Les paraules del rei

by

Un dels avantatges que té la monarquia parlamentària és que el rei no pertany a cap partit polític i, per això mateix, sovint pot dir el que pensen la majoria de ciutadans (d’espanyols en el nostre cas), que tampoc no pertanyem a cap organització política i contemplem esverats i sorpresos les enormes trifulgues que es donen entre els partits.

Quan el rei diu “Soseguemos la vida política y trabajemos con espíritu integrador” i ens recorda que “Nunca habíamos logrado un periodo tan largo e intenso de paz, estabilidad, progreso y bienestar, en democracia y libertad”, probablement diu el que pensen la majoria d’espanyols que, com ell, no poden entendre per què s’ha aixecat aquest mur infranquejable entre els partits.

I dic això perquè si des del principi de la democràcia fins a la victòria de Rodríguez Zapatero la divisió fonamental havia de situar-se en la línia que separa els partits d’àmbit espanyol dels nacionalistes, avui, la divisió es forma a partir d’altres paràmetres, i les diferències que es donen entre el PP i el PSOE són tan o més gran que la que es poden donar entre aquest darrer i alguns partits nacionalistes.

Tinc, doncs, la impressió que el parlament no representa avui prou bé la realitat del país. Pel carrer, la gent és sovint més dialogant i fins i tot més tolerant del que ho són els partits que ens representen, els quals han deixat de banda la moderació per a fer de l’enfrontament l’objectiu de la vida diària.

És possible que la gran majoria d’espanyols estem d’acord amb el monarca quan afirma que “todas las instituciones y fuerzas democráticas tenemos el deber y la responsabilidad de lograr la unidad y la cohesión para desplegar todos los esfuerzos que nos permitan alcanzar, juntos, el objetivo irrenunciable de poner fin al terrorismo, dentro del pleno respeto a nuestra Constitución”, però aquest sentiment del deure no es tradueix a la vida pràctica i, en lloc de cercar el que ens uneix, sembla que ens agradi ressaltar les diferències que ens separen.

I en aquest punt us he de confessar el meu pessimisme. Només una desfeta electoral del PP, que li permetés deixar llastra per la dreta (una dreta cada cop més radical i més abjecta) potser li permetria centrar-se i desmarcar-se d’aquesta dictadura ideològica que comporten certs personatges mediàtics que no vull anomenar. En aquest sentit, doncs, tinc la impressió que només així es podria redreçar una mica el panorama polític, per tal que el debat de les idees (i no l’enfrontament de les vísceres) sigui allò que guia novament la vida política del nostre país.

Anuncis

%d bloggers like this: