Archive for Mai de 2008

Per què es creuen immunes? Per què no actuen?

10 Mai 2008

Em diu una lectora que la frase que penso que haurien d’haver dit els inculpats del cas Andratx no és, com jo apunto “Sí senyor, jo vaig fer la casa sabent que era il·legal. El que no em pensava és que vostès se n’adonarien!”. Encara pitjor, diu ella, aquests personatges no és que pensessin que els jutges no se n’adonarien, el que ells pensaven és que ningú –ni tampoc els jutges- els farien res perquè es consideraven immunes. Tanta era la seva prepotència, tanta la seva seguretat a l’empara del poder, que ells estaven convençuts que es trobaven més enllà del bé i del mal i que, per tant, podien fer qualsevol cosa.

Què ha de succeir perquè tanta gent, en assumir un grau de poder (i per via democràtica!) pugui creure’s que està per damunt del bé i del mal? Què té el poder que tantes coses malmet?

Jo puc entendre que la fama, unida als doblers i a la joventut (és el cas dels futbolistes d’elit) tingui conseqüències fatals. De fet, els doblers (per ells sols) sovint tenen també males conseqüències si el qui els obté no sap mantenir el cap fred. Ara bé, quan és a l’empara del poder democràtic que un polític abusa de la confiança que ha rebut i la utilitza en benefici propi, extorsionant, manipulant els comptes, enganyant, apropiant-se de diners públics, o simplement actuant fora de la llei i atorgant-se llicències i privilegis que la llei no permet, aleshores estem davant una gran perversió que resulta difícil d’entendre i contra la qual s’ha d’actuar imperativament.

Ara bé, dit això no podem deixar de preguntar-nos sobre els controls. ¿Com és possible que desapareguin diners d’una administració pública (el cas de Bitel) sense que ho adverteixi la intervenció de comptes d’aquesta administració?

D’altra banda, sovint podem escoltar coses que també són difícils d’entendre com aquesta darrera del batlle de Coslada (on s’ha detingut 31 policies per extorsionadors) el qual acusa els ciutadans “de no haver denunciat” aquests policies corruptes. I la inspecció pròpia? És que sempre necessiten l’impuls d’una denúncia d’un particular per obrir un expedient i començar les investigacions?

Anuncis

Jo no ho sabia!

8 Mai 2008

Les declaracions que aquests dies fan els processats per l’escàndol urbanístic d’Andratx (i només estem contemplant la primera peça d’un sumari que serà força llarg i entretingut) és d’allò més decebedor.

Em demano: Quan ens trobarem amb un polític processat per presumptes delictes urbanístics que serà capaç de respondre a les preguntes del jutge alguna cosa com “Sí senyor, jo vaig fer la casa sabent que era il·legal. El que no em pensava és que vostès se n’adonarien!”

Escoltar les declaracions de l’exbatlle Hidalgo, o de l’exdirector general Massot, i dels altres que els acompanyen en aquesta cerimònia de la vergonya dient que ells no sabien que la casa era una casa i no un magatzem agrícola, o que desconeixien les normes urbanístiques de l’ajuntament un dels quals governava i l’altre assessorava jurídicament, resulta tan penós com quan la dona troba el marit dins el jaç amb l’amant i aquest s’aixeca i diu: “No, filleta, no és el que sembla!”

Quines penques, les d’aquests galifardeus! És que ens prenen per estúpids? És que creuen que el jutge ho és?

El que resulta, però, ben curiós del drama en vers que ens ofereixen aquests excàrrecs del PP de Balears, als quals hem d’afegir l’exdirector de Bitel, també processat per malversació de fons públics, i d’altres que, de manera voluntària han retornat quantitats de diners a la comunitat autònoma que, pel que sembla, s’havien esllavissat ningú no sap com –però irregularment!- dins les seves butxaques, el que resulta ben curiós, dic, és que tots aquests casos no hagin esquitxat encara al qui va ser el gran mestre de cerimònies del govern Matas. Aquest alt personatge, que no hi ha dubte que és tan innocent com un nadó, segueix a la política com si res. Penso que, ni que sigui per vergonya torera, que fa temps que se n’hauria d’haver anat a casa.

I per cert, em sap dir algú ben documentat que fa Jaume Matas a Washington?

Acebes

7 Mai 2008

Per què és notícia un fet que s’havia de produir de manera inexorable? Simplement perquè ha estat Acebes, i no Rajoy, el qui n’ha decidit el “timing”.

La revolta des del poder que Rajoy intenta dur a terme té (i probablement tindrà en el futur) aspectes dramàtics. És clar que utilitzo l’adjectiu dramàtic en un sentit figurat, perquè, en un país com el nostre, amb aquestes coses (que d’altra banda interessen només a un petit segment de la població) mai no arriba la sang al riu. Només aconsegueixen de fer vessar molta tinta sobre els diaris.

Rajoy està fent la revolució des de dalt (i doneu també al mot revolució un sentit figurat) perquè és de l’única manera que pot fer-la. El seu drama, però, és que la fa “tarde y mal”, com es diu molt gràficament en llengua castellana. La fa tard perquè només hauria tingut credibilitat si l’hagués iniciada fa quatre anys. I la fa malament perquè així ens ho acaba de constatar Acebes que, amb la seva espantada, ha volgut deixar clar per a qui ho vulgui entendre que ell (i amb ell els molts que pensen com ell dins el partit) no accepta la política actual del seu cap de files.

El problema de Rajoy és que no va fer a hora la revolució perquè no va tenir força per fer-la. I això perquè les revolucions des de dalt les poden fer només els qui guanyen les eleccions (per exemple Zapatero), però difícilment els qui les perden. I aquest va ser el cas de Rajoy el 2004, i també el 2008. Només una cosa li ajuda: que, havent perdut les eleccions, Rajoy ha tret, però, un bon resultat (superior al de 2004 i el més important que ha tret mai el PP). I és precisament això el que li ha donat ales per emprendre la reforma.

Si la durà o no a terme només el temps ens ho dirà. No hi ha dubte, però, que són molts els seus que voldrien que fracassés, i que intentaran que fracassi. Una altra cosa és que aquests se’n surtin. I dic això perquè, vista l’actuació dels adversaris interns de Rajoy, aquests –tot i els esforços d’El Mundo i de la Cope- no sembla que hagin calibrat prou bé les seves forces, ni tampoc el seu programa d’actuació.

La neboda del cardenal

6 Mai 2008

En obrir la versió digital de La Vanguardia em trobo amb la foto de la cara d’una jove i amb una llegenda que diu: “La sobrina del cardenal Rouco posa desnuda y carga contra su tío”. I tot seguit un bocí del text de l’entrevista que publica Interviu: “A través de mi tío he descubierto la hipocresía de la Iglesia”.

Després, si prems damunt la notícia, apareixen dues fotografies de la jove amb els pits a l’aire, amb bragues i calces (allò que els catalans en dirien respectivament calces i mitges) de color vermell, i també amb el corresponent lligacama del mateix color.

Jo no tinc cap mena de simpatia al cardenal, de qui em sento allunyat espiritualment i ideològicament. I tanmateix he trobat d’una gran baixesa moral l’acció de la jove que, molt probablement, ha sortit fotografiada a la coneguda revista per les seves explosives declaracions i no per la seva bellesa. És clar que si això darrer és cert (que jo no sóc un Risto Mejide que pugui jutjar-ho), també deixaria amb el cul a l’aire el criteri ètic de la revista.

Actituds frívoles com la de la jove Magdalena Rouco potser faran riure a molts, però no poden de cap manera fer modificar el criteri que tinguem del Cardenal i de l’Església. Ni poden fer trontollar la fe dels creients, ni tampoc poden atiar l’anticlericalisme, si més no aquell que es fonamenta en criteris de racionalitat.

Sant Jaume de Frontenyà

5 Mai 2008

Cap de setmana curt a Barcelona amb motiu de la celebració del 60è aniversari d’una amiga. És la primera de la colla que ha fet seixanta anys i ens ha citat, primer a les Llosses (Ripollès), i després a sant Jaume de Frontenyà (Berguedà).

Fa més de trenta-cinc anys que ens trobem amb aquests companys de curs de la meva dona i és bonic veure com es manté l’amistat a pesar dels anys. Alguns ja s’han jubilat, d’altres esperen retirar-se aviat, i també n’hi ha que no pensen fer-ho per ara. La majoria tenim fills, alguns ja tenim néts…

El dia va ser esplèndid de sol i de temperatura. El cel era espectacularment blau i els camps, tot i la sequera, estaven raonablement verds. Els arbres de fulla caduca ja havien florit i per les muntanyes es podien contemplar un diagrama arbori d’un verd tan tendre que semblava que il·luminés el verd més opac dels pins.

Mai no havia estat a sant Jaume de Frontanyà. Em sembla que és un dels municipis més petits de Catalunya, tot fet de pedra i amb una església romànica molt bella. En un primer moment érem gairebé sols, però a poc a poc, els excursionistes anaven arribant sense el brogit de cotxes perquè aquests es deixaven en un aparcament a l’entrada.

Penso que va ser aquest el poble que va elegir el president Maragall per celebrar l’aprovació de l’Estatut, aquest que diu que el parlament de Catalunya diu que és una nació. Precisament, a la bella plaça d’aquest poble tranquil del Bergadà, Maragall va dir que, amb aquest nou estatut, Catalunya era ja com un “estat”. Certament que tan rotunda afirmació s’ha d’entendre com una de les moltes frases sonores que l’argot popular coneix avui com a “maragallades”. En efecte, poc es pensava el president que el seu company de partit i president del govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero, ja havia decidit “fer-li barco”, com diem vulgarment a les Illes. Per aquells dies, Rodríguez Zapatero (a qui un dia no molt llunyà Alfonso Guerra havia denominat “bambi” –sembla que molt erròniament-) ja havia decidit fer fora Maragall del govern de Catalunya, per presentar Montilla. Això perquè governés Artur Mas. Avui, però, només en part s’ha complit la voluntat de Rodríguez Zapatero, perquè, si bé Maragall va acceptar de tocar el dos, Montilla s’avançà als propòsits madrilenys i va fer botifarra al president espanyol en la cara d’Artur Mas. Tal com sona.

I com a anècdota, diré que no deixa de ser ben curiós que els dos catalans de “soca-rel” (Maragall i Mas) estiguin fora del poder, mentre que l’ínclit membre dels “altres catalans” exerceixi la presidència de la Generalitat de Catalunya. Probablement, allò de “El burlador burlado” no és obra exclusiva de Tirso de Molina i del teatre espanyol.

Rajoy o la quadratura del cercle

2 Mai 2008

No sense problemes, Rajoy està aconseguint lentament la quadratura del cercle. De fet s’està desembarassant, l’un rere l’altre, dels peons de l’antic règim aznarista com si ell no hi tingués res a veure. Es pot demanar més?

Durant quatre anys, Rajoy no va voler treure’s de damunt el llegat d’Aznar. Potser no va poder, però és molt difícil que nosaltres puguem creure que tot el que han fet Zaplana i Acebes durant la passada legislatura no tingui res a veure amb ell. Qui dirigia, doncs, la política en el PP? Qui va, des del primer dia, boicotejar qualsevol iniciativa governamental? Qui va impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional? Van ser exclusivament Acebes i Zaplana?

Rajoy va perdre les eleccions el 2004, però la culpa va ser de l’atemptat. El 2008 també les ha tornat a perdre, però ha augmentat de vots. Això vol dir, segons la interpretació que ell fa d’aquells resultats, que el seu projecte és vàlid. I com que ho és, diu que ha de treure’s de sobre el llegat aznarià que li fa de llastra, i ha de formar el seu propi equip.

Si ens hi fixem bé, amb aquesta estratègia Rajoy sempre en surt molt ben parat, i això perquè sap que ha de desempallegar-se del seu passat aznarià, i sap també compondre-se-les per mostrar-se aliè a tot el que, de dolent, va fer el PP durant la passada legislatura. Així doncs, ell ara es presenta com un home nou que ha d’actuar amb gent nova, i que ho farà de manera molt diferent a com ho han fet “els altres” durant tots aquests anys. I de fet està actuant de manera diferent, perquè sembla que ja hi ha acord per a la renovació del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, i, a més, el PP ha votat a favor del transvassament a Barcelona (aquest que no és un transvassament), tot i que homes seus, com Camps i Valcárcel, l’han criticat de valent. I s’ha abstingut en el vot sobre l’adjudicació dels 400 euros (la promesa estrella de Zapatero durant la passada campanya) que també havia criticada a fons.

De tota manera, res del que està succeint és dolent per a la democràcia. El país necessita un PP que no estigui enrocat en el no permanent o en la dreta ultramontana, i sembla que, no sense alguna dificultat, Rajoy ho està aconseguint. Ni que això comporti la quadratura del cercle, ben vingut sigui el canvi.


%d bloggers like this: