Archive for Novembre de 2006

Invitació a la desobediència

20 Novembre 2006

Escolto per la ràdio que el bisbe de Granada crida a la desobediència civil en allò que fa a l’assignatura alternativa a la religió i em costa de creure el que sento. Però és cert i ho lamento. De fet m’espanta que alguns prelats no hagin entès encara la supremacia del poder civil en el marc d’una societat aconfessional com l’espanyola. I en una societat aconfessional el testimoni de la fe no pot sinó oferir-se com una experiència religiosa personal, com una invitació a creure, però mai com la imposició d’una veritat a la qual tothom s’hagi de sotmetre.

L’Església, com una gran part de les religions que hi ha hagut en el món, ha sucumbit fàcilment a dues temptacions: la ideologia de la veritat absoluta i la ideologia del poder al servei de la veritat absoluta. Tanmateix, la pròpia Església ha reconegut aquest error i, com escriu José Antonio Marina, ha comprovat les perverses conseqüències que aquest error comportava.

Confio que els ciutadans de Granada tindran una mica més de seny que el pastor que guia aquella comunitat de creients i no es plegaran a una invitació tan forassenyada.

Acebes el vociferador

19 Novembre 2006

Quan Acebes diu que “Rodríguez Zapatero es una máquina de crear inseguridad en todos los terrenos” és conscient del que diu? Pot parlar d’inseguretat el qui era ministre de l’interior quan a Espanya es produí el major atemptat de la seva història? Pot dir això el ministre que, tot i les evidències que es produïen a mesura que les hores passaven, aquell 11 de març de 2004, continuava creient que l’atemptat l’havia comès una organització diferent de la que el va cometre? És que, en aquestes circumstàncies –les d’un govern que ni tan sols havia detectat la presència d’uns terroristes de signe islàmic a Madrid- els espanyols estàvem més segurs que ara?

Els polítics pensen que a base de mentir, de cridar o de repetir eslògans, la realitat es conforma amb la ficció que ells creen, però no succeeix així, la veritat sempre és força més tossuda del que ells creuen i es va manifestant, de vegades lentament, però sempre de manera inexorable.

——

N.B. He rebut un comentari d’en Pere sobre el meu d’ahir que glossava la victòria de Ségolène Royal a les primàries del PSF. Diu el meu fill des de Tolouse:

Efectivament, Ségo ha guanyat.

1. Va coixa d’idees. La que em fa més por és “sobre Turquia penso el que pensen els Francesos”. Quin drama! Només el fet de pressuposar que hi ha una cosa que es diu “francesos” que té idees homogènies és terrorífic.

2. Les primàries han reforçat el partit, encara que aquí molts no ho veuen així.

Ségo au pouvoir!

18 Novembre 2006

Ségolène Royal ha guanyat les primàries dels socialistes francesos per una majoria aclaparant i serà la candidata d’aquest partit a la presidència de la República. Ségolène Royal ha sintonitzat amb els electors probablement perquè ha parlat un llenguatge entenedor i proper al de la gent, encara que ningú no gosa afirmar que sigui una dona amb un bagatge ideològic sòlid. Quan algú li demanava què era allò que la feia tan popular, la senyora Royal solia dir: “Jo penso el que pensa la gent”, resposta que si un l’escorcolla a fons no vol dir res, perquè… què és allò que pensa la gent? Seguint el joc hauríem de dir que la gent pensa el que pensa Ségolène Royal.

Sigui com vulgui, la realitat és que la senyora Royal ha retornat la il·lusió perduda a la família socialista francesa. I que la dreta no es confiï perquè ningú no diu que aquesta mateixa simplicitat, aquesta manera de connectar amb la gent de base socialista, no pugui també traslladar-se a l’electorat francès en general, aquest electorat que vés a saber si no cerca un candidat més proper, menys encastat políticament, en definitiva més elemental i comprensible.

D’altra banda, el sistema de primàries ha significat un gran èxit per al partit dels socialistes, perquè l’ha situat en el primer rang de la vida política del país durant els darrers mesos. D’altra banda, aquestes primàries han estat reals, autèntiques, sense engany. Res no tenien en comú amb aquell assaig del PSOE que, contràriament al que pensava i volia la direcció, va elegir Borrell. Aleshores tot l’esquema dels socialistes espanyols va caure perquè, en el fons, el PSOE no cercava democratitzar l’elecció del candidat, cercava només de fer-ho veure, i l’elecció va anar de mal borràs. No sols va comportar la renúncia de Borrell a ser elegit candidat, sinó que va desconcertar fins a tal punt la direcció, que el PSOE i el seu secretari general, Joaquín Almúnia, es van veure abocats a una derrota tan dura com inapel·lable.

Les declaracions d’Eduardo Madina

17 Novembre 2006

Vaig seguir per les notícies de la televisió les respostes d’Eduardo Madina a l’interrogatori que li feia el jutge en el procés seguit contra els etarres que havien atemptat contra la vida d’aquest jove, avui diputat del PSOE al Congrés.

Eduardo Madina va perdre una cama en fer explosió una bomba que havien posat dessota el cotxe. Només la sort va fer que salvés la vida, però quedà mutilat.

Les respostes i les explicacions de la víctima foren tan nítides que no podien sinó afectar l’espectador, com també havia d’afectar-lo l’enteresa d’aquest esportista que veié com es truncava una projecte de vida per la intransigència d’uns criminals que escoltaven amb absoluta indolència la declaració.

A través d’aquesta vam saber que, no sols es va estendre la fosca sobre la seva família, ans també que la seva mare, presa d’una depressió que no suportà, morí d’un atac de cor als 49 anys.

Tot això, dit sense cap mena d’afectació, constituïa un testimoni penso que excepcional, però no només les declaracions d’Eduardo Madina eren corprenedores, també ho era aquest cop l’absència de l’associació de víctimes del terrorisme, la que presideix el senyor Alcaraz, que aquest cop no va exercir l’acusació particular. Per què? Doncs segurament perquè Madina era dels qui havia dit que, “en mi nombre sí” el govern podia iniciar una negociació amb ETA.

Pel que sembla, les víctimes no són totes iguals per la gent del senyor Alcaraz. Unes –les que sintonitzen amb ell i amb el PP- deuen ser més víctimes que les altres.

Negre futur per a l’Iraq

16 Novembre 2006

Estimat director: Tot i que el president dels Estats Units, George W. Bush mantén el seu discurs de sempre (“Nosaltres romandrem a l’Iraq, nosaltres ens batrem a l’Iraq i nosaltres guanyarem”) cada dia que passa sembla que el problema en aquell país es va agreujant i que cap de les iniciatives que es duen a terme permet d’arribar a bon port. Avalua, si més no, les dades que s’han produït durant les darreres setmanes:
(more…)

Si es romp la treva

15 Novembre 2006

No hi ha dia en què, en un lloc o altre de qualsevol diari, en un moment o altre d’un programa de ràdio, algú parli del procés de pau. En general, la gent és pessimista, entre altres coses perquè té memòria històrica i sap que ningú no ho ha aconseguit encara, tot i que tots els presidents de govern (un rere l’altre) ho han intentat.

Més enllà de la gent normal, que voldria la pau però tem que aconseguir-la no serà fàcil, hi ha els qui hi especulen, i analitzen com repercutirà l’èxit o el fracàs del procés en el futur dels seus propis projectes polítics. Sembla, però, que la negociació (aquest pecat segons els uns, o aquest esforç ímprobe, segons els altres) no tingui un valor en sí, i que l’èxit o el fracàs no hagi de tenir altres conseqüències que les que afectaran als dos partits que més protagonisme han mantingut en el procés: el PP i el PSOE, respectivament. Tanmateix, l’èxit o el fracàs de la negociació tindrà conseqüències per se, objectives, transcendentals.

Si s’aconsegueix la pau definitiva al País Basc, no és el PSOE qui guanya, som tots, és Espanya. Si es trenca la “treva”, el dit “alto el foc permanent”, el resultat primer i principal és el que destaca Fernando Ónega, encara que ningú no en parli:

“Alguien morirá. Alguien saltará destrozado por los aires por la explosión de un coche bomba. Alguien sentirá en su nuca el frío de una pistola. Alguien sentirá el fuego de una bala en su pecho. No sabemos su nombre, ni la ciudad o el pueblo donde se cometerá el crimen. Sólo sabemos que ocurrirá si el alto el fuego se rompe. Sólo podemos adivinar una historia que ya hemos vivido un millar de veces: el sonido de la muerte, el llanto de una familia rota, el inmenso dolor que nos domina, la indignación visible en el entierro. Y sólo tendremos hueco en el alma para un temor y una incertidumbre: no saber qué lista de víctimas estará inaugurando ese cadáver.”

Això és el que succeirà. Qualsevol altra cosa és secundària.

La teoria de Rodríguez Zapatero

14 Novembre 2006

Rodríguez Zapatero no amaga que la solució per la qual s’ha optat a Catalunya no és la seva preferida. Ell creu que, tant a l’Estat com a les Comunitats autònomes, ha de governar l’opció més votada i, en aquest cas, a Catalunya aquesta opció era CiU.

De fet, ara recordo molt bé que, abans de les eleccions del 14 de març de 2004 (fins i tot quan la majoria creia que guanyaria el PP), el líder socialista va dir que no acceptaria governar si no treia un vot més que Rajoy. En realitat, doncs, la posició actual és coherent amb la d’aleshores, i ningú no s’ha d’estranyar que la mantingui.

Una cosa ben diferent és que hagi acceptat la decisió presa pel PSC de governar amb ERC i IC-V. Com a mínim, s’haurà de reconèixer que el partit dels socialistes és autònom i no actua al dictat de Madrid. La contrapartida és que Rodríguez Zapatero no té per què sentir-se solidari amb la política dels socialistes catalans, si aquesta perjudica l’opció de govern a l’Estat.

En aquest sentit, doncs, Montilla haurà de resoldre els problemes que sorgeixin per ell mateix. No podrà cercar àrnica a la Moncloa. De tota manera, com que no hi ha teoria sense excepció, se li podria demanar a Rodríguez Zapatero per què no la va esgrimir quan Pérez Touriño i tots els altres impediren al PP de governar Galícia.

Rajoy

13 Novembre 2006

L’article que Eduardo Zaplana va publicar a El Mundo criticant Piqué i Arenas va ser la gota que fa vessar el got de Rajoy, el qual sembla que ara s’hagi adonat que la presència d’aquest mediocre i cínic personatge no li convé. Però no ha estat només això. Rajoy, que d’ençà les eleccions de 2004, es va recolzar en el sector dur i més aznarià del PP, ha vist com, durant la campanya catalana, els mitjans de comunicació espanyols més conservadors en qui tenia la vista posada, van girar l’esquena a Piqué per tal de donar suport a la candidatura de “Ciutadans”.

En efecte, el “Candidats en pilotes” (com algú ha decidit anomenar-los per mor d’haver aparegut el seu líder amb el vestit d’Adam) han tingut el suport incondicional d’El Mundo i de la COPE de Jiménez Losantos que, obnubilats pel seu radicalisme anticatalà consideren Piquè com un quasi nacionalista. És per això que ara Rajoy sembla que vulgui canviar d’amics i, tot intentant amollar llastra, es gira cap als barons del PP.

Jo era dels qui pensàvem que entre Aznar i Rajoy hi havia una gran diferència, però aquests dos anys m’han fet canviar d’opinió, perquè el líder popular, enlloc de voler ser ell mateix, semblava que volgués seguir per la línia marcada pel seu antecessor. Tanmateix això no conduïa sinó al suïcidi. Però tornar canviar d’imatge no és fàcil, i menys encara si continua en el seu discurs furibund i gens conciliador. Espanya no necessita una dreta losantiana, necessita una dreta capaç de saber interpretar mínimament la complexa i plural realitat del nostre país.

La llei de partits no ha estat la solució

12 Novembre 2006

Quan Otegi demana al govern d’Espanya que paralitzi les accions judicials contra els membres de la kale-borroka, sembla que desconegui que, en un sistema democràtic, la separació de poders dóna plena autonomia als jutges, tot fent impossible una acció governamental en aquest camp. Això –actuar sobre els jutges- només pot fer-se en una dictadura, on el dictador fa i desfà com vol en tots els poders de l’estat.

Una altra cosa és el que ha fet ara el Govern basc, que ha demanat “empar” al Tribunal Constitucional contra l’acció del Tribunal Superior de Justícia del País Basc contra el lehendakari Ibarretxe. Què en sortirà d’aquesta acció no ho sé, però com a mínim es guarden les formes.

De tota manera, encara que molta gent (els socialistes inclosos) cregueren que la dita “llei de partits” (que deixava fora de joc Batasuna), era un bon camí per a eradicar la violència, jo sempre he pensat que aquest no era un procediment adequat. Amb aquesta llei a la mà, ni tan sols pot el lehendakari parlar amb membres de Batasuna sense cometre un delicte (de fet, aquesta és la causa del seu processament), i sense parlar amb Batasuna mai no arribarem al final de la violència. ¿O és que haurem de parlar-hi a Suïssa per a evitar així de cometre una il·legalitat?

Jo estic amb la vicelehendakaritza quan afirma que l’encausament d’Ibarretxe per part del TSJPV “contravé la democràcia, afecta al conjunt del sistema polític i desestabilitza la realitat política i social d’Euskadi”. Però és possible que, amb la llei a la mà, el Tribunal no pugui fer altre cosa que el que està fent. D’ací que, en la meva opìnió, la “llei de partits” (contrariament al que predica el PP) sigui un fre que impedeix de trobar solucions al problema polític del país basc, tot i que no negaré que hagi contribuït a aïllar i a descapitalitzar l’entorn dels terroristes.

La nova policia de Joan Saura

11 Novembre 2006

El sistema parlamentari implica que, un cop s’ha configurat el Parlament, el president elegit contempla la cambra i encarrega govern a qui li sembla que podrà formar-lo. El més corrent és que doni l’encàrrec al líder de la majoria o de la minoria majoritária i que, quan aquest declina la invitació perquè no s’ha vist capaç de formar govern, aleshores cerqui a algun altre líder de partit o coalició que creu que podrà fer-ho.

En el cas de Catalunya, el president que resulti elegit per a dirigir el parlament, o bé haurà de fer una comèdia o ja haurà d’encarregar de formar govern a Montilla directament, perquè, molts dies abans de constituir-se la nova cambra, aquest ja té com qui diu el govern al sac. Encara més: ja sabem qui ostentarà les principals carteres.

És bo això? No ho sé, com a mínim és diferent del que solia fer-se.

Però no volia parlar del sistema parlamentari, sinó d’unes declaracions de Joan Saura, el tercer en importància d’aquest govern d’entesa –que així es dirà el nou govern-, el qual estarà al front de la sempre conflictiva i important conselleria de l’interior. Vaja! Que Saura serà l’home del sac, un paper que penso que ha fet molt bé la consellera Tura aquests darrers temps. Però no us preocupeu, que Saura no serà exactament l’home del sac, i menys encara l’home de la porra, serà l’home de les bones maneres, del “pari’s, sisplau, senyor conductor…”, del “¿seria tan amable de no robar en aquesta joieria?” O coses per l’estil. I ho dic això perquè, com hem sabut, ha traslladat als quadres intermedis d’Iniciativa per Catalunya-Verds, que, en assumir aquesta important cartera, han de saber demostrar que garantir la seguretat no és sinònim de repressió policial. “Mostrarem –ha dit- que hi ha una manera alternativa de dirigir el departament”.

La tesi ecosocialista és que hi ha una forma progressista d’entendre la política de seguretat, que “permet donar la volta a la doctrina de la dreta que vincula seguretat a repressió policial”. Des d’Interior, doncs, Saura “garantirà la seguretat, la coordinació policial i tots els elements que depenguin de la seva gestió, però alhora té l’oportunitat d’introduir valors propis de l’esquerra”, assenyalen en IC-V. Un d’aquests valors serà la formació dels Mossos d´Esquadra en matèria de drets humans, als quals traslladarà la consigna d’”apostar pel diàleg i el pacte amb els moviments alternatius i amb els manifestants”.

He de confessar que aquest pacte amb els moviments alternatius i amb els manifestants no sé exactament com es menja, però segur que serà molt bonic de veure. No hi ha dubte que, amb els ecosocialistes al front d’Interior, la porra no farà mal i el futur de la policia catalana serà una cosa esplendorosa.


%d bloggers like this: