Les recents experiències polítiques que hem viscut al llarg de 2016 no són menyspreables, ja que, en molts casos, han produït sorpreses inesperades que han anat seguides de l’inevitable desassossec que comporta haver d’enfrontar-se amb situacions noves i problemàtiques. Sense voler ser exhaustiu, serien exemples del que dic la victòria del Brexit al Regne Unit, o bé la recent victòria de Trump sobre Clinton a pesar que el futur president dels Estats Units amb prou feines tenia el suport del seu partit, el republicà, i que, a més, fonamentava la seva propaganda en proposicions que probablement mai no complirà. Per tant, en falsedats de molt diferent calibre.
El mateix podríem dir dels defensors del Brexit, alguns dels quals, com Neil Farage o l’actual ministre d’exteriors Boris Johnson, van fonamentar la seva proposta en afirmacions que ells mateixos han reconegut que eren falses, a pesar que són precisament aquestes afirmacions -sempre marcadament populistes- les que van acabar decantant el vot en favor de la sortida de la Comunitat Europea.
Sembla, doncs, que, d’alguna manera, el que avui domina a molts ambients polítics és la demagògia que furga en els sentiments més baixos o menys nobles de la gent per tal d’atreure la massa, sense tenir en compte si allò que es diu és vertader o fals, si és possible o no ho és, si és bo o perjudicial per al país, i s’exercita simplement perquè és útil per aconseguir el poder del qui llança una determinada proposta.
És possible que aquesta estratègia doni resultats de manera immediata, però és evident que, a la llarga, no produirà sinó decepció, frustració política i desengany respecte de la democràcia, que és un sistema -l’únic que podem considerar com a acceptable per a la convivència- que admet, però, degradació, i que, quan aquesta es produeix, sol dur a la societat conseqüències devastadores.
Mai, per tant, no hauríem d’oblidar que la democràcia no és només un sistema que exigeix un grau alt de dignitat en qui l’exercita -grau que pot admetre els errors, però que mai no hauria d’acceptar l’engany intencionat amb finalitats espúries-, i és, a més, un sistema polític que difícilment pot aconseguir els seus objectius sense que els qui exerceixen càrrecs polítics (també els ciutadans en general, però de manera especial els qui ostenten un mandat) respectin un principi fonamental (a més de no mentir i de no propugnar la demagògia), que és el respecte a la llei. Però també és imprescindible que puguin exercir la seva funció política amb un completa llibertat d’expressió en l’àmbit parlamentari, a pesar dels perills que pot comportar el mal ús d’aquesta llibertat.
Sense el respecte a la norma aprovada legítimament o fins i tot menyspreant-la, com si la llei fos un accident que pot obligar o no, segons que ens agradi o ens desagradi, no es pot construir la democràcia, ja que, a les societats avançades, hem d’entendre la llei com un punt de trobada entre els qui hem de conviure al sí d’aquesta societat i, en definitiva, al si d’un Estat que es regeix, precisament, per l’imperi de la llei, única garantia contra l’arbitrarietat, l’abús del poder o l’anarquia.
Fa poc, Lluís Foix es referia a això mateix amb unes belles paraules: “La legalitat -deia- no es pot traspassar com el que salta sobre les aigües d’un rierol. Si mous una peça, es mouen totes, i si la llei no és obligatòria per als que governen, tampoc ho serà per als governats. Cada un podrà escollir aquells punts legals que més li interessin o més perjudiquin els seus adversaris.”
Però també em sembla imprescindible que, en l’exercici de la democràcia, els nostres polítics -els qui ens representen en el Parlament- tinguin una absoluta llibertat d’expressió per defensar i debatre les idees que considerin oportunes, fins i tot aquelles que emparen la demagògia o poden estar en contradicció amb la legalitat vigent.
La Constitució s’ocupa precisament d’això per mitjà d’un institut jurídic, el de la immunitat parlamentària, a què fa referència l’article 71.2 per protegir l’esfera processal del parlamentari, elevant una sèrie d’obstacles afegits a la possibilitat d’actuar contra aquests, que se superposen a les garanties de les que ja de per si gaudeix qualsevol ciutadà. Com ha assenyalat el Tribunal Constitucional: “La immunitat és una prerrogativa de naturalesa formal que protegeix la llibertat personal dels representants populars contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat, evitant que, per manipulacions polítiques, s’impedeixi al parlamentari d’assistir a les reunions de les càmeres i, a conseqüència d’això, s’alteri indegudament la seva composició i funcionament” (STC 243/1988 que reitera la ja continguda a la STC 80/1985; i STC 123 i 124/2001) .
Avui, però, sembla que alguns diputats manifestin un menyspreu absolut a la llei pel fet que entre els drets (i deures) que aquesta empara no se n’inclouen alguns que a ells els semblen fonamentals (aquest seria, per exemple, el cas dels diputats catalans que volen decidir unilateralment la seva separació d’Espanya). Però referint-me a la llibertat d’expressió dels parlamentaris –que poso al mateix nivell que el respecte a la llei- ens trobem també avui amb altres polítics que volen impedir que, als parlaments (tant el de l’Estat com als de les Comunitats autònomes), es pugui debatre amb absoluta llibertat, i promouen accions processals contra membres tan destacats com, per exemple, la presidenta del Parlament de Catalunya pel sol fet d’haver permès un debat sobre una qüestió que posava en perill, segons el Govern, la integritat d’Espanya.
Des del meu punt de vista –que, com és evident, no coincideix amb el del Tribunal Constitucional (la qual cosa em deixa com un no-res que podeu menysprear si us ve de gust)- debatre idees i propostes en un parlament no pot ser mai un delicte que s’hagi de perseguir. Ho serà, en tot cas, la posada en pràctica d’una acord que contravingui una norma constitucional o legal, que és, sens dubte, un pas posterior que es darà (o que no es darà), però que no s’ha produït mentre duri el debat parlamentari. L’actuació il·legal dependrà, doncs, del fet que els polítics duguin a terme l’acord que contravé la llei. Però això no és el que està succeint a casa nostra, la qual cossa em sembla tan lamentable com menysprear la llei.
El meu admirat Lluís Foix es refereix també a això de què estic parlant al mateix article d’on he extret la citació que he fet més amunt. Diu: “El lliure discurs és l’oxigen de la democràcia i la immunitat d’un parlamentari no és essencialment per protegir-lo de possibles delictes comesos sinó perquè pugui expressar com a diputat el que tingui per més convenient. És un error intentar frenar amb sentències judicials cosa tan elemental com discutir en una cambra representativa sobre qualsevol tema per controvertit que sigui.”
Ens queda, doncs, molt de camí per recórrer i per reflexionar sobre allò que considerem essencial perquè un sistema es pugui considerar democràtic, i convé que ho tinguem present, perquè, si obviem els principis que li són fonamentals –com de fet ho estem obviant en molts moments de la nostra vida recent-, aleshores acabarem per lamentar-ho.
Josep Maria Quintana 