Hivern plujós el que tenim. Ahir vespre, mentre estava assegut al sofà de la sala, escoltava com l’aigua rajava sobre les terrasses del jardí. Tancàvem el que els francesos en diuen un “jour douteux”, i també jo em notava l’ànima apagada. Aquest matí, però, en obrir la finestra a trenc d’alba, he vist que no hi havia cap núvol al cel. Per sobre els espadats de la Mola el firmament estava tenyit d’un roig caldera que es dissipava en un blau, encara incipient, en la volta del cel. Era clar que el dia seria esplèndid. Per això m’he arribat fins a Sant Joan a les vuit del matí, i des de la terrassa de dalt he pogut contemplar la cala de sant Esteve a mig termini, la Mola enllà de l’entrada del port, la mar gran que trencava amb l’horitzó a la llunyania i el camp de Menorca als meus peus. Aquest regalimava una humitat densa que es confonia encara amb algun reducte boirós que el sol lentament penetrava. I de sobte me n’he adonat de la meravella: els ametllers havien florit! Alguns ja eren ben blancs, en d’altres el blanc tan sols hi despuntava. El miracle, doncs, es produïa un any més, i la natura em regalava, com si fos el més natural del món, un prodigi de llum i de vida. Sí! M’he sentit afortunat en mirar tanta bellesa i he cregut que res no podia ser més gran que aquest do escadusser i gratuït. Tal vegada demà, o la setmana vinent, o l’altra, el sol s’ofuscarà i el brogit de la tramuntana capgirarà tot aquest món de bellesa, i l’ordre clàssic d’avui es tornarà desordre romàntic o foscor medieval. Potser fins i tot el fred cremarà les flors immaculades i la sal assecarà tanta benedicció. Novament ens cobriran les tenebres. Aleshores serà el moment de recordar aquest matí, i de pensar que la bellesa existeix malgrat tot. Per molt que el dolor o el caos maldin per amagar-la. Aquell serà, en efecte, el moment de recordar la flor blanca, neta i fràgil d’avui, la que ornava els ametllers florits. La que emplenava de goig i de llum aquell camp amarat de rosada.