Archive for Octubre de 2006

Bona notícia a Palestina

21 Octubre 2006

M’he despertat a Barcelona i, en obrir La Vanguardia, em trobo amb una notícia d’aquelles que et fan sortir al carrer amb cara de joia. No és que l’oasi català s’hagi restaurat després d’uns dies de pèrdua absoluta dels papers (que si DVD, que si “follat’t la dreta” etc. etc.), no, res d’això. La notícia no ens afecta directament, però sí que ajudarà a aconseguir la pau. Em refereixo a l’acord entre Hamas i Al-Fatah d’acabar amb els enfrontaments violents entre militants d’ambdós grups palestins i que recentment han fet elevar el temor d’una guerra civil a Palestina.

Així, almenys, ho va anunciar un membre de Hamas que va participar en la reunió, que va concloure amb l’acord. En la cita, segons diu La Vanguardia, també es va acordar l’establiment d’una oficina de coordinació entre els dos grups, a fi d’impedir que es repeteixin els violents incidents ocorreguts a Cisjordània i Gaza fa tres setmanes i que es van cobrar les vides de més d’una dotzena de palestins, entre seguidors de Hamas i de l’opositor AL-Fatah. Un portaveu d’Al-Fatah va afirmar que les dues parts estaven d’acord que el diàleg ha de ser l’única via per a resoldre les disputes entre les faccions.

Anuncis

L’error de Rodríguez Zapatero

20 Octubre 2006

El president Rodríguez Zapatero i el seu equip intenten donar una nova imatge del que ells creuen que ha de ser el socialisme a l’Espanya del segle XXI. Això es veu en les lleis que duen al parlament, amb el tarannà que impregnen a la seva acció política, en un distanciament gairebé absolut del que representa el PP com a partit, etc. Unes coses les fan més bé i en unes altres no tant, però com a mínim el PSOE representa una opció força diferenciada del PP, i prou que malden per demostrar-ho els conservadors!

Dos personatges que es deien molt poc amb la nova imatge del PSOE eren Paco Vázquez i Pepe Bono; dos líders, però, que a les seves respectives parròquies (accepteu-me la broma) es mostraven invictes. Fins i tot aquest darrer havia disputat la secretaria general del partit a Rodríguez Zapatero després de la crisi d’Almunia, l’inventor de les primàries que guanyà Borrell. En aquella ocasió, i en una reacció de darrera hora, el partit recolzà el jove candidat Rodríguez Zapatero que vencé Bono per molts pocs vots i, contra pronòstic, aquest jove diputat lleonès dugué el partit al govern a la primera oportunitat que va tenir de fer-ho.

Estant així les coses, era cosa cantada que els vells elefants del socialisme de l’època passada havien de passar a la reserva, i això s’està complint gairebé sense excepcions: Narcís Serra presideix Caixa de Catalunya, a Paco Vázquez l’han enviat al Vaticà perquè resi les hores amb el Papa; Rodríguez Ibarra ha anunciat la seva retirada; i Pasqual Maragall és a punt de desaparèixer de l’univers polític. Només Guerra resta agotzonat rere el seu escó del Congrés i Manolo Chavez continua presidint, no sols el partit, sinó també Andalusia.

Pepe Bono semblava que es resistia a desaparèixer i va incorporar-se al primer govern de Rodríguez Zapatero com a ministre de Defensa. Quina troballa! Escoltar-lo parlar de la bandera, de l’honor i d’Espanya era com per a llogar cadires. Amb la seva veu engolada, el seus cabells inexorablement foscos i les seves galtes sempre lluentes, escoltar les seves arengues ens feia retrocedir en el túnel del temps, fins al punt que era difícil distingir, tot escoltant-lo, la seva procedència ideològica. De fet, qualsevol despistat hauria pogut ubicar-lo en l’ala més rància i missaire del PP.

Un dia, però, Bono va dimitir i va retirar-se de la política activa. Alguns férem un alè, com també el farem quan es jubili aquest altre personatge que es diu Enrique Mújica a qui, tot i essent socialista de sempre, fou propugnat per Aznar a la seu del Defensor del Poble. Quin ull, per cert, el de l’Aznar! La seva aposta aquest cop féu bingo.

Però parlàvem de Bono. Dèiem que s’havia retirat però resulta que, deu fer un parell de setmanes, incomprensiblement per mi, Rodríguez Zapatero va oferir-li la candidatura socialista a l’Ajuntament de Madrid, i després d’un compàs d’espera on la discreció dels uns i de l’altre brillà per l’absència, Bono va fer al president del govern i secretari general del PSOE la més sonora botifarra que recordo. Primer que si “a nadie le amarga un dulce”, que si patim, que si patam, però al final, i com era previsible, Pepe Bono va engaltar a Rodríguez Zapatero una bufetada al costat de la qual la de “Gilda” era de tercera divisió.

A mi, però, no em preocupa Bono, el que no em sembla, en canvi, de rebut és que la direcció del PSOE i, més concretament Rodríguez Zapatero, volgués ressuscitar aquest cadàver per a lluitar amb Gallardón pel govern de Madrid. Pregunto: Creu algú que Bono podia d’alguna manera encarnar l’esperit que Rodríguez Zapatero vol impregnar a l’actual política socialista? Evidentment que no. Cercar Bono era claudicar, voler aconseguir l’èxit a qualsevol preu.

Rodríguez Zapatero sap que Madrid és una ciutat on els conservadors són legió, i sap també que Gallardón es troba en el punt de mira de la rància Esperanza Aguirre. “Posem, doncs, al front de la llista el més ranci dels nostres i així tal vegada guanyarem.” Aquest, i cap altre, sembla que hagi estat el pensament de la direcció socialista i això a mi em sembla, no només un error, sinó també una claudicació inacceptable.

Mateu Martínez

19 Octubre 2006

Estimat director: Vaig conèixer Mateu Martínez arran de ser designat conseller del Consell Insular de Menorca, l’any 2003. No puc dir, doncs, que el coneixia de tota la vida ni tampoc que he travat amb ell una llarga amistat, i tanmateix no m’he de privar de dir que m’ha semblat una persona de vàlua. Més aviat sec, una mica distant, poc dat a l’afalagament, penso que l’exconseller ha de ser –vaja, és!- una persona amb la qui el diàleg s’ha de sostenir a base d’idees i amb la qui no ha de resultar gaire fàcil mantenir una conversació banal.

No tot el que jo li he proposat en la no molt llarga (però sí regular) relació que hi he mantingut li ha estat plaent, i fins penso que en algun cas m’ha estat una mica difícil convèncer-lo, però quan hem arribat a l’acord, la seva paraula sempre ha estat definitiva. D’altra banda, aviat he vist que amb Mateu Martínez compartia el compromís amb la llengua i amb la cultura catalanes, i no debades ell ha estat una de les persones més ridiculitzades (després del batlle de Maó, aquest per raons òbvies) per aquella mena de “prepartit” que embruta carrers i façanes amb adhesius i que només sap escriure un únic article (això sí, en tres-cents capítols), per a vergonya de tots. I tinc la impressió que també compartia amb ell una certa rigorositat en la manera de fer les coses.

Què ha d’haver succeït, doncs, perquè el PSM, un partit nacionalista, que estima i defensa la cultura catalana, ecologista, i que vol ser també rigorós, l’hagi despatxat? Mateu Martínez (en un gest que l’honora) no ho ha volgut explicar, entre altres coses perquè no volia fer mal al seu partit, però és necessari que els menorquins ens demanem i intentem saber què és allò que ha fet que el PSM decidís prescindir d’un home tan valuós com ell. I si l’exconseller ha callat, crec que el partit hauria de donar alguna explicació als electors que fos creïble, perquè les coses no succeeixen perquè sí, i no hi succeeixen sobretot en el món de la política. I cap partit decideix demanar la renúncia a un conseller propi a vuit mesos de les eleccions sense tenir poderoses raons per a fer-ho.

Atès, doncs, aquesta mena de pacte de silenci, jo apuntaré una hipòtesi que deixo a la consideració dels meus lectors. A mi em fa la impressió que Mateu Martínez no comparteix la laxitud que s’està observant en un sector (sembla que majoritari) del PSM en allò que fa referència a la política urbanística i a la construcció.

Partit extremadament proteccionista i conservador en aquests punts, sembla que també al PSM li hagi afectat (ni que sigui mínimament) la dita “febre del bloc de ciment” (evito la paraula “maó” perquè les conseqüències podrien ser aleshores catastròfiques). I posats a dir coses, afegiré que aquesta laxitud sembla que hagi coincidit amb la política seguida pel qui n’havia estat secretari general, Ramon Orfila, d’ençà que fou elegit batlle d’Es Mercadal.

Quan jo exposo aquesta hipòtesi (que segurament serà errònia) no faig, però, cap mena de valoració de la política de l’alcalde. No dic, per tant, que aquesta política de “gran creixement” que de manera indubtable ha seguit Orfila sigui bona o dolenta. En això no hi he d’entrar. Simplement la constato com un fet que em sembla, a més, indiscutible. I no m’estranyaria que, atès el caràcter d’home fort que sempre ha tingut Orfila dins el PSM, fos aquest l’element que ha ajudat a produir aquesta mena de “relaxament” (si és que ho podem dir així) del partit en unes matèries (l’urbanisme i l’auge de la construcció, especialment) que aquesta formació política sempre havia tractat amb força rigor, en el cas del primer, i amb molta contenció, en el cas del segon.

Bé, potser tot són figuracions meves que han sorgit només de l’hermetisme del PSM en aquest episodi que tanmateix considero de gran transcendència (i sinó, espereu que passi el temps) per al futur d’aquest partit polític amb el qual mantinc clares diferències però també moltes afinitats.

I acabaré amb una maldat. És aquesta: Se’m fa difícil d’entendre que Manel Martí, que ha estat director general del dimitit Mateu Martínez, accepti ara de substituir-lo. I això perquè acceptar el càrrec quan el partit ha demanat la dimissió del qui era conseller per clara discrepància amb les tesis de la direcció, penso que només es podia fer si també ell (el director general) estava en desacord amb el qui fins ara ha estat el seu superior jeràrquic. Però hem de pressuposar que no ho estava, en desacord, perquè en aquest cas és evident que hauria d’haver dimitit abans. I si estava d’acord amb Mateu Martínez, per què no l’acompanya en la seva discreta i elegant retirada?

Rússia: un nou assassinat

18 Octubre 2006

Rússia és un estat molt gran, i amb una població de més de 140 milions d’habitants, els números es relativitzen, però no deixa de ser significatiu que una nova mort “significativa” es produís el passat dilluns. En aquest cas es tracta del director de negocis de l’agència de notícies estatal Itar-Tass, Anatoli Voronin, que va ser trobat ahir mort a ganivetades en el seu apartament en el centre de la capital russa. Aquest homicidi es produïa deu dies després que un assassí a sou acabés amb la vida de la periodista Anna Politkovskaïa, un símbol de la llibertat de premsa i d’oposició a la política del president Putin a Txetxènia.

No conec les reaccions del president en aquest cas, però quan la mort de la periodista, després de condemnar-la i de dir que els assassins havien de ser condemnats (si és que els troben, es clar) va minusvalorar l’acció d’Anna Politkovskaïa. “Amb prou feines el seu diari era conegut”, va dir.

Aquesta mort se suma, però, a la cadena d’assassinats per encàrrec de l’últim mes. El 13 de setembre uns pistolers van matar al vice-president del Banc Central de Rússia, Andrei Kozlov, l’acció que més alt ha copejat l’estructura de poder de Rússia. Després van ser assassinats Enver Ziganshin, un enginyer que treballava per a una empresa subsidiària de la petroliera TNK-BP, i el banquer Alexander Plojin.

Alguna cosa fa mala olor a les cavernes del Kremlin.

Quaranta anys després

17 Octubre 2006

Fa uns dies vaig rebre un correu de Miquelàngel Limón que em deia:

Benvolgut Josep Maria:
Adjunt t’envii una carta de ta mare, escanejada del diari MENORCA. Dimarts que ve [avui per al lector] farà 40 anys que hi va sortir editada, el contingut de la qual és, avui per avui —encara ara!—, un model de civisme, de conviccions fermes —i anticipades!— sobre els problemes de la convivència de les llengües. La defensa de la nostra llengua que ta mare hi fa, és senzillament rotunda, educada i emocionant, i més quan ens adonam que ja han passat 40 anys d’una postura que en els nostres dies no podria ser més diàfana, correcta i valenta, perfectament còngrua amb l’actual estat de la qüestió, inclosa la reclamació del dret a l’ús de la llengua materna també fora de l’àmbit familiar i privat.

Salutacions

Miquelàngel Limón Pons

Carta al director 1966De seguida me n’he recordat. Aquell 1966 tenia aleshores 16 anys. La mare va traspassar l’estanc on jo vaig néixer a una jove que sempre havia treballat a casa i, per tal de fer-ho saber al públic, vam posar un cartell a la porta que, escrit en menorquí semidialectal, deia simplement això: “Feim sebre que l’estany l’hem canviat al carrer de Sant Antoni nº 24”. Això que ara sembla normal encara no ho era i, uns dies després, trobarem que el nostre cartell havia desaparegut i havia estat substituït per un altre que deia: “Hacemos saber que el estanco lo hemos cambiado a la calle San Antonio nº 24”. Això va motivar que la mare enviés una carta (que jo li vaig ajudar a escriure) al diari Menorca per a denunciar el fet i tota la càrrega d’intransigència i de covardia que significava. I res més. Però el més bonic va ser que, unes setmanes després, la mare va rebre una carta personal de Francesc de Borja Moll felicitant-la i encoratjant-la a defensar la llengua i a no deixar-se trepitjar en aquest punt (consell que jo vaig aprendre de cor i que he intentat aplicar tota la meva vida. Aquella carta del Sr. Moll va causar una gran alegria a la meva mare que, mai no m’ho va dir, però estic segur que va haver d’aguantar les burles o, si més no, el silenci acusador de molta de la gent del seu entorn.

Quan la mare va morir l’any 1997, entre els seus papers vaig trobar la carta del Sr. Moll i em va fer recordar aquell episodi de joventut que ara novament ha evocat l’amic Limón en el seu correu. I en homenatge a la fe que va tenir en mi la mare quan li vaig demanar que no s’acovardís i denunciés públicament la malifeta, avui –quaranta anys després- penso que era bonic escriure aquests mots tot recordant-la.

Granada

16 Octubre 2006

He fet un cap de setmana a Granada on he visitat (penso que és la tercera vegada que ho faig) l’Alhambra, una meravella que mereix un viatge des de qualsevol indret del món. Mentre contemplava aquell pati dels lleons, i qualsevol de les sales que l’envolten dins el palau dit d’El Generalife, pensava en la gran diferència que hi havia entre aquella arquitectura sofisticada i esvelta i la cristiana, representada per palaus i esglésies molt més pesants. També vaig reveure la Catedral i les tombes dels Reis Catòlics i de Juana la Loca i Felipe el Hermoso, dins la cripta sobre la qual hi ha els bells cenotafis de marbre. Però el que no coneixia era el món de Lorca, que vaig reviure mínimament tot visitant la seva casa natal a Fuente Vaqueros, bellíssima dins la senzillesa, i on es guarden alguns records personals de l’escriptor i de la família, una sala d’exposicions veïna, que fou inaugurada l’any 1998, amb motiu del centenari del naixement del poeta i dramaturg, i també contemplant la representació de “Doña Rosita la soltera” en el principal teatre de Granada. La representació fou molt senzilla, amb un decorat realment pobre que responia a una estètica penso que molt antiquada. Però em va agradar veure aquella obra, i encara més veure-la a Granada representada per actors del país, que no havien de fer cap esforç per a utilitzar la mateixa parla de Lorca.

Reconec que mai no he estat un gran apassionat de Lorca, possiblement perquè no l’he arribat a conèixer bé, però la visita a Granada i l’aproximació al seu món més íntim m’han ajudat d’alguna manera a trobar-me amb la figura d’aquest personatge cabdal del que, en el camp de la literarura espanyola, coneixem com “la generación del 27”.

Alan García reclama ampliar els casos de pena de mort

15 Octubre 2006

El president del Perú, Alan García, ha dit això: “Jo penso que gent que ha comès violacions que van seguides de la mort de fillets no tenen dret a viure, i que la societat s’ha de defensar.” Val a dir que al Perú, l’article 140 de la Constitució limita l’aplicació de la pena capital als actes de traïció a la pàtria en temps de guerra i al terrorisme.

Vint-i-set anys després de l’execució d’un presoner al Perú, la iniciativa presidencial ha suscitat un gran debat en el si de la societat peruana i fortes crítiques per part de la Conferència episcopal, que té una gran influència en aquell país de majoria catòlica. Els bisbes, en una intervenció carregada de seny, des del meu punt de vista, han dit que “L’experiència d’altres països mostra que [la pena de mort] no resoldria el problema i ens empenyeria perillosament vers al retorn de ‘l’ull per ull, dent per dent’ que no eradicaria el mal”.

També s’ha pronunciat en contra la Federació internacional dels drets de l’home (FIDH), que ha apel·lat als diputats perquè refusin aquests projectes de llei “que obligarien al president a denunciar la Convenció americana dels drets de l’home, ratificada pel Perú l’any 1978”, coneguda amb el nom de “Pacto de San José”

El problema no és, però, si Perú es veuria o no obligada a denunciar el pacte, el problema real és que Perú infligiria clarament els drets de l’home, com tants altres estats que encara no han descobert que la llei del talió no és el camí més adequat per a atacar la delinqüència.

El cas de De Juana Chaos

14 Octubre 2006

Comprenc que no és fàcil lluitar contra el terrorisme i, alhora, dialogar els qui el provoquen per veure si, d’una vegada per sempre, abandones les armes. I comprenc que ho ha de ser encara més quan el qui això fa, ho fa amb una resistència frontal i absoluta del principal partit de la oposició.

En aquests treballs l’error sempre és bo de cometre, entre altres coses perquè el qui du la iniciativa només pot respondre d’ell mateix, però mai no sap que farà l’adversari, i menys encara sap si la persona amb la que negocia representa tot l’adversari que, com sol succeir en aquests casos, és una mena de monstre de molts caps que no necessàriament s’intercomuniquen.

Dit això, i deixant clar que en aquest punt jo estic al costat del govern, he de reconèixer que el que ha transcendit respecte del canvi de posició de la fiscalia en el cas de De Juana Chaos és un error en el qual no s’havia d’haver caigut. Ja sé que s’ha desmentit després, i que fonts autoritzades han dit que no era ferma la sol·licitud de 96 anys de condemna, però de 96 a 6 anys hi ha un abisme, i comprenc que Rajoy s’hagi llençat de cop a la jugular del govern. I també algun socialista dissident, com la basca Rosa Díez, que ha qualificat el canvi d’escandalós.

De tota manera, el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.

Bé, la realitat és que en un cas com aquest hi ha hagut massa errors, i són aquesta errors els qui donen ales a l’oposició.

La pena de mort

13 Octubre 2006

Amb motiu de la celebració del dia en contra de la pena de mort, que va tenir lloc el passat dimarts, 10 d’octubre, els diaris van publicar diferents articles i reportatges sobre la pena capital, aquesta que no admet revisió possible i que, al meu entendre, i suposo que de tots els abolicionistes del món, converteix en assassí el qui la practica.

Cada dia que passa són més els estats que s’apunten al club dels qui no accepten la pena de mort i la fan fora del seu sistema repressiu penal, però això no significa que, entre els homes, aquesta postura abolicionista creixi en la mateixa proporció.

De les dades que he llegit, les que més m’han impactat són les de França, aquest país que, com saben els meus lectors, m’obliga dia rere dia a enterrar els meus mites. Jo sabia que, quan François Mitterand la va abolir, tenia una majoria de la població en contra (sembla que un 62% de francesos eren partidaris de mantenir esmolada la guillotina). Dons bé, ara la cosa no és molt millor, encara que hem avançat. Segons un estudi demoscòpic fet per Sofres, el 42% dels francesos desitjaria que es restaurés la pena de mort, i això és encara més greu si tenim en compte que, fa només quatre anys, concretament el 2002, els partidaris de mantenir-la eren només el 40%.

Alguna cosa important té de fracàs el nostre sistema si l’opinió pública retrocedeix en qüestions com aquesta de la pena capital.

Les televisions catòliques

12 Octubre 2006

Estimat director: Fa uns dies vaig llegir a la premsa que entre els dies 10 i 12 d’octubre (per tant la reunió deu acabar avui), se celebrava a Madrid un Congrés Mundial de Televisions Catòliques. Aquesta reunió haurà aplegat a més de 300 experts de 40 països per a discutir, entre altres coses, “qué es ser católico en televisión” –segons copio literalment de la premsa.

La notícia m’ha sobtat una mica perquè en un món on pràcticament han desaparegut els mitjans de comunicació confessadament partidistes (ja no hi ha, com hi havia hagut, diaris “co-munistes”, “liberals”, “conservadors”, “republicans” o bé “monàrquics”, ni conec tampoc televi-sions que es declarin socialistes, conservadores o comunistes) ens trobem amb una confessió religiosa que ha decidit de tenir “televisions catòliques”, així, sense mixtificacions. (more…)


%d bloggers like this: