Archive for Desembre de 2006

La guerra preventiva

21 Desembre 2006

Estimat director: Tzvetan Todorov, en un llibre que he llegit recentment, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexiona sobre la realitat política d’avui i, en un dels capítols més interessants, tracta del que ell denomina “La fragilitat de l’imperi”, tot analitzant un dels principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq. En el discurs a la nació del 17 de març de 2003, digué: “El règim iraquià continua posseint i dissimulant algunes de les armes més mortíferes que fins avui s’han concebut… Aquest [règim] entrena i acull terroristes, entre els quals hi ha agents d’Al-Qaeda”. Un cop fetes aquestes dues afirmacions (que amb el pas del temps s’han demostrat falses) Bush justificava la intervenció militar dient que la destrucció del règim de Saddam Hussein per l’acció militar nord-americana comportaria la instauració d’un règim democràtic i de llibertats en aquell país. Així doncs, si l’existència d’armes i la propagació del terrorisme eren la “causa” de la invasió, l’establiment de la democràcia n’era l’ “objectiu”. (more…)

Pessimisme

20 Desembre 2006

Tot i que el govern d’Espanya ens convida a no perdre les esperances en allò que fa referència a la pacificació del País Basc i a la renúncia d’ETA a practicar la violència, cada dia que passa em sento més pessimista. En primer lloc perquè ETA i els seus seguidors (Batasuna) no són demòcrates, o no ho són de la manera que ho som nosaltres, d’ací que sigui molt difícil que ens puguem entendre de cara a una normalització institucional. En segon lloc, perquè els demòcrates estem dividits. El Partit Popular s’ha enrocat en unes posicions inamovibles i es troba absolutament enfrontat amb la política del govern. I cal reconèixer que és molt difícil lluitar contra la intransigència dels abertzales radicals si els demòcrates també en som, d’intransigents, i no nom capaços de posar-nos d’acord amb els mínims necessaris per abordar els processos polítics que tota negociació implica.

Si el procés encetat fracassa definitivament i ETA romp la treva i torna a matar, el govern (ja sigui del PSOE o del PP) adoptarà novament la lluita policial com a única fórmula d’actuació, i és possible que amb aquesta aconsegueixi reduir els atemptats o, si més no, els efectes, però exclusivament amb la repressió serà difícil aconseguir la pau.

És evident que jo no tinc solucions per a resoldre aquest problema endèmic, i per tant no sóc ningú per donar consells en aquest camp. Però tinc el convenciment que, només per la via de la repressió, la pau no serà possible, perquè són centenars de milers les persones que, al País Basc, comparteixen els objectius d’ETA i Batasuna, encara que en una gran majoria no acceptin els mitjans violents que segueixen aquestes dues organitzacions il·legals.

Sobre l’homosexualitat

19 Desembre 2006

Fa un parell de setmanes, un columnista del diari Menorca, membre de l’Opus Dei, Carlos Salord Comella, va publicar un article sobre l’homosexualitat a partir de la premissa ja coneguda que “El homosexual no nace, se hace”. El seu discurs em va fer sentir malament però vaig creure que era millor no fer-ne cas i deixar-lo sense resposta. Greu error el meu, que vaig calibrar en la seva magnitud quan, el passat dissabte, dia 16, vaig llegir l’article del meu amic Pedro J. Bosch, sobre “La cuestión homosexual”. Bosch va substituir el seu habitual article en forma de diari per una resposta contundent, respectuosa i alhora implacable des del punt de vista científic i humà.

La subscric de cap a peus i m’hi adhereixo, alhora que vull declarar, amb tot el respecte personal però també amb tota contundència, que sento vergonya de pertànyer a la mateixa Església de la qual forma part el senyor Salord.

Maite Salord

18 Desembre 2006

El passat cap de setmana, l’escriptora menorquina de Ciutadella, Maite Salord, ha quedat finalista del Premi Sant Jordi amb una novel·la, “Anagnòrisi”. És una magnífica notícia per als qui estimem la literatura (i també per als qui ens estimem Menorca) veure com una escriptora jove de la casa queda finalista d’aquest guardó tan prestigiós de la literatura catalana.

Òbviament no conec l’obra, però me n’havia parlat el meu editor, Isidor Cònsul, quan ens trobàrem a Maó a principis de novembre per presentar “L’estiu de l’anglès” de Carme Riera. M’assegurà que es tractava d’un text molt reeixit i de forta intensitat dramàtica, i no hi ha dubte que deu ser així perquè no és gens fàcil arribar a la votació final d’aquest certamen.

Amb Pau Faner (qua guanyà el Sant Jordi el 1975, i que també ha guanyat tots els grans premis de la literatura catalana, a més del Nadal), Ponç Pons, Esperança Camps (recentment guanyadora del Premi Vicenç Estellés), Joan Pons, Margarida Ballester i Maite Salord, podem assegurar que les lletres de Menorca viuen un dels períodes més dolços de la seva història. D’altra banda, ben al costat d’aquests autors consagrats, hi ha gent jove que s’obre pas en aquest camp de la creació literària, ço que vol dir que el país és viu, encara que sovint ens pugui semblar el contrari, sobretot si observem el món polític on el baix nivell del llenguatge, la pobresa de les idees, l’endogàmia dels partits i el poc interès d’aquests a obrir-se a la societat no conviden precisament a l’optimisme.

Legislar sobre fets històrics

17 Desembre 2006

Fa molts mesos vaig dedicar una de les meves lletres de batalla a un debat que reiteradament s’està plantejant en el parlament francès, sobre si aquest pot o no legislar per a fixar la “veritat” dels fets històrics. Si no ho recordo malament, jo aquell cop em referia a l’holocaust del poble jueu durant l’època nazi (la “Shoah”), sobre el qual, una llei francesa fixa què va significar, de manera que un investigador o historiador podria ser condemnat si arribés a conclusions que fossin contràries a la “veritat” declarada a la llei.

Avui, en un bloc anònim que m’he trobat, hi ha un comentari curt sobre aquesta matèria, que incideix, però, sobre el projecte de llei de la “memòria històrica” que tracta el parlament i al qual també jo em referia ahir de passada. Us el recomano vivament.

Del referèndum de 1976 a la Memòria històrica

16 Desembre 2006

Ahir va fer 30 anys que els espanyols vam aprovar en referèndum i per una gran majoria -el 94,5% de vots positius, amb una participació del 77,72%-, la llei de Reforma Política. Una llei que posava punt final a la legalitat franquista i obria les portes a la democràcia que “en el Estado español se basa en la supremacía de la ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo”, segons deia l’article 1, el qual afegia que “los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado”.

Aquella llei sotmesa a referèndum provocà un gran desassossec entre els qui ens havíem manifestat clarament contra la dictadura i demanàvem la “ruptura democràtica” amb el règim anterior. D’una banda no podíem negar que era una proposta que obria el país a una democràcia formal que semblava autèntica, però ens costava d’acceptar que això es fes pels qui s’havien beneficiat i havien estat compromesos amb el franquisme.

Aquest desassossec va provocar que nosaltres ens abstinguéssim de votar. No podíem votar “no” perquè la llei proposava una cosa que nosaltres volíem. I no podíem votar “sí” perquè el canvi no es feia a partir d’una clara condemna del sistema anterior.

El resultat afirmatiu fou aclaparant i ens deixà tocats, alhora que donava tot el protagonisme a Adolfo Suárez i al partit que immediatament va crear, que guanyà dues eleccions seguides, per a finalment desaparèixer per sempre més. UCD fou un partit circumstancial, un partit per a fer la “reforma” contra els que volíem la ruptura, reforma que ha permès una democràcia sense demanar a ningú credencials ni patents de demòcrata.

A la vista dels anys hem de concloure que els resultats favorables superen els desfavorables, però també és cert que aquest tancament en fals del passat, sense que ningú no condemnés de manera clara el règim franquista, ha fet que arrosseguéssim alguns problemes no resolts que difícilment resoldrà ara aquesta llei de “Memòria Històrica” que proposa el PSOE, la qual, però, no agrada a la dreta, que la troba innecessària i evocadora de fets que s’haurien d’oblidar, i tampoc no agrada als situats més a l’esquerre dels socialistes, que la consideren dèbil i curta d’intencions. Molt em temo, doncs, que haurem de continuar arrossegant els pecats de la transició.

Elogis del bisbe castrense al dictador

15 Desembre 2006

No podia ser d’altra manera si el govern xilè volia mantenir la dignitat. D’ací que em sembli impecable i justa la decisió de la presidenta Bachelet d’expulsar de l’exèrcit el capità Augusto Pinochet Molina, nét del dictador mort que, en un discurs encès fet per sorpresa en el funeral, i doncs sense autorització dels seus superiors, aplaudí el fet que l’exdictador hagués “derrotat” el marxisme amb el cop d’estat de 1973 i critiqués els jutges que, en aplicació de la llei (aplicació, per cert, tardana i insuficient) el van processar.

Curiosament, a la mateixa cerimònia fúnebre que presidia el bisbe castrense de Xile, Monsenyor Juan Barros, aquest va tractar en tot moment Pinochet de “Jefe del Estado” i, tot i que demanà perdó pels errors que hagués pogut cometre (una fórmula genèrica a l’ús en aquest tipus de cerimònies) afirmà, però, que el cop militar es va produir per “situaciones complejas” que vivia el país durant el mandat de Salvador Allende.

Aquestes paraules justificaven clarament el cop d’estat contra la legalitat vigent i tota la repressió que va comportar després, com ho demostra el fet que fossin aplaudides efusivament pel públic que assistia a l’acte.

Davant això, la pregunta que jo em faig és aquesta: No hauria també el Papa d’expulsar de l’episcopat el bisbe general castrense de Xile? I aquesta pregunta en du una altra: Per què l’Església es mostra sempre tan condescendent i tan “diplomàtica” amb els seus pastors quan aquests diuen que “comprenen” o bé “justifiquen” la repressió dels colpistes de dretes? És això cristià?

La Veneçuela d’Hugo Chávez

14 Desembre 2006

Estimat director: Avui et voldria parlar d’un país (Veneçuela) que no és fàcil d’entendre, i d’un polític (Hugo Chávez) la personalitat del qual, si bé convida a fer d’ell una crítica fàcil a causa del populisme xaró i de la verborrea pseudorevolucionària que practica, és però més difícil d’avaluar en profunditat quan l’observador intenta estudiar i comprendre objectivament la realitat del país que governa, perquè les realitzacions socials que s’han produït durant el seu mandat no són simple propaganda, i tampoc podem dir que el sistema democràtic veneçolà hagi esdevingut una quimera, com ho demostra el fet que Hugo Chávez hagi guanyat novament les eleccions (comicis que cap observador internacional –ni tampoc l’oposició- ha qüestionat) per més de vint punts al seu contrincant de dreta, Manuel Rosales.

Tanmateix, el llenguatge extremadament radical que, a favor del socialisme, fa Hugo Chávez, les seves contínues lloances a la resistència iraquiana contra “les forces imperialistes”, la defensa de personatges tan polèmics com Hassan Nasrallah, el líder libanès de Hesbollah, l’aproximació a la Cuba de Fidel Castro, l’atac constant a la política exterior dels Estats Units o la befa continuada de què és objecte el president nord-americà (a la tribuna de l’ONU, on va parlar després de Bush, Chávez va dir que encara sentia olor de sofre), a pesar, doncs, de tot això, Washington no ha inscrit Hugo Chávez a la llista de terroristes internacional (cosa que sí que ha fet amb alguns dirigents àrabs). D’altra banda, Chávez no ha provocat tampoc un dalt a baix en el sistema econòmic del seu país, on el repartiment de milers de milions de dòlars en ajuts als més desfavorits, no ha inclòs una transformació del sistema econòmic, fins al punt que podem afirmar que Veneçuela continua essent un país netament capitalista on els pobres cada dia són menys pobres, però els rics són també cada dia més rics.

Em diràs que això és tan mal d’entendre com la quadratura de la circumferència, però té una explicació que hem cercar en el boom del preu del petroli d’aquests darrers anys.

En efecte, el sector del petroli, que controla l’empresa nacional PDVSA, representa el 25% del PIB del país. Avui Veneçuela és ja la cinquena potència exportadora de petroli, i des de l’any 2000 fins ara, basteix de combustible molts estats. En el primer lloc de la llista hi trobem Cuba, però també d’altres estats de l’Amèrica central i del Carib, Bolívia (petroli a canvi de soja), Nicaragua (que rep 28.000 barrils cada dia), Gran Bretanya (a canvi d’assistència tècnica) i fins els Estats Units compren petroli a Hugo Chávez. I val a dir que l’augment del preu del petroli a més de 60 dòlars ha significat un gran negoci per a l’estat veneçolà.

Sense tocar, doncs, les estructures de la societat capitalista, però aprofitant els guanys del petroli, el govern d’Hugo Chávez ha destinat una gran part del benefici obtingut –l’equivalent al 18% del PIB- a “missions socials”. Entre les més importants podem destacar les següents: “Mar Adentro”, que consisteix a crear dispensaris de salut molt ben equipats i situats tots a les barriades més pobres, perquè els més desfavorits hi tinguin accés gratuït i directe; “Mercal”, que consisteix a crear una cadena de supermercats subvencionats que ofereixen als veneçolans provisions i aliments a molt baix preu; i “Robinson I i II”, un programa dedicat a gent marginada que ha permès que més d’un milió d’analfabets hagin après a llegir.

Tots aquests programes han comportat, doncs, un gran suport als menys desvalguts i han permès que el salari mínim augmentés durant el mandat de Chávez en un 327%, passant de 120.000 a 512.000 bolívars (uns 200 euros al mes), que no és gran cosa, contemplat des de la nostra perspectiva europea, però que lògicament ha incidit d’una manera clara en l’augment del nivell de vida dels veneçolans més pobres i desvalguts.

El que sorprèn, però, de la política de Chávez és que aquesta inversió de milions de dòlars per millorar la salut i l’educació dels pobres, no han implicat, com et deia, un canvi de les estructures econòmiques ni dels drets que regulen la propietat. L’Estat, és cert, ha fet expropiacions de terres ermes per intentar una reforma agrària i ha ajudat a crear cooperatives de treballadors agrícoles, però no ha confiscat terres ni empreses, ni tampoc ha modificat el sistema de producció, que segueix essent capitalista; política que ha permès a l’elit més poderosa respirar alleugerida (tot i que aquesta elit no estima Chávez ni tampoc el vota), i ha provocat, en canvi, un fort descontentament entre els sectors més radicals de l’esquerra que aspiraven a una reforma a la cubana que Chávez no ha fet.

Així doncs, tot i que en el fragor dels seus discursos, Chávez utilitzi sempre un llenguatge revolucionari i faci afirmacions tan contundents com aquella que diu que “el capitalismo arrastrará a la humanidad hacia su destrucción”, penso que podem afirmar que a Veneçuela mai no s’havia conegut una època tan favorable com aquesta per guanyar molts diners i fer alhora grans despeses.

Sense anar més lluny et diré que, l’any 2005, el PIB veneçolà ha augmentat un 9,4 per cent (el PIB espanyol per càpita va créixer un 2,6 per cent de 1995 a 2005, i tenim l’expectativa de creixement del 3,3 per cent durant el 2006). La banca ha registrat una augment exponencial dels dipòsits i també dels préstecs. Durant el 2006 s’hauran venut no menys de 300.000 vehicles –bona part dels quals són models de luxe, i el preu dels immobles rivalitzen amb els de Manhattan (això segons dades que ha publicat The Guardian, Londres, un diari no gens sospitós).

Chávez no és, doncs, un polític bon de definir. Es tracta d’un home que fa uns gestos i usa un llenguatge que sovint irrita als demòcrates europeus, perquè gestos i llenguatge responen als esquemes d’un populisme que, des del nostre punt de vista, freguen la demagògia. D’altra banda és un polític que mantén posicions internacionals força heterodoxes, que intenta d’estendre el que ell denomina la “revolución bolivariana” a d’altres països sudamericans, que es declara amic i admirador de Fidel Castro, que fa de la crida contra l’imperialisme nord-americà un sistema de vida, que cada dimenge es dirigeix als seus electors en un programa televisat, “Aló Presidente”, que a nosaltres ens faria vergonya de veure, que abandona sota falsos pretextos la comunitat andina i dinamita les negociacions de Viena, que dóna suport al programa iranià d’enriquiment d’urani, que estreny, com ja he dit, els seus lligams amb Hamas i amb Hezbollah, i que no amaga una indiscutible simpatia pel govern comunista de Corea del Nord. Tot això i molt més fa, doncs, d’aquest home, que (no ho oblidem) va tenir un passat colpista, un heterodox de la política i una mena d’offsider mal de qualificar.

Tanmateix la realitat és la que és, i ningú no pot dir, ara per ara, que la “democràcia participativa” que va integrar a la Constitució de 1999 sigui un engany. Com no podem tampoc afirmar que ho sigui l’augment del salari mínim, ni les grans inversions que s’han fet al país en salut pública, escoles, i assistència social.

Hugo Chávez és, doncs, un polític complex que haurem d’anar definint pels seus actes, i respecte del qual no és fàcil prendre una posició objectiva i sense parti pris.

Els problemes d’ERC

13 Desembre 2006

A manca d’una ideologia pròpia, clara i definida en el camp social i econòmic, i més enllà del nacionalisme entès com a ideologia, tinc la impressió que el que defineix Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) són els gestos externs: treta de banderes espanyoles, discursos supernacionalistes, crítiques genèriques al que Madrid ens roba, etc.

És ben curiós, però, que, amb la readició del tripartit, ERC es trobi cada dia més mancada de la possibilitat de gesticular, com hem vist amb l’incident de les banderes. Puigcercós fa treure l’espanyola del seu despatx i Montilla l’obliga a reposar-la immediatament i ell ho fa.

D’altra banda, com que Carod i Puigcercós s’han compromès davant Montilla a parlar només com a membres del govern, no poden sortir a fer les arengues nacionalcatalanistes que tant els agradava de fer, i això implica que el partit és quedi sense portaveus d’alta volada. A més, aquest cop Montilla, i només ell, assumeix la representació del Consell executiu de la Generalitat.

També he llegit en algun lloc que, 62 dels 121 militants d’ERC que es van donar de baixa, han declarat que ho van fer a causa de la reedició del tripartit. Si això és cert, caldrà reconèixer que el poder que ha assumit el partit que fundà Macià l’any 1931 a la Generalitat Catalunya els dóna més maldecaps que èxits.

Algú havia dit que Montilla era un fluix?

Davant la mort de Pinochet

12 Desembre 2006

No crec que hagi d’afegir res al que vaig dir fa uns dies sobre el general Pinochet, que ha mort plàcidament en un hospital després d’haver sofert un atac de cor als 91 anys. És cert que no se li rendiran honors de cap d’estat, fet que hauria estat un escarni, no sols per la presidenta Bachelet, que fou torturada i que va perdre son pare, assassinat per les forces que donaven suport a la dictadura, sinó també per tots els qui van sofrir tortura i mort (o ambdues coses) durant els disset anys de mandat del dictador, i també van haver de sofrir la ignomínia de veure com Pinochet es perpetuava, primer com a cap suprem de les forces armades, i finalment com a senador vitalici.

És cert que durant aquests darrers anys la figura sanguinària de Pinochet ha sofert alguns processos per delictes de tot ordre (també d’evasió de capitals), però haurà mort sense rebre cap condemna definitiva i –no deixa de ser cruel- rebrà l’homenatge de l’exèrcit en un funeral que se li farà com a excap de les forces armades de Xile.

La seva mort ni m’alegra ni m’entristeix. El que em dol és que aquest home marxi d’aquest món impune, com se’n va anar impune el dictador que, a casa nostra, va governar trenta-sis anys després d’haver guanyat una guerra civil que deixà un milió de morts. I aquest sí que va tenir un funeral d’estat, amb la col·laboració íntima del cardenal primat, monsenyor Marcelo González Martín i –no podia ser d’altra manera- amb la presència del dictador de Xile, Augusto Pinochet Ugarte.


%d bloggers like this: