Josep Maria Quintana

Les declaracions que aquests dies fan els processats per l’escàndol urbanístic d’Andratx (i només estem contemplant la primera peça d’un sumari que serà força llarg i entretingut) és d’allò més decebedor.

Em demano: Quan ens trobarem amb un polític processat per presumptes delictes urbanístics que serà capaç de respondre a les preguntes del jutge alguna cosa com “Sí senyor, jo vaig fer la casa sabent que era il·legal. El que no em pensava és que vostès se n’adonarien!”

Escoltar les declaracions de l’exbatlle Hidalgo, o de l’exdirector general Massot, i dels altres que els acompanyen en aquesta cerimònia de la vergonya dient que ells no sabien que la casa era una casa i no un magatzem agrícola, o que desconeixien les normes urbanístiques de l’ajuntament un dels quals governava i l’altre assessorava jurídicament, resulta tan penós com quan la dona troba el marit dins el jaç amb l’amant i aquest s’aixeca i diu: “No, filleta, no és el que sembla!”

Quines penques, les d’aquests galifardeus! És que ens prenen per estúpids? És que creuen que el jutge ho és?

El que resulta, però, ben curiós del drama en vers que ens ofereixen aquests excàrrecs del PP de Balears, als quals hem d’afegir l’exdirector de Bitel, també processat per malversació de fons públics, i d’altres que, de manera voluntària han retornat quantitats de diners a la comunitat autònoma que, pel que sembla, s’havien esllavissat ningú no sap com –però irregularment!- dins les seves butxaques, el que resulta ben curiós, dic, és que tots aquests casos no hagin esquitxat encara al qui va ser el gran mestre de cerimònies del govern Matas. Aquest alt personatge, que no hi ha dubte que és tan innocent com un nadó, segueix a la política com si res. Penso que, ni que sigui per vergonya torera, que fa temps que se n’hauria d’haver anat a casa.

I per cert, em sap dir algú ben documentat que fa Jaume Matas a Washington?

Per què és notícia un fet que s’havia de produir de manera inexorable? Simplement perquè ha estat Acebes, i no Rajoy, el qui n’ha decidit el “timing”.

La revolta des del poder que Rajoy intenta dur a terme té (i probablement tindrà en el futur) aspectes dramàtics. És clar que utilitzo l’adjectiu dramàtic en un sentit figurat, perquè, en un país com el nostre, amb aquestes coses (que d’altra banda interessen només a un petit segment de la població) mai no arriba la sang al riu. Només aconsegueixen de fer vessar molta tinta sobre els diaris.

Rajoy està fent la revolució des de dalt (i doneu també al mot revolució un sentit figurat) perquè és de l’única manera que pot fer-la. El seu drama, però, és que la fa “tarde y mal”, com es diu molt gràficament en llengua castellana. La fa tard perquè només hauria tingut credibilitat si l’hagués iniciada fa quatre anys. I la fa malament perquè així ens ho acaba de constatar Acebes que, amb la seva espantada, ha volgut deixar clar per a qui ho vulgui entendre que ell (i amb ell els molts que pensen com ell dins el partit) no accepta la política actual del seu cap de files.

El problema de Rajoy és que no va fer a hora la revolució perquè no va tenir força per fer-la. I això perquè les revolucions des de dalt les poden fer només els qui guanyen les eleccions (per exemple Zapatero), però difícilment els qui les perden. I aquest va ser el cas de Rajoy el 2004, i també el 2008. Només una cosa li ajuda: que, havent perdut les eleccions, Rajoy ha tret, però, un bon resultat (superior al de 2004 i el més important que ha tret mai el PP). I és precisament això el que li ha donat ales per emprendre la reforma.

Si la durà o no a terme només el temps ens ho dirà. No hi ha dubte, però, que són molts els seus que voldrien que fracassés, i que intentaran que fracassi. Una altra cosa és que aquests se’n surtin. I dic això perquè, vista l’actuació dels adversaris interns de Rajoy, aquests –tot i els esforços d’El Mundo i de la Cope- no sembla que hagin calibrat prou bé les seves forces, ni tampoc el seu programa d’actuació.

En obrir la versió digital de La Vanguardia em trobo amb la foto de la cara d’una jove i amb una llegenda que diu: “La sobrina del cardenal Rouco posa desnuda y carga contra su tío”. I tot seguit un bocí del text de l’entrevista que publica Interviu: “A través de mi tío he descubierto la hipocresía de la Iglesia”.

Després, si prems damunt la notícia, apareixen dues fotografies de la jove amb els pits a l’aire, amb bragues i calces (allò que els catalans en dirien respectivament calces i mitges) de color vermell, i també amb el corresponent lligacama del mateix color.

Jo no tinc cap mena de simpatia al cardenal, de qui em sento allunyat espiritualment i ideològicament. I tanmateix he trobat d’una gran baixesa moral l’acció de la jove que, molt probablement, ha sortit fotografiada a la coneguda revista per les seves explosives declaracions i no per la seva bellesa. És clar que si això darrer és cert (que jo no sóc un Risto Mejide que pugui jutjar-ho), també deixaria amb el cul a l’aire el criteri ètic de la revista.

Actituds frívoles com la de la jove Magdalena Rouco potser faran riure a molts, però no poden de cap manera fer modificar el criteri que tinguem del Cardenal i de l’Església. Ni poden fer trontollar la fe dels creients, ni tampoc poden atiar l’anticlericalisme, si més no aquell que es fonamenta en criteris de racionalitat.

Cap de setmana curt a Barcelona amb motiu de la celebració del 60è aniversari d’una amiga. És la primera de la colla que ha fet seixanta anys i ens ha citat, primer a les Llosses (Ripollès), i després a sant Jaume de Frontenyà (Berguedà).

Fa més de trenta-cinc anys que ens trobem amb aquests companys de curs de la meva dona i és bonic veure com es manté l’amistat a pesar dels anys. Alguns ja s’han jubilat, d’altres esperen retirar-se aviat, i també n’hi ha que no pensen fer-ho per ara. La majoria tenim fills, alguns ja tenim néts…

El dia va ser esplèndid de sol i de temperatura. El cel era espectacularment blau i els camps, tot i la sequera, estaven raonablement verds. Els arbres de fulla caduca ja havien florit i per les muntanyes es podien contemplar un diagrama arbori d’un verd tan tendre que semblava que il·luminés el verd més opac dels pins.

Mai no havia estat a sant Jaume de Frontanyà. Em sembla que és un dels municipis més petits de Catalunya, tot fet de pedra i amb una església romànica molt bella. En un primer moment érem gairebé sols, però a poc a poc, els excursionistes anaven arribant sense el brogit de cotxes perquè aquests es deixaven en un aparcament a l’entrada.

Penso que va ser aquest el poble que va elegir el president Maragall per celebrar l’aprovació de l’Estatut, aquest que diu que el parlament de Catalunya diu que és una nació. Precisament, a la bella plaça d’aquest poble tranquil del Bergadà, Maragall va dir que, amb aquest nou estatut, Catalunya era ja com un “estat”. Certament que tan rotunda afirmació s’ha d’entendre com una de les moltes frases sonores que l’argot popular coneix avui com a “maragallades”. En efecte, poc es pensava el president que el seu company de partit i president del govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero, ja havia decidit “fer-li barco”, com diem vulgarment a les Illes. Per aquells dies, Rodríguez Zapatero (a qui un dia no molt llunyà Alfonso Guerra havia denominat “bambi” –sembla que molt erròniament-) ja havia decidit fer fora Maragall del govern de Catalunya, per presentar Montilla. Això perquè governés Artur Mas. Avui, però, només en part s’ha complit la voluntat de Rodríguez Zapatero, perquè, si bé Maragall va acceptar de tocar el dos, Montilla s’avançà als propòsits madrilenys i va fer botifarra al president espanyol en la cara d’Artur Mas. Tal com sona.

I com a anècdota, diré que no deixa de ser ben curiós que els dos catalans de “soca-rel” (Maragall i Mas) estiguin fora del poder, mentre que l’ínclit membre dels “altres catalans” exerceixi la presidència de la Generalitat de Catalunya. Probablement, allò de “El burlador burlado” no és obra exclusiva de Tirso de Molina i del teatre espanyol.

No sense problemes, Rajoy està aconseguint lentament la quadratura del cercle. De fet s’està desembarassant, l’un rere l’altre, dels peons de l’antic règim aznarista com si ell no hi tingués res a veure. Es pot demanar més?

Durant quatre anys, Rajoy no va voler treure’s de damunt el llegat d’Aznar. Potser no va poder, però és molt difícil que nosaltres puguem creure que tot el que han fet Zaplana i Acebes durant la passada legislatura no tingui res a veure amb ell. Qui dirigia, doncs, la política en el PP? Qui va, des del primer dia, boicotejar qualsevol iniciativa governamental? Qui va impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional? Van ser exclusivament Acebes i Zaplana?

Rajoy va perdre les eleccions el 2004, però la culpa va ser de l’atemptat. El 2008 també les ha tornat a perdre, però ha augmentat de vots. Això vol dir, segons la interpretació que ell fa d’aquells resultats, que el seu projecte és vàlid. I com que ho és, diu que ha de treure’s de sobre el llegat aznarià que li fa de llastra, i ha de formar el seu propi equip.

Si ens hi fixem bé, amb aquesta estratègia Rajoy sempre en surt molt ben parat, i això perquè sap que ha de desempallegar-se del seu passat aznarià, i sap també compondre-se-les per mostrar-se aliè a tot el que, de dolent, va fer el PP durant la passada legislatura. Així doncs, ell ara es presenta com un home nou que ha d’actuar amb gent nova, i que ho farà de manera molt diferent a com ho han fet “els altres” durant tots aquests anys. I de fet està actuant de manera diferent, perquè sembla que ja hi ha acord per a la renovació del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, i, a més, el PP ha votat a favor del transvassament a Barcelona (aquest que no és un transvassament), tot i que homes seus, com Camps i Valcárcel, l’han criticat de valent. I s’ha abstingut en el vot sobre l’adjudicació dels 400 euros (la promesa estrella de Zapatero durant la passada campanya) que també havia criticada a fons.

De tota manera, res del que està succeint és dolent per a la democràcia. El país necessita un PP que no estigui enrocat en el no permanent o en la dreta ultramontana, i sembla que, no sense alguna dificultat, Rajoy ho està aconseguint. Ni que això comporti la quadratura del cercle, ben vingut sigui el canvi.

Vist des de lluny cal dir que és una notícia remarcable que Raul Castro, president de Cuba, hagi decidit anunciar un congrés del Partit Comunista (PCC) per a finals de 2009. El darrer de què tenim notícia es va fer el 1997 ja que, l’anunciat per al 2002, es va suspendre sense explicacions.

Segons la constitució de Cuba, el PCC és la “força dirigent superior de la societat cubana”, al qual correspon de “meditar sobre aquests anys de Revolució al poder”, segons ha dit el mateix Castro, que vol fer alhora aquesta reunió per tal “d’adaptar la política del partit a la projecció en el futur dels diferents sectors de la societat”

No hi ha dubte que es tracta de pensar com s’haurà de governar el país després de Fidel, un país que, un cop el dictador hagi desaparegut físicament, per força haurà d’adoptar mesures polítiques d’obertura.

No oblidem que Fidel ha deixat la presidència de l’estat, però és encara secretari general del PCC, un partit de 700.000 militants (com el PP espanyol), si bé ningú no dubta que serà en aquest congrés (si la salut no li fa una darrera mala passada) que renunciarà a dirigir el partit que segurament elegirà el seu germà Raul (de 76 anys).

Raul Castro ha promès debats per tal de “millorar el nostre sistema social just, però perfectible” en un context “extremadament complex i canviant”, sobretot d’ençà la gran pujada que han experimentat els preus dels aliments i del petroli.

Cuba ha estat un símbol del comunisme i de la resistència contra els Estats Units en un lloc geogràfic que, per dir-ho gràficament, es troba a cop de pedra de la gran potència nord-americana. Ha estat alhora un estat que, sobretot des de la desfeta de l’URSS, ha anat retrocedint i on les llibertats no han penetrat gaire mentre s’esberlaven alguns mites (ensenyament, sanitat, etc.) que, durant molts anys, ens havien volgut fer veure que el comunisme era un règim possible.

Avui sabem que aquest sistema polític no podrà continuar per molt de temps, el que no sabem és com i fins a quin punt evolucionarà el règim.

Amb l’elecció de Fernando Lugo a la presidència del Paraguay ens trobem que el mapa de l’Amèrica Llatina ha canviat molt respecte del que hi havia en el tombant de segle. Sembla que tots els estats s’hagin posat d’acord per donar l’esquena al liberalisme, tret de Colòmbia, que continua molt marcada per la guerra contra la guerrilla de les FARC.

Tanmateix no totes les versions de l’esquerra que hi observem tenen el mateix significat. En efecte, no és el mateix el socialisme de Bachelet a Xile que el de Lula al Brasil, ni és tampoc idèntica la política de la senyora Fernández de Kichtner a l’Argentina, que la d’Hugo Chavez a Veneçuela. En aquest sentit val a dir que, tot i que, al llarg de la història, els peronistes han burxat sempre del populisme, avui, el de Chávez és força més consistent.

Sembla, doncs, que hi hagi dues castes d’esquerra a Sud-amèrica: l’una més aviat socialdemòcrata i l’altra més bolivariana, aquesta amb un component anti nord-americà més fort. Però avui per avui, els especialistes sembla que vulguin destacar un altre component que ignora la divisió a què he fet referència: la qüestió indígena.

En efecte, com destacava fa uns dies Philippe Thureau-Dangin en un editorial del “Courrier International”, en el passat hi ha hagut aires d’esquerra a l’Amèrica llatina, i també guerrilles de diferent mena, però mai no hi ha hagut com avui un creixement tan gran dels sentiments identitaris. Aquest creixement es deu bàsicament a Hugo Chávez, sense el guiatge del qual seria difícil explicar l’èxit d’Evo Morales a Bolívia.

A l’Equador, han estat també aquests moviment indis, mobilitzats com mai, els qui van fer caure el règim anterior i van dur al poder Rafael Correa. I al Paraguay, ha estat la unió de molts diferents grups el que ha dut Fernando Lugo a la victòria damunt el Partido Colorado.

Per cert, l’any 1973, concretament el dia de sant Jaume, sota un sol que queia com un ganivet sobre els nostres caps, vaig estar en formació un parell d’hores perquè el dictador Alfredo Stroessner visitava l’Acadèmia de Toledo on jo complia el meu servei militar. Només em mancava això per execrar encara més aquell cràpula militar amic del general Franco.

Ahir tarda, la comissió electoral ha confirmat la derrota del partit de Robert Mugabe a les passades eleccions legislatives que van tenir lloc el 20 de març (fa un mes!). Un nou recompte parcial que s’ha fet a 23 circumscripcions dóna ja per fet la impossibilitat que el partit en el poder pugui assolir la victòria.

Val a dir que aquest recompte s’ha fet per exigència del partit de Mugabe, que havia acusat els responsables electorals d’haver estat “comprats”. Tot i així, la repressió dels perdedors damunt l’oposició no ha cessat. Ahir mateix, representants de l’oposició explicaven que quinze partidaris seus havien estat morts d’ençà l’escrutini. L’acarnissament de Mugabe és molt dur, segons els guanyadors, els quals denuncien el cinisme del president i dels seus seguidors que havien ironitzat sobre aquestes morts i havien afirmat que només existien en la imaginació dels seus opositors.

Sense arribar als enfrontaments tribals de Kènia, el que està succeint a Zimbawe és un exemple més de la dificultat que té el sistema democràtic per ser respectat a comunitats que no han assolit encara un determinat status cultural i econòmic.

Desconec si el vell Robert Mugabe acabarà abandonant el poder, però el que està succeint al seu país és una mostra clara que l’Àfrica es troba encara molt lluny d’assolir una normalitat en el camp polític. Entre altres raons, perquè la misèria, el subdesenvolupament i les desigualtats de tot tipus ho fan impossible.

Després de molts mesos de bloqueig, ahir tarda el Parlament de Catalunya va nomenar Rosa Cullell Directora General de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA). La decisió em satisfà perquè la conec, hi tinc bona amistat i crec que és una dona intel·ligent i capaç de dur a terme una bona gestió.

Actual directora del Gran Teatre del Liceu, durant dos anys, Cullell i jo hem format part de la Junta Directiva d’Ópera XXI, associació que ella presideix actualment després de substituir en el càrrec a Miguel Múñiz, que és alhora director del Teatre Real.

Per aquesta misèria de la política, CIU havia bloquejat fins ara el nomenament de Cullell perquè la considerava propera al PSC. Aquesta por no deixa de ser cínica quan durant anys CIU va tenir al front de la corporació homes com Joan Granados o Jordi Vilajoana, ambdós amb carnet de CIU i destacats militants de Convergència Democràtica de Catalunya.

El que resulta, però, divertit, és observar la causa del desbloqueig. En efecte, fa uns dies, l’actual president de la CCMA, es va dirigir en empara al president del Parlament de Catalunya davant “la impossibilitat d’exercir les competències que li encomana la llei” per designar el director general de l’ens. Això implicava que, de no resoldre’s favorablement la designació, l’únic camí que podia adoptar la cambra catalana era de modificar la llei.

I què hagués succeït si aquesta llei es modificava? Doncs que els membres del tripartit l’haurien fet al seu gust i aleshores els de CIU encara haurien estat en més desavantatge. Per això han cedit i han acabat donant el consentiment perquè Rosa Cullell sigui la nova directora general.

A ningú no se’l pot jutjar abans que actuï. Però estic convençut que estem davant d’una excel·lent professional que actuarà com sempre ho ha fet en els llocs dels quals n’ha estat responsable de la CCMA.

Enhorabona!

Amb l’Euribor que frega el 5 per cent (exactament el 4,933); amb la creu de l’Esperancita a sobre (¿quan farà cas de Manuel Fraga i es callarà una mica?); amb l’euro que trenca motlles cada dia que passa (en el mercat de divises de Frankfurt es canviava ahir a 1,601 dòlars, fet que dificulta les nostres exportacions); amb una taxa d’inflació que, a la zona euro, ha estat del 3,6 per cent el mes de març, amb l’Ibex-35 que ha caigut 135,50 punts; amb unes declaracions del governador del Banc de França, Christian Noyer, a les quals suggeria que el Banc Central Europeu (BCE) podria apujar els tipus per assegurar l’objectiu d’inflació en el 2 per cent, fet que, unit a la pujada del preu del cru, provoca l’alça la cotització de l’euro; amb un govern d’Espanya que als transvasaments no els diu transvasaments; amb uns polítics del PP que continuen pensant que el problema de l’aigua a Barcelona és una bona excusa per prosseguir la seva creuada anticatalana; amb uns polítics de Catalunya que accepten el pseudotransvassament de l’Ebre però que continuen afirmant que ells són contraris als transvassaments; amb uns consellers de la Generalitat de Catalunya que es manifesten reiteradament contra la política del govern de què formen part; amb la gran incògnita de què farà aquest vespre un Barça absolutament capitidisminuït davant el Manchester United; amb tot aquest bagatge que em queia al damunt i em provocava una gran dosi de pessimisme, he baixat al centre de Maó i he descobert que allí tot era una festa. El sol brillava al cel com si mai no s’hagués d’apagar, l’aire era delicadament sec i feia voleiar deliciosament les faldes de les joves, les parades eren plenes de llibres i de flors, i els ciutadans anaven d’ací i d’allà fullejant llibres i comprant roses, mentre celebraven joiosos aquesta festa civil de l’esperit que és Sant Jordi, un sant de llegenda, que probablement no va existir mai, però que ens referma en la nostra il·lusió de viure. Però això és el patró de la lectura, i per això mateix, any rere any, ens fa deixar de costat un més que raonable pessimisme i ens permet d’entrar en un món –el dels llibres- que, no necessàriament ens allunya de la realitat, ans sovint ens ajuda a comprendre-la, ni que sigui fent voleiar la imaginació.

Quan a l’hora de dinar he anat a casa, em sentia força més reconfortat. El passeig havia valgut la pena.