Sant Jordi

by

Amb l’Euribor que frega el 5 per cent (exactament el 4,933); amb la creu de l’Esperancita a sobre (¿quan farà cas de Manuel Fraga i es callarà una mica?); amb l’euro que trenca motlles cada dia que passa (en el mercat de divises de Frankfurt es canviava ahir a 1,601 dòlars, fet que dificulta les nostres exportacions); amb una taxa d’inflació que, a la zona euro, ha estat del 3,6 per cent el mes de març, amb l’Ibex-35 que ha caigut 135,50 punts; amb unes declaracions del governador del Banc de França, Christian Noyer, a les quals suggeria que el Banc Central Europeu (BCE) podria apujar els tipus per assegurar l’objectiu d’inflació en el 2 per cent, fet que, unit a la pujada del preu del cru, provoca l’alça la cotització de l’euro; amb un govern d’Espanya que als transvasaments no els diu transvasaments; amb uns polítics del PP que continuen pensant que el problema de l’aigua a Barcelona és una bona excusa per prosseguir la seva creuada anticatalana; amb uns polítics de Catalunya que accepten el pseudotransvassament de l’Ebre però que continuen afirmant que ells són contraris als transvassaments; amb uns consellers de la Generalitat de Catalunya que es manifesten reiteradament contra la política del govern de què formen part; amb la gran incògnita de què farà aquest vespre un Barça absolutament capitidisminuït davant el Manchester United; amb tot aquest bagatge que em queia al damunt i em provocava una gran dosi de pessimisme, he baixat al centre de Maó i he descobert que allí tot era una festa. El sol brillava al cel com si mai no s’hagués d’apagar, l’aire era delicadament sec i feia voleiar deliciosament les faldes de les joves, les parades eren plenes de llibres i de flors, i els ciutadans anaven d’ací i d’allà fullejant llibres i comprant roses, mentre celebraven joiosos aquesta festa civil de l’esperit que és Sant Jordi, un sant de llegenda, que probablement no va existir mai, però que ens referma en la nostra il·lusió de viure. Però això és el patró de la lectura, i per això mateix, any rere any, ens fa deixar de costat un més que raonable pessimisme i ens permet d’entrar en un món –el dels llibres- que, no necessàriament ens allunya de la realitat, ans sovint ens ajuda a comprendre-la, ni que sigui fent voleiar la imaginació.

Quan a l’hora de dinar he anat a casa, em sentia força més reconfortat. El passeig havia valgut la pena.

Advertisements

%d bloggers like this: