Les revolucions perdudes

by

Em telefona el meu editor i em diu que té damunt la taula la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes” (Editorial Proa, Barcelona. Col·lecció A tot Vent, 474). M’assegura que ha quedat bé i que me n’envia uns exemplars. Creu que la setmana vinent ja serà a les llibreries.

Sempre fa il·lusió publicar un nou llibre, encara que, en aquest moment, sempre se suscita el mateix interrogant: haurà valgut la pena l’esforç? Tindrà algun valor? Li agradarà al lector?

Aquest cop la novel·la ha tingut una llarga trajectòria, tot i que no és llarga, a penes una mica més de dos-centes pàgines. La vaig començar abans que “Els Nikolaidis”, però vaig abandonar-la un temps després. Va ser a finals del 2005 que vaig creure que valia la pena de treballar-hi novament, un cop vaig creure que havia resolt una sèrie de problemes amb què m’havia trobat a la primera etapa.

Tanmateix “Les revolucions perdudes” no és una novel·la sense riscos (de fet cap no ho és). Però aquesta en té especialment perquè aborda dos moments importants i de gran impacte per a les nostres vides. Del primer en van ser testimonis directes els nostres pares (l’esclat de la guerra civil), però els efectes del qual es perllongaren fins marcar molt durament la infantesa i la joventut de la meva generació (la dels qui ara tenim entre 55 i 70 anys). L’altre (el maig del 68), és un moment que no tots vam viure amb la mateixa intensitat, però que va ser decisiu en la configuració del nostre compromís social i polític.

I dic que tenia riscos, no sols perquè tractar la guerra civil sempre en té, sinó perquè la novel·la se centra bàsicament en els primers mesos de revolució, i se situa en una illa imaginària que es diu Pregonda, que recorda Menorca, encara que també podria recordar tants i tants altres llocs de la geografia espanyola on, per aquells dies, passaren bàsicament les mateixes coses.

La particularitat de la novel·la radica, però, en el fet que l’esclat revolucionari del 1936 s’explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, magistrat, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics, que es troba a París el maig del 68, i que viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què descobreix els fets (també revolucionaris) de la guerra civil.

D’altra banda, penso que sempre és difícil explicar el què i el per què d’una novel·la pròpia. Però més enllà de com aquesta hagi sortit i de la valoració que mereixi del lector i de la crítica, el que sí que jo tenia clar en escriure aquest llibre és que volia aprofitar la novel·la per aconseguir tres objectius: em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’altura del que la democràcia exigia d’ells en aquells moments de guerra; també volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació, encara que sense haver de passar-me necessàriament a l’altra banda; i per últim, també volia incidir (i la qüestió no és marginal) en aquest debat sempre obert sobre què és una novel·la, gènere en el qual, almenys així ho crec, el com sempre esdevé superior al què, encara que només de la conjunció harmoniosa de l’un i de l’altre pot acabar naixent un text que entri a formar part de la literatura.

Advertisements

%d bloggers like this: