¿Té encara solució el problema de Catalunya?

by

Hem iniciat el 2017 després d’un any en què Espanya ha viscut un temps inèdit, amb un govern en funcions davant la manca d’acord de les forces polítiques. I això mentre a Catalunya es desplegava tot un repte que ha concretat el president Puigdemont en el seu discurs de cap d’any amb la promesa de fer, tant sí com no, un referèndum d’autodeterminació. Primer –diu- intentaran pactar-lo amb l’Estat i, si aquest no s’hi avé, aleshores el convocaran de manera unilateral emparant-se en la seva pròpia legislació, que, segons asseguren tots els independentistes, ve avalada per la democràcia.

No es pot en un article explicar com i per què les coses han evolucionat fins aquest punt, sembla que de no retorn, però que difícilment potser també de sortida, perquè ni l’Estat pot accedir al repte sense trencar els principis constitucionals, ni els catalans poden afirmar que s’emparen en la legalitat i en la democràcia perquè aquest argument és contrari als principis bàsics del constitucionalisme instaurat a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, que es fonamenta no sols en el principi democràtic, sinó també en l’Estat de Dret. I en tots aquests sistemes, la democràcia s’exerceix dins els procediments legalment previstos. S’exerceix, doncs, en marc de les normes constitucionals. I ara per ara, ex Constitutione, un referèndum vinculant sobre la independència és inviable.

Per molt que ho vesteixin bé els catalans, aquest referèndum versaria sobre la secessió d’una part del territori del Regne d’Espanya, i això ho prohibeix l’article 2 de la Constitució quan proclama emfàticament el caràcter “indissoluble de la unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. I si bé és cert que aquest article es podria modificar, tinc la impressió que l’independentisme no té cap intenció d’esperar que la reforma es produeixi. Reforma que, d’altra banda, és avui inviable perquè hi estan en contra la majoria de forces amb representació parlamentària. Fonamentalment, Partit Popular, PSOE i Ciutadans.

És probable que, a l’eix d’aquesta deriva que ningú no sap com pot acabar, tret d’estar segurs que ha d’acabar malament (encara que no sabem quin serà el grau de la malesa), hi ha aquella desgraciada sentència del Tribunal Constitucional que retallà l’Estatut de 2006 després que el Parlament Català i el Parlament Espanyol haguessin arribat a un acord sobre el text final que se sotmetria a referèndum i que, un cop sotmès a l’aprovació ciutadana i aprovat, el Tribunal Constitucional va retallar. La decisió va ser legítima i ajustada a dret, però reflectia un gran defecte del sistema, ja que no és de rebut que es pugui convocar la ciutadania a emetre una decisió sobre un text discutit, consensuat i aprovat pel Parlament de l’Estat sense estar segurs de la legalitat de la proposta. Allò va ser, de fet, una burla a la ciutadania catalana, i la gent no va entendre aquell veredicte –certament no era entenedor-, que va tenir com conseqüència la pèrdua de credibilitat a Catalunya del Tribunal Constitucional i també del sistema legal espanyol que el sustentava.

¿Hi queda encara algun camí per redreçar la situació? Difícilment n’hi ha cap de viable, perquè si bé no hi ha dubte que la Constitució pot ser reformada, i a pesar que s’han formulat propostes des del meu punt de vista molt raonables per intentar reformar-la –aquest seria el cas de la feta per Miguel Herrero de Miñón, d’establir una Disposició Addicional específica que integrés, sota el paraigües constitucional, la singularitat política de Catalunya-, el camí no té un fàcil accés perquè caldria iniciar el procediment de l’article 167, que exigeix l’acord d’una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les cambres (ja mala d’obtenir), tenint en compte que aquest mateix article estableix la possibilitat de sotmetre aquest acord a referèndum del poble espanyol sempre que ho demani una dècima part dels membres de qualsevol de les cambres. I tots sabem que aquest deu per cent sorgiria i que, una reforma d’aquest calat per a Catalunya provocaria un enorme refús que podria exhibir una campanya del “no” impulsada per l’anticatalanisme, que és un corrent de gran amplitud a l’Estat espanyol.

El problema no és, però, tan sols aquest, perquè em fa l’efecte que la majoria absoluta que conforma l’independentisme a l’actual Parlament de Catalunya no té tampoc interès a propiciar cap mena de reforma constitucional espanyola. Si l’any 2012 això encara era possible, la negativa de Rajoy a considerar una excepció al sistema de finançament establert i la bel·ligerant actuació posterior del Govern contra les disposicions que emanen de les institucions catalanes ha conduït molts nacionalistes catalans, que no eren pròpiament independentistes, a emprendre el camí de la ruptura amb Espanya i, per tant, aquests –encara que no sé fins a quin punt són prou conscients del terra llenegadís que trepitgen- han abandonat ja la idea d’esperar un acord que, si bé ara han formulat com a desideràtum (diuen que, abans de procedir unilateralment, primer intentaran acordar el referèndum amb l’Estat), mai no el podran dur a terme, perquè ni el Govern de l’Estat ni el Parlament espanyol hi poden accedir, per la simple raó que la Constitució vigent el fa impossible. En realitat, un referèndum vinculant només es podria intentar després d’una gran i radical reforma constitucional. I tot sabem que aquesta reforma implica trobar un consens que li doni legitimitat. Cosa que, avui –amb molt de sentiment ho he de dir-, em sembla impossible.

Algú ha afirmat que, només trencant aquest monolitisme de la majoria independentista que mostra l’actual Parlament de Catalunya, seria possible avançar pel camí de l’acord, però a mi em sembla que aquest trencament és ja difícil d’aconseguir. Més fàcil hauria estat, segurament, evitar que l’acord per la independència s’hagués produït, cosa que potser hauria esdevingut possible si el Govern espanyol i alguns partits majoritaris no haguessin provocat aquella actuació desafortunada del Tribunal Constitucional, i si no s’haguessin mostrat incapaços de veure que l’encaix de Catalunya a Espanya exigia revisar el sistema constitucional vigent. I quan parlo del “sistema” no em refereixo només al finançament (que potser és tant o més injust per a valencians i balears que per als catalans), sinó a moltes altres qüestions, com les referents a la llengua, a la cultura, al dret, a la representació exterior i a tantes altres matèries que per a ells –vull dir per als catalans- tenen més importància de la que els en donem nosaltres. I, en definitiva, perquè ells –els catalans- senten (no sé si majoritàriament, però sí com a mínim ho sent una gran massa) la necessitat de governar-se per ells mateixos i tenen una “voluntat de ser” que d’altres regions o nacionalitats espanyoles no tenen en el mateix grau.

El professor de Carreras ha dit que la qüestió catalana no es resoldrà amb una reforma de la Constitució sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes. Dubto que la cosa sigui tan simple. És evident que una derrota trauria força als qui avui estan sotmetent l’Estat a una mena de xantatge que no té una sortida fàcil, però el problema de Catalunya és real, ve de lluny i compromet molta gent (independentistes i no independentistes). I els espanyols que no el comprenen (ni el volen comprendre) s’equivoquen si pensen que se’l podrà ofegar a cop de sentències judicials o d’accions repressives. Ara que, també s’equivoquen els catalans quan opten per trencar els motlles a la brava, ignorant que no tenen una majoria tan qualificada que no admeti discussió, i ignorant també que el principi democràtic derivat del Parlament de Catalunya té –vaja, neix- d’una legitimitat que només li dóna la Constitució espanyola de 1978 i l’Estat de dret.


%d bloggers like this: