Josep Maria Quintana

Fa uns dies vaig rebre un correu de Miquelàngel Limón que em deia:

Benvolgut Josep Maria:
Adjunt t’envii una carta de ta mare, escanejada del diari MENORCA. Dimarts que ve [avui per al lector] farà 40 anys que hi va sortir editada, el contingut de la qual és, avui per avui —encara ara!—, un model de civisme, de conviccions fermes —i anticipades!— sobre els problemes de la convivència de les llengües. La defensa de la nostra llengua que ta mare hi fa, és senzillament rotunda, educada i emocionant, i més quan ens adonam que ja han passat 40 anys d’una postura que en els nostres dies no podria ser més diàfana, correcta i valenta, perfectament còngrua amb l’actual estat de la qüestió, inclosa la reclamació del dret a l’ús de la llengua materna també fora de l’àmbit familiar i privat.

Salutacions

Miquelàngel Limón Pons

De seguida me n’he recordat. Aquell 1966 tenia aleshores 16 anys. La mare va traspassar l’estanc on jo vaig néixer a una jove que sempre havia treballat a casa i, per tal de fer-ho saber al públic, vam posar un cartell a la porta que, escrit en menorquí semidialectal, deia simplement això: “Feim sebre que l’estany l’hem canviat al carrer de Sant Antoni nº 24”. Això que ara sembla normal encara no ho era i, uns dies després, trobarem que el nostre cartell havia desaparegut i havia estat substituït per un altre que deia: “Hacemos saber que el estanco lo hemos cambiado a la calle San Antonio nº 24”. Això va motivar que la mare enviés una carta (que jo li vaig ajudar a escriure) al diari Menorca per a denunciar el fet i tota la càrrega d’intransigència i de covardia que significava. I res més. Però el més bonic va ser que, unes setmanes després, la mare va rebre una carta personal de Francesc de Borja Moll felicitant-la i encoratjant-la a defensar la llengua i a no deixar-se trepitjar en aquest punt (consell que jo vaig aprendre de cor i que he intentat aplicar tota la meva vida. Aquella carta del Sr. Moll va causar una gran alegria a la meva mare que, mai no m’ho va dir, però estic segur que va haver d’aguantar les burles o, si més no, el silenci acusador de molta de la gent del seu entorn.

Quan la mare va morir l’any 1997, entre els seus papers vaig trobar la carta del Sr. Moll i em va fer recordar aquell episodi de joventut que ara novament ha evocat l’amic Limón en el seu correu. I en homenatge a la fe que va tenir en mi la mare quan li vaig demanar que no s’acovardís i denunciés públicament la malifeta, avui –quaranta anys després- penso que era bonic escriure aquests mots tot recordant-la.

He fet un cap de setmana a Granada on he visitat (penso que és la tercera vegada que ho faig) l’Alhambra, una meravella que mereix un viatge des de qualsevol indret del món. Mentre contemplava aquell pati dels lleons, i qualsevol de les sales que l’envolten dins el palau dit d’El Generalife, pensava en la gran diferència que hi havia entre aquella arquitectura sofisticada i esvelta i la cristiana, representada per palaus i esglésies molt més pesants. També vaig reveure la Catedral i les tombes dels Reis Catòlics i de Juana la Loca i Felipe el Hermoso, dins la cripta sobre la qual hi ha els bells cenotafis de marbre. Però el que no coneixia era el món de Lorca, que vaig reviure mínimament tot visitant la seva casa natal a Fuente Vaqueros, bellíssima dins la senzillesa, i on es guarden alguns records personals de l’escriptor i de la família, una sala d’exposicions veïna, que fou inaugurada l’any 1998, amb motiu del centenari del naixement del poeta i dramaturg, i també contemplant la representació de “Doña Rosita la soltera” en el principal teatre de Granada. La representació fou molt senzilla, amb un decorat realment pobre que responia a una estètica penso que molt antiquada. Però em va agradar veure aquella obra, i encara més veure-la a Granada representada per actors del país, que no havien de fer cap esforç per a utilitzar la mateixa parla de Lorca.

Reconec que mai no he estat un gran apassionat de Lorca, possiblement perquè no l’he arribat a conèixer bé, però la visita a Granada i l’aproximació al seu món més íntim m’han ajudat d’alguna manera a trobar-me amb la figura d’aquest personatge cabdal del que, en el camp de la literarura espanyola, coneixem com “la generación del 27”.

El president del Perú, Alan García, ha dit això: “Jo penso que gent que ha comès violacions que van seguides de la mort de fillets no tenen dret a viure, i que la societat s’ha de defensar.” Val a dir que al Perú, l’article 140 de la Constitució limita l’aplicació de la pena capital als actes de traïció a la pàtria en temps de guerra i al terrorisme.

Vint-i-set anys després de l’execució d’un presoner al Perú, la iniciativa presidencial ha suscitat un gran debat en el si de la societat peruana i fortes crítiques per part de la Conferència episcopal, que té una gran influència en aquell país de majoria catòlica. Els bisbes, en una intervenció carregada de seny, des del meu punt de vista, han dit que “L’experiència d’altres països mostra que [la pena de mort] no resoldria el problema i ens empenyeria perillosament vers al retorn de ‘l’ull per ull, dent per dent’ que no eradicaria el mal”.

També s’ha pronunciat en contra la Federació internacional dels drets de l’home (FIDH), que ha apel·lat als diputats perquè refusin aquests projectes de llei “que obligarien al president a denunciar la Convenció americana dels drets de l’home, ratificada pel Perú l’any 1978”, coneguda amb el nom de “Pacto de San José”

El problema no és, però, si Perú es veuria o no obligada a denunciar el pacte, el problema real és que Perú infligiria clarament els drets de l’home, com tants altres estats que encara no han descobert que la llei del talió no és el camí més adequat per a atacar la delinqüència.

Comprenc que no és fàcil lluitar contra el terrorisme i, alhora, dialogar els qui el provoquen per veure si, d’una vegada per sempre, abandones les armes. I comprenc que ho ha de ser encara més quan el qui això fa, ho fa amb una resistència frontal i absoluta del principal partit de la oposició.

En aquests treballs l’error sempre és bo de cometre, entre altres coses perquè el qui du la iniciativa només pot respondre d’ell mateix, però mai no sap que farà l’adversari, i menys encara sap si la persona amb la que negocia representa tot l’adversari que, com sol succeir en aquests casos, és una mena de monstre de molts caps que no necessàriament s’intercomuniquen.

Dit això, i deixant clar que en aquest punt jo estic al costat del govern, he de reconèixer que el que ha transcendit respecte del canvi de posició de la fiscalia en el cas de De Juana Chaos és un error en el qual no s’havia d’haver caigut. Ja sé que s’ha desmentit després, i que fonts autoritzades han dit que no era ferma la sol·licitud de 96 anys de condemna, però de 96 a 6 anys hi ha un abisme, i comprenc que Rajoy s’hagi llençat de cop a la jugular del govern. I també algun socialista dissident, com la basca Rosa Díez, que ha qualificat el canvi d’escandalós.

De tota manera, el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.

Bé, la realitat és que en un cas com aquest hi ha hagut massa errors, i són aquesta errors els qui donen ales a l’oposició.

Amb motiu de la celebració del dia en contra de la pena de mort, que va tenir lloc el passat dimarts, 10 d’octubre, els diaris van publicar diferents articles i reportatges sobre la pena capital, aquesta que no admet revisió possible i que, al meu entendre, i suposo que de tots els abolicionistes del món, converteix en assassí el qui la practica.

Cada dia que passa són més els estats que s’apunten al club dels qui no accepten la pena de mort i la fan fora del seu sistema repressiu penal, però això no significa que, entre els homes, aquesta postura abolicionista creixi en la mateixa proporció.

De les dades que he llegit, les que més m’han impactat són les de França, aquest país que, com saben els meus lectors, m’obliga dia rere dia a enterrar els meus mites. Jo sabia que, quan François Mitterand la va abolir, tenia una majoria de la població en contra (sembla que un 62% de francesos eren partidaris de mantenir esmolada la guillotina). Dons bé, ara la cosa no és molt millor, encara que hem avançat. Segons un estudi demoscòpic fet per Sofres, el 42% dels francesos desitjaria que es restaurés la pena de mort, i això és encara més greu si tenim en compte que, fa només quatre anys, concretament el 2002, els partidaris de mantenir-la eren només el 40%.

Alguna cosa important té de fracàs el nostre sistema si l’opinió pública retrocedeix en qüestions com aquesta de la pena capital.

Anna Politkovskaïa era la consciència de Rússia. Però ha estat assassinada a sang freda. S’havia acostat massa a les misèries del poder i les havia denunciat sense por en un país on, qui vol subsistir, calla. La Rússia de Putin (com abans la de Stalin, com abans la de Lenin, com abans la del Tsar) és un país dominat per la por, per l’autocensura i pel cinisme. I precisament en aquest país segrestat pels qui detenten el poder, aquesta periodista havia sabut mantenir el seu coratge cívic. El que no s’atura davant la maquinària d’aquest poder depredador que no troba obstacles en el seu camí.

Anna Politkovskaïa, a partir de la segona guerra de Txetxènia, l’any 1999, havia decidit escriure la veritat sobre la terrible matança ordenada per l’Exèrcit rus en el Caucas, perquè ella estava persuadida que aquesta campanya cavaria la tomba de tota esperança democràtica a Rússia.

En un article tan dur com clar de Laure Mandeville publicat a Le Figaro, aquesta experta politòloga escriu: “A mesura que la violència política guanyava el cor del poder rus, ella ampliava el seu camp d’investigació i no dubtava a l’hora de denunciar l’opacitat espectacular del sistema polític orquestrat pel president Vladimir Putin. Mentre la major part dels mitjans de comunicació russos callaven, el seu diari, Novaïa Gazeta, havia esdevingut, gràcies a ella, un dels darrers suports de la llibertat d’expressió.”

Novament, doncs, el silenci recau sobre la immensa i desgraciada Rússia. Descansi en pau Anna Politkovskaïa.

Si ahir deia que no sempre hem de parlar de Catalunya, avui hi tornaré perquè no puc evitar-ho després d’escoltar les paraules del president Maragall, no sé si al descans o en acabar el partit de futbol entre la selecció catalana i la d’Euskadi.

Començaré per dir que no vaig poder reprimir-me el riure quan, davant la pregunta del periodista sobre quines eren les seves preferències, Ibarretxe va respondre que “a mi me gusta mucho la selección española, la de Italia… pero mi selección es la de Euskadi”.

Això de la d’Itàlia em va semblar genial per a desactivar haver de dir primer l’espanyola. Però bé, deixem-ho així perquè a mi, com que l’espanyola no m’agrada des de 1964, quan guanyàrem a Rússia i jo, amb catorze anys, em vaig sentir inequívocament vencedor, avui m’importa un borrall si a Ibarretxe li agrada l’espanyola, i també la italiana, encara que no tant com la feta per homes (aquí no val allò d’homes i dones) bascs.

Però anem a Maragall. El president va dir més o menys això: “La selecció de Catalunya és una obvietat un cop les Corts Espanyoles, tot aprovant l’Estatut, han afirmat que Catalunya era una nació”.

Es veu que Maragall no sap llegir o necessita graduar-se les ulleres, perquè en cap moment l’Estatut diu que Catalunya és una nació. L’Estatut diu simplement –i ho diu al Preàmbul (l’únic bocí de la llei que no té caràcter normatiu) que els catalans diuen que Catalunya és una nació, que és una cosa molt diferent de la que afirmava Maragall davant els micròfons. O és que no s’ha temut el president que els Guerra, Bono, i tutti quanti s’encarregaren de “pasar el rodillo” com molt bé va dir el president de la Comissió Constitucional?

“Más limpio que una patena” el deixaren, l’Estatut, les Corts espanyoles, en l’opinió de Rodríguez Zapatero. I ves a saber si el Tribunal Constitucional no el farà passar novament per la rentadora, tot al·legant que ni els esforços de Guerra el deixaren prou net.

Els electors nord-americans aniran a les urnes el proper dia 7 de novembre (no tot ha de ser parlar de Catalunya) per a elegir 33 senadors, tots els congressistes i 36 dels 50 governadors, això sense tenir en compte els molts representants de caràcter local. A la vista de la composició actual de les cambres, els demòcrates haurien de conquerir un mínim de sis senadors per tenir-hi majoria, i 15 membres de la Cambra de representants. Ambdues cambres avui tenen majoria republicana.

A la vista dels sondeigs, l’oposició demòcrata no havia estat tan a prop mai de fer-se amb el Congrés, atesa la quantitat d’escàndols i problemes que afecten el president Bush, que es troba en un franc declivi.

Això no obstant, cap sondeig s’arrisca a prometre la victòria als demòcrates, tot i que les distancies semblen mínimes. De fet, és la primera vegada des de 1944, que tant la Cambra de representants com el Senat semblen a l’abast dels demòcrates.

Els qui contemplem la política americana amb un cert distanciament i també des d’un profund desconeixement de la realitat dels Estats Units, pensem que la victòria dels demòcrates hauria de ser cantada, però no hem de fer-nos il·lusions perquè, si un lloc del món és per essència conservador, aquest és els Estats Units d’Amèrica.

De tota manera se’ns és permès d’especular, i si els demòcrates aconseguissin majoria a les dues cambres, el president Bush, més afeblit que mai, hauria de negociar amb l’oposició, cosa que s’ha estalviat fins ara.

Si més no, seria un consol.

Per poc que obrim els ulls cada dia, per poc que mirem la televisió o llegim els diaris, per poc que sortim al carrer i contemplem qui es passeja per la vorera o qui juga i conversa a les nostres places, arribarem aviat a la conclusió que un dels problemes crucials que haurà d’afrontar la societat del segle XXI és el de la integració de persones d’altres races, d’altres cultures i d’altres religions.

Per poc, doncs, que obrim als ulls sabrem que la nostra societat (en definitiva Occident) haurà d’afrontar problemes més mals de resoldre. I són mals de resoldre no només perquè afecten a l’economia de les persones (que l’afecten, ja que molt sovint la gent immigrant és la qui conforma importants bosses de pobresa o de marginació), sinó –i bàsicament- perquè fer de ple els sentiments, els costums, les tradicions i les maneres de ser de les persones que, en sentir-se (amb raó o no) ferides en la seva manera de ser, poden fàcilment provocar la catàstrofe.

Occident no podrà fer res per a evitar que milers i milers de persones procedents dels llocs més inversemblants s’hi acostin, entre altres coses perquè es necessita aquesta gent, i això comportarà una sèrie molt greu de problemes que, si bé poden controlar-se o mitigar-se quan es produeixen en petita escala, esdevenen grans en créixer desmesuradament.

El debat i l’enfrontament, doncs, es produirà. De fet ja s’està produint. I caldrà decidir què és allò que constitueix el nucli dur de la nostra civilització –en definitiva allò a què no podem renunciar-, i caldrà també trobar la manera perquè, en la defensa d’aquest nucli dur, no lesionem els drets i els sentiments “dels altres occidentals”. Ens caldran, doncs, polítics d’altura per a evitar el xoc i per a gestionar una societat en transformació que demanarà força més coses que carrers ben asfaltats o una bona i ràpida atenció en els hospitals, perquè els problemes no seran només d’aquest ordre, afectaran a d’altres aspectes que, ens agradi o no, i ho entenguem o no, actuen sobre allò tan subtil, tan secret, i alhora tan terriblement explosiu, que constitueix el nucli identitari de l’ésser humà.