Sobre afirmacions i improvisacions

by

En el meu comentari de fa uns dies, que vaig intitular “Les alarmes”, parlava de la crisi econòmica o del que sigui això que estem vivint aquests darrers temps, i deia: “Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa.”

Un lector m’escriu i em corregeix en això que fa als “dos camps ideològics” dels quals –com podeu observar- jo mateix deixava entreveure que dubtava realment de la seva existència. Diu el meu interlocutor: “El que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius. No ho trobes?”

L’afirmació em sembla molt contundent i és pròpia d’un home jove. Potser els anys ens fan més prudents (o més covards, que també pot ser) i no ens atrevim a dir les coses pel seu nom. De tota manera, les promeses electorals, en la major part improvisades i sense precisar prou (la dels 400€ del PSOE em sembla el màxim de la improvisació i de la imprecisió) confirmen la tesi del meu interlocutor.

No vivim en un país governat per gent prou seriosa (i quan dic governat em refereixo tant als qui realment governen com els qui són a l’oposició). No potser que es treguin 400€ per barba a tots els contribuents que declarem IRPF (encara que, en aquests moments, no sabem prou bé si serà a tots o només als pensionistes i als assalariats), sense que es pensi amb els qui no paguen aquest impost perquè no arriben al mínim.

Però és que no pot ser tampoc escoltar (o llegir en aquest cas) coses com les que diu Pizarro, el qual, en una entrevista a La Vanguardia arriba a afirmar coses tan peregrines com les següents: “Soy un enamorado de Catalunya. Mi primer destino fue Tarragona. Allí pasé una de las mejores épocas de mi vida. He tenido quince años casa en Catalunya, en Val d´Aran. Me he metido en la sociedad catalana. A mí, en cariño a Catalunya no me gana nadie. Me encanta Pla, todo lo catalán. Para los aragoneses, Catalunya es nuestro segundo hogar.”

M’ha agafat el riure en veure com tenint una casa a la Val d’Aran (suposo que per anar a esquiar) una persona es pot ficar de ple en la societat catalana. A més, què vol dir amb “me encanta todo lo catalán”? Però no només és això que va dir el personatge. Apunteu-vos aquesta altra: “Poca gente, por supuesto que en el sector eléctrico nadie, ha hecho más por Catalunya que yo. He hecho mucho país en Catalunya.”

Contemplant, doncs, el panorama, potser sí que haurem de concloure, amb el meu interlocutor, que “el que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius”. És una vertadera llàstima.

Anuncis

%d bloggers like this: