Josep Maria Quintana

“Encara que a mi m’agrada el meu treball, la Constitució no em permet concórrer a un tercer mandat consecutiu”, va explicar Putin a un dels seus entrevistadors anònims. “Fins i tot havent perdut els poders i les possibilitats del poder presidencial i sense doblegar la llei bàsica segons els meus interessos personals, jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès. I usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”, va afirmar.

Aquestes paraules de Putin, un president que no es podrà presentar a les properes eleccions que tinguin lloc a Rússia són d’allò més inquietants. Què vol dir quan manifesta que “jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès”? Què vol donar a entendre quan, tot referint-se a la confiança que el poble rus, segons ell, li ha demostrat i assegura que “usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”?

Certament que Putin ha tornat a Rússia la confiança en ella mateixa i l’ha reintegrada en el lloc que sempre havia ocupat entre els grans. Però també és cert que, dia rere dia, observem en aquell gran país dèficits democràtics que fan por, fets greus –com l’assassinat de periodistes opositors- que resten impunes, màfies que aconsegueixen campar a l’ample i fer-se amb gran ressorts de poder econòmic, detencions irregulars d’opositors… Rússia és, certament, un gegant que mai no ha sabut (o pogut) esdevenir un país normal, on la gent, de manera lliure i plena exerceix la democràcia tal com l’entenem a la resta de països occidentals.

L’hermetisme del poder mai no s’ha obert plenament, ni tampoc ha permès –tot i les eleccions periòdiques- una democràcia clara i neta, una democràcia tal com nosaltres l’entenem. D’ací que jo, sense entendre exactament què vol dir amb aquestes paraules tan críptiques, tan enigmàtiques sento una mica de por, por a que Putin vulgui dir de manera obscura allò que jo crec que vol dir realment.

Cada cop que Tomeu Gili i jo ens trobem plegats per dinar, l’àpat es trasllada sempre a París i, més exactament, al Quartier Latin, en un cafè imaginari vora la basílica de Saint Germain de Près. Allí on Picasso es desplaçà cap al 1935. En aquella ocasió, Picasso es fixà primer en Les Deux Magots, després en el Flore. A partir d’aleshores, el qui tenia la sort d’habitar en aquest indret, tenia també la impressió de viure amb les finestres obertes al món. En realitat calia, només, que les obrís sobre aquests dos cafès del bulevard.

Tots aquests anys d’entreguerres s’admetia comunament que França era el centre del món literari i artístic i que París era, sens dubte, el centre d’aquest centre. Al Flore o a Les Deux Magots, un poeta o un pintor ja coneguts (com André Breton o Pablo Picasso) podien provocar una manifestació –ha escrit Lottman (de qui, per cert, també hem parlat)-; la seva aparició estava envoltada de certa solemnitat. Picasso arribava, passava per la cerveseria Lipp, cercava algun rostre familiar a Les Deux Magots, i es detenia més temps en el Flore, en una taula amiga en la qual s’havien instal·lat Paul Eluard, Christian Zervos o Braque. Fou a Les Deux Magots on Eluard presentà a Picasso Dora Mar, principal influència femenina en la seva vida durant aquests anys. I quan arribava l’hora de dinar o de sopar, Picasso creuava el bulevar per a seure a la cerveseria Lipp entre diputats, algun ministre, advocats cèlebres, membres de l’Acadèmia francesa, estrelles del teatre o del cinema i els seus companys en el camp de l’art i de la literatura.

Tomeu Gili té (moi pas) la sort d’haver viscut realment a París, en aquesta ciutat que nosaltres dos (potser som ja els darrers!) entenem encara en clau literària, i per on jo m’hi passejo cada cop que puc, encara que això succeeix molt (massa) de tard en tard.

Tomeu Gili feia poc que havia arribat de París, i aquest cop es trobava exultant. Havia caminat vora el Sena (“Toi, Seine, tu n’as rien. Deux quais, et voilà tout…”), havia entrat a les llibreries de referència, havia comprat un cop més Les mots de Jean Paul Sartre, i havia assistit a una sessió de la Comédie Française, on va veure un drama de Corneille. Encara que en veu baixa, em confessà que aquella llarga rastellera d’alexandrins parlant de “l’honneur” el van cansar una mica. Però “Hélas! –em digué de sobte el meu amic- ¿Com podia aixecar-me i partir si al meu costat s’asseia ni menys ni menys que la Fanny Ardant?” “Assez, assez!”, era l’únic que a mi em venia a la boca. I a partir d’aquella confidència, el dinar se’ns féu cada cop més llangorós i París es tornà exclusivament oníric. Per sort, hi restava una mica de champagne a les copes i, després de brindar per l’amour, el nostre après-midi s’allargassà delicadament mirant el mar i esdevingué una sonata de tardor. I mentre contemplàvem “les nuages chassés par la brise”, als dos ens va semblar que escoltàvem com Verlaine recitava delicadament “les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon cœur / d’une langueur / monotone.”

Quan en l’exercici de la meva professió qualifico els documents notarials que em presenten al Registre de la Propietat per a inscriure, em trobo sovint amb testaments que contenen clàusules ben estranyes, fruit sovint del caprici del testador. Avui, tret de testaments molt antics (o potser no tant) trobem ja rarament aquelles declaracions tan solemnes de pertànyer el testador a la religió catòlica i d’ordenar que els hereus l’enterrin d’acord amb els ritus de l’Església, i que es diguin misses en sufragi de la seva ànima, etc. etc., declaracions, dic, que són cada dia més escasses, i que tampoc no suggereixen els notaris, a diferència del que succeïa en temps antic.

Avui, però, tot llegint les clàusules testamentàries d’una disposició d’última voluntat per a comprovar si l’acceptació d’herència s’havia fet de manera correcta, m’he trobat amb una sorpresa que m’ha fet riure intensament. El testador ordenava solemnement que, després de mort, sobre la seva tomba se li posés una làpida que digués aquestes paraules: “I així i tot va viure la mar de bé”. No sabria qualificar el fet, però m’ha semblat d’allò més original.

Dissabte vespre vaig ser a l’acte d’obertura de curs de l’Ateneu de Maó, una institució que estimo i a la qual vaig dedicar molts anys de la meva vida, primer com a vocal de la junta de Guillem d’Olives i després com a president.

Tots sabem que l’acte d’obertura de curs és el més solemne de l’any i comporta sempre la dita “lliçó inaugural” que s’encarrega a alguna persona que hagi destacat en alguna branca del saber. I entre les moltes branques del saber hi ha la ciència política, d’ací que no ens hagi de semblar estrany que en determinades ocasions ocupi la càtedra (perquè es diu així, càtedra) algun polític. En recordo dos molt destacats durant el meu mandat a l’Ateneu: l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, i l’exdiputat, exministre i exambaixador d’Espanya, José María de Areilza.

Tampoc no és estrany que, amb motiu de l’obertura de curs, es convidi alguna autoritat de l’estat o de la comunitat autònoma per a presidir l’acte (perquè les locals, i en concret l’alcalde de Maó i el president del Consell sempre hi són presents). Sense anar més lluny, quan va venir Tarradellas recordo que va presidir l’acte el ministre de Cultura del govern d’Aldolfo Suárez, senyor Íñigo Cavero. I quan va fer la lliçó inaugural Areilza, crec que va presidir l’acte Gabriel Cañellas, aleshores president de la nostra Comunitat autònoma. En tots aquests casos, els polítics presidien, donaven la paraula als qui havien d’intervenir (normalment el president de l’Ateneu, les autoritats locals i, òbviament, al qui havia de fer la lliçó inaugural) i després tancava l’acte amb unes paraules dites ad hoc.

Més estrany és, en canvi, que, per a pronunciar la lliçó inaugural d’un curs acadèmic, es convidi un polític en actiu, i encara ho és més que es triï el líder d’una formació política, estigui aquest en el poder o lideri l’oposició. Entre altres coses perquè l’ateneu és una institució apolítica i aconfessional. I si bé té sempre la tribuna oberta a tothom que tingui alguna cosa a dir en qualsevol dels camps de la vida intel·lectual (i també en el polític), és evident que, en un acte tan significat com el de l’obertura de curs, en un acte tan significatiu com el de la “lliçó inaugural”, s’ha de ser extremadament caut a l’hora d’elegir la persona que es convida.

Dic tot això perquè no deixava de ser compromès convidar al líder d’un partit –el que governa les Illes Balears- no per a presidir l’acte (que això seria del tot natural), sinó per a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic (acte on només hi ha discursos però mai diàleg entre el ponent i el públic que assisteix a la conferència). Diguem, però, que tampoc no era impossible que la cosa sortís bé, perquè el ponent –en el nostre cas Jaume Matas- no era només el líder d’un partit, sinó també el president de la nostra Comunitat autònoma, i era d’esperar que sabés mantenir incòlume la dignitat del càrrec en un acte com el que havíem de viure el passat dissabte.

He de dir que la conferència començà fent gala d’aquest caràcter institucional que els ateneistes esperàvem: el president s’elevà a l’Olimp i, en un llenguatge extremadament atractiu i culte, ens introduí en el món clàssic per a parlar després de la seva concepció de l’Estat. Si Jaume Matas hagués sabut mantenir el to i el nivell de la primera part de la conferència potser ens hauríem trobat davant una lliçó autènticament magistral, més pròpia d’un pensador polític que d’un polític en actiu. Però molt aviat vam veure que el pensador, el teòric de l’Estat de dret, l’Habermas que cità molt pròpiament, o el Max Weber a qui també va al·ludir en justificar el monopoli de l’Estat en l’ús de la força, ràpidament es diluïen, i el president de la Comunitat autònoma –el mandatari que ens representava a tots- oblidava quina era la tribuna que ocupava i què esperàvem d’ell els ateneistes (no així els militants del seu partit que, tan esquius ordinàriament del que és el món intel·lectual, omplien, però, la sala d’actes el passat dissabte). Jaume Matas, oblidant, dic, la condició de president, es posà ben aviat el mono de feina i es transformà en el que ell és realment: un líder de partit, o encara més exactament: un líder de partit que es troba ja en plena campanya electoral i que, per això mateix, no pot deixar perdre cap ocasió de fer política de partit, de tal manera que allò que havia començat d’una manera brillant i adequada, es transformà finalment en un autèntic míting electoral que va deixar satisfeta la nombrosa colònia de “peperos” però que ens deixà als ateneistes amb un pam de nas.

Flanquejat per la presidenta del Consell i per l’alcalde de Maó (ambdós convidats de pedra en un acte on, per cortesia, tots –també ells- estaven condemnats a aplaudir), Jaume Matas va perdre els papers. Hauria pogut restar a l’Olimp (encara més: havia d’haver restat a l’Olimp!) però va preferir de baixar a la plaça pública, tot oblidant on era i quina era la naturalesa de l’acte on se l’havia convidat a intervenir.

Hi ha acord a la premsa que el debat entre els tres candidats socialistes francesos a assolir la candidatura a la presidència de França pel Partit socialista ha tingut quatre resultats visibles: Ha deixat fora de joc Laurent Fabius, ha ressaltat la figura de Strauss-Kahn, ha consolidat la posició de Ségolène Royal i, per damunt de tot, ha fet créixer les possibilitat dels socialistes.

L’aposta del PSF era valenta perquè hi havia el perill que els tres candidats es fessin sang. Però no, no se n’han fet (també és cert que l’estructura del debat per televisió estava molt controlada). Ben al contrari, entre tots han contribuït a consolidar la candidatura socialista.

També hi ha acord (si més no a la premsa que he llegit) que Ségolèn Royal ha resistit més del que tothom es pensava. És clar que Strauss-Kahn és un candidat més sòlid si tenim en compte els coneixements d’economia, però la Ségo no és la “nena bleda” que alguns malintencionats pressuposaven. “PS, le pari reussi” (“Partit Socialista, l’aposta ha sortit bé”) deia un editorial de Le Monde del passat dia 18. I això és cert.

Tenia, doncs, raó François Hollande quan, en anunciar el debat, deia: ” On n’est pas dans la confrontation, on est dans le débat démocratique” (“No es tracta de confrontació, es tracta de debat democràtic”). I quan allò que es cerca és realment el debat democràtic, els resultats sempre són bons. Quina diferència amb aquella aposta del PSOE per les primàries! En aquella ocasió no es cercava el vertader debat democràtic sinó que es tractava d’una paròdia de debat que, en no sortir tal com preveia (i volia) la direcció del partit, comportà una crisi que va costar Déu i ajut poder-la superar. L’aposta dels socialistes francesos pel debat intern és una altra cosa.

M’he despertat a Barcelona i, en obrir La Vanguardia, em trobo amb una notícia d’aquelles que et fan sortir al carrer amb cara de joia. No és que l’oasi català s’hagi restaurat després d’uns dies de pèrdua absoluta dels papers (que si DVD, que si “follat’t la dreta” etc. etc.), no, res d’això. La notícia no ens afecta directament, però sí que ajudarà a aconseguir la pau. Em refereixo a l’acord entre Hamas i Al-Fatah d’acabar amb els enfrontaments violents entre militants d’ambdós grups palestins i que recentment han fet elevar el temor d’una guerra civil a Palestina.

Així, almenys, ho va anunciar un membre de Hamas que va participar en la reunió, que va concloure amb l’acord. En la cita, segons diu La Vanguardia, també es va acordar l’establiment d’una oficina de coordinació entre els dos grups, a fi d’impedir que es repeteixin els violents incidents ocorreguts a Cisjordània i Gaza fa tres setmanes i que es van cobrar les vides de més d’una dotzena de palestins, entre seguidors de Hamas i de l’opositor AL-Fatah. Un portaveu d’Al-Fatah va afirmar que les dues parts estaven d’acord que el diàleg ha de ser l’única via per a resoldre les disputes entre les faccions.

El president Rodríguez Zapatero i el seu equip intenten donar una nova imatge del que ells creuen que ha de ser el socialisme a l’Espanya del segle XXI. Això es veu en les lleis que duen al parlament, amb el tarannà que impregnen a la seva acció política, en un distanciament gairebé absolut del que representa el PP com a partit, etc. Unes coses les fan més bé i en unes altres no tant, però com a mínim el PSOE representa una opció força diferenciada del PP, i prou que malden per demostrar-ho els conservadors!

Dos personatges que es deien molt poc amb la nova imatge del PSOE eren Paco Vázquez i Pepe Bono; dos líders, però, que a les seves respectives parròquies (accepteu-me la broma) es mostraven invictes. Fins i tot aquest darrer havia disputat la secretaria general del partit a Rodríguez Zapatero després de la crisi d’Almunia, l’inventor de les primàries que guanyà Borrell. En aquella ocasió, i en una reacció de darrera hora, el partit recolzà el jove candidat Rodríguez Zapatero que vencé Bono per molts pocs vots i, contra pronòstic, aquest jove diputat lleonès dugué el partit al govern a la primera oportunitat que va tenir de fer-ho.

Estant així les coses, era cosa cantada que els vells elefants del socialisme de l’època passada havien de passar a la reserva, i això s’està complint gairebé sense excepcions: Narcís Serra presideix Caixa de Catalunya, a Paco Vázquez l’han enviat al Vaticà perquè resi les hores amb el Papa; Rodríguez Ibarra ha anunciat la seva retirada; i Pasqual Maragall és a punt de desaparèixer de l’univers polític. Només Guerra resta agotzonat rere el seu escó del Congrés i Manolo Chavez continua presidint, no sols el partit, sinó també Andalusia.

Pepe Bono semblava que es resistia a desaparèixer i va incorporar-se al primer govern de Rodríguez Zapatero com a ministre de Defensa. Quina troballa! Escoltar-lo parlar de la bandera, de l’honor i d’Espanya era com per a llogar cadires. Amb la seva veu engolada, el seus cabells inexorablement foscos i les seves galtes sempre lluentes, escoltar les seves arengues ens feia retrocedir en el túnel del temps, fins al punt que era difícil distingir, tot escoltant-lo, la seva procedència ideològica. De fet, qualsevol despistat hauria pogut ubicar-lo en l’ala més rància i missaire del PP.

Un dia, però, Bono va dimitir i va retirar-se de la política activa. Alguns férem un alè, com també el farem quan es jubili aquest altre personatge que es diu Enrique Mújica a qui, tot i essent socialista de sempre, fou propugnat per Aznar a la seu del Defensor del Poble. Quin ull, per cert, el de l’Aznar! La seva aposta aquest cop féu bingo.

Però parlàvem de Bono. Dèiem que s’havia retirat però resulta que, deu fer un parell de setmanes, incomprensiblement per mi, Rodríguez Zapatero va oferir-li la candidatura socialista a l’Ajuntament de Madrid, i després d’un compàs d’espera on la discreció dels uns i de l’altre brillà per l’absència, Bono va fer al president del govern i secretari general del PSOE la més sonora botifarra que recordo. Primer que si “a nadie le amarga un dulce”, que si patim, que si patam, però al final, i com era previsible, Pepe Bono va engaltar a Rodríguez Zapatero una bufetada al costat de la qual la de “Gilda” era de tercera divisió.

A mi, però, no em preocupa Bono, el que no em sembla, en canvi, de rebut és que la direcció del PSOE i, més concretament Rodríguez Zapatero, volgués ressuscitar aquest cadàver per a lluitar amb Gallardón pel govern de Madrid. Pregunto: Creu algú que Bono podia d’alguna manera encarnar l’esperit que Rodríguez Zapatero vol impregnar a l’actual política socialista? Evidentment que no. Cercar Bono era claudicar, voler aconseguir l’èxit a qualsevol preu.

Rodríguez Zapatero sap que Madrid és una ciutat on els conservadors són legió, i sap també que Gallardón es troba en el punt de mira de la rància Esperanza Aguirre. “Posem, doncs, al front de la llista el més ranci dels nostres i així tal vegada guanyarem.” Aquest, i cap altre, sembla que hagi estat el pensament de la direcció socialista i això a mi em sembla, no només un error, sinó també una claudicació inacceptable.

Rússia és un estat molt gran, i amb una població de més de 140 milions d’habitants, els números es relativitzen, però no deixa de ser significatiu que una nova mort “significativa” es produís el passat dilluns. En aquest cas es tracta del director de negocis de l’agència de notícies estatal Itar-Tass, Anatoli Voronin, que va ser trobat ahir mort a ganivetades en el seu apartament en el centre de la capital russa. Aquest homicidi es produïa deu dies després que un assassí a sou acabés amb la vida de la periodista Anna Politkovskaïa, un símbol de la llibertat de premsa i d’oposició a la política del president Putin a Txetxènia.

No conec les reaccions del president en aquest cas, però quan la mort de la periodista, després de condemnar-la i de dir que els assassins havien de ser condemnats (si és que els troben, es clar) va minusvalorar l’acció d’Anna Politkovskaïa. “Amb prou feines el seu diari era conegut”, va dir.

Aquesta mort se suma, però, a la cadena d’assassinats per encàrrec de l’últim mes. El 13 de setembre uns pistolers van matar al vice-president del Banc Central de Rússia, Andrei Kozlov, l’acció que més alt ha copejat l’estructura de poder de Rússia. Després van ser assassinats Enver Ziganshin, un enginyer que treballava per a una empresa subsidiària de la petroliera TNK-BP, i el banquer Alexander Plojin.

Alguna cosa fa mala olor a les cavernes del Kremlin.