Josep Maria Quintana

Parlava ahir de les conseqüències terribles de l’amenaça nuclear amb motiu dels seixanta anys del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i del greu problema que causen a la comunitat internacional els nous intents d’ampliació d’aquest panorama nuclear. Doncs bé, fa pocs dies, el cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, i els tres ministres d’afers estrangers de França, Anglaterra i Alemanya (tres potències nuclears) han transmès a les autoritats iranianes una proposició clara per exigir al règim dels mollahs a renunciar a reprendre les activitats d’enriquiment de l’urani, i han amenaçat Teheran de portar la qüestió al Consell de seguretat de l’ONU.

La resposta de Teheran ha estat clara: “Nosaltres estem absolutament decidits a reprendre els treballs del centre d’Ispahan” (que és on es du a terme la recerca atòmica). ¿On arribarà aquest estira i arronsa? No ho sé. Tot comentat aquests fets, el diari de París Le Figaro, que es mostra en això profundament pessimista, editorialitzava dient que “Les Iraniens se préparent au pire…”

En un acte celebrat a Hiroshima el passat dia 6 d’agost, commemoratiu del bombardeig atòmic d’aquella ciutat, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, ha posat de manifest els riscs nuclears. “Sense una acció concertada, la comunitat internacional corre el risc d’haver-se d’enfrontar a un enfilall d’arsenals nuclears”, ha dit. Immediatament després ha denunciat “els esforços continuats per reforçar els arsenals nuclears” i també les ambicions atòmiques de l’Iran i de Corea del Nord que poden provocar serioses crisis internacionals. Per últim, ha confessat que “en el mon amb prou feines ha progressat la resposta a aquest nous desafiaments.”

Tot i que les grans potències que són clarament membres del que podríem denominar “club nuclear” també se’n fan creus de les decisions preses darrerament per Iran i Corea, el cert és que són precisament aquestes grans potències les responsables de tot aquest camí de follia que, d’ençà Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945, respectivament) veieren com l’infern els venia a l’encontre.

A mi em sembla bé que la Unió Europea insti Ahmadinejad a no prosseguir la idea de posseir la bomba atòmica, però és evident que també els europeus i nord-americans haurien de tancar un acord definitiu per desfer-se d’aquests arsenals. Potser se’m dirà utòpic, però només així podrem deixar de banda aquelles paraules que Albert Camus va publicar a la revista Combat l’endemà de la primera explosió: “…la civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgeria. Caldrà escollir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu o la utilització intel·ligent de les conquestes científiques.”

És evident que cada govern ha de decidir per ell mateix i no pot plegar-se al xantatge de grups terroristes. Dic això perquè davant la notícia que Al-Qaida amenaça el Regne Unit amb més atemptats si segueix a l’Iraq, és evident que el govern de Blair no ha de d’obeir necessàriament aquesta consigna.

D’altra banda, ningú no pot assegurar-nos que, de no haver contribuït als atacs contra Saddam Hussein, Al-Qaida hagués respectat la societat britànica. ¿Per ventura Egipte –recordeu el recent atac contra Charm el-Cheikh- contribuí com la Gran Bretanya a la invasió d’Iraq? ¿Hi contribuí el Marroc, que sofrí l’atac terrorista a Casablanca?

Dit això, però, és del tot evident que la intervenció militar anglonordamericana a l’Iraq no fa fet sinó exacerbar el rancor dels militants islamistas. Jean-Marie Colombani, a qui em referiré més extensament a la meva propera “lletra de batalla” de dijous vinent, ha dit al respecte, que en el món de la globalització instantània de les imatges, la responsabilitat de cada matança provocada per un cotxe-bomba a Bagdad no s’atribueix ja a aquest o a aquell grup de la rebel·lió sunnita; ans és imputada a l’ocupació nordamericana i considerada com una prova suplementària de la “guerra” que Occident estaria duent a terme (això en la seva manera de veure les coses, és clar) contra el món musulmà.

Evidentment que això és fals. Però en política, les coses sovint no són el que són. Són el que semblen.

A una novel·leta que, anys després he rebutjat, en un dels capítols en què estava dividida, apareixia un personatge –un mestre d’escola fadrí que vivia a despesa- el qual reunia les tres mateixes característiques que Carrasco i Formiguera: era catòlic, era catalanista i era republicà. I com ell, havia dat el pas des d’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya durant els anys de la República. La diferència entre l’un i l’altre era que, mentre el personatge de la meva novel·leta havia sobreviscut a la catàstrofe, Carrasco havia estat pres i afusellat per les autoritats franquistes.

Sempre em van impressionar aquests personatges que jo anomeno “de les tres fidelitats”, perquè sovint tenim una visió esbiaixada d’aquella època i pensem que tots els republicans eren menjacapellans. Doncs no, no tots ho eren. I això, que en el País Basc era corrent –al davant els escamots militars del PNB, que sempre va mantenir-se fidel a la República, hi havia un mossèn, que actuava com una mena de continuador d’aquells mossens carlistes que tant comandaven entre les tropes que, en defensa de Déu, el rei i la pàtria, lluitaven contra els liberals-, això dic, no era tan corrent a Catalunya on els homes de la Unió Democràtica (recordo encara Miquel Coll i Alentorn que va presidir el tribunal de la meva tesina de llicenciatura) eren dels pocs que reunien aquestes tres virtuts: eren republicans, eren fidels a la Generalitat i eren també catòlics.

Doncs bé, Carrasco i Formiguera fou afusellat després de ser sotmès a un judici sumaríssim, o al que és el mateix, a una decisió arbitrària d’un tribunal que actuava al dictat del poder polític dominant. Ara Convergència i Unió demana al govern de l’estat que tramiti l’anul·lació d’aquest judici injust i jo, que d’alguna manera també em sento lligat per les tres fidelitats esmentades (encara que no milito en cap partit) m’alegro de la decisió presa.

El meu fill, en Pere, em recomana que entri habitualment en el blog personal del polític català Miquel Iceta. Ell creu que és un punt d’inflexió serena entre el batibull espanyolista del Partit Popular i les cada cop més folles posicions nacionalistes de Convergència (que a mesura que va perdent més suport, més sembla que és llenci “al monte”) i d’Esquerra Republicana.

Hi he entrat i, en efecte, m’ha semblat un lloc interessant per consultar. Com diu ell, serà il·lustratiu de veure què dirà el Consell Consultiu de Catalunya respecte del projecte d’Estatut que han elaborat entre tots, però no d’acord amb tot.

Vaig conèixer de prop el Consell Consultiu de Catalunya durant els vuit anys que jo vaig formar part del Consell Consultiu de les Illes Balears, i vaig mantenir molt bones relacions amb els seus components d’aleshores. D’ençà que en vaig sortir voluntàriament, no segueixo de prop les tasques que duen a terme, però penso que serà força interessant de llegir el dictamen que evacuaran els consellers, en el qual segurament hi haurà algun vot particular.

D’altra banda, també jo crec que l’article d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia d’abans d’ahir és modèlic d’allò que reclama el seny, d’ací que també el recomani als meus lectors.

Pel que fa a l’article d’en Puigverd, us en destaco els següents paràgrafs:

“De momento, la sociedad catalana debe lidiar con un nuevo dogma nacionalista que apenas tiene medio mes de vida: los derechos históricos. Al parecer, es obligatorio arrodillarse ante este nuevo fetiche. Analizado en abstracto, en plan especulativo y retórico, no anda escaso de gracia argumental o de exquisidez jurídica. Pero no estamos hablando de Euskadi, donde Ernest Lluch y Rodríguez de Miñón buscaron bajo las piedras teñidas de sangre una salida a un viejo embrollo fratricida. Estamos hablando de Catalunya: un país tranquilo, con un sentimiento de pertenencia muy matizado, con un gran espacio central en el que, a pesar de los pesares, lo español y lo catalán se armonizan sin grandes dificultades, un país preocupado por ciertos datos de flaqueza o fragilidad económica y que cuenta, de momento, en Madrid con un Gobierno que se ha compro-metido por activa y pasiva (el viernes pasado aprobó la Carta de Barcelona) a encontrar una salida razonable a las cuestiones más perentorias: financiación, infraestructuras, defensa de la pluralidad cultural y lingüística.

Si el gran reto de Euskadi es encontrar una salida al laberinto, el gran reto de Catalunya es no entrar en el laberinto. Sobre todo en este momento en el que el corazón del mundo encoge bajo el desorden mundial y en el que Europa, desconcertada, parece haber perdido el mapa del futuro. No, Catalunya no quiere ahora conflictos, sino soluciones. No quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable y cordial de los últimos 75 años. La encuesta de Noxa para La Vanguardia confirmaba el otro día que los catalanes, en su mayoría, no piensan en derechos históricos ni en competencias exclusivas. A pesar de aspirar a una mejor financiación, no pretenden un trato fiscal distinto del resto de los españoles.”

El rei Fahd de l’Aràbia Saudita, el qui l’any 1986 s’havia autoproclamat “Guardià de les dues santes mesquites”, és a dir de La Meca i de Medina, ha mort el passat dia 1 d’agost. Doncs bé, en aquest país on els drets humans de les dones no són habitualment respectats i on trobem alguns dels principals focus d’expansió del terrorisme internacional (encara que, en aquest cas, els nord-americans mirin cap a un altre lloc per mor dels interessos econòmics -petrolífers- que tenen a la península aràbica), el succeirà ara un germanastre seu, el príncep hereu Abdallah Ben Abdel Aziz Al-Saoud, de 82 anys. Visca la gerontocràcia!

Aquest home que ha ostentat el poder durant més de vint anys, va néixer l’any 1921 i fou un dels 45 fills del fundador de l’Aràbia saudita, Abdel Aziz Ibn Saoud. D’aquest fills, 25 encara viuen. La família reial saudita compte entorn de 24.000 membres, dels quals, 200 prínceps exerceixen una influència política considerable. Fahd fou designat príncep hereu l’any 1975 un cop va accedir al tron el rei Khaled, després de l’assassinat del rei Faisal. I no cal dir que se’l considera un dels homes més rics del món. ¿Podia ser d’altra manera?

Hem iniciat l’agost, que és un mes que –segons ens ha dit i redit en Pepe Vives, el pintor de qui us parlava l’altre dia- és un més que hauríem d’esborrar del calendari. De fet, qual el xàfec de calor humida et cau damunt, Menorca deixa de ser el paradís a què estem acostumats. Les nits esdevenen aleshores males de passar, rodolant dins el llit per veure de quin costat els llençols es troben més secs. Avui, però –en realitat ja fa uns dies- un oratge suau que ve del nord (i és que del nord no venen, només, els bàrbars) ens fa la vida d’allò més plaent i, a més, desbarata els pronosticadors de desgràcies que, en el passat fred hivern, veien un símptoma clar d’un estiu esgotadorament càlid per mor d’aquest canvi climàtic que sembla que provoquem entre tots amb les emanacions excessives de CO2.

Aprofitem, doncs, l’avinentesa per a preparar-nos, no sols a conviure amb els milers i milers de turistes que ens visiten i que ho emplenen tot (places i carrers, mercats i botigues…), sinó també amb la calor que, un dia o altre, vindrà. És evident, però, que si ja ens arriba quan el dia s’hagi escurçat una mica, aleshores les nits ja ens deixaran segurament en repòs.

Des de la fundació dels Voluntaris irlandesos, antecedent llunyà de l’Armada Republicana Irlandesa (IRA) fins a l’anunci fet fa pocs dies per aquesta organització d’haver decidit abandonar les armes i seguir la seva tasca per la via política, han passat dolors immensos, assassinats, contraassassinats, bombes, declaracions, pors, desastres…

Si ens atenem als fets polítics recents que poden haver ajudat a prendre aquesta decisió, jo voldria destacar la campanya –valentíssima campanya- que dugueren a terme les coratjoses germanes McCarteney, que posaren de manifest l’aspecte mafiós en què havia degenerat l’organització. I en segon lloc, al fet que, a les darreres eleccions generals del 5 de maig al Regne Unit (i l’Ulster forma part del Regne Unit), el Sinn Fein es confirmés com a primer partit catòlic en detriment dels moderats del Partit socialdemòcrata dels treballadors (SDLP) fins aleshores dominant.

El 6 d’abril, el primer dia de la campanya per a les eleccions a què he fet referència, Gerry Adams havia preparat adequadament el seu partit i assegurà que la lluita per a la unificació política de l’illa d’Irlanda podia assegurar-se per altres mitjans diferents dels que utilitzava l’IRA (la lluita armada).

És cert que no tothom està convençut de la bondat d’aquesta declaració. L’ínclit reverend Ian Paisley ha dit que l’IRA no ha declarat explícitament la fi de l’activitat criminal i que no ha assolit encara el nivell de transparència necessari per a inspirar vertadera confiança respecte de l’abandó de les armes.

De tota manera, jo penso que la notícia és important i que, tot i les dificultats que puguin sorgir d’aquí en endavant, aquestes no han d’impedir que a la Irlanda del Nord s’albiri una aurora de pau que no coneix des de fa gairebé cent anys.

Divendres passat, horabaixa foscant, vam trobar-nos tots al claustre del Museu de Menorca per assistir a la inauguració d’una mostra antològica de Josep Vives Campomar, en Pepe Vives, un dels homes més bons que podem trobar per aquesta terra, i també un dels seus artistes més grans.

Realment hi érem tots, en aquell claustre: intel·lectuals, professors, crítics, amics… Hom té la impressió que en Pepe és una de les poques persones que conec que no té enemics (i dic això potser, innocent, perquè no em compto entre els qui són de la professió), però només mirant els pintors destacats que allí hi havia, em confirmo en aquella impressió primera.

Cristina Adame, la comissària ha fet certament una bona selecció de l’obra pictòrica, que abraça des dels inicis d’en Pepe Vives com a pintor (a principis dels seixantes) fins a obra recent. Olis, gravats i algun carbó, l’ànima del pintor maonès es troba immergida en tota aquesta obra excel·lent que l’aficionat o el curiós podrà admirar durant aquest estiu.

Paraules de cortesia del director del museu, de la comissiària i, finalment, del Conseller de Cultura del Govern Balear (que és qui edita el catàleg –un catàleg, per cert, molt ben fet, amb textos d’Emili de Balanzó i de Guillem Frontera-) inauguraren l’exposició i el dit vernissage que ens ha permès trobar-nos a tots, els qui residim habitualment aquí i els qui, per raons de la seva funció universitària o artística, resideixen a Barcelona.

De Balanzó diu de Pepe Vives en el catàleg que “fa la feina d’un artesà pacient, minuciós, quimèric: a poc a poc, ens vol fer veure tota la força, la melangia, la fragilitat, la grandesa que tenen aquestes coses per si mateixes, abans de la seva desaparició. Vol salvar-les de la mort, o de la por a la mort. Les mira amb ulls tendres, les estima i comparteix la seva vulnerabilitat, i ens vol narrar la seva petita i tal vegada inútil història, que possiblement és també la seva, la de tots nosaltres.”

Estimat amic: Només les persones grans, les que són capaces d’endegar empreses solvents i duradores, estan exposades a sofrir tota mena de qualificatius i fins maledicències. De tota manera, i atès que l’obra que fan aquestes creadors no té altre objecte que d’ésser llençada enmig del món, és natural (i convenient) que estigui exposada a tota mena de crítiques, les unes a favor i les altres en contra. I fins i tot, a crítiques –i d’això els escriptors en sabem molt- motivades per raons que res no tenen a veure amb l’obra en sí, sinó amb la persona del seu creador.

En aquests casos, el creador, l’artista, mai no ha de perdre els papers i, com a home madur que és, ha de saber avaluar el que aquestes crítiques tenen de veritat i de mentida; el que tenen de raó i d’enveja; el que tenen de fonament i de ràbia mal continguda.

D’altra banda, tot i que l’artista és un home que no ha d’abandonar mai l’autocrítica, el que no pot fer, però, és navegar a favor del vent que bufa, ans ha de saber mantenir la seva posició intel·lectual, el seu compromís, per damunt de les eventuals modes que, a cada moment, es mostren com a eixos vertebradors d’un paradigma estètic (o fins i tot ètic) que, només passant una mica de temps, es revela sovint efímer o insubstancial.

A més, als artistes ens queda sempre la possibilitat de no acceptar l’opinió dels crítics (després, això sí, d’haver-los escoltat) si considerem honestament que no tenen raó. I no són, certament, els crítics els qui ens han de marcar el pas en allò que fa referència a la nostra obra.

Potser per això, quan Hofmannsthal fou allistat a l’exèrcit austrohongarès uns dies després de la declaració de guerra, un Richard Strauss desolat i càustic, va escriure a la senyora Hofmannsthal aquestes paraules: “¿Per què ha de veure’s [Hofmannsthal] mesclat en aquesta guerra? S’hauria de permetre als poetes de restar a casa. Hi ha prou gent per a fer de portadors dels canons: persones com, per exemple, els crítics, els directors d’escena amb idees pròpies, els actors que interpreten Molière, etc.” És a dir, amic Ponç, que després de la crítica malvolent ens queda sempre el recurs a la ironia, que és, com tu saps, l’espill on es sol mostrar la intel·ligència.

Aquests dies, com hauràs vist per les meves lletres de batalla dirigides al director del nostre estimat diari, estic lliurat en cos i ànima a conèixer l’obra del nostre estimat Elías Canetti. Doncs bé, segons ell mateix ens conta, en una d’aquelles sessions de lectura de l’obra que es feien a la seva època en cases privades (per cert, ¿no podríem nosaltres ressuscitar aquesta pràctica?), mentre ell llegia el text de La boda, el temut Franz Werfel, es donà a ell mateix una galtada i va sortir cridant de la sala dient que allò no era suportable.

Temps després, en una vetllada on Canetti llegia el capítol “El bueno de papá” d’Auto de fe, en presència de Joyce, de Max Pulver, de Wolfgang Pauli i d’altres destacats escriptors de l’època, va comprovar, mentre llegia, el mal humor del públic assistent. Cinquanta anys després, ho rememora a les seves memòries. Diu:

“Va ser a casa seva [a la casa dels Zsolnay, a Comolongo] i entre els convidats d’aquella tarda –els qui em van escoltar i desaprovar, i això potser tan sols perquè em van entendre a mitges- que vaig retrobar la confiança en mi mateix. Pocs dies abans encara m’havia avergonyit d’intentar servir a un compositor en un grau de subordinació [es refereix al músic Wladimir Vogel, amb qui havia acordat d’escriure el llibret d’una òpera que Vogel compondria], i mal que fos un compositor que respectava, jo tenia raons per dubtar que ell em considerés com un igual. A casa d’aquesta dona [la senyora Zsolnay] a la Val Onsernone m’havia semblat patir una humiliació, sense que ningú no en tingués cap culpa. Tot seguit, a la seva casa de Zuric, em va donar l’oportunitat de sofrir la derrota de la meva última obra pròpia, de la qual jo depenia amb cada fibra del meu cos, i davant de persones entre les quals n’admirava més d’una, una derrota que m’afectava a mi tot sol, i a la qual només podia oposar, infrangible, la meva força i la meva convicció.”

Així doncs, amic Ponç, llegeix el que diguin de tu i absorbeix d’aquests escrits allò que el teu jo més pregon t’indiqui. Però no et capfiquis per res. També tu, com Canetti, has de ser fidel a tu mateix; i al que et diguin hauràs també tu d’oposar, infrangible, la teva força i la teva convicció.