Diuen que no hi ha res més poruc que els diners, i pel que sembla és veritat, perquè no cal sinó mirar què ha fet i continua fent la borsa aquests dies per veure que el diagnòstic de la por és cert. Perquè, té cap explicació sensata la caiguda que va experimentar a tot el món el passat dilluns? Però alguna cosa devia succeir, perquè a totes les borses s’experimentés el mateix fenomen.
És cert que els nord-americans van reaccionar molt ràpidament i que la decisió de la Reserva Federal d’abaratir tres quarts de punt el preu del diner va ser, sembla, una decisió molt sàvia. O sí més no oportuna, perquè la borsa es va revifar immediatament. En canvi no va actuar així l’autoritat monetària europea, que va creure que havia de mantenir el preu del diner i, això no obstant, la borsa, encara que amb alguna incertesa, també s’ha refet, fins al punt que, segons ens diuen els entesos, la pujada d’abans d’ahir va ser la més alta de la seva història recent.
Per si no ho sabíem, podem comprovar aquests dies que les reaccions del diner no responen a decisions meditades sinó espontànies, gairebé irreflexives, determinades per l’impuls, ja sigui per l’afany de guanyar diners o per la por de perdre’ls.
Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa. Per a uns, la crisi és terrible (Pizarro fins i tot parla de “reconversió”), mentre que Solbes sembla que contempli el panorama com si tan sols bufés un lleu ventijol sobre una economia segura.
Si l’excés del primer (i en general de tots els qui militen en aquest camp) m’irrita, la manca de realisme i d’autocrítica dels qui ocupen l’altre camp em desconcerta. Perquè si no hi ha crisi, sí que hi ha desacceleració, i és molt probable que els més dèbils pateixin molt més que fins ara, i fins i tot algú que no sigui tan dèbil també pot quedar atrapat per aquesta desinflada del globus econòmic, o potser fins i tot a causa dels seus propis excessos, vull dir per haver allargat una mica més el braç que la màniga, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor.
Josep Maria Quintana 