Josep Maria Quintana

La situació no és nova i en vinc parlant de fa temps: la divisió ideològica a Espanya ha canviat des de fa uns anys. Si durant la transició i els anys posteriors, la principal diferència es produïa entre partits nacionalistes i espanyolistes, avui sembla que s’hagi aixecat un mur insalvable entre el Partit Popular i tots els altres. D’ençà la pèrdua de les eleccions l’any 2004, el PP s’ha anat tancant damunt ell mateix i ha cremat totes les naus de l’acord. No té ningú per dialogar ni per entendre’s, i això vol dir que, o guanya ell sol per majoria absoluta o es perpetuarà en la soledat de l’oposició.

Jo comprenc que, amb la bomba d’ETA, Rajoy ha intuït la possibilitat d’una victòria en solitari –l’única que li serviria per governar-, i en lloc de pensar en el país, ha decidit pensar en clau estrictament partidista. Ell i l’Associació de Víctimes del Terrorisme que presideix Alcaraz són ja una única cosa, i no accepten cap proposta de ningú. Això fins al punt que no assistiran a la manifestació unitària “Per la pau i contra el terrorisme” que es farà a Madrid, en solidaritat amb els equatorians morts a Barajas.

El PP i l’ATV es neguen a assistir-hi al·legant que “és un acte partidista”, oblidant que són moltes i diverses les associacions que hi participaran i que ningú no vol capitalitzar-la. On és el partidisme? Jo no el veig sinó en l’actitud sectària i tancada del PP, un partit que avui actua contra tot i contra tots, negant que algú que no sigui ell pugui tenir un mínim de raó a l’hora d’avaluar la realitat de les coses.

De fet fivim uns moments difícils perquè els demòcrates estem més dividits que mai. A sant de què no ha de poder entrar el PNV en el pacte per les llibertats i contra el terrorisme? Per què no podem unir-nos tots i hem d’exigir –ho exigeix el PP- que només ell i el PSOE retornin al pacte d’anys enrere? Quina és la causa de tanta rigidesa? Què és el que els fa impossible d’acceptar que algunes coses han canviat?

Mentre els presos etarres reivindiquen la lluita com a única via cap a l’amnistia i l’autodeterminació, mentre la policia basca troba bombes adhesives per col·locar sota els cotxes i mentre Rubalcaba intenta (penso que debades) la unitat dels grups parlamentaris contra el terrorisme, Otegi demana àrnica a ETA.

En efecte, la compareixença d’Otegi, flanquejat per dos companys de Batasuna, un faristol pel davant i les banderes d’Esukadi i Navarra pel darrera (imatge inèdita fins avui), ens demostra que no només el Govern de Rodríguez Zapatero ha quedat descol·locat després de la bomba a Barajas, ans també Batasuna sembla desubicada.

Otegi no ha condemnat expressament l’atemptat, ni ha lamentat la mort dels dos joves equatorians que causalment eren en el lloc de l’explosió, però sí que ha demanat –i aquesta és la primera vegada que ho fa- que ETA torni a l’alto al foc permanent perquè “el diàleg només pot donar-se sense violència”

És probablement la primera vegada que diu una cosa amb la qual podem estar d’acord. Tanmateix tinc un dubte: si aquesta declaració d’Otegi implica un canvi (encara que sigui petit) o si bé és fruit de la necessitat de sobreviure després d’aquest terrible sunami que ha provocat la dinamita de Barajas. Pel que estem veient, no només el president del govern parlava amb un interlocutor equivocat, també Otegi sembla que hagi perdut el contacte directe amb la direcció “real” d’ETA. I això no sé si és bo o dolent, perquè em veig incapaç de jutjar les conductes d’uns homes que raonen de manera molt diversa a com ho faig jo. Les seves coordenades mentals no són les meves i això fa molt difícil predir el significat d’aquest canvi d’actitud i de litúrgia.

Si el que hem vist fos realment un canvi, benvingut sigui aquest, però això no ho podem dir avui, penso que haurem d’esperar l’evolució natural de les coses.

No he tingut la curiositat morbosa d’entrar a internet per veure el vídeo de la mort de Saddam Hussein, però sostinc el que ja vaig mantenir els dies que s’inicià el judici: que no ens trobàvem davant una justícia neutral i que el veredicte estava previst des del principi. De tota manera, m’interessa que els meus lectors coneguin l’opinió d’un diari influent, com The New York Times sobre aquesta mateixa qüestió. Deia en una editorial el passat 4.01.07:

Saddam Hussein no mereix la compassió de ningú. Però qualsevol persona que hagi vist la filmació del mòbil, del seu penjament, pot testimoniar que la seva execució té molt poc de desapassionada justícia. El dictador condemnat semblava haver estat lliurat per Estats Units, que el custodiava militarment, a les mans d’una multitud xiïta, àvida de linxament. Per a l’Administració Bush, que insisteix que va anar a guerrejar a L’Iraq per implantar la democràcia i la justícia, aquestes imatges globalment vistes són una vergonya. Desafortunadament, culparan a tots els nord-americans que els iraquians estiguin en una posició de major sofriment.

El controvertit episodi de l’execució demostra que el primer ministre iraquià AL Maliki es troba probablement impossibilitat d’aconseguir el govern d’unitat nacional que Washington exigeix i que l’Iraq necessita desesperadament. El president Bush prepara el seu últim pla per a l’Iraq amb un èxit incert. Avui, l’Iraq es troba mancat d’un exèrcit capaç de plantar cara a la situació, i d’una justícia que garanteixi la conveniència política, la seguretat i l’Estat de dret. La majoria dels nord-americans considera que el govern de Saddam Hussein va dur una maledicció mortífera i un sofriment incalculable al poble iraquià. Hussein ara és a la seva tomba, però la forma indignant de la seva mort imita deliberadament els seus propis mètodes depravats, i assegura que la seva crueltat sobreviurà.

La Vanguardia del passat dissabte duia un article d’Andy Robinson, corresponsal a Nova York, on s’explicaven els problemes amb què es troba actualment el reclutament voluntari per a l’exèrcit nord-americà. L’informe deia que s’havia acabat satisfactòriament i que s’havien acomplert les expectatives. Si l’any 2005 s’havien trobat amb un dèficit de sis mil soldats, el 2006 s’havien assolit els objectius de reclutar fins a 80.000 soldats.

El problema és que, per aconseguir aquesta xifra, s’han hagut de rebaixar els nivells de selectivitat. L’edat mínima s’ha elevat fins a 42 anys i s’han relaxat les normes respecte a la capacitat intel·lectual per als càlculs matemàtics i el coneixement de l’anglès (això darrer ha permès de captar “hispanos”). Així mateix s’ha relaxat el número dels dits “moral waivers” (excepcions morals), d’ací que el perdó dels delictes menors que haguessin comès s’ha elevat de 7.640 a l’any, el 2001, a 11.000 el 2005 (i una xifra semblant el 2006).

Donar la vida per la pàtria té, doncs, el seu rerefons.

A mi, com a persona que creu i que viu la seva fe amb un esperit crític en el si de l’Església Catòlica, em dol l’actitud de la jerarquia quan es mostra incapaç d’adaptar-se a la realitat d’un món en el qual ella és una institució com les altres, sense privilegis i, per tant, sotmesa a la llei.

Dic això arran de l’enfrontament que s’ha produït entre Albert Villanova que, en exigir que es fes constar la seva apostasia, ha trobat tota classe d’impediments per part de l’arquebisbe de València. Finalment serà l’Audiència Nacional la qui haurà de dirimir la qüestió a partir de la resolució contrària al bisbat presa per l’AEPD (Agència Estatal de Protecció de Dades), que li ha exigit de fer constar la “baixa” en el registre de batejats.

Jo sé que el registre de batejats no és un llistat de membres d’una associació, però l’Església s’ha de plegar a les exigències de la llei, i és evident que no pot adduir fonaments teològics i arguments de “dret diví” a una persona que es declara apòstata i que demana que es faci constar la seva decisió en els llibres que contenen les actes de bateig.

Fa uns dies, vaig escoltar l’entrevista que RNE féu al pare Martínez Camino. Escoltant-lo em vaig adonar –bé, de fet ja ho sabia- de com viu d’allunyat aquest home d’una realitat que, això no obstant, l’envolta per tots costats i probablement acabarà per engolir l’Església si aquesta no és capaç d’obrir els ulls al món i veure que l’entorn no és –ni fer-hi prop!- aquell on s’acostumava a moure. A països originàriament catòlics com França, que es plantejaren la laïcitat fa més de dos-cents anys, l’Església actua d’una altra manera. A Espanya, però, li costa d’acceptar que viu en un món que –com diria el meu amic Ponç Pons- no és del seu regne.

Tot i que em fa la impressió que el Govern ha quedat molt tocat per la bomba d’ETA i que Rodríguez Zapatero no ha sabut reaccionar ràpidament davant un revés que no esperava i d’una oposició que ha dit sense embuts “Aquesta és la meva!”, m’agradaria, però, demanar al senyor Rajoy que m’expliqués amb què ha cedit el govern actual, quines són les mesures que ha pres que justifiquen l’acusació repetida tants cops d’haver-se rendit als etarres.

Encara que la lògica dels terroristes sigui incomprensible per a nosaltres, sembla del tot inexplicable que ETA hagi barrinat el procés de diàleg si el govern realment s’hagués plegat a tots els seus desigs. Molt al contrari, és molt probable que hagi estat precisament el negar-se a fer concessions –perquè ni els presos ha acostat al País Basc- allò que hagi irritat ETA que, ves a saber si per això, ha decidit cometre una nova barbàrie.

Tanta ha estat, però, la pressió mediàtica del PP durant els darrers mesos, tanta ha estat la seva capacitat d’atac i d’incitació a l’odi, que és possible que tots (tret dels etarres) acabem creient que, en efecte, el govern s’ha baixat els pantalons, ha venut Navarra i ha dilapidat tota la credibilitat democràtica que fins aleshores s’havia aconseguit.

Jo, si d’una cosa vull acusar el govern (i no és petit el retret) és d’ingenuïtat, i potser també d’arrogància. Rodríguez Zapatero ha cregut que ell sol seria capaç de redreçar una situació que han intentat vanament de resoldre tots els governs anteriors, que -no ho oblidem- sempre van actuar amb el suport explícit i inequívoc de l’oposició. Ell, però, sembla que s’hagi cregut superior als altres. El seu triomf dins el PSOE a la primera, la victòria electoral a la primera, i tot una sèrie més d’èxits personal, potser el van dur a creure que ell solet acabaria amb ETA, i que ho faria mitjançant un diàleg i un procés de pau que li proporcionaria un lloc a l’Olimp.

No ha estat així, i la reacció davant el primer revés important que ha tingut, no ha estat precisament la d’un gran estadista. Molts més reflexos ha mostrat Rajoy, que fins i tot el va precedir en la visita a Barajas (cosa que si hagués succeït a l’inrevés, quatre anys enrere, quan governava Aznar, segurament hauria provocat les ires del govern).

Penso, doncs, que els propers dies, o potser les properes setmanes, seran decisius per calibrar la talla del president del Govern. Perquè aquest acabarà anant a les Corts (és inevitable que hi vagi) i allí s’haurà d’amidar amb un enemic crescut i sòlid. Allí veurem si Rodríguez Zapatero sap fer-se un lloc entre els grans o s’esvairà com el somni d’una nit de primavera.

Tinc la impressió que la bomba a l’aeroport de Barajas ens ha deixat a tots amb el peu canviat. Bé, potser no a tots, perquè al PP li ha donat encara més corda per seguir la seva política contra tot el que no sigui tornar als seus postulats de sempre. Però del que no hi ha dubte és que la bomba ha dinamitat el procés de pau i ha deixat Rodríguez Zapatero offside.

La situació és més aviat caòtica, i això perquè, mentre el president sembla que hagi perdut la llengua i ha optat per fet sortir Rubalcaba a la palestra, Rajoy, Zaplana, Acebes i els portaveus de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, estan demostrant que ells no perdran l’ocasió per dur a terme un atac en tota regla.

Jo no sé si Rodríguez Zapatero ha actuat amb fonament o si ha pecat d’ingenu, però penso que el més bo per al país que governa (i possiblement també per a ell) és que surti a pit descobert i ens expliqui tot el que sap: què, com, quan i on ha actuat fins ara. Que ens digui per què havia iniciat el procés de pau, quines eren les raons que l’incitaven a actuar d’aquesta manera, què és el que ha fallat. L’han enganyat? Ha deixat de complir alguna promesa? És que n’havia fet cap?

Si fins ara podia (i probablement havia de) guardar silenci, ara és el moment de parlar, de sincerar-se amb la ciutadania: amb els qui han confiat en ell i amb els qui l’han criticat.

Sens dubte, el president havia fet una aposta molt clara, i si l’havia feta amb fonament (que suposo que va ser així) ens hauria de dir per què l’havia fet. I hauria de ser capaç de fer autocrítica, si ell, amb la mà al pit, creu que s’ha equivocat. Que no necessàriament ha d’haver-se equivocat.

Però no pot restar en silenci. Ha de parlar. Perquè els ciutadans hem de saber on som. Perquè hem de saber què pensa el govern i quines són les actuacions que es proposa fer a partir d’ara.

El primer ministre de L’Iraq, el xiïta Nuri Al Maliki, ha ordenat obrir una investigació sobre l’execució de Sadam Husein, doncs la difusió que se n’ha fet en vídeo ha originat una agra polèmica entre els sunnites, que l’han considerada humiliant. Diuen les agències de notícies que Al Maliki ha pres aquesta decisió per evitar un augment de la violència sectària entre els xiïtes, que controlen el Govern, i els sunnites, que sempre van donar suport el règim de l’expresident de L’Iraq, executat el 29 de desembre, “per crims contra la humanitat”.

La filmació d’una execució per la forca és, no sols humiliant, sinó vexatòria per al reu i per als seus familiars i seguidors, però no hauríem d’oblidar que, en cap cas és tan humiliat i vexatòria com l’execució per se. Diu el proverbi xinès que només un estúpid, quan veu algú que assenyala la lluna amb el dit, es queda mirant-li el dit. Aquí hem fet això: mirar el dit. Trobem indigne que algú hagi filmat l’execució, però som incapaços de veure que és l’execució mateixa el més vil i infamant que es pot fer contra la dignitat d’un home (encara que sigui un assassí i qualsevulla que siguin els crims que aquest hagi comès).

El passat dia 21 de desembre, el Congrés dels Diputats aprovà el text de l’Estatut d’autonomia que, després de ser discutit al Senat previsiblement sense modificacions, constituirà el nou Estatut per a les Illes Balears. Aquest implica algunes modificacions remarcables que afecten a camps ben diversos. Bàsicament aquests:

a) El de la identitat, pel fet que situa les Balears entre les dites “nacionalitats”, encara que això avui no comporta, per se, diferències competencials. També perquè empara la insularitat del territori com a fet diferencial i mereixedor de protecció.

b) L’institucional, ja que els consells insulars, que fins ara havien patit d’una certa indefinició respecte de la seva naturalesa jurídica, ara seran indiscutiblement institucions de la Comunitat autònoma (com el president, el Parlament i el Govern de les Illes Balears), amb competències autonòmiques pròpies, a més de les que els corresponen com a administracions locals.

c) L’estructural, atès que l’establiment en els consells insulars d’uns governs de caràcter burocràtic i no merament representatiu (els dits Consells executius) es fa estatutàriament i no depèn ja d’una llei autonòmica que qualsevol majoria podria revocar o canviar. També perquè es constitueix un nou consell a Formentera, i perquè se separa l’elecció de diputats i de consellers, que s’haurà de fer en llistes independents per a cada institució. Igualment cal destacar en aquest camp la possibilitat que tindrà el president de la Comunitat autònoma de dissoldre el parlament, facultat que fins avui li era negada.

d) L’econòmic i financer, perquè s’estableix per a l’Estat l’obligació d’aprovar una llei que fixi un nou règim econòmic per a la comunitat que s’adeqüi a la realitat insular de l’arxipèlag (exigència que ens afavoreix, però que no podrem avaluar fins que el text que reguli aquest règim sigui aprovat per les Corts Generals), i perquè fixa també un règim per a les inversions de l’Estat a les Balears durant els propers set anys, inversions que no podran ser inferiors a la mitjana de les que es facin a la resta de comunitats (la qual cosa comporta, al meu entendre, que el dèficit no creixerà en el futur immediat, però no implica –tal com se’ns assegurava- un rescabalament del dèficit que s’ha generat fins avui, dèficit que Matas establia en uns 3.000 milions d’euros). A més, es podrà crear una Agència Tributària pròpia, que actuarà coordinada amb l’Agència estatal.

e) El competencial, perquè d’alguna manera augmenta el sostre de matèries sobre les quals podran actuar el Parlament i el Govern de les Balears. En aquest punt cal destacar l’ ampliació de competències en matèria de ports i aeroports, policia i sobre gestió del domini públic marítim terrestre.

f) El regulador dels drets i dels deures inherents a la ciutadania. Constitueix una novetat l’establiment d’un títol nou sobre els drets, deures i llibertats dels ciutadans de les Balears, text que és segurament molt correcte però que esdevé redundant (i probablement innecessari), ja que trobem regulada aquesta matèria a la Constitució espanyola, que obliga a tots els ciutadans espanyols, també, doncs, als de les Illes Balears.

g) El lingüístic. Potser en aquest punt hauria de parlar de decepció i no d’avanç o de modificació, però no ho faré perquè, si bé ha estat una llàstima que no s’hagi aprofitat l’ocasió per establir una igualtat de tracte de la llengua catalana (que tothom té el dret de conèixer) amb la castellana (que tothom té el dret i el deure de conèixer), no puc dir que el fet sigui decebedor, perquè s’ajusta a un criteri constitucional que és clarament discriminatori en favor del castellà. D’altra banda, i vista la composició del nostre parlament, penso que ens hem de felicitar perquè el tracte que es dóna al català no hagi empitjorat substancialment respecte de l’estatut anterior (empitjorament que jo em temia). En aquest sentit, doncs, cal dir que la referència que es fa “nominatim” a les “modalitats dialectals” del català que es parla a les Illes, encara que sigui una bestiesa fruit de la ignorància i de la mala fe (perquè no es possible que els nostres diputats pensin que el català que es parla a Catalunya o el castellà que es parla a Espanya no en té, de modalitats), en realitat no malmet gran cosa. En el futur, el tractament constitucional i estatutari de la llengua catalana continuarà essent tan trist, migrat i pobre com ho ha estat fins avui.

Tots els diaris en van plens. Em refereixo a les reflexions que des de tots els angles i tots els punts de vista es fan públiques sobre Saddam Hussein, un cop aquest ha mort executat. El fet ha aixecat passions: d’eufòria entre els xiïtes, d’indignació entre els sunnites. I mentre els primers ho celebren sortint pels carrers tot fent pública la seva satisfacció, els sunnites ens prometen (de fet ja han començat) un seguici d’atemptats en massa que probablement causaran centenars o milers de morts a l’Iraq, i ves a saber si en alguna altra part del món.

Els occidentals, però, sempre més discrets, ens hem limitat a lamentar l’ús de la forca. En alguns casos (Prodi, Merkel, Chirac, Zapatero…) s’ha condemnat la pena de mort; en d’altres (Bush), s’ha assegurat que amb la pena capital es feia justícia. No sé què deu haver dit Blair…

Val a dir, però, que, en general, l’actitud d’Occident és d’una gran hipocresia, encara que aquesta es reparteixi de manera desigual. Només perquè us en feu una idea, us recomano que llegiu uns paràgrafs –penso que els més suculents- de l’article que Robert Fisk publicava ahir a La Vanguardia:

Seguimos sin saber – y con la muerte de Sadam es probable que no sepamos nunca- el alcance de los créditos estadounidenses a Iraq, que empezaron en 1982. El paquete inicial, la suma gastada en la compra de armas estadounidenses a Jordania y Kuwait, ascendió a 300 millones de dólares. En 1987, a Sadam se le prometieron ya mil millones en créditos. En 1990, justo antes de su invasión de Kuwait, el comercio anual entre Iraq y Estados Unidos había crecido a 3.500 millones de dólares. Presionado por el ministro de Exteriores de Sadam, Tariq Aziz, para que aumentara los créditos estadounidenses, el entonces secretario de Estado James Baker – el mismo Baker que acaba de emitir un informe que pretende sacar a Bush de la catástrofe del actual Iraq- dio nuevas garantías por otros mil millones de dólares.

En 1989, el Reino Unido, que había proporcionado por su cuenta asistencia militar encubierta a Sadam, garantizó 250 millones de libras esterlinas poco después de la detención del periodista de The Observer Farzad Bazoft en Bagdad. Bazoft, que había investigado la explosión en Hilla de una fábrica que utilizaba los mismos componentes químicos enviados por EE. UU., fue posteriormente ahorcado. Menos de un mes después de la detención de Bazoft, William Waldegrave, entonces ministro de Exteriores británico, dijo: “Dudo que haya un mercado futuro de semejante escala en cualquier lugar donde el Reino Unido esté potencialmente tan bien situado si movemos nuestra diplomacia del modo adecuado… Unos cuantos Bazoft más o un brote de opresión interna lo harían más difícil”. Aún más repugnantes fueron los comentarios del entonces viceprimer ministro, Geoffrey Howe, a propósito de la relajación de los controles sobre la venta de armas británicas a Iraq. Mantuvo el secreto, escribió, porque “habría parecido cínico que, tan poco tiempo después de expresar nuestra indignación por el trato dado a los kurdos, adoptáramos un enfoque más flexible ante las ventas de armas”.

Sadam conocía también los secretos del ataque contra el USS Stark,cuando el 17 de mayo de 1987 un avión iraquí lanzó misiles contra la fragata estadounidense que acabaron con una sexta parte de la tripulación y casi hundieron el buque. EE. UU. aceptó la excusa de Sadam de que había sido confundido con un barco iraní y le permitió rechazar la petición de entrevistar al piloto iraquí.

Toda la verdad murió con Sadam en una cámara de ejecución bagdadí. Muchos en Washington y Londres habrán suspirado de alivio al ver que el viejo ha sido silenciado para siempre.