Archive for gener de 2008

El dret a pensar

11 gener 2008

Ja sé que els fonamentalistes, els qui estan segurs que la veritat és quelcom objectiu, i que la seva interpretació correspon amb exclusivitat a un home escollit per Déu, únic que pot llegir amb absoluta seguretat aquesta llei natural que tenim impresa en el fons dels nostres cors, i al qual, per tant, hem d’obeir, mai no acceptaran les frases que transcriuré avui del mateix llibre de què us parlava ahir.

Tanmateix, i sense que jo necessàriament m’hagi de sumar als que practiquen aquest “relativisme moral” de què ens parla cada dia al Papa i els seus delegats, que ha esdevingut, segons ells, el pitjor dels mals que hi ha sobre la terra, però sí em reivindiqui per a mi el dret de pensar, de dubtar i, finalment, d’elegir, voldria que meditéssiu els dos textos següents. El primer, el diu el mateix personatge de què us parlava també al meu darrer post. El segon, s’atribueix a un text àrab molt més antic, del qual en desconec la data.

« Lorsque la foi devient haineuse, bénis soient ceux qui doutent ! »
“Un cop la fe esdevé odiosa, beneïts siguin els qui dubten!”

« Les gens voudraient qu’un imam se lève
Et prenne la parole devant une foule muette
Illusion trompeuse ; il n’y a pas d’autre imam que la raison
Elle seule nous guide de jour comme de nuit. »

“La gent voldria que un imam s’aixequés
I prengués la paraula davant una multitud callada.
Il·lusió enganyosa; no hi ha altre imam que la raó.
Ella sola ens guia tan de dia com de nit.”

Un text reconfortant

10 gener 2008

Un incident familiar que s’ha resolt de la manera més favorable m’ha impedit d’asseure’m a la taula durant gairebé una setmana. És curiós com l’home té un ordre jeràrquic de preferències, i si bé jo estimo molt el silenci de la meva biblioteca, hi ha coses que et demanen de sortir i deixar el que tant t’agrada de fer en un segon lloc.

Així ha estat aquest cop i, a més, m’he adonat que fins havia deixat de llegir diaris i de seguir la frenètica activitat diària. Tanmateix no he abandonat la lectura plaent en el meu periple improvisat pel cor d’una Baviera alemanya, plujosa i de llum apagada.

De fet, no em sento amb ganes d’opinar de res: ni de Hillary Clinton, ni de Barak Obama, ni de Nikolas Sarkozy, que continua essent el polític més mediàtic de tots els que ocupen avui llocs clau en aquest món. És clar que podria escollir matèries força més doloroses, com la revolta tribal de Kènia o l’assassinat de Benazir Butto al Pakistan, però no ho faré. M’he de limitar avui a transcriure-us una frase que, en una novel·la d’Amin Maalouf, “Le périple de Baldassare”, pronuncia el protagonista del relat, un home d’una quarantena d’anys, culte, dedicat a la recerca de llibres i d’objectes antics, cristià (encara que carregat de dubtes), que viu a Gibelet (a l’actual Líbia), i procedeix d’una antiga família de genovesos. Estem en ple segle XVII:

Et j’aime à croire que le Créateur préfère, de toutes ses créatures, justement celles qui ont su devenir libres. Un père n’est-il pas satisfait de voir ses fils sortir de l’enfance pour devenir des homes, même si leurs griffes naissantes l’égratignent un peu ? Pourquoi Dieu serait-il un père moins bienveillant ?

Jo prefereixo creure que el Creador prefereix, de totes les seves criatures, justament aquelles que han sabut esdevenir lliures. És que per ventura un pare no està satisfet de veure com els seus fills deixen de ser infants per esdevenir homes, encara que amb les seves ungles l’esgarrapin una mica? Per què Déu hauria de ser un pare menys benvolent?

Ja sé que això no ens justifica de res, però penso que pot ajudar molt a tots aquells (entre els quals em trobo) a qui avui se’ls fa molt difícil ser lliures sense haver d’abdicar necessàriament d’algunes fidelitats.

Es pot guardar silenci davant una exageració tan gran?

4 gener 2008

Què ens volien dir exactament els cardenals espanyols que participaren a la manifestació de Madrid? Només que “nos dirigimos a la destrucción de la democracia”? Era això que només ens volien dir, o, encara que subliminalment, ens demanaven que votéssim pel Partit Popular a les properes eleccions, la campanya electoral de les quals ells encetaven?

Però si durant els vuit anys que governava Aznar els cardenals van guardar silenci, aleshores he de deduir que és Zapatero i el govern dels socialistes els qui ens duen a la destrucció d’aquest sistema pel qual vaig lluitar de jove i en el qual crec, tot i els molts defectes que presenta. Per tant, si m’he de posar a l’alçada dels bisbes, no em queda més camí que girar-me a la dreta i votar pel meu amic Mariano Rajoy.

Tanmateix, abans de fer això, abans de decantar-me pel vot en favor dels populars seguint el missatge subliminal dels cardenals, jo voldria estar segur d’una cosa: Derogarà el PP la llei de l’avortament amb la qual va conviure de manera pacífica durant dues legislatures? Derogarà la llei del divorci exprés? Derogarà la llei de matrimoni dels homosexuals? Derogarà el premi de 2.500 euros a les parelles pel naixement de cada nou fill?

Rajoy, davant l’allau de manifestacions dels cardenals, s’ha tornat petit i no diu res que faci referència a totes aquestes coses, que són, segons sembla, la causa de la desfeta de la família cristiana i, per tant, de la democràcia, un règim que, curiosament, desconeix l’Església en el seu interior, que rebutja l’estat del Vaticà i pel qual foren molt pocs els bisbes que hi van lluitar a Espanya durant la dictadura franquista, perquè els bisbes, enlloc d’enfrontar-se al dictador, el feien entrar sota pali a les esglésies.

Però deixem anar els bisbes i fixem-nos en la dreta política espanyola: abans de decidir-me per votar el PP seguint les consignes dels cardenals, vull saber què farà Rajoy amb aquestes lleis que tanta destrossa provoquen a la família i ens condueixen a la destrucció de la democràcia.

I no puc deixar de dir una última cosa: Em dol que, davant aquest terrabastall dels cardenals, davant aquesta exageració tan gran i tan injusta, la resta de bisbes prefereixin mantenir-se en silenci. Com n’és, de còmode, guardar silenci quan parlar ens compromet!

Sobre l’Església Catòlica i la desfeta de la família cristiana

2 gener 2008

He llegit les declaracions que els bisbes i els seus representants més directes van fer a la manifestació de Madrid en defensa de la família, i també he escoltat el missatge de Benet XVI sobre aquesta mateixa família, que conceptua com a clau per al progrés de la humanitat.

Hi puc estar d’acord en alguns aspectes, entre altres coses perquè també la meva dona i jo hem defensat sempre la família (duem ja trenta-cinc anys de casats, tenim tres fills, un nét i n’esperem un altre), com la defensaren també els nostres pares respectius. No devem, doncs, ésser uns adversaris gaire temibles d’aquesta família estructurada i catòlica que defensen el Papa i els seus germans en l’episcopat. I tanmateix jo em trobo molt lluny d’algunes de les manifestacions que s’han fet aquests dies i, en concret, de la que, directament o indirectament, assenyala l’acció del govern socialista com la causa bàsica del deteriorament i de la desestructuració de les famílies espanyoles.

És probable que el govern socialista hagi fet moltes bestieses, però us asseguro que no és la causa que la dissolució de “família cristiana”. Ni el “divorci exprés”, ni el reconeixement del “matrimoni entre homosexuals”, ni “la despenalització de l’avortament” en els termes que la llei preveu, són la causa del deteriorament de la família. Les lleis que regulen aquestes realitats són, en tot cas, alternatives i respostes que el parlament d’un estat democràtic i aconfessional ha previst (en alguns casos, com el de l’avortament, sense que el PP hagi fet res per evitar-ho) per donar sortida a fets i a conductes que, ens agradi o no, són ben presents dins la nostra societat (fins i tot entre els catòlics), una societat que, per cert, cada dia es confessa menys cristiana i es mostra més i més deslligada de l’Església catòlica, la qual es troba en clar retrocés.

I la pregunta que ens hem de fer és aquesta: Creieu que l’Església esdevé aliena a aquest retrocés? No, no ho crec. Succeeix, però, que a l’Església li costa molt (no tant com a l’islam, però Déu n’hi do!) d’acceptar l’autonomia de la societat civil, i enyora la preponderància de l’Altar sobre el Tron i, en definitiva, aquelles èpoques en què l’Estat convertia en delicte allò que, des del punt de vista de la moral cristiana, era pecat.

No ho diuen així, sinó que acudeixen a les tesis iusnaturalistes, del tot superades científicament en el camp de la història del dret. Perquè… què volen dir el Papa i els bisbes quan propugnen que les lleis dels estats han de ser un reflex fidel de la llei natural? ¿Volen dir que, davant la impossibilitat d’interpretar conjuntament aquesta llei natural (de fet les institucions internacionals no s’han pogut posar d’acord més enllà dels drets que hem proclamat com a universals de l’home i del ciutadà), que davant, dic, la impossibilitat real d’arribar a un acord sobre què diu aquesta suposada llei natural, cal que acudim a l’Església Catòlica perquè, en nom de tots (de creients i de no creients), ens la interpreti per tal que, després, els parlaments de tots els estats del món adaptin a aquesta norma universal les lleis positives? És això el que volen dir?

Però allò que provoca en l’Església Catòlica (i en particular en l’Església espanyola) aquesta actitud tan bel·ligerant contra el govern socialista i, en definitiva, contra una concepció laica o aconfessional de l’Estat (que ha estat assumida per la immensa majoria del estats, i, en concret, per tots els del món occidental, tret del Vaticà), no és tant la desfeta pràctica del iusnaturalisme, sinó la pèrdua de poder i d’influència real que l’Església (una Església acostumada a dominar-ho tot) ha sofert sobre els homes i també sobre la societat.


%d bloggers like this: