Herrero de Miñón i la “mutació informal” de la Constitució

by

El meu article de diumenge passat (“¿Té encara solució el problema de Catalunya?”) qüestionava un aspecte del sistema constitucional espanyol: aquell que va permetre que el Tribunal Constitucional pogués declarar la inconstitucionalitat d’un Estatut proposat pel Parlament autonòmic, aprovat pel Parlament de l’Estat i sotmès després a un referèndum favorable de la ciutadania.

Aquest fet cabdal, juntament amb la incapacitat del Govern i de la majoria de partits estatals per comprendre que un pas imprescindible (no sé si suficient) per resoldre el problema de Catalunya, sens dubte el més greu que té avui Espanya, és reconèixer constitucionalment la identitat diferenciada que aquesta reclama, m’empeny a considerar que són bàsicament aquests dos fets els que més han accelerat el procés de desafecció que es viu en aquella comunitat autònoma fins al punt que ha provocat que l’independentisme hagi passat del 15 per cent al 47 per cent en poc temps.

¿Hauria i podia haver actuat el Govern i el Tribunal Constitucional d’una altra manera? Jo penso que sí, convençut –amb Herrero de Miñón- que més que pugnar per noves fórmules constitucionals (tot i que modificar la Constitució no hauria de ser tampoc un problema insalvable), el que ens cal és que, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, adoptin una praxi diferent en l’aplicació del bloc de la constitucionalitat.

De tota manera, ni que sigui per posar un exemple d’actuacions que han tingut un desplegament força distint del que han dut a terme fins ara el Govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional espanyol, em referiré a un cas que succeí a França poc temps després d’aprovada la Constitució de la V República, obra, com sabem, del general De Gaulle.

La independència d’Algèria (1962) tancava –quatre anys després d’aprovada la Constitució- el més greu problema que va viure la República aquells anys, alhora que suposava també la consolidació d’aquesta. Per això mateix, De Gaulle va aprofitar l’ocasió per dur a terme una de les seves idees més estimades: completar la configuració del President de la República com a àrbitre nacional mitjançant la seva elecció directa pels ciutadans. I això va donar lloc a la primera gran reforma constitucional.

Val a dir, però, que no tothom hi estava d’acord, ja que molts van considerar que l’elecció directa del President de la República suposava una vulneració del consens sobre el qual s’havia elaborat la Constitució de 1958. D’aquí que sorgís una veritable “coalició del no”, en la qual, al costat de l’oposició de l’esquerra, van confluir no pocs personatges de relleu provinents d’altres famílies polítiques. Però el més sorprenent és que De Gaulle, aferrat al procediment de reforma constitucional (art. 89 de la Constitució), va sotmetre directament a referèndum el projecte de llei aplicant l’art. 11 de la Constitución de 1958.

No cal dir que el seu propòsit era evitar el debat parlamentari. I va tenir èxit, ja que, en referèndum, la seva proposta obtingué més d’un 60% de vots favorables. No obstant això, la llei referendada va ser sotmesa al control preventiu del Conseil Constitutionnel (l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol) pel president del Senat, el radical Gaston Monnerville. El problema era certament espinós, ja que l’art. 11 estava pensat per a la aprovació de lleis i no per a la reforma constitucional; però l’assentiment popular obtingut tampoc podia ser fàcilment ignorat. Així les coses, la decisió del Conseil Constitutionnel de 6 novembre 1962 va resoldre la qüestió afirmant que les lleis referendades  -això és, aprovades directament pel poble en referèndum- no podien ser objecte de control de constitucionalitat, perquè “constitueixen l’expressió directa de la sobirania nacional”.

Des de la perspectiva del jurista, convé destacar que el Conseil Constitutionnel es va limitar a declarar la seva falta de competència per enjudiciar una llei referendada. No va dir en cap moment que fos correcte utilitzar l’art. 11 com a via alternativa per a la revisió de la Constitució, cosa que, probablement, hauria pogut dir tot provocant un problema semblant –a nivell de tot l’Estat francès- del que es produí a Catalunya amb un projecte d’Estatut –recordem-ho- aprovat pel Parlament espanyol després d’haver fet molts retalls al projecte aprovat i presentat pel Parlament de Catalunya, però que, tot i així, va ser referendat majoritàriament pels catalans.

Val a dir tanmateix que el catedràtic de Dret constitucional, Georges Vedel –crític amb el que havia succeït-, va proposar anys més tard que s’introduís el control previ preceptiu de la constitucionalitat dels projectes que s’havien de sotmetre a referèndum, a fi d’evitar l’abús de la crida al poble. De tota manera, el seu informe de 15 de febrer de 1993, no va ser seguit en aquest extrem.

No vull dir amb això que, en termes generals, les qüestions decidides en referèndum puguin obviar tota mena de control jurisdiccional. Als qui tenim una concepció més procedimental de la democràcia ens costa acceptar el principi que, quan el poble parla, pot adoptar qualsevol mesura sense estar subjecte a barreres constitucionals, tot considerant que vox populi, vox Dei. Tanmateix, és interessant veure la reacció del Conseil Constitutionnel francès en aquella data ja llunyana de 1962, que d’alguna manera evità una crisi política de grans dimensions i consolidà la V República.

És probable que no estigui molt lluny de tot el que estic dient el pare de la Constitució i membre permanent del Consell d’Estat, Miguel Herrero de Miñón, quan, en una recent entrevista concedida al diari digital El Español (08.01.17), es mostra més decidit a reformar determinades institucions que a reformar la Constitució –reforma que sempre exigeix un gran consens previ entre els qui l’han de dur a terme, cosa que, ara, en el dividit, esquarterat i enfrontat panorama polític espanyol sembla impossible-, i afirmi que “de vegades es pot mantenir el text constitucional modificant el seu significat pràctic”.

D’això ell en diu “mutació”, cosa que –argumenta- s’ha fet a tots els països civilitats: Estats Units, Gran Bretanya (més que a cap altre lloc), Alemanya, Àustria, Itàlia, França… A Itàlia –comenta Herrero de Miñón- el fet que el president de la República tengui més o menys poders no depèn tant de la lletra de la Constitució com de la interpretació i del costum que s’ha creat a l’empara d’aquesta. És –diu- una manera de desdramatitzar els processos de revisió constitucional; en lloc de fer-ho per una reforma formal, ho han fet per una mutació informal. ¿Per què no ens ho plantegem també a casa nostra?

Anuncis

%d bloggers like this: