Josep Maria Quintana

Dur la crítica a l’extrem de l’exageració fa perdre el que hi pugui haver de veritat en el discurs de censura. I penso que això és el que li succeeix al PP, i més concretament al senyor Acebes quan, en una valoració que ha de presumir-se tranquil·la i mesurada, acaba afirmant que el programa de Rodríguez Zapatero és el d’ETA.

L’andanada és tan majúscula, tan sobredimensionada, que decididament no s’ajusta a la veritat i enfosqueix alguns aspectes que són criticables de l’actuació dels socialistes en aquest camp. És el que diem vulgarment “perdre els papers”.

Conten d’un capellà d’enprimer que, obsessionat pel pecat i per la confessió, no perdia oportunitat de parlar a les homilies d’aquest sagrament, únic que pot salvar els pecadors de cremar eternament a l’infern. Un feligrès, fart de sentir-se socarrat pel tremendisme del prevere, va deixar d’anar a missa. Tanmateix, el dia del seu sant –l’home es deia Josep- va decidir d’apropar-se a l’església pensant que, en un dia tan assenyalat, el mossèn parlaria de la fe a ulls clucs i de la humilitat, virtuts en les quals excel·lia el pare putatiu de Nostre Senyor. Vana quimera, la del feligrès! Aquell dia, el mossèn es posà el roquet de randes, pujà a la trona i, després de fer el senyal de la creu, va dir: “Fills estimats: Avui celebrem la festa de sant Josep. Sant Josep era fuster i els fusters fan confessionaris. Parlarem per tant de la confessió.”

A Rajoy, Acebes, Zaplana i tutti quanti els passa una mica com al mossèn de l’acudit. Tanta és la seva obsessió, tanta és la por que tenen que un personatge com Rodríguez Zapatero (que ells consideraven mediocre i pel qual no apostaven ni un cèntim) acabi amb el terrorisme, que són incapaços d’adoptar una posició sensata. Si aquesta posició fos crítica –raonablement crítica- tindria probablement el suport de molts ciutadans d’aquest país que tenim els nostres dubtes de si els socialistes ho fan del tot bé en aquest camp. Però les exageracions i els exabruptes que escoltem no fan sinó que ens acostem a l’argument del contrari. És una llàstima. O encara pitjor: és un error.

És ben curiós que una òpera absolutament desconeguda per al públic de Menorca (La Cenerentola, de Rossini) hagi estat la que més bona acollida ha tingut de les que li hem ofert aquests darrers anys.

És cert que el públic sempre sol acceptar de grat el programa operístic que li ofereix Amics de s’Òpera de Maó, però aquest cop, tot i la sorpresa que La Cenerentola ha significat per a molts, l’èxit ha sobrepassat qualsevol tipus de previsió.

Segurament que hi han intervingut molts factors: la joiosa partitura de Rossini, les veus excepcionals dels protagonistes, el fet que aquests hagin estat bons actors, l’escenografia de Pizzi (un dels més grans escenògrafs europeus d’avui), la bona direcció escènica de Gasparone i l’acurada i exigent direcció musical d’Humburg.

Quan tot surt bé, quan la gent ix del teatre exuberant de joia, quan tothom es felicita per la bondat del producte musical que se li ha ofert, aleshores els organitzadors experimentem una gaubança que ens compensa tots els esforços realitzats, i també els fracassos que hàgim pogut sofrir al llarg de la nostra experiència artística.

La Vanguardia d’ahir du una enquesta sobre els resultats de la propera consulta popular que tindrà lloc a Catalunya mitjançant la qual els ciutadans d’aquesta Comunitat autònoma es pronunciaran sobre el seu futur Estatut d’Autonomia.

Tots sabem que els partits ja s’han pronunciat, i que mentre Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Esquerra Unida-Els Verds donen suport al text aprovat, Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Popular demanen el no, encara que per raons diverses.

D’altra banda, tots hem pogut comprovar el missatge radical i salvífic dels partits: per als qui demanen el “si”, una negativa implicaria un daltabaix per al país, que perdria el tren de la modernitat. Per als qui demanen el “no”, una aprovació d’aquest Estatut implicaria un atac a la sobirania espanyola i al marc constitucional (PP) o una renúncia als drets fonamentals que té Catalunya com a nació (ERC).

És, però, ben curiós el resultat de l’enquesta, perquè segons aquesta, el 35% de votants d’ERC i el 20% dels votants del PP estan disposats a trencar la disciplina de partit i votar sí al text que es proposa; mentre que un 9% dels votants del PSC i de CiU hi votaran en contra.

Què vol dir això? Segons la meva opinió, això significa que els ciutadans encara som vius i no hem renunciat a pensar per nosaltres mateixos. Penso que és una molt bona notícia.

A la sessió que vam tenir sobre l’Estatut a la seu del Consell vaig demanar als polítics si no trobaven una mica fora de lloc que, entre les competències reconegudes a la Comunitat autònoma, hi hagués la que el text intitulava així: “Dona”.

Jo podia entendre perfectament que la Comunitat tingués competència sobre “Museus” o sobre “Aigües interiors”, o sobre el “Dret civil especial”. Què volia dir, però, “Dona” com a competència?

Tanmateix, la crua realitat s’imposa, perquè la darrera enquesta de població activa elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística ens demostra que a Espanya la igualtat de sexes és encara un futurible, perquè, entre altres coses, la dona continua essent la qui d’una manera molt majoritària s’ocupa dels fills (amb les conseqüències que això implica a l’hora de dificultar el seu accés al mercat laboral) i només un 12% de dones deixa els fills a cura dels seus marits (vaja, de la seva parella masculina!)

Així doncs, encara que s’hagi fet molt des del punt de vista de la legislació per a igualar els drets dels dos sexes, la realitat es mostra tossuda i discrimina de fet la dona, que és també (si ens referim a un altre aspecte encara més preocupant) la qui, en condicions de violència entre la parella, més li toca el rebre.

Potser doncs que no sigui cap disbarat que la Comunitat autònoma contempli la dona com un ésser per al qual s’han d’arbitrar polítiques que l’ajudin a aconseguir la igualtat amb els seus congèneres de sexe masculí. I això perquè, com deia la Marina Rosseell:

Al cap i a la fi,
la dona no és sinó
un home de sexe femení!

Només hi mancava que el jutge Grande Marlaska deixés en llibertat als membres de Batasuna, Otegui i companyia, per acabar d’enardir la dreta.

En efecte, si la qüestió de l’Estatut de Catalunya no era suficient, la pèrdua per part de Rajoy del debat sobre l’estat de la nació ha deixat ferit d’ala el líder del PP, que cada cop té menys cintura per a esquivar els cops d’un adversari que, no sols l’ha superat dialècticament (per molt que Rajoy sigui més bon orador que Rodríguez Zapatero), sinó que l’ha deixat més sol que abans, encara que fa temps que el PP es troba tot sol i a l’espera d’una impossible (per ara) majoria absoluta.

Però no ha estat només això, sinó que la decisió del jutge de l’Audiència Nacional ha implicat el pitjor, segons el parer de Rajoy i dels seus dos acòlits. I això és comprensible perquè la decisió del magistrat ha satisfet i no poc els líders de l’esquerra basca.

Aquesta decisió ha implicat “una perspectiva de cambio profundo en las formas, métodos y caminos para resolver el problema”, segons el dirigent Carmelo Landa, el qual, en unes declaracions fetes a Radio Euskadi, recollides per Europa Press, considerava que ens trobem davant “un cambio de ciclo” que, segons diu ell, “se tiene que percibir”, afirmació que ha emfatitzat dient: “Me parece importante que se perciba”.

Tot i la dificultat que implica la indispensable negociació que s’haurà de seguir amb ETA i el seu entorn, la majoria d’espanyols contemplem els canvis que s’estan produint amb esperança. Només el PP es manté decidit a donar l’esquena a una tasca necessària que hauria encapçalat de gust si hagués estat en el poder.

Parlava ahir de l’aposta que havia fet Jaume Matas per un Estatut de les Illes Balears que inclogués obligacions per a l’Estat. Concretament, la que obligaria a aquest a invertir 3.000 milions d’euros en 10 anys i la que l’obligaria a establir un Règim Especial. I deia també que això el diferenciava de la idea que tenia el PP dels estatuts i l’apropava d’alguna manera a la proposta catalana.

Doncs bé, amb prou feines havia publicat el meu article quan Europa Press difonia la notícia que el president del PP, Mariano Rajoy, demanava al president balear, Jaume Matas, que no inclogués a l’Estatut d’Autonomia cap percentatge d’inversió estatal per tal d’evitar crítiques dels socialistes.

Era bolla vista, com diem a Menorca, perquè amb aquesta decisió de Matas, el president posava en entredit els seus correligionaris, que, des de Madrid, s’omplen la boca diàriament amb crítiques a Catalunya per aquesta mateixa raó. Serà interessant de veure com se’n surt Matas d’aquesta situació compromesa. Caldrà seguir el debat sobre el futur Estatut amb interès.

Tinc la impressió que el Partit Popular de Menorca es deixa menjar el terreny en molts camps i això no crec que li sigui bo. No seré jo qui negui la bondat de les iniciatives ciutadanes, però el que no em sembla adequat és que un partit polític de l’envergadura del PP, en lloc de tenir iniciatives pròpies, vagi a remolc de les que proposen alguns moviments associatius.

Primer s’apuntà a la creuada de l’hac promoguda per l’ICM quan el PP semblava que ja havia abandonat aquesta reivindicació lingüística. I ara s’ha mogut a remolc de la Plataforma en favor del Dic (plataforma que els seus dirigents consideren ciutadana i no política), la qual va convocar per dissabte passat una manifestació a Ciutadella. Fou la Plataforma la qui va fer la crida als ciutadans (que, per cert, no respongueren tan massivament com ells pensaven i desitjaven) però les pancartes les portaven els homes forts del PP.

Què vol dir això? De veritat que no ho entenc. Per ventura no té idees pròpies el PP de Menorca? A sant de què s’ha d’apuntar al seguidisme en tost de portar la iniciativa en totes aquestes qüestions?

El diari Le Monde d’ahir (29.05.06) duia el següent editorial que val la pena que meditem sobre la recent visita de Benet XVI a Polònia i al camp de concentració d’Auschwitz.

Un Papa alemany ha visitat Auschwitz el diumenge 28 de maig, vint-i-set anys després de la visita d’un Papa polonès. Aquest esdeveniment subratlla l’extraordinària coincidència: S’han succeït al front de l’Església, dos papes provinents de dos països relacionats amb la més tràgica història europea. Joan Pau II, abans de morir, i Benet XVI, amb la seva visita a Polònia, ha demostrat una voluntat de reconciliació entre Alemanya i el seu veí polonès que és lluny d’haver-se realitzat del tot i que resta sota l’amenaça dels integrismes i dels nacionalismes que en deriven.

A Auschwitz, Benet XVI ha sabut trobar els mots per descriure com n’era de terrorífic el lloc, per interrogar-se, després de Wiesel, Levinas i tants altres, sobre el “silenci de Déu” davant aquest holocaust modern i per a recordar la temptativa d’extermini del poble jueu. Aquesta visita al camp de la mort és un acte de memòria i un advertiment davant els perills que afecten a Europa i al món d’un retorn a una “època de tenebres”. Això no obstant, el discurs que ha pronunciat provoca malestar. Si per als jueus, el nom d’Auschwitz és el símbol de la “solució final”, per als polonesos ho és d’una guerra que n’engolí 6 milions, una “cinquena part de la nació”, com recordà Joan Pau II l’any 1979. Xifres que ha reprès, sense comentar-les, Benet XVI, el qual, com tampoc ho féu el seu predecessor, no ha precisat que 3 milions d’aquestes víctimes eren jueus.

En englobar el projecte d’extermini sota l’únic concepte d’un “grup de criminals” nazis, el papa sembla que hagi demostrat un sentiment d’exonerar de tota responsabilitat el poble alemany, cosa que cap historiador no pot tolerar. I finalment, en evocar només els noms de Maximilià Kolbe, franciscà polonès mort heroicament a Auschwitz (després d’una joventut antisemita), i d’Edith Stein, jueva alemanya convertida, tots dos canonitzats per Joan Pau II, el papa Ratzinger dóna arguments als qui pensen que l’Església no ha romput encara amb aquesta mena d’ “annexió cristiana” de l’Holocaust. Aquesta crítica va viure el seu apogeu quan Joan Pau II, l’any 1979, féu Auschwitz el “Gòlgota del món contemporani” i després que carmelites polonesos s’instal·lessin per a pregar en un camp de mort on s’imposa el silenci.

En creuar el llindar de la sinagoga de Roma (1987), en anar a “mostrar penediment” a Jerusalem (2000), Joan Pau II contribuí a l’apropament entre jueus i cristians. Però encara perdura en el vèrtex de l’Església la dificultat per a reconèixer l’especificitat de l’Holocaust, el sentit absolutament singular que té per als jueus de tot el món. A diferència del seu predecessor, Benet XVI ha pronunciat el mot “Holocaust”, però aquest nou papa ha desplegat una visió més aviat filosòfica que històrica de l’Holocaust que corre el risc de decebre molts dels seus que són partidaris del diàleg amb els jueus.

Els dos diaris insulars dedicaven ahir diumenge sengles comentaris al tinent general Luis Alejandre que, com espero que sàpiguen els meus lectors, és menorquí com jo. El subdirector del Menorca, Juan Carlos Ortego en fa un que, després de llegir-lo dos cops, no he pogut endevinar si li és crític o favorable; mentre que l’acudit signat per Carlos Torrent a Última Hora no hi ha dubte que és elogiós, perquè gosa afirmar que tots els menorquins estem amb ell (amb el tinent general), afirmació certament agosarada, perquè tinc la impressió que no només sóc jo el qui no subscriuria les afirmacions del general respecte dels ministres Trillo i Bono, encara que ni l’un ni l’altre siguin sants de la meva devoció.

És cert que Alejandre diu el que pensa dels ministres –que són “ambiciosos, trepas i egòlatres” en una carta privada, en la qual també qualifica els seus superiors com a “déus”, en el sentit més despectiu que es pot donar a aquesta paraula escrita en minúscules. Però també ho és que aquesta la dirigeix a una periodista de la Cadena Ser, que és una manera força innocent de voler mantenir-la en privat.

D’altra banda, Alejandre va tenir l’oportunitat de dir el que pensava al ministre Trillo-Figueroa des del 17 de gener de 2003 fins a finals de març de 2004, data en què el ministre va cessar com a conseqüència de la pèrdua de poder per part del PP. Ho va fer? Li ho va dir al ministre allò que pensava d’ell? Seria interessant de saber-ho. Pel que fa a Pepe Bono, cal reconèixer que va tenir més poc temps de dir-li el que pensava, perquè va conviure amb ell només tres mesos, ja que aquest el va destituir el 25 de juny de 2004, fet que provocà unes manifestacions del general que van ser objecte de molts comentaris damunt la premsa, entre d’altres el meu que, si el lector el vol conèixer o recordar, no ha de fer sinó prémer aquí.

És molt probable que Alejandre, en dir el que pensava dels ministres que han dirigit la política de defensa des de 1996 ençà, expressés el sentiment de molts (o d’alguns) companys seus, oficials generals de l’exèrcit. Tanmateix caldria estudiar si aquests tenen raó, o si el crit de protesta es deu a la dificultat que tenen encara els militars de sotmetre’s (com qualsevol altre funcionari) al poder civil. En el cas recent del general Mena (que creia –i segurament creu encara- que l’exèrcit és un poder autònom que, en un moment donat i sense cap ordre del Govern, pot envair Catalunya quan els polítics d’aquest territori actuen contra el concepte d’Espanya que ell ha heretat), en el cas de Mena, com dic, és evident que estem davant de la segona de les hipòtesis que he formulat fa un moment. No m’atreviria dir el mateix d’Alejandre, a qui reconec molts valors com a persona i com a militar. Tanmateix, i amb tots els respectes, he de dir que, aquest cop (com també en el moment de conèixer la seva destitució), el seu caràcter apassionat l’ha traït.

Jo no sé si escriure el que ha escrit en una carta dirigida a una periodista és intolerable (com ha dit el ministre Alonso) o una manca de lleialtat i de disciplina (com ha assegurat l’actual Cap d’Estat Major de la Defensa, general Félix Sanz). Però del que estic segur és que es tracta d’un fet que no mereix, ni de prop, l’adhesió dels menorquins.

El meu interlocutor d’ahir continua enviant-me més informació sobre el debat obert darrerament en matèria de dopatge. Em diu:

“Hola!

Veig que has tret allò meu sobre el dopatge. Aquí tens un altre article tret d’una revista sobre ciència i cultura que defensa el mateix que Sala i Martin:

Però les coses clares, jo trobo el dopatge horrorós, i també trobo horrorós que la gent prengui drogues per anar de festa. Ara bé, què aporta de positiu i de negatiu la prohibició? No estic dient que s’hagi de legalitzar tot, però és necessària una reflexió sobre l’impacte que té aquesta i també la que podria tenir la legalització del dopatge. Què és pitjor per la salut dels atletes? Un dopatge il·legal i clandestí o un dopatge controlat per metges en hospitals normals i a la llum del dia?

Com tot, aquest tema és altament complex i no té una solució adequada… Però el que m’empipa, és comprovar que s’ha arribat a la situació actual sense reflexionar-hi gaire. I a més em fa gràcia sentir parlar de l’ètica de l’esport als corruptes del COI.

De l’article que cito, em sembla molt interessant l’afirmació següent: “Un partit típic de Futbol Americà regularment posa els jugadors en situacions més perilloses i causa més morts o paràlisis que l’ús dels esteroides”

Per no parlar de les conseqüències que té tancar gent de 15 anys en centres d’alt rendiment… etc. etc. etc….”

La polèmica, doncs, continua oberta.