Josep Maria Quintana

Després d’una campanya electoral amb fortes dosis d’optimisme, d’acord amb les quals Espanya hauria de créixer un 3,3 per cent aquest any (així almenys ho assegurava el ministre Solbes), resulta que les previsions es van reduir l’endemà mateix d’aquestes eleccions i, cap a finals de març, resultava que el creixement s’havia reduït dues dècimes: passava del 3’3 al 3’1 per cent.

Joiosa previsió aquesta, perquè, ahir, el superministre econòmic ens ha dit que són força sensates les previsions del Banc d’Espanya, segons les quals sembla que creixerem només un 2,4 en el 2008 i un 2,1 el 2009.

I em demano: és possible que, només en un mes i mig les coses hagin canviat tant? No sembla més aviat que hem estat víctimes d’una certa presa de pèl per part del ministre i, en definitiva, del govern de Zapatero?

I que no es tranquil·litzin els meus lectors, perquè el Fons Monetari Internacional (FMI) situa les previsions de creixement en un 1,9 i un 1,7 per cent.

Creixem! Diran alguns. I probablement tindran raó. Però no és el mateix una cosa que l’altra. Com no és el mateix que els pisos ara cerquin comprador i no a la inversa, i com no ho és tampoc que els visats del Col·legi d’Arquitectes de Menorca s’hagin reduït aquest anys un 35 per cent.

Aquests dies s’han obert apostes (“posar messions” diríem en menorquí dialectal) sobre si la ministra Chacón demanarà o no demanarà la baixa per maternitat. I el debat no és menor. No ho és per als empresaris, molts dels quals temen donar treball a les dones per mor de l’embaràs, per allò dels quatre mesos, que sol ajuntar-se amb el mes de vacances, i que sovint és el preludi d’una reducció de la jornada laboral. I ho és també (en aquest cas jo diria que és importantíssim) per als col·lectius feministes, per als quals és indispensable que la ministra demani la baixa de quatre mesos, perquè, si no ho fa (és a dir, si no desapareix del ministeri durant aquest temps), donarà la raó a una tesi masclista segons la qual, només les dones treballadores demanen els quatre mesos, però mai les executives ben pagades, i mai tampoc les autònomes (tinguin o no bons ingressos), perquè és impossible que aquestes puguin desaparèixer tant de temps de la vida laborar i retornar-hi després com qui fa res.

Es comenta que la ministra Chacón ha dit que retornarà al ministeri tan bon punt li sigui possible, i jo penso que així ho farà (així ho fan totes les directives amb gran responsabilitat i amb un sou molt alt, encara que siguin assalariades), però és evident que, si fa això, el seu comportament esdevindrà un molt mal exemple per a les mares treballadores, les quals s’agafen els quatre mesos per principi, i deixen que l’empresari (que per això és empresari i se suposa que guanya molts diners) que resolgui el “seu” problema tal com Déu li doni entenent.

És clar que sempre hi cap la possibilitat que la senyora Chacón retorni al ministeri i que sigui el seu marit el qui demani la baixa per paternitat. D’aquesta manera s’aplicaria una de les possibilitats “revolucionaries” de la reforma Caldera, i potser la cosa es compensaria un poc.

Però també podria ser que Zapatero hagués designat com a ministra una dona embarassada de set mesos precisament per això: perquè després de parir demanés una baixa laboral durant quatre mesos i retornés després al ministeri dient: “Empresaris del món: veieu com no passa res?”

Sigui com vulgui, del que no hi ha cap dubte és que la cosa és molt seriosa i mereix que hi dediquem tota la nostra gran atenció.

Matí de diumenge gris i desapacible a Barcelona que vàrem aprofitar, la meva dona i jo, per anar a La Pedrera, que aquest cop aplega més d’un centenar de pintures i dibuixos que donen una visió retrospectiva de la trajectòria artística del pintor d’origen eslovè Zoran Music, l’obra del qual, al marge dels grans moviments del segle XX, aconsegueix, en paraules del comissari Jean Clair, una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà en el seu silenci i en la seva foscor, mitjançant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí de l’home.

Absolutament desconeguda per mi, l’obra de Music ha estat un descobriment, i no ho dic tan sols pels dibuixos i pintures que he pogut contemplar a la mostra que es presenta sota el títol de “De Dachau a Venècia”, ans també pel pensament que l’autor ens expressa en els textos que s’intercalen en els comentaris explicatius de la mostra i, especialment, en el llarg monòleg que enclou un video on el pintor, assegut en el seu estudi, escolta en silenci les paraules que ell ha pronunciat i ara reprodueix un magnetòfon.

Només vull destacar dues coses que a mi m’han semblat molt importants: la primera, que l’artista ha de ser fidel a ell mateix i que, si ho és, acabarà descobrint el seu propi llenguatge. Music conviu durant uns anys a París amb els grans mestres de l’art abstracte, però no per això acaba lliurant-se a aquest corrent. Ell els contempla, els estudia, els admira, però sempre continua cercant el seu propi jo. La segona, expressada en el monòleg, apunta vers la necessitat de viure reclòs en el silenci i la meditació per trobar, no sols el tema, ans també el llenguatge de l’art. Ell desconfia una mica del concepte “inspiració”, però considera indispensable aquestes llargues hores de silenci i de reflexió en la soledat de l’estudi per acabar reeixint en la creació artística. També jo penso que és indispensable aquesta mena de comportament. Potser per això estem sovint tant lluny de l’obra d’art, atrafegats en els compromisos diaris i immergits en la voracitat d’una vida que defuig el silenci i la contemplació.

Quan la ministra Espinosa ens diu que el transvasament no és un transvasament em recorda aquella escena en què el marit és sorprès per la dona dins el llit amb l’amiga i, agafat in fraganti, s’aixeca i diu: Això no és el que sembla!

Per què s’han de fer tant circumloquis per dir la veritat? Per por a Camps i a Valcárcel?

Molt em temo que aquesta és una por inútil, perquè aquests dos personatges (sobretot el primer) fan de l’anticatalanisme el seu principal combustible ideològic i, facis el que facis, diguis el que diguis, ells sortiran a la palestra per sucar-hi pa.

De tota manera, en el pecat duem ara la penitència, perquè la crisi actual és probablement el resultat de molts errors passats, de moltes demagògies viscudes, i no podem esperar que, de sobte, la cosa es resolgui com un que fa no-res.

Perdoneu-me si avui parlo de mi. Ho faig perquè vaig tenir ahir dos motius de joia: va sortir la versió castellana d’Els Nikolaidis, “Los Nikolaidis” (Calambur, Madrid 2008), en una traducció meva, i el periodista i escriptor Francesc-Marc Àlvaro va presentar, juntament amb l’editor de Proa, Arnau Cònsul, la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes”.

Hi van assistir els amics d’altra gent interessada en la meva obra, i penso que l’acte va tenir un punt d’entranyable perquè els tres vam poder parlar amb molta sinceritat sobre el què i el perquè d’aquesta novel·la. També sobre el com. Tinc la impressió que en el meu improvisat parlament no vaig saber amagar aquest punt de pessimisme que se m’ha posat sobre l’esquena amb els anys i no sé si vaig saber explicar prou per què la novel·la no dedica cinquanta pàgines a parlar d’“el temps retrobat”, com em demanava la poetessa Margarita Ballester, i d’alguna manera insistia molt –i només- en “el temps perdut”. Val a dir, però, que Francesc-Marc Àlvaro em comentava després mentre sopàvem que no creia que la novel·la fos pessimista, ans insistia que el seu interès se centra, entre d’altres coses, en l’intent que s’hi troba de parlar de les víctimes, sense que en cap moment es mostri cap interès a demostrar que hi ha bons i dolents.

Si la novel·la ha reeixit a ser un exercici honest de “memòria històrica” –com diu ell-, jo ja em dono per satisfet.

Només cal fixar-se un poc en la nova composició del govern per veure que Zapatero ha apostat fort per ell mateix i per la nova estratègia de pactes amb el PP en totes aquelles coses que els uneixen a un projecte d’Espanya que, cada dia que passa (tot i que Chacón ha parlat davant els militars de l’“Espanya diversa”) vol retornar al que entenem com l’Espanya de sempre, la que vol una gran majoria d’espanyols i no la que pot satisfer “els insaciables desigs dels nacionalistes perifèrics”.

Amb aquesta jove futura mare dirigint Defensa i amb un equip de dones superior al d’homes, Zapatero continua venent la moto del progressisme i del canvi, quan molt em temo que el que pretén disfressar amb aquestes apostes noves i cridaneres és un retorn als models jacobinistes, que són els que l’allunyen d’aventures (com la de l’Estatut, amb aquell ja memorable “faré el que decideixi el Parlament de Catalunya”) i l’apropen al consens amb l’altre gran partit que omple cent cinquanta-quatre escons a la Cambra baixa.

En algun lloc he llegit que els nacionalistes catalans no descarten entrar en el govern durant la present legislatura, i molt em temo que això no és només un desig, és més aviat una quimera, perquè els signes del temps no van per aquí. Ni de noves!

Zapatero sap que els socialistes que voten PSOE de sempre no tenen cap mena de vel·leïtat pronacionalista. I els Montilla, Corbacho, De Madre i Chacón (per citar els més coneguts dirigents del socialisme català d’avui), no són precisament els Raventós, Serra, Maragall o Molas, d’altres èpoques. La cosa ha canviat. I molt! Perquè el país ha canviat.

El president, doncs, ha sabut vestir molt bé el govern. L’ha sabut situar en el centre de la notícia i dels comentaris. Aquest “Capitán, mande firmes” de la nova ministra de Defensa donarà la volta el món i és probablement el signe del canvi que cerca Zapatero. Però el canvi no va més enllà, no va per on semblava que anava durant la passada legislatura. Va en una altra direcció: la que cerca acords fonamentals en matèria de terrorisme, de justícia, de Tribunal Constitucional, de Consell General del Poder Judicial, de Llei Electoral, de pensions, etc. I aquests voluntat d’arribar a acords no cerca precisament el d’aquest 20 per cent d’espanyols que voten opcions nacionalistes. Cerca el consens d’aquests espanyols que representen el 80 per cent de l’electorat: bàsicament dels que voten PP i PSOE.

Un lector de parla castellana (en desconec l’origen i el seu lloc de residència), que m’ha conegut a través de l’entrevista que em va fer una revista de Madrid, i que fa esforços per llegir el meu blog, em demana molt amablement si jo estic d’acord amb el concepte d’Espanya a què feia referència en el darrer paràgraf del meu anterior apunt, concepte que, com crec, uneix a Zapatero i Rajoy: “aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

La resposta no és senzilla, però no necessàriament ha de confusa: Jo, que mai no he negat el concepte d’Espanya, i que sovint he manifestat que els “nacionalismes” m’incomoden, no tinc cap dificultat a acceptar la primera part de la proposició. No em fa mal, doncs, parlar d’una “Espanya unida i diversa”, tot i que prefereixo la versió que Zapatero en feia, d’aquesta mateixa realitat, durant la passada legislatura, quan parlava d’una “Espanya plural”. I prefereixo aquesta darrera definició perquè, a les persones de la meva generació que hem viscut (i sofert) el franquisme, l’adjectiu “unit” té una connotació que va més enllà de la semàntica (“allò que està junt”), i que més aviat s’acosta un altre concepte, el d’ “unitari”, que significa precisament el contrari de “plural”.

M’explicaré fent una pregunta: “És la Confederació Helvètica” un estat “unit”? Òbviament que sí, atès que Suïssa és un estat que pertany a la comunitat internacional on, per cert, no es detecten brots de separatisme o d’independentisme cantonal, i això no obstant, el concepte d’unitat a la Confederació Helvètica s’acosta molt menys a aquesta “Espanya unida i diversa” de què ara se’ns parla que no pas a aquesta “Espanya plural” que a mi m’agradaria que s’acabés concretant.

I en el meu cas (que no necessàriament ha de coincidir amb la idea que d’Espanya en puguin tenir els nacionalistes), la “pluralitat” ve determinada molt més pel reconeixement i el respecte a la diversitat cultural i lingüística que a la política (encara que aquesta també és important). Per dir-ho amb unes altres paraules: a mi em satisfà l’Estat de les autonomies que dissenya la Constitució i fins i tot estaria dispost a concretar el sistema que tenim en un definitiu Estat federal (encara que això no crec que agradés a Zapatero ni, menys encar, a Rajoy)

El que a mi, però, em molesta, el que a mi em dol, és que, des d’aquesta pretesa “Espanya unida i diversa” se’ns faci impossible als ciutadans de parla i cultura no castellanes de viure plenament en la nostra llengua i desenvolupar –també plenament- la nostra cultura com, per exemple, ho pot fer un ciutadà d’Alcorcón (que viu, neix i mor en castellà i inserit en la cultura castellana), o com un ciutadà del cantó de Berna, que fa el mateix en alemany, o com un senyor de Ginebra ho fa en francès; o que se’ns digui que a Catalunya i a Balears, “perseguim” el castellà quan amb prou feines podem “viure” plenament en la nostra llengua; o que ens discuteixin (recordeu la fira de Frankfurt) que la “literatura catalana” és la que s’escriu en català; o que la gent de parla i cultura castellanes que han decidit de viure entre nosaltres puguin fer-ho al llarg de cent anys sense que tinguin cap necessitat d’aprendre, no ja a parlar la nostra llengua, sinó tan sols a entendre-la; o perquè constitucionalment se’ns “obligui” a conèixer la llengua espanyola i només se’ns “permeti” conèixer el català.

La meva “Espanya plural”, doncs, no persegueix cap mena de desintegració política de l’estat ni implica cap atac frontal al concepte constitucional d’Espanya (encara que voldria discutir alguns d’aquests conceptes constitucionals), però crec –i ho dic amb tots els respectes- que va força més enllà d’“aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

Per què Zapatero ha citat 54 vegades el nom d’Espanya en el discurs d’investidura? Fernando Ónega, que es congratula d’aquest fet, escriu: “La provocación ya era visible desde el momento en que el gobierno de España se hizo llamar gobierno de España en la publicidad de organismos públicos. Muchos analistas tenían claro que no se daba ese paso sin una finalidad espuria, como podría ser la muy perniciosa de ganar votos. La derecha reaccionó con una mezcla de ironía y cabreo, como si le estuvieran arrebatando un patrimonio histórico exclusivo. Pero ahora, Zapatero se atrevió a escribirlo en un texto y leerlo en el Congreso de los Diputados. ¿Por qué, si ya no hay elecciones? Las interpretaciones han venido a demostrar cuánto juego puede dar un solo concepto, con tal de que sea repetido. Para unos, se trata de la conversión de Rodríguez Zapatero al españolismo. Para otros, asistimos al osado intento de ocupación de un espacio que le correspondía al Partido Popular o, como mucho, a Rosa Díez. Para los terceros, es el síntoma más claro de que el PSOE gobernante ha dejado de depender de las garras de Esquerra y de los abrazos de Llamazares: suelto, ya puede hablar de España.”

Salvador Cardús, des d’una altra perspectiva, comenta això mateix, tot i que ell no es fixa en el nom del nostre estat, sinó en un altre concepte que ha utilitzat també Zapatero i que molt probablement persegueix el mateix objectiu. Em refereixo a aquesta “España unida y diversa” que, en el llenguatge del president ha substituït el concepte d’ “España plural” amb què s’omplia la boca durant la passada legislatura. Diu Cardús: “Quienes han tenido a Lakoff en la vitrina se supone que confían en mejorar su suerte a partir de un cambio de palabras. Y la sustitución de lo “plural” por lo “unido” apunta a una legislatura con dosis más abundantes de nacionalismo patriótico explícito, para lo cual, además, cuentan con Bono en un lugar destacado de la jerarquía institucional del Estado.”

No sols corren mals temps per a la lírica. També per als nacionalismes perifèrics que van perdent força i hauran de saber adaptar-se a aquesta nova realitat, una realitat en la qual –i això succeirà molt prest- algú (no necessàriament el PP, però també el PP) demanarà una reforma de la llei electoral “porque no es posible que con un millón de votos se obtengan dos diputados mientras que con trescientos mil se obtengan diez”.

Ja ho apuntava ahir en aquest quadern. Zapatero ha deixat de mirar transversalment i prefereix mirar de front al gran partit de la dreta, amb el qual l’uneixen moltes coses, entre d’altres un mateix concepte d’Espanya: aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

Aquest cop haurem d’esperar quaranta-vuit hores perquè Zapatero resulti investit com a president del govern. Això no és millor ni pitjor, és simplement una altra cosa. D’entrada, els socialistes es troben més lliures, atès que no han assumit cap acord de legislatura amb ningú, i a més tenen grups situats a la seva dreta i a la seva esquerra. Alhora hi ha partits que els són transversals, per denominar d’alguna manera els nacionalistes.

Zapatero, però, iniciarà la legislatura no sense dificultats, si bé aquest cop no hi ha ningú que li negui legitimació per governar, cosa que li ha negat durant quatre anys el PP, i això és bo. Però Rajoy si que sembla que qüestioni la legitimitat dels nacionalistes per conformar una majoria amb els socialistes. Així doncs, o molt m’enganyo, o la prudència que ha mantingut Zapatero a l’hora de negociar amb Duran té alguna cosa a veure amb aquesta actitud dels liberal-conservadors. Perquè estic segur que, si Zapatero pactés formalment amb CIU, Rajoy li retiraria aquesta mà que li ha ofert per debatre les matèries polítiques que seran claus durant els propers anys, matèries que seguiran essent les de sempre, però amb una novetat: aquest cop el president haurà de torejar un brau que no existia fa quatre anys: la crisi econòmica. I aquest és un brau de raça, dels qui deixen esquinçades a la pell.

He escoltat com un cardenal ens esperonava a pregar perquè Déu posi fi a la sequera. No ho deia exactament així, però deixava clar que Déu podia posar fi a aquest període tan mancat de pluges que ens està causant força problemes, especialment a Catalunya, ja que a Menorca (de moment) aquesta mancança no la patim.

I em demano: Quina és la imatge que en tenim, de Déu? És que per ventura continuem encara veient en Déu aquest pare totpoderós que s’omple de goig quan ens comportem bé, que s’enutja quan li som infidels i que ens castiga quan s’omple de còlera? És que continuem creient en aquest Déu que fa ploure quan ens vol acontentar o que ens envia la sequera quan ens vol fer sofrir?

Tenim una tradició bíblica que ens empeny a creure això. És la que deriva de l’Antic Testament (recordeu, per exemple, les set plagues d’Egipte, o la figura de l’Àngel exterminador), però aquesta tradició la va superar el Nou Testament i avui, quan la ciència ha començat a obrir-nos els ulls, cal que abandonem aquesta visió (absolutament infantil i immadura) de Déu.

Jo no us he d’explicar en què consisteix el sentiment que tenim els homes que vivim oberts a la transcendència, perquè aquest sentiment difícilment es pot explicar. Wassemberg ens diu des de l’agnosticisme que la ciència no barra el pas a creure que la identitat d’una persona pugui no extingir-se amb la seva mort. Òbviament que no sap (ni pot) explicar en què podrà concretar-se aquesta experiència personal futura (cas de que es pugui donar). Jo tampoc no us ho sabria explicar, i això no obstant crec en aquesta diguem-ne “continuació de la vida”, que es produirà no sé com i no sé on, entre altres coses perquè el com i l’on només es poden entendre en clau terrenal. I ho crec per la única raó que visc obert a la transcendència.

En definitiva, jo crec en Déu, i així ho manifesto amb convicció a la missa dominical. Però aquest “Déu Pare totpoderós” en el qual jo crec no és el Déu de les rogatives, no és el del Déu que fa ploure o que ens envia la sequera. El meu Déu és un altre, és un Déu que podem experimentar però que no podem explicar. Potser per això Joan defineix Déu d’una manera molt simple dient que és amor: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jo 4:208). I ara digueu-me: Sap algun dels meus lectors que és l’amor? És que l’amor admet cap tipus d’interpretació o d’explicació científica? Jo no ho crec, perquè l’amor -en això com Déu-, és només una experiència. Això sí, una molt bella experiència.