Nadal

by

Dissabte passat em va entrevistar Pere Estelrich en el seu magazine d’IB3 Ràdio, i em demanà si no parlaria del Nadal en el meu bloc. Li vaig respondre que no, perquè no hi acostumo a parlar de coses personals, ans prefereixo contemplar des d’allí la realitat del món que m’envolta.

Potser no m’hi vaig pensar prou, perquè també el Nadal forma part d’aquest món que ens envolta, un món que estimem i odiem a l’encop, però que és tot el que nosaltres posseïm perquè, fora del món, la nostra vida no és possible.

És cert que entorn del Nadal hem construït un món tot fet d’aparences i de llocs comuns, un món que aprofita el negoci per fer més negoci i aconseguir que consumim més que mai. No ho negaré. Els homes sabem vestir tan bé les coses que, entorn del naixement en la indigència d’un “petit minyonet, ros i blanquet” (com diu la nadala), construïm la festa suprema del negoci i de la despesa sense nord. De fet, avui, abandonat el sentit religiós del Nadal, tornem als valors pagans i ens costa poc d’abandonar-nos a la disbauxa. De tota manera, el Nadal, ultra el sentit religiós que pugui continuar tenint per a la gent que creu, és un motiu impagable per reunir la família. Jo comprenc que, com escriu Pedro J. Bosch en el seu darrer article, el Nadal es pot traduir fàcilment en “una sobredosis de reuniones familiares que puede acabar en corrosivo hastío”. No dic que no, perquè aquest perill hi és, però la veritat és que jo avui només penso que tots els meus fills han tornat a casa a celebrar el Nadal, i que podré tenir en braços (“servar”, com diem a Menorca) aquest petit bé de Déu que és en Pau, un nét que encara no té cinc mesos i que em somriu quan li faig una carícia. I això és suficient per sentir-me ple de goig i creure que el Nadal continua essent un miracle.

Anuncis

%d bloggers like this: