El darrer número de “Qüestions de vida cristiana” que publica la Fundació Maragall duu com a títol “Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme”, un tema que preocupa i atreu als qui, essent cristians, ens dediquem a la tasca de pensar i escriure (de vegades també a actuar) en referència a la polis, com a ciutadans, i que, per tant, tenim un compromís tant amb el món en què estem inserits com també amb la fe que sosté la nostra vida.
Un dels estudis monogràfics que conté el quadern és una anàlisi intitulada “Xavier Zubiri, cristià del segle XX”, a càrrec del professor de filosofia Joan Albert Vicenç, on se’ns explica la peripècia d’un Zubiri (1898-1983) jove que va creure que podia ser “sacerdot i home d’estudi crític alhora”, la qual cosa el va dur a adoptar en una primera època (més tard, el seu pensament transcorreria per altres viaranys) el pensament “modernista” que Pius X havia condemnat el 1907 com una heretgia pel fet de sostenir tesis contràries al dogma. Bàsicament –d’acord amb l’encíclica Pascendi Domini gregis-, 1) la negació de l’accés racional a Déu, 2) la distinció entre el Jesús històric i el Jesús de la fe, 3) la idea que les ciències religioses havien de fer via amb independència del magisteri de l’Església, 4) la suposició que l’objectiu dels textos neotestamentaris no era provar dogmes, sinó facilitar-nos l’accés empàtic a l’experiència religiosa dels primers cristines, que constitueix la base de la fe, i 5) la intenció de reformar radicalment l’estructura de l’Església des del convenciment que no respon a cap instrucció de Crist.
La lectura d’aquest assaig m’ha dut a la memòria una realitat que recordo dels començaments de curs al Seminari Conciliar de Menorca, a l’inici de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Aquelles eren unes obertures de curs solemníssimes on, dalt una estrada del dit “saló del Nunci” (sobre la qual hi havia un text escrit que proclamava “Deus scientiarum Dominus”), el bisbe Pascual Marroig rebia solemnement el “Jurament antimodernista” que feien tots els professors del Seminari. Això fins que, l’any 1967 (post Concili Vaticà II), la Congregació per la Doctrina de la Fe el va suprimir.
Aquest jurament contra el “modernisme teològic” que –en paraules de Joan Albert Vicenç- només va ser coherent als ulls dels seus perseguidors, i en virtut del qual es va promoure una persecució obsessiva del sacerdots i religiosos que, de prop o de lluny, podien ser vinculats amb les tesis condemnades (de fet, Zubiri va ser excomunicat!), se l’ha qualificat posteriorment de “Syllabus del papa Pius X”, per referència a l’altre Syllabus errorum (l’autèntic, de 1864), del papa Pius IX, que el Cardenal Antonelli envià a tots els bisbes juntament amb una comunicació a la qual hi havia la llista de tesis (filosòfiques i teològiques) condemnades per la Santa Seu.
Des del punt de vista de l’homo politicus, el més remarcable del Syllabus errorum és la gran trinxera que obria entre el catolicisme i el sistema polític liberal, trinxera que, uns anys més tard, el prevere Fèlix Sardà i Salvany concretà en la seva famosíssima obra El liberalismo es pecado (1884), que pretenia conduir els catòlics a una mena d’acció revolucionària (de fet, reaccionària) contra les institucions de l’Estat liberal, convençut que era necessari provocar els poders constituïts perquè, d’aquesta manera, es desvelava el seu caràcter d’enemics del catolicisme. Calia, per tant, destruir les institucions liberals existents (Govern, Parlament, Constitució…) per poder assolir “el bé suprem”.
L’important a destacar és que, des del punt de vista de Pius IX, només era lícit utilitzar la religió per a fins polítics des d’aquest horitzó (revolucionari/reaccionari). I això va fer que es monopolitzés el catolicisme donant-li un color extraordinàriament sectari. A Espanya, l’encarregà de dur a terme aquestes tesis la facció del carlisme capitanejada per Cándido Nocedal (1821-1885), l’home que, instaurat el règim de la Restauració, fundà la Comunió Tradicionalista, i volgué fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi ha més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien el moviment religiós a Espanya. Per tant, tots els catòlics -també els bisbes!-, havien de sotmetre’s al cap del partit carlista. Així ho deduïa, si més no, Nocedal de les paraules del Papa Pius IX, a les quals els carlistes van veure sempre l’aprovació dels seus comportaments i l’elogi de les seves obres en favor del catolicisme.
El canvi radical de criteri provingué de Lleó XIII, que alterarà aquest posicionament i demanà presència de l’Església a l’escola i a l’acció social. Des d’aleshores, la defensa dels drets del catolicisme s’havia de plantejar per mitjans legals. Aquesta va ser la tesi que Lleó XIII proclamà a la gran encíclica Immortale Dei (1885), on el papa contradeia la doctrina de Pius IX i deixava clar que els catòlics, en els afers públics, podien sostenir “una honesta diversitat d’opinions”.
L’octubre de 1890 se celebrà a Espanya el II Congrés Catòlic. En aquest, els bisbes ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en els casos en què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per a transformar la gestió de les institucions i posar-les al servei del bé públic. Era, sens dubte, un gran pas endavant, per més que el seu successor, Pius X, disset anys més tard insistís encara en la condemna del “modernisme”.
Avui, a la llum del Concili Vaticà II, l’Església pensa sortosament d’una altra manera. Com explicava Mons. Georg Gänswein, Prefecte de la Casa Pontifícia y ex secretari particular del papa Ratzinger, el cristianisme que proposà Benet XVI (i segur que també el del papa Francesc es mou en aquesta línia) no eximeix els fidels de comprometre’s en política, ni els permet tampoc privar-se de l’ús de la raó, amagant-se darrere d’un principi d’autoritat o atrinxerant-se en preceptes o manaments religiosos. Què lluny queden, doncs, el Syllabus i el Jurament antimodernista! Per la confiança que posa en la possibilitat que el diví, com a Logos, pugui ser trobat mitjançant la recerca racional de la veritat, Benet XVI no dubta a exigir dels creients que participin en el diàleg públic democràtic amb instruments universals i accessibles a tots. I cita aleshores com a instruments universals la raó i la naturalesa, en la seva correlació. Des d’aquesta perspectiva, parlar de religió en l’espai públic no suposa, per tant, com de vegades erròniament es presumeix, introduir un principi fideista en el diàleg democràtic, ni implica tampoc recórrer mecànicament a preceptes religiosos com a font per a la regulació dels problemes socials, polítics i jurídics.
Estem, doncs, gràcies a Déu, a les antípodes del Syllabus i de la Pascendi.
Josep Maria Quintana 