Cap de setmana curt a Barcelona amb motiu de la celebració del 60è aniversari d’una amiga. És la primera de la colla que ha fet seixanta anys i ens ha citat, primer a les Llosses (Ripollès), i després a sant Jaume de Frontenyà (Berguedà).
Fa més de trenta-cinc anys que ens trobem amb aquests companys de curs de la meva dona i és bonic veure com es manté l’amistat a pesar dels anys. Alguns ja s’han jubilat, d’altres esperen retirar-se aviat, i també n’hi ha que no pensen fer-ho per ara. La majoria tenim fills, alguns ja tenim néts…
El dia va ser esplèndid de sol i de temperatura. El cel era espectacularment blau i els camps, tot i la sequera, estaven raonablement verds. Els arbres de fulla caduca ja havien florit i per les muntanyes es podien contemplar un diagrama arbori d’un verd tan tendre que semblava que il·luminés el verd més opac dels pins.
Mai no havia estat a sant Jaume de Frontanyà. Em sembla que és un dels municipis més petits de Catalunya, tot fet de pedra i amb una església romànica molt bella. En un primer moment érem gairebé sols, però a poc a poc, els excursionistes anaven arribant sense el brogit de cotxes perquè aquests es deixaven en un aparcament a l’entrada.
Penso que va ser aquest el poble que va elegir el president Maragall per celebrar l’aprovació de l’Estatut, aquest que diu que el parlament de Catalunya diu que és una nació. Precisament, a la bella plaça d’aquest poble tranquil del Bergadà, Maragall va dir que, amb aquest nou estatut, Catalunya era ja com un “estat”. Certament que tan rotunda afirmació s’ha d’entendre com una de les moltes frases sonores que l’argot popular coneix avui com a “maragallades”. En efecte, poc es pensava el president que el seu company de partit i president del govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero, ja havia decidit “fer-li barco”, com diem vulgarment a les Illes. Per aquells dies, Rodríguez Zapatero (a qui un dia no molt llunyà Alfonso Guerra havia denominat “bambi” –sembla que molt erròniament-) ja havia decidit fer fora Maragall del govern de Catalunya, per presentar Montilla. Això perquè governés Artur Mas. Avui, però, només en part s’ha complit la voluntat de Rodríguez Zapatero, perquè, si bé Maragall va acceptar de tocar el dos, Montilla s’avançà als propòsits madrilenys i va fer botifarra al president espanyol en la cara d’Artur Mas. Tal com sona.
I com a anècdota, diré que no deixa de ser ben curiós que els dos catalans de “soca-rel” (Maragall i Mas) estiguin fora del poder, mentre que l’ínclit membre dels “altres catalans” exerceixi la presidència de la Generalitat de Catalunya. Probablement, allò de “El burlador burlado” no és obra exclusiva de Tirso de Molina i del teatre espanyol.
Josep Maria Quintana 