Archive for Octubre de 2006

Davant l’assassinat d’Anna Politkovskaïa

11 Octubre 2006

Anna Politkovskaïa era la consciència de Rússia. Però ha estat assassinada a sang freda. S’havia acostat massa a les misèries del poder i les havia denunciat sense por en un país on, qui vol subsistir, calla. La Rússia de Putin (com abans la de Stalin, com abans la de Lenin, com abans la del Tsar) és un país dominat per la por, per l’autocensura i pel cinisme. I precisament en aquest país segrestat pels qui detenten el poder, aquesta periodista havia sabut mantenir el seu coratge cívic. El que no s’atura davant la maquinària d’aquest poder depredador que no troba obstacles en el seu camí.

Anna Politkovskaïa, a partir de la segona guerra de Txetxènia, l’any 1999, havia decidit escriure la veritat sobre la terrible matança ordenada per l’Exèrcit rus en el Caucas, perquè ella estava persuadida que aquesta campanya cavaria la tomba de tota esperança democràtica a Rússia.

En un article tan dur com clar de Laure Mandeville publicat a Le Figaro, aquesta experta politòloga escriu: “A mesura que la violència política guanyava el cor del poder rus, ella ampliava el seu camp d’investigació i no dubtava a l’hora de denunciar l’opacitat espectacular del sistema polític orquestrat pel president Vladimir Putin. Mentre la major part dels mitjans de comunicació russos callaven, el seu diari, Novaïa Gazeta, havia esdevingut, gràcies a ella, un dels darrers suports de la llibertat d’expressió.”

Novament, doncs, el silenci recau sobre la immensa i desgraciada Rússia. Descansi en pau Anna Politkovskaïa.

La maragallada

10 Octubre 2006

Si ahir deia que no sempre hem de parlar de Catalunya, avui hi tornaré perquè no puc evitar-ho després d’escoltar les paraules del president Maragall, no sé si al descans o en acabar el partit de futbol entre la selecció catalana i la d’Euskadi.

Començaré per dir que no vaig poder reprimir-me el riure quan, davant la pregunta del periodista sobre quines eren les seves preferències, Ibarretxe va respondre que “a mi me gusta mucho la selección española, la de Italia… pero mi selección es la de Euskadi”.

Això de la d’Itàlia em va semblar genial per a desactivar haver de dir primer l’espanyola. Però bé, deixem-ho així perquè a mi, com que l’espanyola no m’agrada des de 1964, quan guanyàrem a Rússia i jo, amb catorze anys, em vaig sentir inequívocament vencedor, avui m’importa un borrall si a Ibarretxe li agrada l’espanyola, i també la italiana, encara que no tant com la feta per homes (aquí no val allò d’homes i dones) bascs.

Però anem a Maragall. El president va dir més o menys això: “La selecció de Catalunya és una obvietat un cop les Corts Espanyoles, tot aprovant l’Estatut, han afirmat que Catalunya era una nació”.

Es veu que Maragall no sap llegir o necessita graduar-se les ulleres, perquè en cap moment l’Estatut diu que Catalunya és una nació. L’Estatut diu simplement –i ho diu al Preàmbul (l’únic bocí de la llei que no té caràcter normatiu) que els catalans diuen que Catalunya és una nació, que és una cosa molt diferent de la que afirmava Maragall davant els micròfons. O és que no s’ha temut el president que els Guerra, Bono, i tutti quanti s’encarregaren de “pasar el rodillo” com molt bé va dir el president de la Comissió Constitucional?

“Más limpio que una patena” el deixaren, l’Estatut, les Corts espanyoles, en l’opinió de Rodríguez Zapatero. I ves a saber si el Tribunal Constitucional no el farà passar novament per la rentadora, tot al·legant que ni els esforços de Guerra el deixaren prou net.

Les eleccions nord-americanes

9 Octubre 2006

Els electors nord-americans aniran a les urnes el proper dia 7 de novembre (no tot ha de ser parlar de Catalunya) per a elegir 33 senadors, tots els congressistes i 36 dels 50 governadors, això sense tenir en compte els molts representants de caràcter local. A la vista de la composició actual de les cambres, els demòcrates haurien de conquerir un mínim de sis senadors per tenir-hi majoria, i 15 membres de la Cambra de representants. Ambdues cambres avui tenen majoria republicana.

A la vista dels sondeigs, l’oposició demòcrata no havia estat tan a prop mai de fer-se amb el Congrés, atesa la quantitat d’escàndols i problemes que afecten el president Bush, que es troba en un franc declivi.

Això no obstant, cap sondeig s’arrisca a prometre la victòria als demòcrates, tot i que les distancies semblen mínimes. De fet, és la primera vegada des de 1944, que tant la Cambra de representants com el Senat semblen a l’abast dels demòcrates.

Els qui contemplem la política americana amb un cert distanciament i també des d’un profund desconeixement de la realitat dels Estats Units, pensem que la victòria dels demòcrates hauria de ser cantada, però no hem de fer-nos il·lusions perquè, si un lloc del món és per essència conservador, aquest és els Estats Units d’Amèrica.

De tota manera se’ns és permès d’especular, i si els demòcrates aconseguissin majoria a les dues cambres, el president Bush, més afeblit que mai, hauria de negociar amb l’oposició, cosa que s’ha estalviat fins ara.

Si més no, seria un consol.

El desafiament

8 Octubre 2006

Per poc que obrim els ulls cada dia, per poc que mirem la televisió o llegim els diaris, per poc que sortim al carrer i contemplem qui es passeja per la vorera o qui juga i conversa a les nostres places, arribarem aviat a la conclusió que un dels problemes crucials que haurà d’afrontar la societat del segle XXI és el de la integració de persones d’altres races, d’altres cultures i d’altres religions.

Per poc, doncs, que obrim als ulls sabrem que la nostra societat (en definitiva Occident) haurà d’afrontar problemes més mals de resoldre. I són mals de resoldre no només perquè afecten a l’economia de les persones (que l’afecten, ja que molt sovint la gent immigrant és la qui conforma importants bosses de pobresa o de marginació), sinó –i bàsicament- perquè fer de ple els sentiments, els costums, les tradicions i les maneres de ser de les persones que, en sentir-se (amb raó o no) ferides en la seva manera de ser, poden fàcilment provocar la catàstrofe.

Occident no podrà fer res per a evitar que milers i milers de persones procedents dels llocs més inversemblants s’hi acostin, entre altres coses perquè es necessita aquesta gent, i això comportarà una sèrie molt greu de problemes que, si bé poden controlar-se o mitigar-se quan es produeixen en petita escala, esdevenen grans en créixer desmesuradament.

El debat i l’enfrontament, doncs, es produirà. De fet ja s’està produint. I caldrà decidir què és allò que constitueix el nucli dur de la nostra civilització –en definitiva allò a què no podem renunciar-, i caldrà també trobar la manera perquè, en la defensa d’aquest nucli dur, no lesionem els drets i els sentiments “dels altres occidentals”. Ens caldran, doncs, polítics d’altura per a evitar el xoc i per a gestionar una societat en transformació que demanarà força més coses que carrers ben asfaltats o una bona i ràpida atenció en els hospitals, perquè els problemes no seran només d’aquest ordre, afectaran a d’altres aspectes que, ens agradi o no, i ho entenguem o no, actuen sobre allò tan subtil, tan secret, i alhora tan terriblement explosiu, que constitueix el nucli identitari de l’ésser humà.

Literatura & Cultura Catalanes

7 Octubre 2006

Tot i que em va semblar molt trista la ruptura entre la Generalitat i el Govern de les Illes Balears pel que fa a l’Institut Ramon Llull a l’època de la consellera Caterina Mieras (més coneguda per “katrina” pels resultats de la seva gestió cultural), penso que la tasca d’aquest, com també del nostre Institut d’Estudis Baleàrics, d’ençà que el dirigeix Gabriel Janer Manila, són força importants per la promoció de la llengua i la cultura catalanes.

Ara, a les envistes de la Fira de Frankfurt que, l’any 2007, es dedicarà especialment a la nostra literatura, i atès que sempre ens trobem amb la pregunta recurrent de què s’ha d’entendre per “literatura catalana”, crec que les respostes que ha donat el mallorquí Emili Manzano (actual director de l’Institut Ramon Llull (I.R.L) a Víctor-M. Amela a “La Contra” de La Vanguardia del passat dia 4 d’octubre, són força encertades i aclaridores del problema (o fals problema) que sempre tenim plantejat.

Aquest és el joc de preguntes i respostes:

– Si le digo “cultura catalana”, ¿qué le viene a la mente?

– La cueva de Randa donde meditó Ramon Llull, las novelas de Mercè Rodoreda, el Tirant lo Blanc, los poemas de Vinyoli, los instrumentos de juguete de Pascal Comelade, el rostro de Blai Bonet, el epistolario de Jaime Gil de Biedma y Gabriel Ferrater, la mochila de Perejaume, los lomos de la Bernat Metge…

– Bien…

-… los poemas eróticos de Vicent Andrés Estellés, los brochazos de Tàpies, la adjetivación de Sagarra, los pianos de Carles Santos, las fantasías de Sisa, Palau i Fabre bebiendo coñac en París con Albert Camus y traduciendo a cuatro manos el Cant espiritual de Maragall, los fruits saborosos de Carner, el Alcover-Moll, las cajoneras de Coromines, los fantasmas de Perucho, los tics de Quim Monzó, la voz de mi abuela contándome rondalles junto al fuego. Entre otras cosas.

– Respire. Y literatura catalana ¿qué es?

– La escrita originariamente en lengua catalana en cualquier época y lugar del mundo.

– La catedral/ L´església del mar ¿es literatura catalana, castellana o qué?

– Esta pregunta contiene todos los nudos de una discusión abierta a todas las opiniones. Para mí es un libro escrito en castellano y editado simultáneamente en catalán… que aún no he leído.

– ¿Qué papel tiene el IRL en Frankfurt?

– Existe para promocionar la literatura y cultura catalanas en el exterior. Por eso la feria de Frankfurt eligió al IRL para desarrollar el programa que representará a la cultura catalana como invitada de honor allí.

– Como director, ¿qué anhelaría conseguir?

– Que escritores en lengua catalana figurasen en catálogos de editoriales de todo el mundo con normalidad… ¡Queda mucho trabajo por hacer para alcanzar eso!

– ¿Sólo escritores en lengua catalana?

– Es que se trata de corregir una anomalía cultural europea: el pobre conocimiento que se tiene hoy en Europa de una tradición literaria de 800 años en una lengua románica, el catalán, con un presente tan vivo.

– ¿El IRL orilla a los autores catalanes en castellano?

– No creo que se sientan discriminados por el hecho de que apoyemos a quien más lo necesita. ¡Los escritores en castellano disponen ya de recursos muy potentes!: el Instituto Cervantes, el Ministerio de Cultura, una poderosa industria editorial privada y un mercado de 400 millones de potenciales lectores.

– Pero la catalana es una sociedad bilingüe.

– “En Catalunya se hablan dos lenguas, una desde hace cuatro siglos y otra desde hace ocho”, decía Barral, ¡y es así! Y, de esas dos lenguas, el IRL nace para respaldar a la que cuenta con sólo diez millones de lectores potenciales, con una industria editorial de ese nivel y muchas agresiones en su historia.

– ¿Teme usted la extinción del catalán?

– No: sobrevivió a una oposición institucional y criminal. La amenaza peor contra la lengua catalana, hoy, es medirla con un criterio únicamente mercantilista.

– ¿Qué espera de la participación catalana en Frankfurt?

– Que la inspire lo que Joan Alcover propuso en 1904 en el Ateneu Barcelonès: “Catalans: voleu triomfar fora de Catalunya? Sigueu catalans! Voleu ser universals? No perdeu l´aire de família!”.

Els socialistes francesos es preparen per a decidir

6 Octubre 2006

Dels set presidenciables socialistes n’han quedat tres: Laurent Fabius, Ségolène Royal i Dominique Strauss-Kahn. Després de l’enregistrament de les candidatures, que va tenir lloc el passat dia 3 d’octubre, el consell nacional del PS es reunirà el proper dissabte dia 7 per a verificar-les. Serà aleshores quan la cursa interna començarà realment, i durarà fins el 16 de novembre, temps durant el qual els candidats socialistes hauran de convèncer els 210.000 militants del partit.

Si Ségolène Royal apareix com a favorita a les primàries i es beneficia de l’adhesió d’un número creixent d’electors i de quadres, els dos altres candidats asseguren que també disposen d’un ampli suport. A partir d’ara podem esperar de tot: fantasmades, traïcions i sorpreses… però també debat (i del bo).

Ens agradi o no reconèixer-ho, el cert és que la democràcia partidista francesa és força més madura que l’espanyola, entre altres coses perquè els partits organitzen vertaders debats entre els qui volen ser candidats a la presidència de la República en representació de les seves sigles. Tres d’aquests debats tindran lloc a províncies. El primer debat televisiu s’ha programat per al dia 10 d’octubre, i versarà sobre qüestions econòmiques i socials; el segon, que tindrà lloc el dia 17, tractarà de societat i mediambient. El tercer debat televisiu, programat per al dia 7 de novembre, es dedicarà a la política internacional.

Creu algú, a la vista del que acabo d’explicar, que hi ha cap mena de paral·lelisme entre el que succeeix a Espanya i el que succeeix a França en allò que fa referència a l’elecció dels candidats?

La democràcia i el diàleg intercultural

5 Octubre 2006

Estimat director: De manera força sorprenent, Sartre inicia l’assaig La Republique du silence (Situations, III, Gallimard, 2003) amb aquesta frase: “Jamais nous n’avons été plus libres que sous l‘occupation allemande”(“Mai no hem estat tan lliures com sota l’ocupació alemanya”), i és també aquesta frase la que modifica lleugerament Ramin Jahanbegloo quan afirma que “Mai no hem estat tan lliures com sota la República islàmica”.

Ramin Jahanbegloo és una figura eminent de la vida intel·lectual iraniana, un home que dirigeix el departament d’estudis contemporanis del Centre de recerques culturals, una ONG força activa a Teheran. Diplomat a la Sorbona i a Harvard, ha estat professor de filosofia política a la universitat de Toronto (Jahanbegloo posseeix la nacionalitat canadenca), també al Centre d’estudis de societats en desenvolupament a Nova Delhi, i és un dels fundadors de la revista de debats iraniana Goft-e-gou que, segons llegeixo, significa “Diàleg” (more…)

La rectificació

4 Octubre 2006

Mentre Artur Mas promet el cel a la terra a les famílies catalanes si guanya les eleccions, i mentre José Montilla assegurava ahir que arrancaria de franc la dentadura de tots els joves de Catalunya i ens recordava que les promeses del seu rival no eren creïbles del tot perquè “no es poden baixar els impostos i augmentar els serveis”, i ho deia davant un auditori privilegiat d’empresaris i polítics a Madrid, entre els quals hi havia el nunci del Vaticà a Espanya, monsenyor Manuel Monteiro de Castro, a Barcelona es presentava un llibre d’assaig polític escrit per sis autors, “La rectificació” (Destino), amb la voluntat de plantejar canvis de fons en el catalanisme. “La política catalana necessita una rectificació després de la discutible experiència de govern dels últims mil dies, una rectificació basada en una dialèctica més sincera amb la realitat” és la conclusió a què arriben els sis autors de l’obra, el director adjunt d’El País, Lluís Bassets; el politòleg i lingüista Albert Branchadell; l’historiador Josep Maria Fradera; el sotsdirector i delegat a Madrid de La Vanguardia ,Enric Juliana; l’escriptor i articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, i el filòsof Ferran Sáez Mateu.

“La rectificació” consta de sis assaigs en els quals cada autor aborda la premissa central de manera diferent i, en ocasions, fins i tot divergent. La idea comuna sembla que apunta vers un objectiu: que el catalanisme, que no ha variat malgrat els profunds canvis històrics esdevinguts des que es va formular, necessita una mà de pintura. Per això, els seus autors reclamen un canvi d’actituds polítiques que no han variat des de principis del segle XX.

Per poc interès que sentim per la política en general, i per la catalana en particular, el llibre a què faig referència haurà d’entrar aviat a les nostres biblioteques.

Comença la campanya

3 Octubre 2006

De fet ha començat la companya catalana per a la presidència de la Generalitat i també per a cobrir tots els llocs del parlament. I aprenents que som tots de l’estratègia electoral nord-americana, se’ns promet una campanya amb un fort component mediàtic. De fet, Mas protagonitzà un míting el passat dissabte en el qual actuà un grup musical, la CiU Band, amb una cantant que s’expressava en anglès. Però el fort vingué després, quan aparegué Maria de la Pau Janer.

Així va veure Joaquim Roglana La Vanguardia la intervenció de l’escriptora mallorquina:

Más fuerte fue la segunda presunta novedad. Subió al estrado la escritora Maria de la Pau Janer en estado de buena esperanza y se autoproclamó feliz, concepto que ni el inteligentísimo Saura logró introducir en el Estatut como derecho de obligado cumplimiento de todo izquierdista honrado. Más empalagosa que un empacho de ensaimada, la nueva esposa del doctor Corbella, psiquiatra oficial del antiguo régimen de TV3, atentó contra un poema de Espriu y realizó una entrevista de pa sucat amb oli con Mas. Puesta a demostrar que habla más mallorquín que Imma Mayol y que entrevista mejor que la suma de Julia Otero, Mari Pau Huguet y Mònica Terribas, preguntó a Mas qué quería ser cuando era niño. Sorprendido ante tanta originalidad, Mas respondió: “bombero, policía y astronauta”, oficio este último que alegraría a Montilla. Le solicitó luego los nombres de algunos de sus ídolos, y citó a sus papás, a sus profesores, a Kennedy y a Juan XXIII, olvidándose de Jordi Pujol, al que añadió después. Contó la mallorquina que una vez ella recitó a Ronsard en catalán y pasó que Mas se lo sabía en francés. Acabado tan dulce diálogo, el mitin ganó ritmo y potencia entre rugidos de aviones que sobrevolaban el litoral de Barcelona. Pero visto el estado de Janer, resultó un alivio que Mas prometiese alargar los permisos de maternidad y paternidad. Eso beneficiará a Mari Pau, al doctor Corbella y a la audiencia si ambos lo aprovechan para desaparecer de la tele.

L’octubre

2 Octubre 2006

Ahir començava el mes d’octubre. No fa encara fred i l’estiu s’allargassa com sempre. Però jo ho celebro perquè m’estimo aquest mes.

Recerco amb intenció en els mes diaris i veig que, el 1993, vaig anotar això: “A La Muntanya Màgica, Thomas Mann escriu d’un dia com avui: “L’octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s’escapa fàcilment a l’atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins i amb l’entrada d’un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem”.”

Fa uns dies, tot llegint El Mar, una molt reeixida novel·la de John Banville, escriu el novel·lista irlandès: “Amb quina fúria bufa el vent avui, martelleja amb els punys tous i inefectius els vidres de les finestres. És precisament la mena de temps de tardor, tempestuós i clar, que sempre m’ha encantat. Trobo la tardor estimulant, com se suposa que és la primavera per a d’altres. La tardor és l’època de treballar…”

Els dos textos em semblen molt bells, com aquesta tardor que comença.


%d bloggers like this: