En un acte celebrat a Hiroshima el passat dia 6 d’agost, commemoratiu del bombardeig atòmic d’aquella ciutat, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, ha posat de manifest els riscs nuclears. “Sense una acció concertada, la comunitat internacional corre el risc d’haver-se d’enfrontar a un enfilall d’arsenals nuclears”, ha dit. Immediatament després ha denunciat “els esforços continuats per reforçar els arsenals nuclears” i també les ambicions atòmiques de l’Iran i de Corea del Nord que poden provocar serioses crisis internacionals. Per últim, ha confessat que “en el mon amb prou feines ha progressat la resposta a aquest nous desafiaments.”
Tot i que les grans potències que són clarament membres del que podríem denominar “club nuclear” també se’n fan creus de les decisions preses darrerament per Iran i Corea, el cert és que són precisament aquestes grans potències les responsables de tot aquest camí de follia que, d’ençà Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945, respectivament) veieren com l’infern els venia a l’encontre.
A mi em sembla bé que la Unió Europea insti Ahmadinejad a no prosseguir la idea de posseir la bomba atòmica, però és evident que també els europeus i nord-americans haurien de tancar un acord definitiu per desfer-se d’aquests arsenals. Potser se’m dirà utòpic, però només així podrem deixar de banda aquelles paraules que Albert Camus va publicar a la revista Combat l’endemà de la primera explosió: “…la civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgeria. Caldrà escollir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu o la utilització intel·ligent de les conquestes científiques.”
Josep Maria Quintana 