixos han reconegut que eren falses, a pesar que són precisament aquestes afirmacions -sempre marcadament populistes- les que van acabar decantant el vot en favor de la sortida de la Comunitat Europea.

Sembla, doncs, que, d’alguna manera, el que avui domina a molts ambients polítics és la demagògia que furga en els sentiments més baixos o menys nobles de la gent per tal d’atreure la massa, sense tenir en compte si allò que es diu és vertader o fals, si és possible o no ho és, si és bo o perjudicial per al país, i s’exercita simplement perquè és útil per aconseguir el poder del qui llança una determinada proposta.

És possible que aquesta estratègia doni resultats de manera immediata, però és evident que, a la llarga, no produirà sinó decepció, frustració política i desengany respecte de la democràcia, que és un sistema -l’únic que  podem considerar com a acceptable per a la convivència- que admet, però, degradació, i que, quan aquesta es produeix, sol dur a la societat conseqüències devastadores.

Mai, per tant, no hauríem d’oblidar que la democràcia no és només un sistema que exigeix un grau alt de dignitat en qui l’exercita -grau que pot admetre els errors, però que mai no hauria d’acceptar l’engany intencionat amb finalitats espúries-, i és, a més, un sistema polític que difícilment pot aconseguir els seus objectius sense que els qui exerceixen càrrecs polítics (també els ciutadans en general, però de manera especial els qui ostenten un mandat) respectin un principi fonamental (a més de no mentir i de no propugnar la demagògia), que és el respecte a la llei. Però també és imprescindible que puguin exercir la seva funció política amb un completa llibertat d’expressió en l’àmbit parlamentari, a pesar dels perills que pot comportar el mal ús d’aquesta llibertat.

Sense el respecte a la norma aprovada legítimament o fins i tot menyspreant-la, com si la llei fos un accident que pot obligar o no, segons que ens agradi o ens desagradi, no es pot construir la democràcia, ja que, a les societats avançades, hem d’entendre la llei com un punt de trobada entre els qui hem de conviure al sí d’aquesta societat i, en definitiva, al si d’un Estat que es regeix, precisament, per l’imperi de la llei, única garantia contra l’arbitrarietat, l’abús del poder o l’anarquia.

Fa poc, Lluís Foix es referia a això mateix amb unes belles paraules: “La legalitat -deia- no es pot traspassar com el que salta sobre les aigües d’un rierol. Si mous una peça, es mouen totes, i si la llei no és obligatòria per als que governen, tampoc ho serà per als governats. Cada un podrà escollir aquells punts legals que més li interessin o més perjudiquin els seus adversaris.”

Però també em sembla imprescindible que, en l’exercici de la democràcia, els nostres polítics -els qui ens representen en el Parlament- tinguin una absoluta llibertat d’expressió per defensar i debatre les idees que considerin oportunes, fins i tot aquelles que emparen la demagògia o poden estar en contradicció amb la legalitat vigent.

La Constitució s’ocupa precisament d’això per mitjà d’un institut jurídic, el de la immunitat parlamentària, a què fa referència l’article 71.2 per protegir l’esfera processal del parlamentari, elevant una sèrie d’obstacles afegits a la possibilitat d’actuar contra aquests, que se superposen a les garanties de les que ja de per si gaudeix qualsevol ciutadà. Com ha assenyalat el Tribunal Constitucional: “La immunitat és una prerrogativa de naturalesa formal que protegeix la llibertat personal dels representants populars contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat, evitant que, per manipulacions polítiques, s’impedeixi al parlamentari d’assistir a les reunions de les càmeres i, a conseqüència d’això, s’alteri indegudament la seva composició i funcionament” (STC 243/1988 que reitera la ja continguda a la STC 80/1985; i STC 123 i 124/2001) .

Avui, però, sembla que alguns diputats manifestin un menyspreu absolut a la llei pel fet que entre els drets (i deures) que aquesta empara no se n’inclouen alguns que a ells els semblen fonamentals (aquest seria, per exemple, el cas dels diputats catalans que volen decidir unilateralment la seva separació d’Espanya). Però referint-me a la llibertat d’expressió dels parlamentaris –que poso al mateix nivell que el respecte a la llei- ens trobem també avui amb altres polítics que volen impedir que, als parlaments (tant el de l’Estat com als de les Comunitats autònomes), es pugui debatre amb absoluta llibertat, i promouen accions processals contra membres tan destacats com, per exemple, la presidenta del Parlament de Catalunya pel sol fet d’haver permès un debat sobre una qüestió que posava en perill, segons el Govern, la integritat d’Espanya.

Des del meu punt de vista –que, com és evident, no coincideix amb el del Tribunal Constitucional (la qual cosa em deixa com un no-res que podeu menysprear si us ve de gust)- debatre idees i propostes en un parlament no pot ser mai un delicte que s’hagi de perseguir. Ho serà, en tot cas, la posada en pràctica d’una acord que contravingui una norma constitucional o legal, que és, sens dubte, un pas posterior que es darà (o que no es darà), però que no s’ha produït mentre duri el debat parlamentari. L’actuació il·legal dependrà, doncs, del fet que els polítics duguin a terme l’acord que contravé la llei. Però això no és el que està succeint a casa nostra, la qual cossa em sembla tan lamentable com menysprear la llei.

El meu admirat Lluís Foix es refereix també a això de què estic parlant al mateix article d’on he extret la citació que he fet més amunt. Diu: “El lliure discurs és l’oxigen de la democràcia i la immunitat d’un parlamentari no és essencialment per protegir-lo de possibles delictes comesos sinó perquè pugui expressar com a diputat el que tingui per més convenient. És un error intentar frenar amb sentències judicials cosa tan elemental com discutir en una cambra representativa sobre qualsevol tema per controvertit que sigui.”

Ens queda, doncs, molt de camí per recórrer i per reflexionar sobre allò que considerem essencial perquè un sistema es pugui considerar democràtic, i convé que ho tinguem present, perquè, si obviem els principis que li són fonamentals –com de fet ho estem obviant en molts moments de la nostra vida recent-, aleshores acabarem per lamentar-ho.

“Cría cuervos y te sacaran los ojos” diu un conegut refrany castellà que, probablement, podria aplicar-se a Aznar i a la FAES, després que Santamaría hagi fet, per primer cop, autocrítica del que va fer el PP quan, el 2006, organitzà una campanya (dirigida curiosament per Rajoy) per recollir firmes a tota Espanya contra l’Estatut de Catalunya que havia elaborat el Parlament a l’època en que governava el tripartit dirigit per Pasqual Maragall.

Aquella va ser una campanya sonada, perquè tant José María Aznar com Rajoy sabien que predicar la bona nova contra el catalanisme a tota Espanya feia adeptes a la causa que ells sostenien, com també van creure que l’existència d’una fundació paral·lela al partit que es dediqués a elaborar projectes que els ajudés a perfilar la filosofia liberal-conservadora del PP era una bona idea.

Aquesta fundació creada el 1989 va rebre el nom de FAES (“fundación para el anàlisis y los estudios sociales”) que, vinculada al partit, va passar a ser el joguet intel·lectual de José María Aznar un cop aquest va deixar la presidència del Govern.

Per més que ara s’explica –i així deu ser- que FAES està deslligada del PP, si entrem a la seva pàgina web, a la presentació (¿Qué es FAES?) es diu encara que és una fundació privada sense ànim de lucre “Vinculada al Partido Popular desde su creación.” Per tant, més mal els deu fer que el seu cappare, el senyor Aznar, que cada dia que passa esdevé una caricatura més i més exagerada del que va ser, els hagi fet treure els colors quan, sense embuts, en comentar la posició del Govern de Rajoy hagi carregat durament contra la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, per haver qüestionat l’actuació del PP a la reforma de l’Estatut català i ha censurat que el Govern estigui assumint el “relat” polític dels seus adversaris en diversos assumptes, inclòs el de Catalunya.

En concret, la fundació d’Aznar critica que, davant la pregunta concreta de si el PP va cometre un error en recollir signatures contra l’Estatut, la vicepresidenta contestés a la cadena Cope amb un “conciliador repartiment de responsabilitats, indicant que l’error de PP i PSOE va ser no posar-se d’acord prèviament sobre el nou text”. A més, FAES recorda que el PSOE va signar el Pacte del Tinell per aïllar els populars, i hem de reconèixer que en això té raó, ja que aquell pacte –amb el qual els partits catalans bandejaven el PP de qualsevol acord futur- no deixava de ser també una actuació sectària, feta de cara a la galeria nacionalista catalana.

Sáenz de Santamaría ja va evitar aquest dimarts, tant al Congrés com al Senat, respondre a les crítiques de l’expresident del Govern quan els periodistes la van abordar. “No ho he llegit”, va afirmar abans d’abandonar la cambra alta després de respondre a les preguntes de control. I el president Rajoy seguí el passat dimecres aquesta mateixa dinàmica tot declinant la invitació de valorar els comentaris d’Aznar. “Res a dir. Res”, afirmà a la sortida de l’hemicicle del Congrés. Cosa que no ens ha de sorprendre perquè, en Mariano Rajoy, això del “res a dir” s’esdevé un clàssic.

Rajoy –que assumí la presidència del partit i del govern per designació directa d’Aznar- és comprensible que no vulgui que els membres de l’executiu que presideix, i tampoc els líders del PP, entrin en polèmiques responent a l’excap del Govern i actual factòtum de la FAES, i per això mateix ha encomanat a alguns dels seus que no facin “soroll” amb aquest assumpte, segons han informat fonts pròximes al president que recull la premsa.

Tanmateix, les mateixes fonts han indicat que en el cap de l’Executiu havien causat certa sorpresa les crítiques d’Aznar, perquè va ser ell mateix, com a líder del PP a l’oposició, qui va decidir aquesta recollida de signatures contra l’Estatut i la posterior presentació del recurs davant el Constitucional. I això a pesar que d’altres Estatuts que per aquells mateixos dies de 2006 estaven en procés de renovació, contenien –de fet contenen- articles amb el mateix text que l’impugnat al de Catalunya declarats inconstitucionals per la famosa sentència, mentre que els no impugnats es mantenen vigents i brillants com una patena.

De tota manera, no deixa de sorprendre –suposo que per bé- que la vicepresidenta, a qui Rajoy ha encarregat directament les relacions amb Catalunya, hagi assumit per primer cop que potser la van errar amb aquella campanya (que tants bons rèdits els va dur), però que provocà l’inici d’una ruptura en tota regla amb els partits nacionalistes catalans, que, davant el mur de formigó que es trobaven –aquest que Aznar creu que ha de seguir aixecat sens cap mena de cessió-, van anar cremant etapes llençant-se de ple a la carrera independentista, fins al punt que aquest enfrontament té avui molt mala sortida, ja que la qüestió del referèndum –aquest que els catalans han decidit fer tant sí com no- mai no serà acceptat pel PP ni per C’s (probablement tampoc pel PSOE) que, ens agradi o no, formen ara per ara un bloc que no té la majoria absoluta del Congrés, però que sí és prou consistent (a més dominen el Senat) per parar qualsevol tipus d’iniciativa en aquest sentit.

Tot i així, atès que el PP se sap més dèbil que quan ostentava la majoria absoluta al parlament, és normal que a les files del partit hagin causat malestar les paraules d’Aznar, que sembla decidit a fer-los la guitza tot posant pals a les rodes del Govern i de la seva vicepresidenta. “¿A què ve ara aquesta crítica?”, es demanava un dirigent de la cúpula del PP, que defensava l’actual oferta de diàleg de Santamaría amb el Govern català per “desencallar” la situació. I un altre dels actuals joves valors, Fernando Martínez-Maillo, no es tallava un pèl en assegurar que les crítiques d’Aznar “no són ni de bon tros compartides”. D’altres han estat més moderats en la seva apreciació, ja que no és fàcil enfrontar-se a l’autoritat moral d’aquest personatge al qual molts dels qui són encara al partit li deuen gairebé tot. Potser per això Rafael Catalá, que és el ministre encarregat de dur als tribunals tot allò que no li agrada del que es fa al Govern i al Parlament de Catalunya, ha estat més moderat en la crítica i ha dit que les opinions de l’expresident són benvingudes, per més que ell sap que no ho són i que el silenci habitual de Rajoy davant les invectives d’Aznar no significa que estigui d’acord amb el seu predecessor en el càrrec.

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles (segles VII al V aC) era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu i defensor de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, però, amb el temps, també s’han acollit idees poc afins amb els seus principis.

Seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. I tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Entenc, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. I és, precisament, del sistema electoral –i més concretament, d’un dels elements que el configuren- que tractà el professor Oliver Araujo al seu recent discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Jurista inquiet, investigador sagaç i professor brillant, Joan Oliver ha escrit sobre el sistema electoral, entès com un mecanisme clau i indispensable per a l’exercici de la democràcia, i s’ha fixat especialment en les barreres, acceptades en més o menys extensió i amplitud per tots els sistemes, que fixen i condicionen –juntament amb molts altres aspectes- el grau de participació dels ciutadans en la vida política, i obren o tanquen les possibilitats d’aquests a l’hora d’incidir en els resultats electorals, tot incidint, en definitiva, en el grau de representativitat dels parlaments i dels governs que emanen de les eleccions.

Ell defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com ha escrit citant al professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’institut s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Oliver s’ha referit a la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol, que s’ha anat pronunciant sobre els límits de les barreres electorals, i les ha justificat mentre no sobrepassin aquests límits (que tanmateix no ha concretat). Però no deixa de ser curiós que cap barrera vengui fixada per la Constitució. Totes es deuen, per tant, a les legislacions electorals (estatals o autonòmiques).

En aquesta acurada anàlisi, Oliver ha revelat aspectes probablement poc coneguts, com, per exemple, aquell que demostra que una barrera del tres per cent dels sufragis –la més baixa de totes les establertes a Espanya i que s’aplica a les eleccions generals de diputats a Corts- només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però alhora ha deixat també molt clar que la barrera pot arribar a ser un element clau de la llei electoral per limitar l’accés a les assemblees corresponents de partits o coalicions incòmodes per al poder.

És clar que si acudim a les Exposicions de Motius de les lleis electorals, sempre trobarem la corresponent justificació de les barreres mínimes en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat. Totes les lleis ho diuen, amb aquestes o d’altres paraules, però tots som conscients que la  Llei 4/1995, de 21 de març, de modificació de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la nostra Comunitat Autònoma, per més que a l’Exposició de Motius afirmi que persegueix “la màxima eficàcia en l’actuació del Parlament”, el que cercava en realitat era, com molt bé denuncia Oliver, barrar el pas al Parlament d’un partit amb nom i llinatge, encara que no ho va aconseguir.

He de confessar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana, cosa que es fa sempre amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat, em fa l’efecte que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Accepto, perquè no sóc innocent, que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però penso que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, convençut que, en el fons, no té res a dir, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna, apartant-lo de la presa de decisions, la qual cosa empeny els ciutadans a abdicar dels seus compromisos i els decanta vers aquest reconegut desencantament de la política que tots constatem i (hipòcritament) lamentem.

I si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Aquest, i cap altre, és el vertader repte del nostre temps. I aquest compromís exigeix la nostra implicació, convençuts que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. Només reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

València segueix en una mena d’estat de xoc per la mort inesperada de Rita Barberà. La mort sempre sorprèn i mai no se l’espera, però de vegades -i m’excuso si el que vaig a dir sembla una frivolitat- és més inoportuna que d’altres, perquè obliga a adoptar actituds públiques que resulten incòmodes a qui les ha de prendre o a fer declaracions que potser qui les fa hauria preferit evitar.

El cert és que la mort d’una persona no esborra el seu passat: ni fa que desaparegui la seva obra ben feta ni l’absol dels errors comesos en vida, però posa en un compromís els qui sobreviuen a qui ha desaparegut quan aquests es veuen compel·lits a parlar, o bé a actuar, ja sigui per lloar o per criticar el seu llegat. I com sovint això s’ha de fer amb presses, sense tenir gaire temps de pensar i sense poder aplaçar l’acció que es veuen precisats a dur a terme, ens trobem sovint amb manifestacions i amb actituds variades que reflecteixen des del dolor sincer a l’elogi fingit, passant per l’elogi desmesurat que frega el ridícul. També -i en un sentit contrari- ens trobem amb comportaments que mostren una manca absoluta de compassió, i fins amb manifestacions d’una gran misèria moral que, més que fer llum sobre la persona desapareguda, el que fan és mostrar les mancances del personatge que les duu a terme.

Les misèries per la mort de Rita Barberà començaren al Congrés quan Pablo Iglesias i els seus no van voler guardar un minut de silenci per la mort de la senadora, encara que aquesta misèria la podrien compartir amb molts dels actuals dirigents populars, que no van voler fer el que ara reclamaven quan va morir Labordeta. Els de Podemos van oblidar aquell dia que la política sense compassió condueix al canibalisme, i que la compassió no implica mai consentiment ni complaença amb les actuacions del mort, ja que aquesta no millora ni empitjora la trajectòria vital del desaparegut. Però la compassió ajuda a fer més cordial la vida i la convivència.

Diguem que, en el cas de la mort de la senadora Barberà, les misèries i les incoherències dels vius també van ser provocades per actuacions laudatòries incomprensibles, sobretot quan aquestes venien de persones que, no anys endarrere, sinó només un o dos dies abans de l’òbit, l’havien tractada com empestada i, com a conseqüència d’això, l’havien convidada a abandonar el partit arraconant-la en el grup mixt del Senat, alhora que es negaven a acostar-s’hi per por de veure’s contaminades després d’anys i panys d’haver-la lloat a ulls clucs, tancant-se en banda a l’hora de reconèixer les fortes sospites de corrupció que requeien sobre el seu entorn.

I mentre aquestes actuacions laudatòries se succeïen, mentre Mariano Rajoy acudia al seu enterrament i mostrava el seu orgull d’haver estat amic de la senadora desapareguda (a pesar que algú li va cridar “¿qué haces aquí Mariano?”), un cunyat d’aquesta declarava als mitjans que el Partit Popular havia tingut una aportació fonamental a la seva desaparició. Assenyalava, doncs, amb un dit el botxí, encara que la sempre loquaç diputada Villalobos preferia acusar la premsa i els mitjans del linxament mediàtic de la senyora Barberà, a causa de la investigació de què era objecte pel cas Taula. I això que un fiscal del Tribunal Suprem l’acabava d’interrogar com a investigada.

Alhora, el cardenal Cañizares, sempre també tan loquaç, a la missa que tenia lloc a la Catedral de València l’endemà de la mort de Barberà, comparava -cito textualment- “la injusticia y persecución de doña Rita Barberá con la de Jesucristo” (No és això abusar del nom de Déu en els termes que prescriu el número 2146 del Catecisme de l’Església Catòlica?). I dies més tard, en una altra missa funeral que va oficiar la nit del 28 de novembre, amb José María Aznar i la seva esposa a primera fila del dol (curiosament, Rajoy va haver de romandre a segona fila al funeral del tanatori), “ensalzó la figura de doña Rita, la que siempre será nuestra alcaldesa”, tot criticant amb contundència la “condena injusta y el banquillo de los medios (de comunicación)” (Crònica del diari Levante 29/11/16).

¿Què hem de pensar d’un home que es publicita ell mateix amb una fotografia d’aquesta mena a la segona dècada del segle XXI?

No tot, però, han estat misèries, o incoherències, o sortides de to. Per exemple, l’alcalde Ribó, de València, ha tingut en tot moment una digníssima actuació respectuosa i institucional, i també d’altres persones que han reflexionat honestament i amb lucidesa sobre els fets (normalment complexos) a què ens hem d’enfrontar quan es produeix un fet com el que comentem, i que sovint la immediatesa dels esdeveniments distorsiona.

Aquest és el cas del catedràtic de filosofia, José Luis Villacañas, que, en un article de gran sensatesa, publicat també al diari Levante, ha escrit: “En realidad, para el ciudadano observador, lo más doloroso de los últimos meses de la señora Barberá, fue la rigidez de su apego al mantenimiento de su vida pública. Daba la impresión de no poder vivir al margen de dicho cargo público, por mucho que desde otras consideraciones resultara evidente que la situación tenía muchos aspectos humillantes. Es una comprensión perversa de la vida política lo que deseo identificar aquí, porque me sorprende de forma intensa y desagradable. Cualquier político que no pueda reposar en su vida privada, que no pueda regresar y ocultarse en ella, ofrecerá la imagen siniestra de una exposición obscena. (…)  En algunos momentos de aquellos últimos días, el observador imparcial que no deseaba presenciar el espectáculo, se preguntaba con rubor: ¿pero es necesario llegar a esto? Ese apego que no permite que la vida tome otra dirección, que acepta el cargo por el cargo, aunque este sea sin función, como pudimos ver todos los españoles, ¿a qué obedecía? No encuentro la manera de decir que eso respondiera a una virtud pública.

Bien considerado, la rigidez de ese apego a algo que no deja el más mínimo resquicio a la posibilidad de que todo sea de otra manera, la incapacidad de regresar a la flexibilidad y a la discreción de la vida privada, ya tiene algo parecido al rigor mortis. Los que se giraban y le daban la espalda cuando Rita Barberá entraba en el Senado, o los que se dejaban interpelar por el leve roce de sus dedos y se avenían al saludo, no supieron leer que su compañera les estaba dando la posibilidad de la despedida. En realidad, ella tampoco. No siempre sabemos lo cerca que podemos estar caminando de la muerte. Pero los que se replantean, como consecuencia de esta muerte, aumentar todavía más la confusión de nuestra vida pública actual, los que bloquean todo consenso acerca de lo que sea la responsabilidad política y animan a la resistencia pública numantina con la finalidad de acudir a la justicia desde posiciones de privilegio, esos no hacen sino mantener las condiciones y la comprensión de la política que hacen posible muertes como ésta.”

L’assaig que darrerament he publicat que duu per títol “Una història particular. Els conflictes Església-Estat a la Menorca del segle XVIII”, ha significat una feina que vaig començar fa quinze anys i que, amb moltes i llargues interrupcions, vaig tancar l’estiu de 1915 i ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

És, probablement, una de les feines d’investigació que més m’han satisfet perquè m’ha anat desvetllant aspectes de la vida de Menorca que desconeixia quan la vaig iniciar, i m’ha permès d’aprofundir en la vida i la personalitat intel·lectual i humana d’alguns personatges que, en un camp o en un altre, han estat clau per a l’esdevenir de la nostra història.

Un dels descobriments del qual s’ocupa el llibre, encara que molt tangencialment, és el dels llibres i de les biblioteques a què tenien accés els estudiants menorquins del segle XVIII, feina que ja ens havia facilitat el brillant estudi que havia dut a terme (editat també per l’Abadia de Montserrat) el nostre historiador de capçalera, Miquel Àngel Casasnovas Camps, amb “Llibres i Lectors. La Cultura a Menorca entre la Contrareforma i el Barroc”. I tracta també dels llibres que eren a l’abast dels estudiants voldria remarcar avui l’interessantíssim manual de Filosofia de fra Miquel Taltavull.

Manuscrit escrupolosament en llatí, es tracta d’un manual que duu per títol “Cursus Philosophicus, quattuor philosophiae continens partes nempe logicam, methaphisicam, physicam et ethicam.” Estem, doncs, davant d’un curs de filosofia que ens ha arribat per un exemplar perfectament enquadernat, que pertanyia a l’alumne Pere Villalonga Mascaró, natural d’Alaior, i està dividit en dos toms.

Al primer desplega, com a primera part, la Lògica, amb exercitacions escolàstiques i dissertacions. Intitula la part segona com a Metafísica, que divideix alhora en quatre matperies: Ontologia, Cosmologia, Teologia Natural i Pneumatologia (que tracta essencialment de l’ànima humana), i clou amb un apèndix De Anima brutorum, on tracta dels éssers irracionals.

El segon tom s’inicia amb la Física, que ocupa la part més extensa del curs, i que divideix en dues parts: General i Particular. Tot seguit exposa l’Ètica, i tanca el curs amb unes recomanacions (Et haec omnia sufficiant)  perquè totes les matèries que ha tractat siguin útils als deixebles.

A les darreres pàgines del llibre hi ha dibuixos de figures relacionades amb l’estudi de la Física i tres representacions planisfèriques: del sistema ptolomeic, del sistema copernicà i del sistema ticònic.

Fra Miquel Taltavull encapçala el Cursus amb una llegenda que, traduïda, diu: “Elements filosòfics extrets dels filòsofs més notables, elaborats pel pare Fra Miquel Taltevull (sic), professor de Filosofia, dictats en el Convent de Jesús de Maó i començats a exposar l’ idus (13) de setembre del mil set-cents noranta-cinquè any del part de la Verge”, seguit d’un Praefatio de gran interès.

Escriu fra Miquel Taltavull: “Tal volta us semblarà admirable, estimats deixebles,  que enmig de tantes institucions filosòfiques que han vist la llum, m’imposi la feixuga tasca d’escriure per a vosaltres. Però atès que moltes, o quasi totes, les institucions de filosofia que ens rodegen (…) negligeixen  el mètode escolàstic, i d’altres que estudien a fons aquest mètode s’aboquen a vanes  i estèrils especulacions, vaig decidir, per tant, seleccionar d’entre les que siguin més adequades a l’enteniment de tots, expurgades dels elements inútils. Servaré, doncs, la norma de distingir les vertaderes de les falses; les certes de les incertes; les clares de les fosques. En les dubtoses exposaré l’opinió versemblant de cadascuna de les parts que més sembli que permeten acostar-nos a la veritat.”

I afegeix tot seguit: “No valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”. Per tant, segons el professor -recordeu que estem parlant de l’any 1795-, “no hem fet un jurament de lleialtat a l’home, sinó al filòsof i a la veritat sòlidament provada. Tampoc la filosofia ha d’agradar als sentits o bé al cos, ni ha d’estar a l’arbitri d’hipòtesis fingides, on quasi no brilla. D’aquesta filosofia, encara que resulti elegant, se’n podria dir una enganyifa.”

Tot seguit, escriu: “Però abans de posar mà a aquesta eminent ciència voldria acudir a un document d’una pàgina sagrada, a fi de que la tingueu sempre impresa en la vostra memòria. Salomó al llibre de la Saviesa, Cap 1 parla així: ‘En una ànima malèvola no hi entrarà la saviesa, ni tampoc habitarà en un cos subjecte al pecat’. El Salmista, en el llibre dels Salms canta: ‘El començ de la saviesa és el temor del Senyor: Estimadíssims, absteniu-vos per tant dels pecats, servant sempre en els vostres cors  el temor del Senyor; sigueu homes prudents, alceu el vostre intel·lecte i dediqueu-vos a cultivar l’amor de Déu.’ No us facin por les dificultats, ni la feina, perquè de la feina neix el que és útil i també  el descans. Fugiu de la peresa i seguiu les meves petjades, més encara, dedicaré tots els meus esforços i sol·licituds al vostre avenç. Afanyeu-vos, doncs, a argumentar fermament per tal de comprendre.” Finalment, tanca el prefaci amb una salutació als alumnes que podríem traduir “Estigueu bé” i “tingueu bona salut”.

El que em sembla, però, notable és que en aquest text inicial, fra Miquel Taltavull digués als seus alumnes que “no valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”.

No hi ha dubte que aquest recurs a la raó i a l’experiència és molt propi del pensament il·lustrat, i fa de gran interès aquest document que, si ens atenem a l’any en què va ser escrit (1795), ens confirma que aquest -o d’altres cursos semblants- són els que van estudiar als joves que es formaven filosòficament al Convent de Jesús, al Pla des Monestir de Maó. Per tant, no ens hem de sorprendre si d’aquells grups de d’adolescents que s’hi van formar al llarg del segle XVIII sorgissin intel·lectuals cultes i persones que vagin tenir un paper destacat en el camp de la història, de la literatura o de la filosofia a la Menorca de la Il·lustració.

L’èxit que, en aquests darrers anys, sembla que vagin assolint els populismes (fonamentalment de dretes, però que tenen també grans ressonàncies en el camp de l’esquerra -Espanya en seria, d’això darrer, un bon exemple-) és un d’aquests fenòmens del temps que els ciutadans no podem deixar de tenir en compte i que els polítics i les persones que ens hi sentim allunyats faríem bo d’analitzar amb deteniment, perquè si bé no és un fet que hagi de restar vigent de manera ineluctable -cap dels fenòmens polítics no són eterns- sí que es mostra amb una força tal que no podem menysprear, com ens ensenyen els inesperats triomfs del Brexit al Regne Unit i de Trump als EEUU, que han fet sonar totes les alarmes.

Sembla que hi ha acord a l’hora de desxifrar aquests fets afirmant que són una resposta reactiva contra l’status quo que formen els poders fàctics i les classes dirigents; reacció que es fa en nom d’un col·lectiu genèric -“el poble”, “la gent”- que no descriuen però al qual donen una mena de valor absolut i s’esdevé l’element essencial i justificatiu d’unes polítiques que no dubten d’assegurar que aquest col·lectiu val més que totes les altres fonts d’autoritat.

Com ha escrit Timothy Garton Ash en un clarivident article publicat a El País, el líder populista -es digui Trump, Erdogan, Putin, Marine Le Pen, Viktor Orbán, Artur Mas o Pablo Iglesias-, s’identifica ell mateix com l’única veu d’aquest poble, d’aquesta gent, la qual cosa comporta que totes les altres veus -totes les altres fonts d’autoritat- deixen de tenir sentit o valor. En opinió d’aquests líders, només “el poble”, només “la gent” (la voluntat dels quals ells -i únicament ells- representen i interpreten de manera exacta i correcta) és qui ha de decidir, qui pot decidir i, en definitiva, qui pot traçar la línia vermella que cap més col·lectiu, cap més autoritat (ni el Parlament, ni el Poder Judicial, ni el Tribunal Constitucional ni “els altres”) pot contradir.

En un dels seus mítings, Trump va assegurar que “l’únic que vertaderament importa és que la gent s’uneixi, perquè els altres no compten”. Haurem, per tant, de desxifrar qui és “la gent” a què es refereix Trump i qui són “els altres”. Potser sens fa difícil delimitar el primer d’aquests dos elements, però no el segon, ja que, per a Trump, els altres són els musulmans, els jueus, els refugiats, els gitanos, els homosexuals, els immigrants negres o mexicans…, però també ho són les elits, els experts, els líders dels partits tradicionals, els cosmopolites…

Si passem de Trump a Marine Le Pen o a Nigel Farage, haurem d’afegir entre els altres els euròfils, perquè, per a ells, “el poble”, “la gent” forçosament han de ser euroescèptics, ja que -són paraules textuals de Farage- el Brexit va ser una “victòria per a la gent normal, per a la gent decent, per a la gent de veritat”, de manera que els no partidaris del Brexit no eren normals ni decents ni gent de veritat. I si, en un món ideològic ben divers al dels dos polítics anteriors, intentem esbrinar qui són els altres per a Pablo Iglesias, segurament haurem de dir que són els qui formen part dels partits del torn, dels partits vells, els rics, els banquers, la casta… I si ens referim a Mas o a la senyora Forcadell, els altres són clarament els espanyols no catalans, els jutges que fan complir les lleis, el Tribunal Constitucional que aplica la Constitució… perquè “el poble” (entenent per poble el que ha optat clarament per l’independentisme, encara que aquest no sobrepassi el 48% dels catalans) és qui té dret a marcar aquesta línia vermella que els altres no poden trepitjar ni contradir.

Ruíz Simon ens explica que, en un llibre de Frances Stonor Saunders publicat el 1999, es parla del senador McCarthy (el de la caça de bruixes durant els anys cinquanta als EEUU), al qual qualifica de prototipus del nacionalisme americà més radical. I diu de la seva política populista que no va ser, sinó, “un moviment fonamentat en el ressentiment contra les classes dirigents”. En aquest sentit, doncs, podríem dir que el McCarthysme va ser un clar precedent del Trumpisme, amb la diferència no menor que McCarthy no va arribar a president, i sí que hi ha arribat Trump; però no oblidem que, com diu molt bé Ruíz Simón, Hanna Arendt no descartava, el 1956, que McCarthy assolís un dia la presidència, alhora que no podia evitar de veure analogies entre aquella època i la del final de la República de Weimar, a Alemanya, que fou l’antecedent del nazisme, que es consolidà amb l’arribada al poder democràticament d’un altre polític nacionalista i populista que estava convençut de representar la veu del poble i de ser l’únic representant legítim de la gent: el canceller Adolf Hitler.

Què podem fer, doncs, els qui no ens sentim part integrant del “poble” ni de la “gent” que aquests salva pàtries han decidit representar en exclusiva? D’entrada, potser hauríem de prendre consciència que tots aquests moviments no deixen de ser “moments” de la història, i que, per tant, són moments que es poden superar. Per tant, ni el populisme nacionalista i/o sectari d’avui, ni el liberalisme globalitzat dels anys noranta, ni el feixisme ni el comunisme dels anys trenta i quaranta, com tampoc l’imperialisme del segle XIX han estat insuperables -com ens recorda molt bé Timothy Garton. Però no hi ha dubte que són corrents que triguen temps a resoldre’s i que per fer que l’ona retrocedeixi (quan són ones que convé fer retrocedir), hem de -en paraules d’aquest pensador britànic- posar valor, ganes i consistència en un nou llenguatge polític i, sobretot, hem de cercar respostes polítiques als problemes reals.

“Cercar respostes polítiques als problemes reals”, aquest és el repte! Vol dir això que no basta desacreditar Trump, o Farage, o Le Pen, o Iglesias, o Mas, o Forcadell afirmant que són populistes; perquè si bé aquests líders no es poden irrogar la representació exclusiva del “poble” o de la “gent”, sí que representen una part -i una part considerable- d’aquest poble i d’aquesta gent, que els ha donat la força que tenen perquè, segurament, aquest poble o aquesta gent vivia una situació injusta, o se sentia desnonada, o marginada, o poc representada per les polítiques socials, econòmiques, administratives o culturals que els polítics, les elits i les lleis vigents contemplen.

No basta, doncs, lluitar contra el que són i representen aquests líders amb la desqualificació. Però tampoc hi podem lluitar des de l’immobilisme legislatiu o constitucional; ni amb el recurs constant i permanent als Tribunals de Justícia. No! Als qui no ens sentim ben representats pels populistes, als qui no acceptem les seves polítiques sectàries, ens cal un esforç immens per cercar respostes polítiques als problemes reals, i ho hem de fer en nom del pluralisme, però també des del convenciment que el populisme no hauria sorgit si nosaltres no haguéssim generat moltes de les causes que l’han fet possible.