Les responsabilitats per l’accident del Yak 42 tretze anys més tard

by

En una de les cartes que habitualment adreçava al director del diari a la secció que va ser antecessora d’aquesta que avui el lector té a les mans, l’1 de juliol de 2004 vaig escriure el següent en relació a l’accident del Yak 42: “Jo comprenc que les circumstàncies en què va haver de treballar el govern no foren gens favorables, però els resultats de les investigacions que s’han dut a terme darrerament per insistència dels familiars de les víctimes que (tot s’ha de dir) han trobat un camí força planer per part del nou responsable del ministeri de la Defensa (em referia al ministre Bono, que feia poc havia assumit la cartera de Defensa amb els socialistes), ens porten a la conclusió que Trillo i el seu equip actuaren, com a mínim, irresponsablement.

L’endemà de l’accident (29/5/2003) alguns membres de les seixanta-dues famílies afectades, mostraren ja els seus dubtes i el seu malestar pel tractament que el Govern donava a la desgràcia. Trillo va arribar a dir que l’avió ensinistrat havia passat una “revisió completa”. I uns dies més tard, el Govern suspenia “amb caràcter immediat” els contractes amb l’empresa britànica Champan Freeborn a través de l’Agència Namsa, de l’OTAN. Però l’interès per a tirar terra sobre aquest assumpte fou gairebé total, fins al punt que les famílies es van veure en la necessitat d’organitzar-se en un intent de trobar empara als tribunals, empara que no van obtenir atès que, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional com la jutgessa Teresa Palacios argumentaren la seva incompetència al·legant que l’accident havia tingut lloc fora d’Espanya.

Cap al mes de febrer d’enguany (2004), sorgiren noves contradiccions entre el que Trillo havia dit i els nous detalls que anaven coneixent-se respecte de la perillositat de la flota contractada. I fou un cop els familiars consideraren exhaurides totes les vies ordinàries, que aquests acudiren a la prova de l’ADN. Es tractava de saber si els morts que havien enterrat eren o no eren els seus familiars. Trenta set persones van partir cap a Istanbul el passat 17 de maig, en un viatge desesperat per trobar una resposta. I la van trobar. Tu coneixes, amic director, els resultats provisionals d’aquesta investigació, perquè els ha escampat la premsa. I són aquests: Sembla que, com a mínim, 22 dels 62 militars morts en l’accident del Yakovlev a Turquia no estan enterrats en els fèretres que duen el seu nom. ¿Et sorprèn, doncs, que els seus familiars, indignats, hagin demanat que l’exministre de la Defensa, Federico Trillo, renunciï a l’acte que ostenta avui com a diputat? ¿Et sorprèn que una de les vídues vagi denunciar públicament i entre llàgrimes, la “covardia” i el “silenci” dels companys militars del seu marit mort?

Doncs bé, si això no et sorprèn, ¿pot sorprendre’t que, amb aquest panorama –que pot notòriament complicar-se si la Fiscalia General de l’Estat acaba intervenint, cosa que no seria gens estranya- el ministre hagi volgut treure’s de damunt tot allò que d’alguna manera podia relacionar-lo amb el govern del seu antecessor en el càrrec?

A mi no em sorprèn. I l’únic que realment no puc acabar d’entendre és que el ministre Bono s’hagi entestat a dir que la substitució de la cúpula militar no té res a veure amb l’accident del Yakovlev.”

Fins aquí la citació de 2004. Doncs bé, inesperadament, la qüestió ha ressorgit a la premsa i a la vida real del país a causa d’un dictamen del Consell d’Estat, que aquest ha elaborat com a conseqüència d’una reclamació patrimonial contra l’Administració a causa de l’accident.

Son sorpreses que té la política que, de vegades, sense saber molt bé per què, destapa de sobte una qüestió que estava enterrada i que semblava ben morta, però que, de cop, podem observar que no ho estava i que, si bé s’havia tancat en el camp judicial, és clar que s’havia tancat malament. No hi ha dubte, per tant, que l’accident del Yakovlev és un d’aquests casos mal tancats que ens mostren a ulls clucs que ni l’Administració va tenir el mínim de sensibilitat exigible a l’hora de depurar responsabilitats, ni l’actuació judicial va ser tan profunda i acurada com hauria estat desitjable.

Amb el canvi del Govern (que passà del PP al PSOE uns mesos després de l’accident) els socialistes van prendre algunes decisions comprensibles, com la destitució de la cúpula militar, encara que, probablement, no eren aquells generals els últims (i principals) responsables de la desgràcia, però poc podia fer més el ministre Bono quan Trillo i els populars ja havien abandonat el poder a conseqüència de les eleccions perdudes.

El que sorprèn ara és que, davant aquest revifament de la qüestió a conseqüència d’aquest dictamen elaborat pel màxim organisme assessor del Govern, Trillo i Rajoy hagin mostrat d’entrada la mateixa insensibilitat que aleshores, mirant de tirar pilotes fora i recordant que les responsabilitats estaven ja substanciades per la justícia, quan –deixant les qüestions penals de banda (no és la seva competència)- el dictamen del Consell d’Estat declara sense embuts que s’observa una actuació negligent en el ministeri de Defensa en tot el que fa referència al lloguer de l’avió sinistrat i a la nefasta política que va dur a terme en la repatriació i la identificació dels cadàvers.

Ja sigui perquè té un altre talant o bé perquè la reacció inicial de Rajoy i de Trillo havia estat tan desafortunada que de cap manera es podia subscriure, la ministra Cospedal –titular avui de Defensa- es mostrà més sensible que els seus companys de partit en reunir-se novament amb els familiars dels 62 morts. És cert que no demanà perdó formalment al·legant que “l’informe del Consell d’Estat no dóna noms ni culpa ningú”, però poques hores més tard, en unes declaracions fetes a COPE, considerà que el més rellevant 13 anys després de l’accident del Yak-42, era que el ministeri canviava “la línia tradicional” adoptada en aquesta qüestió i acceptava les conclusions del dictamen del Consell d’Estat que responsabilitzava el Ministeri de Defensa del que va succeir. “Hi ha una responsabilitat objectiva que cal reconèixer i crec que ha de ser així”, afirmà la ministra, per més que advertí que aquest informe no era vinculant –molt pocs del Consell d’Estat ho són-. Tanmateix, ella havia decidit seguir-lo i “canviar”, per tant, la posició que havia estat l’oficial del Ministeri. “Obviar que hi ha una relació entre com funciona la Administració i el tràgic succés és una cosa que a tothom li sorprendria”, va dir a quatre dies de comparèixer a petició pròpia a la comissió de Defensa per parlar sobre aquesta qüestió (la compareixença serà demà dilluns).

No hem de menystenir, doncs, l’actitud de la ministra que, pel que hem pogut comprovar, ha fet canviar els plans inicials de Rajoy que, en acceptar finalment el criteri de Cospedal, ha provocat la dimissió immediata de Trillo, a pesar que aquest, incapaç d’acceptar el seu error, ens ha volgut fer creure que abandonava l’ambaixada de Londres perquè havia demanat el relleu feia temps.

En el fons, és una victòria (pírrica) de la justícia i ens n’hem de felicitar. Però hem de reconèixer també que  arriba tard, ja que tot el que, en relació a l’accident del Yak 42, va fer el Govern de José María Aznar (aquest que ara des de la selva atalaia de la FAES ens dóna lliçons de com governar el país), va ser  un nyap. Més encara, un escarni a les víctimes.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: