La caiguda dels déus

by

Els qui ahir, diumenge, llegíreu El País, suposo que vau veure els dos articles que el diari publicava a la pàgina 2. “George W. Bush se derrumba en caída libre” era el titular del que signava José Manuel Calvo des de Washington. “Blair atraviesa su peor momento”, ho era del que, des de Londres, signava W.O.

Contundents els dos, vaig trobar a faltar un tercer article que podia haver-se intitulat així: “José María Aznar hace ya dos años que cayó”. Aleshores la informació sobre l’ocàs del trio de les Azores, sobre la caiguda dels déus, hauria estat completa.

Fixeu-vos que és ben curiós aquest fenomen que ha afectat per igual els tres líders que tingueren més protagonisme en la guerra de l’Iraq, perquè Bush havia aconseguit una reelecció amb un rècord de vots; Blair fou el primer laborista anglès que havia sortit guanyador a tres eleccions consecutives; i Aznar havia decidit retirar-se amb una aurèola de glòria després d’haver obtingut la majoria absoluta en el Parlament espanyol i amb el convenciment incòlume que el seu successor guanyaria novament les eleccions.

Ningú no dubta, doncs, que estem davant de tres persones importants, davant de tres homes que, en un moment donat, havien obtingut el màxim suport dels ciutadans dels seus països respectius. I tanmateix, tots tres acaben (o han ja acabat) els seus mandats amb una popularitat i una estima arran de terra. La guerra de l’Iraq, fonamentada sobre una gran mentida, els haurà devorat a tots. I això em sembla extraordinàriament positiu. No tant perquè haurà acabat amb la carrera de tres estadistes (jo mai no he amagat un alt grau d’admiració per Blair) sinó perquè demostra que la democràcia continua essent un bon sistema de govern: un sistema en el qual no necessàriament el poble està condemnat a combregar amb les rodes de molí amb les quals algun cop volen engalipar-lo els polítics. I aquest esperit de revolta (o si voleu de reacció) em sembla d’allò més saludable. Ens permet de seguir-hi confiant.

————

N.B. Als meus lectors que estan preocupats o interessats en sociologia de la llengua (això que en diem sociolingüística), els recomano que llegeixen dos articles del bloc de Pere Quintana que, tot i que conviden a una bona discussió i possiblement a alguna discrepància, penso que tenenforça interès. Són: “Comptant el nombre de parlants d’una llengua” i “Quan els forts esdevenen dèbils. O com el castellà no és gaire útil”.


%d bloggers like this: