Josep Maria Quintana

Quan vaig acabar la carrera de lletres, i mentre acabava la de dret, abans d’entaforar-me a la biblioteca de casa per a preparar oposicions a registres, on vaig aconseguir de desaparèixer del món dels vius (Com va per Madrid? em demanaven els coneguts, pensant que jo era a la capital d’Espanya preparant –comme il faut– aquesta oposició jurídica), vaig exercir de professor a l’Institut de Ciutadella. Hi vaig entrar el gener de 1975, com a substitut de la professora de llatí i de grec, mentre que el curs següent (1975-1976) em va tocar explicar llengua i literatura espanyoles i filosofia.

Aquí acabà la meva experiència com a docent (si exceptuem uns cursos a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona on vaig explicar Dret Civil a la càtedra de l’Encarna Roca, avui jutgessa del Tribunal Suprem).

Val a dir que, tot i que ho vaig passar força bé, no he enyorat mai la docència, i avui, quan he llegit l’article que acaba de penjar en el seu bloc el meu amic Joan F. López, amb qui vaig compartir estudis de filologia entre 1970 i 1974, penso que he fet bé. Diu el professor en un paràgraf d’aquest article que us recomano: “En una increïble manifestació de cinisme, el poder (no penseu en sigles polítiques, si us plau) en nom de la sacrosanta practicitat, s’avé a igualar a la baixa la instrucció de fillets i joves. Ho reflectien prou bé les opinions d’aquells alumnes: s’ha d’estudiar, quin remei!, però no gaire. S’han de fer els treballs, però no passar-se.”

Aquesta igualació a la baixa és un dels problemes més grans que té l’extensió educativa a tothom (fet amb el qual tots hi estem d’acord, evidentment!), tanmateix sembla que els polítics que tenen la responsabilitat d’ordenar l’ensenyament haurien de poder trobar una solució al problema que avui explicita López Casasnovas.

Hi posaran remei algun cop?

En el moment d’escriure aquestes notes he rebut dos correus relacionats amb la meva lletra de batalla de fa dos dies. Un és d’un poeta i pintor (d’ell tinc una obra preciosa que presideix la sala d’estar de casa) que em recrimina no haver citat Chomsky. I té raó. Diu:

“Benvolgut Sr. Quintana,
he llegit amb atenció i interès el darrer article que ha escrit sobre la figura de l’intel·lectual. Hi estic plenament d’acord amb vostè, tot i que hi he notat a faltar alguna referència més actualitzada del tema, en concret m’hi ha mancat la referència d’un dels millors intel·lectuals d’avui i que precisament ha reflexionat sobre la tasca dels intel·lectuals, em referesc a Noam Chomsky. Llegir-lo és gairebé una obligació. La seva opinió sobre el paper de l’intel·lectual és precisament la que heu remarcat, però ubicada al món complex de grans reptes d’avui. Internet n’és ple.

Gràcies pels seus escrits, us seguesc amb interès.”

L’altra és més curiosa. M’arriba d’un lector occità, i és escrita amb aquesta llengua. Aquest em recrimina una visió massa parisenca del concepte i em diu que em farà conèixer la seva opinió en el seu bloc.
Diu:

“Adiussiatz,

Ai trapat que la vòstra question, què és un intel.lectual ?, amerita un tèxte mai long : o farai sul men blòg.

Me sembla que al vòstre article fauta la nocion francesa de l’universala lenga francesa que a bastit un ensemble de conceptes que fan l’intellectual parisenc o aparisequit.

Vos farai saber quina responsa complemetària farai en tant qu’occitanista a aquesta question, que poirís la vida lingüistica e culturala en Occitània.

Per clavar vòli saludar la qualitat del vòstre blòg.

Ben coralament,”

Realment és bonic mantenir aquesta finestra oberta al món. En un món on tots som iguals i on només preval el valor de la paraula.

Quan en algun indret del país una persona no pot defensar lliurament la seva idea, o pot defensar-la amb gran dificultat perquè li ho impedeixen d’altres persones que abonen idees contràries, podeu estar segurs que allí s’està atacant la base última de la democràcia i som tots els demòcrates que estem en perill.

Així doncs, quan a Madrid s’escridassava Pujol dient-li allò de “Pujol, enano, habla castellano”, no era només el catalanisme polític el que perillava, també corria perill el conservadorisme del PP. El mateix cal dir quan Rajoy o Acebes són increpats fins al punt que se’ls intenta d’impedir que parlin a Catalunya. Aleshores no és només les idees d’aquests homes les que perillen, és tot el sistema democràtic que se’n ressent.

I tan culpables són de trencar els principis del sistema els joves radicals que en aquests casos actuen, com els líders dels partits que no condemnen els fets de manera contundent, o que reconeixen que allò no està bé però ho justifiquen o diuen que tanmateix ho comprenen.

Podem discrepar radicalment amb Rajoy i Acebes. Fins i tot podem pensar que han actuat contravenint de manera continuada els interessos de Catalunya i del catalanisme, però mai no tindrem dret a impedir que parlin i que defensin la seva política, entre altres coses perquè representen un sector real de la societat catalana. Tan minoritari com vulgueu, però que té el mateix dret que els altres a defensar les seves posicions.

No hi ha, doncs, diferència entre els joves madrilenys que escridassaven Pujol dels catalans que boicotejaven el míting de Rajoy. Tant els uns com els altres actuaven contra la democràcia, aquesta que després d’una llarga dictadura (que ni els uns ni els altres van conèixer) ens ha permès viure en llibertat.

Al bitsenbloc, el meu fill, en Pere, publica un comentari sobre Marie Antoniette, el film de Sofia Coppola que ha vist fa uns dies en un dels cinemes de Tolosa de Llenguadoc, ciutat on viu.

A ell el frapa sobretot la inconsciència innocent de la reina que, vivint com viu dins una bombolla, no pot entendre el que està passant en el seu país. Diu en Pere: “Ce film nous montre de façon très originale et pertinente la légèreté de la vie à la cour et l’inévitable naïveté de la reine, laquelle ne peux pas imaginer ni comprendre les difficultés de la vie en dehors de ce monde protégé –une vraie prison de luxe– qui est le seul qu’elle à connu.”

Aquest fet es dóna també en el primer acte d’una òpera excepcional (Andrea Chénier, de Giordano –estrenada a Milà l’any 1896) que els Amics de s’Òpera de Maó posarà en escena el proper mes de desembre amb dues figures internacionals: el tenor Carlo Ventre serà Chénier i Joan Pons serà Gerard.

El primer acte d’aquesta difícil i complicada obra transcorre en els salons de la comtessa de Coigny, que ha organitzat un gran ball al què assisteix el més granat de la societat procliu a l’ancien régime. Tanmateix la festa es trenca per dos motius: Primerament perquè el poeta Andrea Chénier improvisa un vers dient que l’home no es preocupa per la naturalesa i que només l’ambició mou l’església i l’aristocràcia per a humiliar el poble. Tot seguit és Carlo Gerard que, fart de viure en aquell món que només vexa els pobres, fa entrar dins la sala de ball tot un exèrcit de captaires.

Més però que l’ària de Chénier o que l’acte de rebel·lia de Gerard, el que a mi m’impressionen són les paraules de la comtessa de Coigny un cop els revolucionaris han marxat i s’ha refet l’ordre. Diu la senyora: “Haver-se portat així amb mi, jo que fins i tot m’havia fet vestits humils per a donar almoina als pobres!” I diu tot seguit respecte del seu criat revolucionari: “Aquest home ha llegit massa llibres i això l’ha barrejat”.

La crua realitat és que tots vivim més o menys dins una bombolla: els nacionalistes perifèrics no poden comprendre els qui no ho són. Els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre cap reivindicació dels perifèrics. Els conservadors trenquen relacions amb els socialistes perquè –diuen- han abjurat de tots els principis constitucionals. I els socialistes exclouen els conservadors perquè són hipòcrites, carques i negats per al diàleg.

No són, doncs, només, Marie Antoniette i la Comtesse de Coigny les qui es mostren incapaces d’entendre què passa a l’exterior de la seva bombolla.

Avui fa quaranta anys del primer concert de Raimon a l’Olimpia de París, efemèride que se celebra amb un nou concert del cautautor valencià en el mateix teatre de la capital de França.

Per a les persones de la meva generació que ens formàrem en el catalanisme i la democràcia, aquell concert marcà un abans i un després, ja que era el primer cop que un autor de parla catalana aconseguia de fer un recital en solitari a París, recital que, si no ho recordo malament, fou enregistrat en un disc.

Raimon es va convertí en un referent per a nosaltres, perquè aquell recital indicava que, per primer cop d’ençà la dictadura de Franco, una generació d’espanyols forjats en una cultura que havia estat oprimida perdia la por. D’altra banda, aquell concert significà la projecció internacional de Raimon que també fou contemplat com un referent per les potències democràtiques d’Europa. Era tot un èxit que un home a qui sovint se li prohibien els concerts a Espanya pogués ocupar l’escena de l’Olímpia de París.

Després d’aquell concert en vingueren d’altres a Europa i a Amèrica i els joves que ens havíem forjat en aquella cultura que volia assolir un grau de normalitat que les botes militars de l’exèrcit i de la policia franquista havien fet impossible, vam saber que s’iniciava un món nou per a nosaltres.

El “diguem no” de Raimon es va convertir en el nostre crit de lluita, un crit que, amb l’esforç de tots els demòcrates, va acabar portant la democràcia al país i la llibertat d’expressió per a totes les veus que, fins aleshores, havien estat condemnades al silenci.

Per què divendres passat el govern israelià va decidir bombardejar Gaza tot provocant la mort de 15 palestins? És difícil respondre encertadament aquesta pregunta, i més quan el president Mahmud Abbas ha convocat un referèndum per al proper dia 26 de juliol que, si aconsegueix un resultat positiu, implicarà un reconeixement de l’Estat d’Israel per Palestina.

Tots sabem quin és el grau de risc que ha assumit l’actual rais palestí, perquè el govern de Hamas ha decidit boicotejar aquesta consulta popular que el president de l’Estat ha decidit convocar contra el parer del seu govern, el qual la qualificat de cop d’estat.

D’altra banda, i com era previsible, l’atac israelià ha implicat immediatament una resposta de Hamas que ha decidit rompre la treva que mantenia de feia ja molts mesos i ha llançat 14 míssils Kazam i 10 projectils de morter sobre territori israelià. Sempre l’escalada de violència en un territori on sembla que no sigui possible la pau.

Em dol contemplar la figura aïllada del president Mahmud Abbas, sol entre dos focs (el del sionisme israelià i el de l’irrredentisme palestí). Molt em temo que li tocarà fer el paper de Kerensky i, com sempre sol succeir en aquests episodis de tensió, es vegi desbordat i vençut pels radicals d’una i altra banda.

En una conversa pública sobre els darrers llibres que hem publicat, Miquel Àngel Maria va dir, d’entrada, que els nostres (es referia al darrer seu, al de Bosco Faner i al meu) són millors que “El código da Vinci”. Jo, que no me l’he llegit –noblesse oblige-, no estic, però, molt segur d’aquesta afirmació i confesso que ja m’agradaria que un llibre meu aconseguís la repercussió social que ha tingut l’invectivada història de Dan Brown.

Com a mínim ens hem de sorprendre de l’èxit d’aquesta obra que ha propiciat, no només una venda milionària de la novel·la, ans també una nombrosa literatura hermenèutica i interpretativa fins al punt que, segons opina Vila-Sanjuán, podem parlar ja d’un subgènere llibresc.

Dins d’aquest subgènere cal destacar una obra que no té parangó. Vila-Sanjuán ens conta que un tal David A. Shugarts ha publicat a Temas de Hoy un llibre dedicat a cercar les claus, no de les novel·les ja publicades de Brown, sinó de la que presumiblement està escrivint, és a dir, d’una obra inexistent.

Diu Vila-Sanjuán: “La idea es que este volumen, que supuestamente se titulará La clave de Salomón, tiene trasfondo masónico –eso lo ha dicho el propio Brown-, y será a la historia temprana de EE.UU. lo que ‘El código da Vinci’ a la del cristianismo.”

Al·lucinant!

Agombolat per tota la plana major del PSC, Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit en un míting fet a l’Hospitalet del Llobregat (segona ciutat de Catalunya per població, i bressol del que coneixem com “els altres catalans”) que Catalunya liderarà per tercer cop una reforma d’Espanya. I posat a raspallar l’esquena dels catalans, ha afirmat que el nou Estatut que se sotmet a referèndum suposa “un nuevo pacto entre Catalunya y España, una nueva relación plenamente constitucional que no es ni mucho menos egoísta, sino todo lo contrario: es una expresión de la solidaridad catalana con el resto del país.” L’Estatut català –assegurà el ministre- serà un referent per a d’altres autonomies.

Amb això darrer hi estic d’acord. Tothom (fins i tot Jaume Matas) tindrà present el text de Catalunya en renovar el seu propi estatut. Més discutible és, però, que aquest sigui un pacte entre Catalunya i Espanya. Això no és constitucionalment possible encara que, de fet, hi hagi hagut discussió (i semiacord) entre els representants del Parlament de Catalunya i els del Parlament d’Espanya que, com recordava l’inefable Alfonso Guerra, li ha passat el raspall ben a fons. A més, no podem oblidar que l’Estatut no és ni serà mai una “llei paccionada”, sinó que és una llei orgànica de l’Estat, o el que és el mateix, una llei que fa l’Estat per un boci del seu territori.

El que també pot ser veritat és que Catalunya lideri el canvi o la reforma d’Espanya, aquesta contra la qual el PP ha s’ha aixecat amb tota la seva força per tal de fer-la fracassar. És cert que en aquest moment hi ha dues visions d’Espanya: la del PSOE, que sembla que (una mica forçat per les circumstàncies i no sense dubtes) empeny cap a la transformació del país en un Estat més o menys federal; i la del PP, que lluita per deixar les coses tal com eren. Però aquestes no són les úniques propostes, perquè per poc que forguem, trobem també la dels nacionalistes radicals que demanen molt més del que el PSOE pot permetre.

Tot i la força centrípeta del PP, si els plantejaments actuals es consoliden, aleshores sí que és possible que Catalunya lideri el procés de transformació d’Espanya, perquè un cop el PP s’adoni que ha perdut la batalla (si és que la perd), aleshores tots els liders regionals d’aquest partit (començant per la senyora Aguirre) s’apuntaran al carro del vencedor, ni que sigui passant sobre el cadàver polític de Rajoy, Acebes i Zaplana que, si perden, seran amortitzats ràpidament pels seus correligionaris.

No fa gaire vaig aportar al meus lectors un editorial de Le Monde referit a la visita del Papa al camp de concentració d’Auschwitz. L’editorial feia una crítica a la manca de sensibilitat papal envers els jueus. Res no he de rectificar en aquest punt, però si em quedés en això seria injust perquè les paraules del Papa van tenir un contingut més ample i prou important per ser comentat aquí. Em refereixo bàsicament a la pregunta que es va fer referent a l’absència de Déu en aquells moments de dolor i de barbàrie. Però ahir, quan precisament anava a escriure sobre aquesta qüestió, vaig trobar a La Vanguardia un article d’Oriol Pi de Cabanyes que m’ha semblat modèlic i que jo assumeixo íntegrament. Permeti’m, doncs, el lector que jo em retiri i el deixi amb l’article a què acabo de fer referència.

La confesión del Papa

El Papa alemán ha conmovido al mundo al preguntarse en los campos de exterminio nazis en Polonia “¿Dónde estaba Dios en aquellos días? ¿Por qué calló? ¿Cómo pudo tolerar este exceso de destrucción, este triunfo del mal?”. Y es que si “es particularmente difícil y opresivo para un cristiano, para un Papa, que procede de Alemania”, también lo es para todo ser humano comprender la naturaleza del Mal, el viejo gran tema que Dostoyevsky parece atribuir en una de sus mejores obras a la pérdida del sentido de la piedad, o de la compasión.

La novela Los demonios -o Los endemoniados– del gran Fedor M. Dostoyevsky se publicó completa en primera edición en 1873. Se había empezado a publicar en folletín en la revista mensual Russkii Vestnik, cuyo director se negó por escrúpulos teológicos a publicar en el número de febrero de 1870 el capítulo Visita a Tihon o La confesión de Stavrogin, en el que el monje Tihon y el asesino confeso Stavrogin mantienen un interesante diálogo sobre la naturaleza del mal y el perdón.

Este capítulo no se incorporó a la novela, que plantea una lúcida contraposición entre el nihilismo y el cristianismo, hasta que en 1921 fue descubierto entre los papeles recogidos por la viuda del novelista y depositados en el Archivo Central del Estado. En él el monje Tihon le asegura al pobre terrorista: “A usted le domina el deseo de martirio y de autosacrificio. Sobrepóngase a ese deseo (…) y entonces lo superará todo. ¡Humillará su orgullo, humillará a su demonio! Saldrá victorioso y alcanzará la libertad…”.

El obispo de la novela vive retirado del mundanal ruido en un monasterio. Ha humillado su orgullo, ha vencido a sus demonios. El mal, como el bien, anida en cada uno de nosotros. A nosotros -como al obispo Tihon, como al Papa Ratzinger- también nos “horroriza esta enorme fuerza inútil malgastada adrede en cosas abominables”, esta sobredosis mortal de nihilismo como lo fue el holocausto. Aunque el nihilismo, que es algo tan actual como entonces, debe ser vencido también a pequeña escala, en cada uno de los humanos.

¿Por qué Dios permite el mal, la muerte, la desgracia? -nos preguntamos-. Tal vez para que nosotros podamos ejercer la libertad de transformar el mal en bien, en todas las circunstancias. “Dios no permitiría el mal si no hiciera salir el bien del mal mismo” -apunta el catecismo católico-. En Los demonios el obispo se dirige al criminal, al activista de la nada (que viene a ser la metáfora de una humanidad sin fe, caridad ni esperanza) y lo consuela con estas sorprendentes razones: “También Cristo le perdonará con tal que consiga usted perdonarse a sí mismo… ¡Oh, no, no! ¡No crea que blasfemo! Aun si no consigue reconciliarse consigo mismo y perdonarse a sí mismo. Él también le perdonará por su buena intención y su gran sufrimiento. Pues no hay palabras en el lenguaje humano ni pensamientos en la mente para expresar todos los caminos y designios del Cordero hasta que sus propósitos nos sean revelados. ¿Quién puede abarcar al Inabarcable? ¿Quién puede comprender al Incomprensible?”

Benedicto XVI, el Papa que se interroga sobre “el silencio de Dios” ante el holocausto, es un Papa humano, humanísimo, un Papa abierto al misterio, un Papa que reconoce humildemente que no se sabe en posesión de todas las respuestas. Y esto, que puede parecer una debilidad, es seguramente su mayor grandeza.

Estimat director: Permet-me que torni sobre el tema europeu perquè, tot i que els debats que es produeixen a Estrasburg sovint ens semblen aliens als nostres interessos, la veritat és que ens afecten de ple, i molt probablement ens afectaran encara més en el futur. Diguem però d’entrada que no corren bons temps per a Europa, tot i que hem de mantenir viva l’esperança a pesar del “no” francès i neerlandès. I dic això perquè mentre els nostre joves mostren en general una gran indiferència respecte a Europa, entre els joves dels països que, fins fa ben pocs anys, es trobaven a l’altre costat del teló d’acer, s’ha despertat amb força el somni europeu. (more…)