Josep Maria Quintana

»Han passat ja prou anys -continuà dient John Hume-, i d’aleshores ençà han succeït moltes coses: Newcastle ha deixat el govern disconforme amb la Pau de París, Menorca torna a ser britànica… -Hume es passà la mà esquerra pels cabells i féu una glopada de brandy. Callà uns instants, com per a posar en ordre les seves idees, i deixà la copa sobre la taula. Després continuà-: Uns mesos després de l’afusellament de lord Byng damunt la coberta del Monarch, vaig rebre una carta del primer ministre amb la qual em convidava a sopar a casa seva. La invitació em sorprengué perquè no és habitual que un primer ministre convidi un jove tinent a la seva taula. La carta, però, era clara. Me l’havia portada a mans un lacai que va acudir al meu domicili de Londres un dia que jo estava de permís. Vaig llegir-la dos cops i, després, li vaig donar una esquela que vaig escriure allí mateix per dir que acceptava honorat la invitació. A la carta, lord Newcastle m’avançava ja el motiu d’aquella iniciativa: volia saber de primera mà què havia succeït en el Monarch el dia que afusellaren lord Byng. -Hume s’aturà, begué una mica més de brandy i novament prosseguí el relat que escoltaven els seus interlocutors atentament-. Com podeu comprendre, jo no sabia si m’havia de prendre com una bona o una mala notícia la invitació, però calia afrontar les circumstàncies i així ho vaig fer. El dia de la citació, vaig dirigir-me, doncs, a la residència de lord y de lady Newcastle. Vaig identificar-me a l’entrada i la guàrdia em deixà passar. Era l’hora prevista i allí m’esperava aquell mateix lacai que m’havia portat la carta a mans. Educadament va acompanyar-me cap dins i, només uns minuts després d’entrar, em vingué a trobar lord Newcastle. Jo vestia el meu uniforme de tinent i vaig quadrar-me com les ordenances prescriuen. Ell, però, em va dir que deixés de costat el protocol. I, un cop entràrem en el menjador, va demanar-me què opinava de tots aquells fets. Jo, que no sabia prou bé com m’havia de comportar davant aquell interrogatori, vaig optar -ho reconec- per mostrar-me llagoter: “Congratulations, senyor -li vaig dir-, penso que heu sabut convertir en un èxit allò que s’hauria pogut retornar contra vós.”

»Diguem que lady Newcastle, a qui va presentar-me tot seguit, no s’oposava a tenir convidats, i menys si aquests podien ajudar el seu marit a fer carrera política. Però no li abellia que escollissin un dels seus àpats per a tractar les qüestions de govern, perquè allò implicava deixar en segon terme el plaer de les menges, cosa que no suportava. I si ella, després, demanava al ministre: “¿Què, estimat, era bo el ragoût?”, i ell responia: “Oh, sí, ha estat deliciós”, i el que li havia servit era, posem, un ànec amb fruites (i això -val a dir-ho-, li ho havia fet més d’un cop), aleshores lady Newcastle s’enutjava d’allò més i provocava al ministre una mena de crisi per ventura més greu que algunes d’aquelles turmentes polítiques que sovint l’afectaven.

»-Asseieu-vos, tinent, i no li feu gaire cas -em digué aleshores lady Newcastle-, que el meu marit pensa només en la política, i això no està bé.

»Jo vaig respondre amb un somriure força discret mentre el ministre fitava lady Newcastle amb ulls displicents. “Bestieses”, pensava.

»-Bé, Hume, segons veig tenia pasta d’heroi el nostre home.
»-Sí, senyor -vaig contestar-. Cal reconèixer la seva dignitat en moments tan difícils.

»-Admiro, tinent, la vostra benvolença, però… ¿què pot tenir de valent un home que, davant l’enemic, ha demostrat amb escreix una tan gran covardia?

»-La seva versió d’aquells fets -em refereixo a la versió de John Byng, naturalment, i perdoneu, la meva franquesa, senyor- era una altra. Ell sempre va acusar l’Almirallat de la derrota. O el que és el mateix, us acusava a vós. I, amb vós, el Govern de la Corona.

Uns dies de viatge m’impediran d’estar al peu del canó per escriure el meu habitual comentari en el blog. Tanmateix he pensat que seria interessant de no perdre el contacte amb els meus lectors, aquests desconeguts lectors que diàriament, o amb assiduïtat, s’interessen pel que escric en aquesta web on, de fa ja uns mesos, publico les coses que penso sobre la realitat que ens envolta.

Com a novetat, doncs, he decidit que, al llarg dels propers sis dies, publicaré un relat en petits bocins, a la manera dels escriptors del XIX, especialment els francesos, com per exemple Alexandre Dumas (que sempre anava curt de diners) o fins el gran Balzac (que tot i el seu geni, sembla que també hi anava)..

El relat es titula Lord Byng, i vol ser una recreació dels fets que portaren a la mort l’almirall anglès un cop va perdre el combat naval que tingué lloc davant les costes de Menorca entre les armades anglesa i francesa, aquesta darrera comandada aleshores pel marquès de La Gallissonnière, batalla que propicià la conquesta francesa de Menorca l’any 1756 per les tropes comandades pel Duc de Richelieu.

El major i el cònsol acostaren les copes al capità John Hume, que va abocar-hi una mica d’aquell líquid vermellós que feia un aroma esplèndid. Els tres s’incorporaren, ajuntaren les copes i feren un glop.

-Capità -era aleshores el cònsol qui parlava- ¿em permeteu que us faci una pregunta respecte d’una cosa que em té encuriosit? Potser us resulti indiscreta. En aquest cas perdoneu-me i doneu-la per ja contestada, sense cap compromís.

-I ca!, senyor cònsol. Pregunteu, pregunteu.

-¿Vós servíeu en el Monarch l’any 1757, oi?

-Sí, amb el grau de tinent.

-I… vós hi éreu present, el dia aquell que afusellaren l’almirall, suposo…

-Sí, hi era present.

-Mireu, capità, mai no he pogut entendre com anaren les coses. És cert que els francesos obligaren Byng a retirar-se i que aquest, abans de perdre l’esquadra que comandava, va preferir deixar el combat i fugir en direcció a Gibraltar. Però… d’aquí a ser un traïdor a la pàtria… ¿Per què Newcastle fou tan sever? ¿Per què se’l jutjà tan durament i se’l passà per les armes? -John Hume va mirar-se el cònsol mentre guardava silenci, i aquest va témer, en efecte, d’haver estat imprudent.- Ja us he dit, capità, que no us heu de sentir obligat a respondre’m.

-No, no és això, és que potser val la pena que us conti el que sé, perquè no sols vaig ser testimoni dels fets…

He llegit molts comentaris sobre la darrera reunió del G-8 a Escòcia, que ha coincidit amb l’atac terrorista contra Londres.

Un dels qui més m’ha interessat és que ha fet Ivan Rioufol en el seu “bloc-notes” de Le Figaro el passat 8.07.05. “El mèrit del G-8, que acaba avui, és d’haver-se plantejat la vertadera qüestió respecte de l’Àfrica: ¿Cal encara de fer-li almoina?”, es demana.

És evident que les actituds “caritatives” occidentals respecte de l’Àfrica no han servit de res. Encara més, normalment han aprofitat als tirans que s’han enriquint i armat en detriment dels seus pobles, fins al punt que avui, a causa de la corrupció de la major part dels dirigents africans, l’Àfrica negra és molt més pobra que ahir i l’edat mitja de mort, en lloc de prolongar-se, s’ha escurçat.

Les actuals solidaritats financeres –els plans Marshall, anulacions de deutes i d’altres taxes obligatòries- resten indispensables –assegura Rioufol-, però “és per la liberalització de les economies que el continent africà i el conjunt del tercer mon podrà sortir d’una misèria que empeny a l’èxode i impedeix que la democràcia s’hi estableixi. Car subvencionant els seus agricultors, Europa i els Estats Units impedeixen als pagesos africans de comercialitzar els seus productes.”

En aquest sentit em sembla importantíssima la proposta que féu George W. Bush de suprimir les subvencions agrícoles americanes a condició que Europa faci el mateix, tot revisant la política agrícola comuna (el famosíssim PAC criticat també per Blair i que Chirac defensa amb totes les seves forces). Les paraules de Bush foren aquestes: “Si nosaltres aconseguim de liberalitzar totalment el comerç, i si els mercats occidentals s’obren als països africans (…), els beneficis que vindran de l’obertura dels marcats –dels nostres mercats a llurs productes i de llurs productes als nostres mercats- serien força superiors al muntant de l’ajuda que nosaltres els donem.”

El camí és aquest, sens dubte, encara que, per emprendre’l, hàgim de superar la por de rebre bastonades dels qui, a Europa i als Estats Units, hi perdran seriosament amb el canvi de política econòmica.

Llegiu i mediteu el següent paràgraf :

¿Acaso el lector corriente, ahora y siempre, se empapa de más sabiduría leyendo La República y el Banquete que la Ilíada y la Odisea? ¿Es que Hume i Wittgenstein nos hacen más sabios que Hamlet y El rey Lear? ¿O acaso, si busco la sabiduría, debería releer (muy a regañadientes) a Foucault hablando sobre el poder y el sadomasoquismo, en lugar de En busca del tiempo perdido de Proust? Las preguntas son absurdas: competir con Homero, Shakespeare y Proust es una batalla perdida a no ser que seas Esquilo, Cervantes y Joyce. Platón es único entre los filósofos porque, como dijo Ejerson, “se ha hecho con los derechos de autor del mundo”. No obstante, Homero es el mundo, y no admite que se queden con sus derechos de autor.

Harold Bloom, “¿Donde se encuentra la sabiduría?”
Editorial Taurus, Madrid 2005

Parlava fa uns dies de la desagradable sorpresa que, per a occident, ha estat l’elecció de Mahamoud Ahmadinejad com a president de l’Iran. I dic sorpresa, no sols perquè ningú no havia predit aquesta victòria de l’antic batlle de Teheran, sinó perquè el resultat de la primera volta de les eleccions havia donat 17 milions de vots reformadors davant 11 milions de vots fonamentalistes. ¿Què va fer, doncs, capgirar els resultats?

Una possible resposta podria ser la següent: Mentre que la qüestió de la legitimació de la República islàmica fou el leitmotive de la primera volta, la qüestió central de la segona vingué marcada per la personalitat dels candidats.

Hachemmi Rafsandjani, un dels homes més influents del règim des de va vint-i-sis anys, fou criticat no només pels seus detractors polítics, sinó també pels intel·lectuals i pels reformadors que veien amb mals ulls el seu retorn a la presidència. Però, aquest antic president fou també mal vist per tota la gent més pobra del país que sofrí molt directament la seva política econòmica entre 1989 i 1997.

D’alguna manera, Rafsandjani representava, doncs, la corrupció financera i política, mentre que el desconegut Ahmadinejad fou percebut com un home del poble, simple i distant del poder, el qual es recolzà en aquest anonimat per a dur a terme una campanya centrada en una confrontació entre les classes més pobres i les més acomodades.

Kurosh Baradari, que visqué en directe aquestes eleccions, ha escrit això: “Nosaltres hem viscut en aquesta elecció un fenomen nou que aquí denominem el tsunami de la pobresa. Aquest vot ha mobilitzat les classes més pobres, que han estat deixades de banda en tots els discursos sobre el desenvolupament. Aquestes classes han acabat la paciència a l’hora d’escoltar els consells dels alts dirigents que els prometien els resultats de les seves polítiques econòmiques. Però resta a saber si el canvi de la direcció conservadora per una direcció revolucionària [revolucionària islàmica, és clar!], segons l’expressió del futur president Ahmadinejad, aconseguirà canviar la vida de tots els qui l’han conduït al poder”. Això està per veure.

Ningú no està lliure avui de ser víctima del fanatisme islàmic que es tradueix en atacs, tan indiscriminats com terribles, contra ciutadans que no fan altra cosa que complir amb els seus deures quotidians. Nova York 2002, Madrid 2004 i ara Londres 2005 (en aquest cas un dia després que la capital del Regne Unit visqués una jornada plena de joia per haver estat designada ciutat olímpica per al 2012) han viscut jornades de dol després de la massacre.

Explosions en sèrie, ubicades en el pobladíssim metro londinenc, han causat una rastellera de persones mortes i ferides en un atemptat sense precedents a Londres. Pel que estem veient, les autoritats britàniques actuen amb una prudència absoluta. No donen dades fins que no s’han contrastat absolutament, i fins que els familiars de les víctimes no han estat degudament notificats. A més, com ja feren els nord-americans, la televisió no dóna imatges de morts que, no sols esdevenen un atac a la intimitat dels qui han tingut la desgràcia de morir en els atemptats, ans també a la sensibilitat col·lectiva. No és necessari fer safareig amb la sang dels homes per informar exhaustivament de la catàstrofe.

I encara que m’agradaria obviar el que vaig a dir tot seguit, el que em semba més destacable del que estem veient d’ençà que ahir els mitjans de comunicació ens donaren la trista notícia dels atemptats, és l’actitud dels polítics. Certament hi ha una diferència fonamental entre el que va passar a Londres dia 7 de juliol 2005 i el que va passar també a Madrid l’11 de març de 2004. Els polítics britànics, a diferència dels espanyols, no es tiren els morts pel cap, no juguen amb la sang innocent per intentar destrossar l’adversari. Tots, sense distinció de credo, ploren la desgràcia i manifesten el desig ferm de continuar dempeus, sense permetre que fanàtics d’una ideologia o d’una religió els marquin el pas, tot i l’enorme desgràcia. A Espanya no ha estat així. Desgraciadament. Els morts han estat objecte d’una cerimònia macabre que no pretenia sinó servir interessos espuris, encara que sovint uns i altres han dit que no pretenien altra cosa que cercar la veritat.

No sols Blair és un gran home. Tots els polítics del Regne Unit (com abans també els dels Estats Units d’Amèrica) han demostrat que ens donaven cent voltes a l’hora d’exercir la ciutadania. Perquè és en moments difícils com l’11 de setembre, com l’11 de març o com el 7 de juliol que els polítics d’un país han de donar la talla.

La decisió presa a Singapoure sobre quina ciutat celebrarà els jocs olímpics té moltes lectures: Que si hi ha hagut una conxorxa dels nord-admericans amb els anglesos per derrotar París, que si tomba, que si gira, etc. etc. Tanmateix, una cosa ha quedat diametralment clara, que Rodríguez Zapatero no és Tony Blair. Vaja, que el nostre president, si més no ara per ara, no arriba a l’altura de les sabates del primer ministre anglès.

Després dels debats al sí de la Unió Europea, tota Europa ha vist clarament que, a hores d’ara, Blair és l’únic líder solvent, l’únic que té una clara idea del que ha de ser Europa en el futur. Mentre Schröder i Chirac semblen avançar netament vers l’amortització, Blair ha demostrat que no tenia contrincants i que gaudeix d’una força i d’un prestigi únics en aquest moment.

I anem a Rodríguez Zapatero. ¿Què s’ha de dir d’aquest polític que va derrotar contra pronòstic Mariano Rajoy? Valors en deu tenir, evidentment, encara que sovint els dissimula molt bé. Després d’haver pres la gran decisió de retirar les forces armades espanyoles de l’Iraq (decisió coratjosa, però fàcil, perquè tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans, i això ell ho sabia), Zapatero no ha passat de mostrar un perfil absolutament gris. És, això sí, d’aquests homes que diuen que sí a tot i que, només gràcies a la dolentíssima oposició que fa el PP (el qual, potser farien bo d’escoltar les crítiques de Piqué, en lloc de fer-lo rectificar), pot mantenir un cert estatus de respectabilitat com a polític. “Maragall exige al Gobierno que deje de interferir en el Estatut o lo malogrará” –deia La Vanguardia del 6.07.05-. ¿S’hauria atrevit a dir això Maragall a Felipe González? Naturalment que no. I si guaitem a Europa, d’immediat veurem que Rodríguez Zapatero (amb el seu inefable Moratinos) no pesa un borrall. I no parlem ja a nivell mundial on ni tan sols ha aconseguit encara que Bush li digui alguna cosa que vagi més enllà d’un “hola, amigo, qué tal estás?” mentre es dirigia al seu lloc en una reunió de caps d’estat i de govern. I, com hem pogut veure, a Singapoure, amb prou feines ha pogut donar la mà a algú.

Rodríguez Zapatero parla, però, un castellà tan entonat, i ho fa amb tanta elegància, que sembla fins i tot que digui alguna cosa quan s’expressa en un discurs. Però no, només que gratis una mica, t’adones que el seu exordi està sovint ple de vacuïtat i de llocs comuns. És un simple flatus vocis.

Rodríguez Zapatero no és Blair, certament. Ni tampoc Madrid és Londres.

Davant la cimera del G-8 a Escòcia, Bjorn Lomborg, organitzador del Consensus de Copenhague, professor a la Copenhagen business School, editor de l’obra Global Crises, Global Solutions i autor de The Skeptical Environmentalist, publicava el passat dia 5 de juliol un interessantíssim article a les pàgines de Le Figaro en el qual es demanava quines haurien de ser les nostres principals prioritats internacionals.

Lomborg, que es fa portaveu d’un dream-time d’economistes, entre els quals hi ha tres premis Nobel, que han estudiat aquesta matèria durant el darrer any. La pregunta que es fan és aquesta: Si el món tingués per exemple 50 mil milions de dòlars per a fer el bé, ¿com hauria d’organitzar la despesa?

Segons el Consensus de Copenhague, la primera prioritat hauria de ser la prevenció de la SIDA, atès que un programa de prevenció complet costaria 27 mil milions de dòlars, però els beneficis potencials d’aquesta actuació serien immensos: S’evitarien més de 28 milions de nous casos d’aquí a l’any 2010.

Una altra actuació hauria d’anar encaminada vers l’aprovisionament dels oligoelements que manquen en el règim alimentari de més de la meitat de la població mundial, fet aquest que reduiria les malalties causades per les carències de ferro, de zinc, de iode i de vitamina A, tot això amb una relació cost/benefici molt elevada. I raona tot seguit: “Si nosaltres poguéssim només trobar la voluntat política per fer això, establir un comerç lliure seria aleshores realitzable a menys cost, amb beneficis que podrien elevar-se fins a 2,4 bilions de dòlars anuals. Combatre el paludisme seria una altra acció inajornable. Mosquiteres i medicaments eficaços podrien reduir a la meitat la incidència del paludisme amb un cost de 13 mil milions de dòlars.”

La sorpresa (si més no des del meu punt de vista) radica en l’opinió que Lomborg té de les accions derivades del compromís de Kyoto respecte del canvi climàtic. “Els nostres experts han situat les prioritats climàtiques en el punt més baix de l’escala de necessitats prioritàries. De fet, el grup d’experts ha qualificat aquestes temptatives –comprenent-hi el protocol de Kyoto- com de mals projectes, car aquests costen més cars que el benestar que produeixen.”

Això no vol dir –segons Lomborg- que nosaltres no hàgim de preocupar-nos del canvi climàtic. El reescalfament del planeta és real. Però el protocol de Kyoto no produeix sinó una ínfima diferència en l’augment de temperatura previst, ajornant al 2106 les previsions que normalment haurien de donar-se en el 2100. Doncs bé, aconseguir aquest ajornament de sis anys costa uns 150 mil milions de dòlars anuals, la qual cosa fa dir als savis del Copenhagen Consensus que aquest tipus d’inversions no valen la pena, o, si més no, no són tan prioritàries com les que han assenyalat en primer lloc.