Vells Temps

by

Dissabte vespre vaig ésser al Teatre Principal de Maó per veure l’obra “Vells temps”, de Harold Pinter, el recentment guardonat premi Nobel de literatura. En acabar, es lliurava el “Premi Born de teatre”, que és el més ben dotat dels que, en aquest gènere, es donen a Espanya.

Del teatre m’agrada sobretot la seva simplicitat. Per mi, el teatre és essencialment paraula, encara que no només paraula, però, a diferència del cinema, on la multiplicitat de càmares et poden mostrar una gairebé infinitud de plans, i on els elements complementaris –la fotografia, la música, el paisatge, els efectes especials, etc.- són d’una gran importància, en el teatre, la paraula i l’expressió corporal ho fan gairebé tot.

A “Vells temps” només hi ha tres actors sobre un escenari amb prou feines vestit: un decorat molt simple –el d’un menjador, que sembla que és alhora dormitori i sala d’estar, amb dos canapès i una butaca-. Tota l’acció transcorre en aquest habitacle on es mouen els tres personatges: un matrimoni i una vella amiga de la dona que els visita després de més de vint anys de no haver-se vist. El matrimoni viu a Anglaterra, en un lloc rural des d’on es veu el mar. La visitant, en casar-se, se’n va anar a viure a Sicília. De sobte, aquella nit, entre copa i copa de conyac, parlen d’allò que senten i també d’allò que van sentir ja fa temps, “en els vells temps”, encara que algunes imatges d’aleshores són més vives del que ells es podien pensar. Parlen, en definitiva, del passat, del present, de la realitat i també del desig.

No sabria dir si l’obra em va agradar prou, però em va captivar la força de la paraula d’aquells tres actors (a més, sempre he considerat la mirada perduda de l’actriu Rosa Novell com a particularment atractiva i enigmàtica), i vaig sortir de la sala amb una força interior, la intensitat de la qual mai no em provoca el cinema. La del dissabte, va ser, doncs, una molt bella nit.

Advertisements

%d bloggers like this: