Montilla

by

Els catalans han fet possible que una cosa que no ho és encara a Espanya ho sigui a Catalunya: que un home nascut fora del país –a Còrdova concretament- pugui ser president de la Generalitat. Això –que un català pugui ser president del govern espanyol o que un cordovès ho pugui ser del de Catalunya-, que hauria de ser normal, no és, i ara per ara, només s’ha pogut materialitzar al Principat, d’ací que la lliçó que han donat els catalans sigui, penso, de primera magnitud, amb independència que ens agradi o no Montilla.

D’aquest, que no conec personalment, no puc parlar-ne gaire, només puc avaluar el que ha dit en el discurs de presa de possessió, del qual en vull destacar una afirmació que em sembla de gran valor. El nou president no se sent català perquè Catalunya sigui la terra dels seus pares, que no ho és, evidentment, s’hi sent perquè és la terra dels seus fills i dels seus néts. Algú em dirà que això són paraules, i jo el contradiré dient que aquesta asseveració és alguna cosa més que una frase feta: vol dir que front a l’essència, Montilla prima la voluntat de ser. No és el passat que heretem allò que determina el que som. Nosaltres som el que volem ser, i és la nostra voluntat de futur allò que marca les nostres vides.

Això a mi m’ha semblat molt interessant.

Anuncis

%d bloggers like this: