Si després de la descomunal batalla que ha acabat (o sembla que pot acabar) amb la vida política de l’alcalde de Madrid, cap destacat militant del PP dels qui es troben propers a la cúpula ha dit res (Fraga no em val, perquè aquest és ja més a prop del cel que de la cúpula), això vol dir simplement que a Gallardón els del seu partit no se l’estimen. I és que malament anem quan d’un polític només en parlen bé els adversaris. Alguna cosa falla, si és així.
Que a Gallardón el votava la gent? D’això no hi ha dubte, però en un sistema polític com l’espanyol, dominat dictatorialment per les cúpules dels partits, el que la gent vota, el que la gent vol, això no importa gaire. O no importa gens. L’únic que en realitat compta és el que pensa el líder i el seu entorn. I el líder del PP i el seu entorn –que són els qui decideixen- no volen gent tèbia com el batlle de Madrid (encara que una persona que és ministre socialista em va dir no fa molt de Gallardón que era “más falso que un duro sevillano”), sinó que volen dones com Aguirre, polítics com Zaplana o com Acebes, líders com Aznar. I si és això el que volen, doncs que ho tinguin! Nosaltres no n’hem de fer res.
De tota manera he de reconèixer que m’he equivocat amb Rajoy. També jo (com molts) crèiem que era un home més moderat, més centrista, com diuen avui. Però no és així, perquè no sols no ha modificat els criteris d’Aznar durant tota la legislatura, sinó que, al final, amb la decisió sobre Gallardón, ha demostrat el que ja sospitàvem: que són les hosts del vell president (si és que no és ell mateix) els qui de veritat comanden en el PP.
Josep Maria Quintana 