La maragallada

by

Si ahir deia que no sempre hem de parlar de Catalunya, avui hi tornaré perquè no puc evitar-ho després d’escoltar les paraules del president Maragall, no sé si al descans o en acabar el partit de futbol entre la selecció catalana i la d’Euskadi.

Començaré per dir que no vaig poder reprimir-me el riure quan, davant la pregunta del periodista sobre quines eren les seves preferències, Ibarretxe va respondre que “a mi me gusta mucho la selección española, la de Italia… pero mi selección es la de Euskadi”.

Això de la d’Itàlia em va semblar genial per a desactivar haver de dir primer l’espanyola. Però bé, deixem-ho així perquè a mi, com que l’espanyola no m’agrada des de 1964, quan guanyàrem a Rússia i jo, amb catorze anys, em vaig sentir inequívocament vencedor, avui m’importa un borrall si a Ibarretxe li agrada l’espanyola, i també la italiana, encara que no tant com la feta per homes (aquí no val allò d’homes i dones) bascs.

Però anem a Maragall. El president va dir més o menys això: “La selecció de Catalunya és una obvietat un cop les Corts Espanyoles, tot aprovant l’Estatut, han afirmat que Catalunya era una nació”.

Es veu que Maragall no sap llegir o necessita graduar-se les ulleres, perquè en cap moment l’Estatut diu que Catalunya és una nació. L’Estatut diu simplement –i ho diu al Preàmbul (l’únic bocí de la llei que no té caràcter normatiu) que els catalans diuen que Catalunya és una nació, que és una cosa molt diferent de la que afirmava Maragall davant els micròfons. O és que no s’ha temut el president que els Guerra, Bono, i tutti quanti s’encarregaren de “pasar el rodillo” com molt bé va dir el president de la Comissió Constitucional?

“Más limpio que una patena” el deixaren, l’Estatut, les Corts espanyoles, en l’opinió de Rodríguez Zapatero. I ves a saber si el Tribunal Constitucional no el farà passar novament per la rentadora, tot al·legant que ni els esforços de Guerra el deixaren prou net.

Anuncis

%d bloggers like this: