Laocoont

by

En una de les obres de Graham Greene, “El factor humà”, llegim com els serveis secrets de l’Estat britànic fan desaparèixer un dels seus agents per error, l’han confús amb un delator, quan el delator era el seu company de despatx.

El que fereix la sensibilitat del lector no és, només, que una sèrie de senyors ben vestits, que es reuneixen en una casa dels afores de Londres envoltada de parcs i de jardins a l’anglesa, que juguen a golf i prenen whisky abans de sopar, decideixin fredament la mort del seu subordinat, sinó que aquesta la hi provoqui un d’ells, un doctor bon vivant i culte, que li va injectant el verí letal amb una insensibilitat absoluta.

No gaire diferent deu haver estat l’escena oculta que ha provocat l’enverinament de l’excoronel del KGB, Alexander Litvinenko, que, crític amb el règim del president Vladimir Putin, s’havia exiliat a Londres i sembla que, des d’allí, investigava l’assassinat de la periodista Politkovskaia.

La mare Rússia s’ha convertit novament (jo penso que mai no ho ha deixat de ser) en la serp que devora Laocoont i els seus fills per voler profanar el regal que algú ignot (en realitat els aqueus que havien simulat una retirada) feren a la divinitat. El cavall, però, era una trampa mortal per a Troia, i tots sabem què va succeir després. Però aquesta (la derrota de Troia) és la segona part de la història. La primera és la de la serp que devora el sacerdot d’Atenea, Laocoont, i tots els seus fills, simplement perquè pretenia dir la veritat.

Anuncis

%d bloggers like this: