Amb l’elecció de Fernando Lugo a la presidència del Paraguay ens trobem que el mapa de l’Amèrica Llatina ha canviat molt respecte del que hi havia en el tombant de segle. Sembla que tots els estats s’hagin posat d’acord per donar l’esquena al liberalisme, tret de Colòmbia, que continua molt marcada per la guerra contra la guerrilla de les FARC.
Tanmateix no totes les versions de l’esquerra que hi observem tenen el mateix significat. En efecte, no és el mateix el socialisme de Bachelet a Xile que el de Lula al Brasil, ni és tampoc idèntica la política de la senyora Fernández de Kichtner a l’Argentina, que la d’Hugo Chavez a Veneçuela. En aquest sentit val a dir que, tot i que, al llarg de la història, els peronistes han burxat sempre del populisme, avui, el de Chávez és força més consistent.
Sembla, doncs, que hi hagi dues castes d’esquerra a Sud-amèrica: l’una més aviat socialdemòcrata i l’altra més bolivariana, aquesta amb un component anti nord-americà més fort. Però avui per avui, els especialistes sembla que vulguin destacar un altre component que ignora la divisió a què he fet referència: la qüestió indígena.
En efecte, com destacava fa uns dies Philippe Thureau-Dangin en un editorial del “Courrier International”, en el passat hi ha hagut aires d’esquerra a l’Amèrica llatina, i també guerrilles de diferent mena, però mai no hi ha hagut com avui un creixement tan gran dels sentiments identitaris. Aquest creixement es deu bàsicament a Hugo Chávez, sense el guiatge del qual seria difícil explicar l’èxit d’Evo Morales a Bolívia.
A l’Equador, han estat també aquests moviment indis, mobilitzats com mai, els qui van fer caure el règim anterior i van dur al poder Rafael Correa. I al Paraguay, ha estat la unió de molts diferents grups el que ha dut Fernando Lugo a la victòria damunt el Partido Colorado.
Per cert, l’any 1973, concretament el dia de sant Jaume, sota un sol que queia com un ganivet sobre els nostres caps, vaig estar en formació un parell d’hores perquè el dictador Alfredo Stroessner visitava l’Acadèmia de Toledo on jo complia el meu servei militar. Només em mancava això per execrar encara més aquell cràpula militar amic del general Franco.
Josep Maria Quintana 