Josep Maria Quintana

En els meus darrers comentaris sobre el divorci entre els polítics (i, per tant, els seus partits) i els ciutadans em referia bàsicament als qui actuen en el marc nacional espanyol. Però és curiós de constatar que també, en el cas dels polítics (i partits) catalans, aquest divorci entre política i societat també sembla donar-se.

Així ho constatava, si més no, el director de La Vanguardia, Josep Antich, en el seu article del passat diumenge, a partir d’una enquesta que havia dut a terme el mateix rotatiu. De la lectura d’aquesta es dedueix –diu Antich- que “la reforma del Estatut no está entre los problemas de los catalanes, y no será porque los medios de comunicación no hablemos de ello. Es posible, incluso, que de tanto comentarlo haya llegado a provocar hartazgo.” I afegeix: “Si dejamos fuera a Iniciativa, que es la formación parlamentaria más pequeña, los catalanes tienen una imagen peor que hace unos meses de sus políticos. Ello debería motivar una reflexión muy general sobre la utilidad de muchas de sus acciones. Demasiadas veces sucede que entre políticos y ciudadanos acaba generándose todo un abismo, ya que los segundos ven a los primeros más como unos administradores del poder que como personas cercanas a sus problemas.”

Com pot observar el lector, la sintonia entre aquest comentari i els que jo he vingut fent, reforça el missatge d’una tesi que comença a ser vertaderament preocupant.
(26.07.95).

Tot i que jo no dono per perdut el camí de la construcció europea, encara que el no francès i neerlandès hagin posat força pals a les rodes del carro que porta els materials necessaris per a la seva construcció, el cert és que en els vells països de l’Europa occidental, és a dir, en els més rics i en els qui ja fa anys que formen part de la Unió, observem dos corrents de pensament que frenen sens dubte el procés. Un d’aquests, teòricament molt respectable, és aquell que proclama la necessitat d’un model social europeu que sigui alternativa al vigent –diuen- model liberal i globalitzador. De fet, en nom d’aquesta idea, molts francesos socialistes (els qui van seguir Fabius) votaren no.

Res a dir, doncs, a aquest principi des d’un punt de vista intel·lectual. El problema és que els seus defensors no semblen capaços de definir-lo (perquè dir “volem un model social europeu” no és –si no va seguit d’un programa- més que un eslògan electoral) i, per tant, ens quedem sense saber com es pot, en la pràctica, construir aquest model social diferent de l’altre model liberal i antiglobalitzador en favor del qual clamen, per cert, molts els països provinents de l’Est europeu, com per exemple Polònia i Eslovàquia.

L’altre corrent que s’oposa a l’actual procés de construcció europea és encara més preocupant que el primer (i dic això conscient que el primer no en seria, de preocupant, si realment els seus mentors fossin capaços de desenvolupar un programa per vestir-lo). Aquest segon corrent, doncs, com molt bé apuntava ahir l’excomisari europeu, R. Dahrendorf, des de les pàgines de La Vanguardia, és el que, basat en la frustració de les percepcions anticapitalistes i antiglobalitzadores, condueix a una combinació letal dels somnis de l’Arcàdia (“França per als francesos”) amb la realitat de líders despiatats, encara que seductors, de dreta (Jean Marie Le Pen a França) i d’esquerra (Oskar Lafontaine i el seu nou partit a Alemanya).

¿Se’n sortirà Europa malgrat tot?

Parlava ahir de la realitat virtual on sembla que s’hagin instal·lat els polítics espanyols. Doncs bé. D’això en tenim un clar i sagnant exemple en el cas del funeral pels obrers morts a Guadalajara.

Mentre a Rodríguez Zapatero no se li ocorria altra cosa que recordar que feia molt de temps que a Espanya no vèiem dimitir un polític en assumpció de les seves responsabilitats (es referia a la consellera de mediambient de Castilla-La Mancha, Rosario Arévalo), Rajoy criticava Zapatero per no haver visitat Guadalajara després de l‘incendi, alhora que menyspreava les mesures aprovades ahir en el Consell de Ministres.

Però mentre l’un i l’altre es bastonejaven verbalment, a Guadalajara, en el funeral pels morts –al qual assistí el govern regional en ple (la consellera dimissionària inclosa, i “amb el front ben alt”, com diuen les cròniques)-, la policia barrava el pas als companys de les víctimes que, vestits amb el mono de treball i durant el seu torn de guàrdia, es desplaçaren fins l’església on monsenyor Sánchez celebrava la cerimònia fúnebre. “Heu arribat tard”, al·legà la policia com a tot argument.

És clar que, no per això, els polítics es lliuraren dels crits de protesta. Però l’argument emprat per la policia –aquest “Heu arribat tard”-, mereixeria ser esculpit a l’enfront del palau que, a Toledo, allotja el govern autonòmic. Perquè sou vosaltres –els polítics- els qui vàreu arribar tard a l’incendi. Sou vosaltres els qui, amb la vostra incapacitat de fer les coses, permetéreu que el foc es cobrés un bon grapat de vides humanes!

Un home va ser mort ahir divendres en el metro de Londres per la policia després que Al-Qaeda hagués reivindicat a internet els nous atemptats, cosa que va fer amb un comunicat signat per les “Brigades Abou Hafs al-Masri”, grup, per cert, que havia ja reivindicat els atemptats del 7 de juliol a Londres i els de l’11 de març de 2004 a Madrid.

Amb prou feines s’havia propagat la notícia de l’atac fallit de fa dos dies, el president nord-americà, Georges W. Bush, va sortir en defensa del seu amic Tony Blair, amb el qual demostra tenir una perfecta sintonia. I ho va fer amb un discurs que, tinguem menys o més simpatia per Bush, val la pena seguir. Entre altres coses, digué:

Nosaltres duem a terme una guerra mundial contra el terrorisme i plantem cara a un enemic que defensa una ideologia fonamentada en l’odi. Si voleu comprendre la seva ideologia, cal imaginar exactament tot el contrari del que defensem a Amèrica. Nosaltres creiem en la tolerància religiosa, nosaltres creiem en els drets d’igualtat de les dones. Nosaltres creiem en els drets de l’Home, en la dignitat humana i en els drets de les minories. Nosaltres pensem que els homes han de poder viure en una societat on tothom pugui manifestar-se lliurement.

I afegí Bush:

Aquesta gent defensa una visió obscura del món que no coneix ni la confrontació d’idees ni la llibertat religiosa (…) Ells tenen uns objectius clars: Volen fer caure els governs, volen que nosaltres ens batem en retirada per a poder així propagar llur ideologia de terror en el món.

Potser hi hauria coses a dir respecte de la pràctica aquesta de la qual, per a casa seva, ens parla Bush, però cal reconèixer que les seves paraules expressen una concepció de vida que val la pena defensar, una concepció de vida que –i en això Bush té tota la raó- els terroristes islàmics que actuen en sintonia amb Al-Qaeda volen destruir per sempre.

Dins l’avió, mentre tornava de l’estranger on he passat uns dies de vacances sense possibilitat de llegir diaris, encara que sí de llegir els llibres que vaig endur-me, he vist a La Vanguardia la carta d’una lectora que citava una enquesta de la Generalitat de Catalunya a la qual –segons ella comentava- es deia que el tema de l’Estatut interessava al 0,4 per cent de la població.

Si aquesta dada és certa en el cas de Catalunya que, si més no sobre el paper, és la comunitat on sembla que més interessa a la gent tota la qüestió autonòmica, ¿quin tant per cent de ciutadans es deu interessar per la reforma estatutària a les Illes Balears, per exemple, o a les altres Comunitats Autònomes que, amb un mimetisme absolut, han decidit modificar els seus estatuts vigents?

Deixant a un costat la importància de la matèria –i els estatuts d’autonomia són, no sols importants, sinó transcendents per la realitat política de les comunitats- el cert és que els polítics sembla que visquin en un món virtual, si més no en un món que res no té en comú –o molt poc- amb aquell que trepitgen els ciutadans, aquests ciutadans que, curiosament, no s’interessen per l’estatut però sí pel cost de la vida, per l’educació dels fills, pel sistema sanitari, etc. etc.

Sense voler caure en cap mena de demagògia fàcil, la veritat és que em preocupa aquesta desconnexió entre els interessos dels uns i dels altres que, dia rere dia, obre una fossa cada cop més gran entre governants i governats, tot provocant una manca d’entesa –podríem dir fins i tot de sintonia- que afecta directament –i no per bé- al sistema democràtic.

»-L’Almirall s’havia aixecat com si no fos el seu dia darrer. Es féu la toaleta i llavors començà a vestir-se de la manera acostumada. Només que, en posar-se els botons als punys de la camisa, semblà que dubtava un moment. Aleshores va dir al seu ajuda de cambra: “Pren-los i dóna’m els teus. Per a ser enterrat, aquests que tu portes em basten.” Llavors es posà la perruca i passà a la cabina exterior per a fer el desdejuni amb el Marshall, sota la custòdia del qual estava d’ençà que s’havia dictat la sentència. Anava vestit de paisà, amb una casaca grisa molt clara i els calçons i l’armilla tot blancs, com blanques eren també les mitges que portava. D’ençà que fou destituït, s’havia negat a vestir l’uniforme militar…

»-Direu l’uniforme amb el qual es va voler llençar al mar per suïcidar-se! -va interrompre’m, tallant, el ministre-. ¿O potser no ho sabíeu, tampoc? Doncs sí, amic Hume, per suïcidar-se! Força valent aquest Byng, força valent! Però seguiu el relat, seguiu el relat altra vegada.

»-No sé si us he dit que l’execució s’havia fixat a les dotze. Doncs bé, uns moments abans, els cent quaranta soldats de marina que formaven la tripulació del Monarch formaren amb armes sobre la popa del vaixell, al llarg del portaló i també en el centre i en un costat de l’alcàsser. Tot just davant seu, s’hi havia abocat un petit munt de serradures, sobre el qual van posar-hi un coixí. L’escamot aleshores va situar-se sobre els enreixats de coberta, al bell mig de l’alcàsser, formant tres fileres de soldats: els de davant, que havien d’efectuar la descàrrega, portaven la baioneta calada.

»-¿I tot això per mitja corona? ¿Per mitja corona pogué tothom contemplar aquest fastuós espectacle? -féu sarcàstic Newcastle. I afegí-: Perdoneu-me, tinent, altre cop, però podríem passar al saló. Asseguts a les butaques, allí vora el foc, estarem força més confortables.

»Tant el ministre com jo deixàrem aquell menjador sumptuós i passàrem al saló del costat. Les parets d’aquella gran sala es confonien, totes folrades de fusta, amb el terra fosc i envellit que cruixia suaument sota els nostres peus quan ens acostàvem a la llar on cremaven uns tions immensos. Sobre el graellat hi havia un caliu considerable. Després ens asseguérem en unes butaques folrades de pell. Un cop asseguts, el ministre m’acostà una caixa de rapè que hi havia parada sobre la taula.

»-Gràcies, senyor -vaig dir mentre acceptava de prendre’n una polseta.

»-Seguiu, però, sisplau, i conteu-me el final de la història.

»-A la fi tocaren les dotze i el Marshall féu saber a lord Byng que tot era dispost a coberta. Aquest, però, no semblà immutar-se i va lliurar-li un quadern on havia posat per escrit aquelles darreres setmanes les seves memòries de l’ànima. “Confio -va dir- que el donareu a la meva família. És l’únic que us vull suplicar a hores d’ara.”

»Newcastle corrugà les celles i va arrufar el nas sobtadament en sentir aquelles paraules. Aleshores va dir amb certa excitació:

»-¿I què se n’ha fet, del quadern?

»-El Marshall, senyor, va donar-lo a la seva família. És aquesta una tradició que, com sabeu, sempre s’ha respectat a l’Armada.

»-Naturalment, amic Hume, naturalment -va fer el ministre, com maldant controlar-se-. ¿I…?

»-D’immediat, el Marshall, el sacerdot que l’havia atès en aquelles hores darreres i dos parents de l’almirall, tal com les ordenances permeten, van acompanyar-lo fins al lloc mateix de l’execució. Un d’aquells dos familiars va oferir-se per a cobrir-li els ulls amb un mocador, però lord Byng va negar-s’hi, i fou ell mateix que va fer-se el nus al clatell sense ajuts de cap casta. Després va agenollar-se en silenci. Havien passat, només, uns instants quan aixecà la seva mà dreta i donà el senyal convingut. Sonà la descàrrega i l’almirall caigué com un sac. La seva mort fou immediata.

»-Commovedor, amic Hume, commovedor. Val a dir que n’heu fet, de la mort de lord Byng, un relat admirable. I ara, amic meu, ¿us vindria de gust una copa? Tinc un brandy excel·lent. Penso que gairebé insuperable.»

…

Acabat el relat, el major Hume, que l’havia escoltat en silenci, va demanar al seu fill què en pensava, d’això, un cop passats els anys.

-No ho sé, pare, no ho sé. Tanmateix us puc dir una cosa: Lord Newcastle s’havia referit durant la conversa a Voltaire, ¿ho recordeu?, dient que el filòsof havia intervingut en l’afer demanant clemència. Allò va intrigar-me fins al punt que vaig moure’m per tal de conèixer què havia fet realment el filòsof francès. No ho vaig saber aquells dies, però ara fa poc, aproximadament dues setmanes, he aconseguit un conte que Voltaire acaba de publicar. Càndid es diu. L’he llegit detingudament i penso que en aquest text hi trobem la resposta. En el conte, Voltaire descriu com un dia Càndid i Martí arribaren a Portsmouth i com una gran multitud cobria la riba i mirava amb atenció un home força gros que estava de genolls, els ulls embenats, damunt la coberta d’un dels vaixells de l’esquadra. I explica com quatre soldats, col·locats davant d’aquell home, li disparen cadascun tres bales al crani, amb la major calma del món; i com tota la concurrència se n’anà molt satisfeta. «¿Què és tot això? -va demanar aleshores Càndid a Martí-; ¿quin és aquest dimoni que per tot arreu exerceix el seu imperi?» I també va demanar-li qui era aquell home gros que acabaven de matar amb tota cerimònia. «És un almirall», li varen respondre.«¿I per què han mort aquest almirall?» «Perquè no ha fet matar prou gent -li digueren-; ha lliurat combat a un almirall francès i creuen que no se li ha acostat prou.» «Però l’almirall anglès devia ser tan lluny del francès com aquest ho era de l’altre», al·legà Càndid. «Això és incontestable -li varen replicar-; però en aquest país convé de matar un almirall de tant en tant per a encoratjar els altres.»

-Potser en això consisteix la política -digué el major.

-Potser sí -féu el cònsol-. Vés a saber…

»Jo vaig servir-me un bocí d’aquell cake i vaig començar el meu relat. Vaig parlar sense passió, fredament, com si el que havia contemplat a la coberta del Monarch aquell matí brúfol d’hivern hagués estat habitual i sense rellevància. Jo era un noi que prometia en política i no em convenia massa expressar els sentiments. Vull dir amb això que en vaig fer una versió descarnada i distant.

»-Hi hagué en primer lloc el Consell de Guerra que Byng afrontà amb fermesa. En realitat menyspreà el tribunal. Ho féu, però, amb prou cortesia…

»-¿Amb cortesia? -m’interrompé lord Newcastle.

»-Sí, crec que la paraula és l’adequada. Vull dir que ho féu sense trencar el protocol.

»-¿I això?

»-Ho dic perquè lord Byng no va dirigir-se sinó al tribunal un sol cop, quan aquest li va demanar si volia al·legar alguna cosa en la seva defensa. Ell, aleshores, tragué de la butxaca de la seva casaca d’Almirall un manuscrit -que denominà “testament”- el qual havia elaborat personalment aquelles dies i llegí amb una gran dignitat. Suposo que vós el coneixeu, senyor.

»-Naturalment que el conec, Hume! Un atac impietós contra el govern de Sa Majestat i, naturalment, contra mi. Escòria!, tinent, escòria! Però continueu amb els fets.

»Davant aquest actitud de lord Newcastle, jo vaig continuar el meu relat.

»-Al port -vaig dir- feia aquell dia un aire sec que glaçava. Una galerna del nord havia entenebrit el cel que es confonia amb el color gris-plomat de les aigües. No obstant, la badia de Portmouth estava curulla de bots i de canoes, tots plens de gent que es delia per contemplar l’espectacle que, a la coberta del Monarch, era a punt d’iniciar-se. En realitat, senyor, una quantitat immensa de gent aguantava amb estoica paciència el bruf de les aigües i l’embat d’un vent que tallava les cares i cremava les pells. I això que alguns d’aquells bots feren pagar mitja corona per pujar-hi de dins. Malgrat tot, eren plenes a vessar les cobertes de les naus que ens envoltaven.

»-¿Què us he dit, amic Hume?, carnassa! La gent vol carnassa! Però no us vull interrompre -afegí aleshores el ministre, mentre feia un glop d’aquell vi vellutat i contemplava distret el cristall de la copa.

»-Byng, però, va donar proves d’una gran serenitat en saber que el Rei no havia fet cas de les peticions de clemència.

»-Perdoneu, amic Hume, que altre cop us interrompi. ¿Per ventura no sabeu que Byng esperava amb passió el retorn dels Stuart al tron d’Anglaterra? ¿Com voleu que el rei George li concedís un indult?

»-Això no ho sabia, senyor. Jo, en realitat, desconeixia John Byng. Mai no havia servit sota el seu pavelló, a la Marina reial.

»-Bé, no hi fa res, perdoneu altre cop i seguiu el relat en el punt on estàveu.

»-En això estic d’acord: la gent vol carnassa. Per cert, senyor, aquest vi que heu servit em sembla excel·lent!

»-¿De veritat us agrada?

»-Oh, sí! Té un gust vellutat que m’encanta.

»-Doncs jo el trobo… el trobo potser massa espès. No sé. Té pel meu gust massa cos, però tanmateix es pot beure… ¿Em dèieu, Hume?

»-No, res d’especial. Us confirmava tan sols el que heu dit fa un moment: que la gent vol carnassa.

»-Sí, en efecte, i és ben curiós de veure el poc tram de camí que separa un heroi militar d’un traïdor a la Pàtria. Mireu, sinó, el vell Blakeney, que hem convertit en tot un heroi, quan ni tan sols va poder resistir unes setmanes i acabà rendint-se al francès. Per cert, ¿heu vist les medalles de bronze que s’han encunyat amb motiu d’aquesta tristíssima història?

»Newcastle va treure’n un exemplar de l’armilla fent en to irònic:

»-Mireu.

»Jo vaig agafar-la encuriosit per a poder-la contemplar millor. A l’anvers hi figurava el bust del vell Blakeney amb la bandera britànica i la següent inscripció: “Brave Blakeney Reward but to Byng give a cord”. I en el revers es podia veure el bust de John Byng rebent una bossa (la de Judes, s’entén), amb la llegenda següent: “Was the Island sold by Byng for French gold”.

»-Inaudit -vaig dir, tot afegint a l’instant-: Excel·lent, la vostra pensada.

»Lady Newcastle, que maldava que res no ens manqués, em va demanar:

»-Voleu que us faci servir una mica més de xai?

»-Gràcies, senyora. En tinc prou per ara.

»-¿Per ventura, amic Hume, no heu llegit a la Bíblia el passatge aquell que diu: “De vegades cal que un home mori pel poble…”? Doncs és interessant, i això que el Govern, ja que va fer-ho lord Pitt en persona, va demanar al rei George que tingués generosa clemència amb lord Byng. I també el Tribunal va dirigir-se al Rei tot demanant-li un indult.

»-Un indult que… tanmateix… no us convenia… Si no us interpreto malament.

»-És clar que no ens convenia! Molt altrament, a Anglaterra li calia fer sang. I això malgrat aquest boig de Voltaire féu un esforç sobrehumà per salvar el nostre Byng. Mai no entendré els escriptors, ni tampoc els filòsofs. ¿Per què, oh Déu meu!, els agrada tant de ficar-se en política? -El ministre va dirigir-se després a lady Newcastle-: Fes que ens retirin els plats i que ens serveixin els postres, sisplau. -I aleshores va mirar-me altre cop i em va dir-: Au, Hume, ja està bé de parlar de política! que vós no heu vingut per això. Apa! relateu-me tot l’espectacle. ¿Fou realment tan vistós com es conta?

»-Sí, Mr. Hume! -va fer lady Newcastle-. Conteu-nos-ho tot. Però serviu-vos abans un tall de pastís. És un cake fet a casa.

»-Mireu, Hume, el que Byng pogués pensar de mi no m’importa. A més, ¿sabeu vós de cap militar que s’hagi culpat, ell mateix, d’una derrota? ¿N’heu conegut vós mai cap?

»-Potser teniu raó, senyor, que no us vull contradir, però també és ben cert que l’esquadra del Duc de Richelieu, la que comandava el Marquès de la Gallissonnière, estava més ben equipada que la nostra. A més, Gibraltar era molt lluny. I no parlem d’Anglaterra, senyor, que…

»-No us ho vull negar! -m’interrompé altre cop el ministre-. Però un militar ha de deixar-hi la pell, si fa falta. I no és de rebut al·legar que no hi podia fer res, per a poder així abandonar impunement la batalla. I menys encara té dret a culpar el Govern de la derrota quan ell -i només ell- podia intentar d’evitar-la.

»El ministre Newcastle mirà aleshores la seva senyora que li servia un bocí força gran d’una espatlla de xai cuinada amb espècies. Lady Newcastle feia servir la carn que un cambrer havia portat a taula en un pot à l’oille de plata, i la feia servir amb uns coberts que estaven disposats ordenadament en un plat ad hoc. Ben al costat d’aquests, hi havia unes caixetes amb detalls manieristes que contenien les espècies, i també les oliveres que reposaven en una mena de cistellet d’argent amb dues ampolles de cristall tallat i coll llarg, una per a l’oli i l’altra per al vinagre, i dos altres recipients més, per al gingebre i la mostassa.

»-Au, estimat! No t’amoïnis massa -ella va dir-. La carn és al punt, tal com t’agrada.

»De fet, Newcastle no s’amoïnava. En realitat contemplava les coses amb un aire sorneguer i displicent.

»-Ningú no confiava en John Byng -va replicar-me amb cinisme-. És més, aquest, i això que era tory, no tenia tampoc la confiança del Rei. -Arronsà després les espatlles com dient “¿o potser no ho sabies, encara?” i provà la carn que, servida en el plat, mostrava un magnífic aspecte.

»-¿T’agrada? -féu lady Newcastle-. ¿I a vós, Mr. Hume? És xai d’Escòcia. Sí, ja veig que us abelleix el sopar, només de veure-us la cara.

»-Hume, vós sou un home brillant, un militar que farà una llarga carrera i que gaudiu de la meva total confiança. Però no heu de confondre els conceptes. La ciència política -i això teniu-ho present- no és, per dir-ho amb paraules ben clares, allò que s’ensenya a Greenwich. Allí se us fa militars, no hi ha dubte. Però la política és una altra ciència. Potser fins i tot és un art, un art, però, que cal exercir sense cap sentiment, sempre amb sang freda. -I girant-se vers lady Newcastle va dir-: ¿Em passes el gingebre, estimada? -Després va posar-ne una mica a la carn que menjava. Ho féu, però, gairebé sense parar-hi atenció. És evident que volia prosseguir la conversa-. El Duc de Richelieu ens va prendre la davantera i, en una ben plantejada operació estratègica, desembarcà a Menorca i obligà el vell Blakeney a retirar-se i a fer-se fort al castell. Naturalment que ens calia atacar, però el govern era conscient que no podia afrontar la batalla amb igualtat de condicions. Calia, per tant, actuar amb prudència i fer-nos forts en el mar, sabent, però, que afrontàvem una operació arriscada que, com heu dit vós molt bé, fàcilment es podia tornar en contra nostre. Tot era, per tant, força clar: si l’empresa a la fi reeixia, doncs glòria i lloor per a tots. Però… ¿i si fracassava? Aleshores, i encara que sembli molt dur, el Govern d’Anglaterra havia de treure’s la pols del damunt. I… o Blakeney o Byng, que a mi tant me feia. Un d’ells dos havia de ser-ne culpable. I finalment ha estat Byng. ¿Què hi podem fer? La gent vol carnassa…